Judicis contra l’independentisme: proposta per una estratègia de ruptura

El diputat de la CUP Benet Salellas. FOTO: Joan Castro

El diputat de la CUP Benet Salellas. FOTO: Joan Castro

El judici a Sòcrates és probablement un dels primers judicis polítics dels quals tenim notícia a Occident, la forma d’afrontar el judici ens acosta a la idea del judici de ruptura, una estratègia centrada a discutir la legitimitat del tribunal que jutja amb l’objectiu últim de discutir el sistema polític en el seu conjunt i de desbordar els marcs tradicionals del debat, traslladant el centre de la discussió de l’acusació plantejada per l’Estat al procés en sí i els motius polítics que el mouen.

Els primers de teoritzar sobre aquesta qüestió com l’entenem avui van ser els bolxevics. En una carta de l’any 1905, Lenin escrivia sobre l’estratègia que havien de seguir, segons el seu criteri, Elena Stasova i la resta de camarades presos, proposant una tríada: 1) No reconèixer el dret de la Cort de jutjar els acusats i per tant procedir a boicotejar-la; 2) No participar en els procediments judicials i utilitzar l’advocat exclusivament per explicar que el Tribunal es troba mancat de jurisdicció, i 3) Utilitzar el judici com a mitjà d’agitació.

Aquesta mirada va ser desenvolupada en multitud de processos contra militants comunistes –durant anys el procediment de referència va ser l’anomenat judici de Leipzig a Gregori Dimitrov l’any 1933, acusat d’haver incendiat el Reichtag-, i Jacques Vergès va ser responsable de reactivar la qüestió en els procediments de defensa d’algerians insurgents contra França durant la guerra d’Independència d’Algèria. El propi Vergès recordava anys després: “Era conscient que la condemna dels acusats estava programada dins del marc estret del procés; però aquesta relació de força podia canviar si entrava en joc l’opinió pública internacional. Per tant vaig considerar el pretori com un camp de batalla que havia de fer-se públic, per tal de poder lluitar en situació d’igualtat amb els jutges”.

El seu cas més paradigmàtic -i que dóna origen a l’anomenada estratègia de ruptura- és el judici contra Djamila Bohuired. Quan Vergès va agafar el cas sota una acusació d’assassinat terrorista i amb impossibilitats de defensa evidents, la sentència de mort pràcticament estava dictada. La utilització de la tècnica de la ruptura va suposar guanyar el pols a l’Estat francès i salvar la vida de l’acusada. Lluny del que podria semblar, el propi Vergès assenyalava que l’estratègia de ruptura va salvar moltes més vides de militants de l’FLN que no pas la clàssica estratègia de connivència.

Crema d'una bandera espanyola per part d'activistes de l'esquerra independentista / JORDI BORRÀS

Crema d’una bandera espanyola per part d’activistes de l’esquerra independentista / JORDI BORRÀS

‘L’estratègia de ruptura’

Connivència i ruptura, amb aquests noms s’apunten les dues grans maneres d’afrontar el procés. Quan la persona acusada accepta les regles del joc i s’estableix un diàleg entre el jutge i l’acusat, la defensa se cenyeix a un debat més jurídic o de fet de l’objecte d’acusació –que no té per què ser poc-, d’alguna manera es construeix un espai delimitat que permet als poders de l’Estat desplegar tota la seva potència. Si, en canvi, s’adopta l’estratègia de ruptura, la persona acusada ha d’exposar en el procés la causa política subjacent perquè aquesta és el propi motor del procés i el que genera una contradicció potencial al conjunt del sistema. D’aquesta manera, la part acusada es converteix en part acusadora i el judici en els termes convencionals esdevé impossible.

“En l’estratègia de ruptura, la persona acusada ha d’exposar en el procés judicial la causa política de fons per generar contradiccions al sistema”

Vergès planteja la necessitat de combinar l’argumentació política a la sala amb dos altres elements: l’apel·lació al dret internacional públic i una crida a l’opinió pública.

Sintèticament, apunta dues altres qüestions:

1) L’estratègia de ruptura és especialment efectiva quan permet encarrilar una contradicció amb potencialitat de destruir l’ordre existent i substituir-ne un de nou

i 2) La possibilitat de generar estratègies combinades entre l’estratègia de ruptura i la de connivència.

Aplicant aquestes reflexions a la nostra història judicial recent des dels processos assumits pels moviments socials catalans crec que podem afirmar tranquil·lament –i sense fer escarafalls- que en aquests anys no hem assumit estratègies de ruptura davant dels casos de detenció i processos judicials com les que s’han descrit i que en ben poques ocasions hem plantejat obertament dins de la sala de justícia un al·legat de falta de legitimació del tribunal, fins i tot en casos especialment escandalosos com l’Audiència Nacional.

Sí ques’ha de dir que hem seguit com a mínim dues estratègies diferents en funció de si en el procés judicial hi havia peticions de pena que suposaven ingrés a presó o si el que hi havia en joc eren penes econòmiques o d’inhabilitació. En el primer grup de casos en general hem optat per utilitzar estratègies de connivència intentant evitar la condemna –excepte en campanyes molt concretes i d’altíssima repercussió social com la insubmissió al servei militar i la PSS- i en el segon grup sí que de forma molt més majoritària hem acceptat vies de confrontació en el discurs, és a dir, acceptant els fets però modificant-ne el significat jurídic i polític (okupació, delictes electorals, fotos del rei 2007, feministes de Palma…). En aquestes pinzellades no podem deixar d’esmentar la posició de determinats sectors llibertaris de no utilitzar el dret a declarar en cap moment ni el propi procés ni la Sala de vistes per fer cap ús polític  fent del dret al silenci un autèntica estratègia de no col·laboració.

Proposta de canvi pels judicis contra l’independentisme

El context repressiu actual contra l’independentisme (Montse Venturós, Joan Coma, fotos del Rei 2016…) es dóna en el marc d’un ampli ressò social i amb un suport massiu. Aquí s’obren escenaris per fer coses diferents de les que hem fet fins ara en els processos judicials o potser de seguir fent el mateix però amb la potencialitat d’obtenir conseqüències diferents. De moment hem assajat prou l’estratègia de la “desobediència” en el marc de la “desobediència institucional” com una mena de cristal·lització de la desobediència civil practicada a les institucions. Tenim pendents alguns debats sobre com perfilem al detall aquesta pràctica, però de moment l’enfocament que hem donat a la qüestió de les citacions, s’aproxima prou a l’estratègia de ruptura d’evidenciar la il·legitimitat de l’ordre judicial i dels seus tribunals.

“No em sembla encertat desaprofitar una plataforma de debat polític com pot ser un procediment judicial”

Òbviament hem de deixar clar que no cal ser fetitxistes amb res: tampoc amb les estratègies judicials. Això ha de tenir molt poc a veure amb un tema de ‘valentia’ en el pitjor sentit masculinitzat de la paraula. El que ens ha de guiar sempre és buscar l’estratègia més efectiva pels interessos amb què intentem respondre el procés penal –que de forma molt majoritària no triem nosaltres ni quan ni contra qui- i dins d’aquests interessos hi ha d’haver un protagonisme especial per la pròpia persona encausada i per una via que la faci sentir còmode tant a ella com al seu entorn. Si, a més a més, tot això encaixa amb una bona estratègia política, haurem trobat la millor solució.

I arribem al debat sobre l’acte de declaració davant del tribunal. Algú ha dit que declarar és incongruent amb les estratègies de no col·laboració. Personalment entenc que un procés judicial per raons polítiques només pot ser abordat políticament. Això, com ja hem dit, no vol dir deixar d’atendre a cada cas per les seves circumstàncies i pensant sempre i de la mà de la pròpia persona encausada. Ara bé, desaprofitar una plataforma de debat polític com pot ser un procediment judicial, tots els seus interrogatoris i declaracions sense explicar per què som aquí no em sembla gens encertat. No només per què fer-ho és una manera de tensionar el propi tribunal i d’obligar-lo a justificar el seu paper i blanquejar democràticament la seva activitat, de posar-li difícil. No només per què és un espai amb cobertura mediàtica que permet fer arribar les nostres paraules i reflexions a llocs on mai arribarien. Sinó sobretot perquè és una autèntica representació del nostre combat d’idees, de raons i de somnis, de visualització de les contradiccions que travessen aquest sistema i si ho fem en contextos en què el mar està remogut, com ara, poden ser útils per fer avançar les nostres lluites.

És un pèl forçada la consideració que seguirà –sobretot perquè els referents relatats ho són de condicions polítiques i personals molt més arriscades que les presents-, però si Sòcrates, Elena Stasova i Djamila Bouhired van utilitzar la declaració com a manifest polític i com a via d’agitació, potser convindria atendre-ho i reprendre un fil roig més que travessa la història.

Benet Salellas és advocat i diputat de la CUP al Parlament de Catalunya
Un comentari
  • Maria L. Sciascia 12 de desembre de 2016 - 23:47

    Si no us enfadesiu diria que a mi m’agrada la Marina Abramovic. A les performances la sang no es ketxup. Quan hi ha ketxup es teatre.

Deixa el teu comentari