23/12/2016 | 00:05
Recentment, Xavier Domènech escrivia un article titulat “Acabar amb l’hegemonia convergent: guanyar un país“, en el qual plantejava la necessitat de construir l’alternativa a “l’hegemonia convergent”. Automàticament responia, gairebé ofesa per aquesta denominació, Marta Pascal, una de les noves cares flamants de la “regeneració” de l’antiga Convergència, en un article titulat “Domènech i el món d’abans-d’ahir“. Des del punt de vista de l’anàlisi històrica, el que admetia Domènech era una obvietat: efectivament, Convergència ha estat la força hegemònica a Catalunya des de la Transició. I fins i tot es podria considerar un afalac entre adversaris que, malgrat la baralla política, reconeixen l’èxit de l’altre a l’hora de construir hegemonia. No obstant això, Pascal no es va deixar convèncer pels termes de l’historiador i va veure en la categoria d’hegemonia merament un “llenguatge que no canvia” o Domènech com la “reencarnació de Gramsci”. Si no baixem del pla de l’anàlisi a la crítica del fet que, suposadament, consumim una “sobredosi de sèries de televisió”, la incomprensió pot resultar legítima: de què parlem quan parlem d’“hegemonia convergent”?
Aquesta pregunta no és només una qüestió per a historiadors, ni purament especulativa, sinó fonamental per a la contesa política a la Catalunya d’avui, especialment amb el nou subjecte dels ‘Comuns’ en marxa. En la mesura en què tota intervenció política ha de partir d’una anàlisi rigorosa i despietada de la correlació de forces existent, a Catalunya convé partir de la premissa que aquí l’esquerra ha estat històricament derrotada, i Convergència, en canvi, ha aconseguit construir hegemonia. (El mateix punt de partida podríem assumir, amb Perry Anderson, a escala global.) Des de Sun Tzu sabem que el major error que es pot cometre és el d’infravalorar l’adversari, cosa que en aquest cas podria conduir-nos a la sobreestimació i exageració de la nostra voluntat a l’hora de determinar el curs polític del país. Més que res, el menyspreu de la força de l’adversari condueix inevitablement a la incomprensió del camp de batalla on es lliura la disputa política (el ‘frame’, que en diuen els anglosaxons), així com de la identificació exacta d’on es troben les contradiccions, els límits i les oportunitats per a la intervenció política concreta.
Potser per això Pascal es preguntava per què Domènech dedicava “el 90% de la seva substància a la crítica del Partit Demòcrata”. La qüestió és encara més pertinent si tenim al pensament la constant davallada electoral de Convergència: per què parlar encara d’“hegemonia convergent” si, en les pròximes eleccions, podria fins i tot acabar sent relegada a la tercera força, segons algunes enquestes? Doncs perquè una cosa no treu l’altra. Se sol entendre el concepte d’hegemonia com a simple sinònim de “supremacia”, com si la política fos un partit de futbol, on simplement es guanya o es perd. Però per a Gramsci tenia un altre sentit, segurament més ampli i profund: la capacitat d’un grup de liderar culturalment, intel·lectualment i moralment una nació, tot determinant el terreny de joc polític mitjançant l’exclusió d’un “enemic” que funciona d’exterior constitutiu (l’Estat espanyol o les elits, per exemple) i construint una identitat nova a partir d’aliances que subordinen, neutralitzen o integren parcialment sectors socials i actors polítics que a primera vista no tindrien res en comú.
Aquesta operació és fonamentalment “cultural” en la mesura en què la política és una disputa pels sentits compartits. La força hegemònica és capaç d’imposar la seva visió del país perquè dóna un determinat sentit a les paraules comunes. A Catalunya la baralla per definir què era i qui representava “el poble de Catalunya” es va donar en el seu moment entre el PSUC, que l’identificava amb “la classe treballadora”, i una jove Convergència, per qui, com proclamava Jordi Pujol al pròleg de ‘Construir Catalunya’ (1965), “el que importa d’un poble no és la seva política, sinó el seu ser essencial”. L’important per a nosaltres avui és reconèixer que, per una raó o una altra, aquesta contesa la va guanyar Convergència, i “la catalanitat” va passar a definir-se més per característiques culturals, de llengua o d’origen abans que per la unitat popular contra les elits econòmiques i polítiques tradicionals.
Ja avisa el teòric polític Ernesto Laclau que al final del camí de l’hegemonia s’arriba a la identificació quasi absoluta entre “l’universal” de la nació i “el particular” del grup dirigent, i això és el que explica que el president de Catalunya continuï sent convergent encara que tothom sàpiga que Esquerra Republicana aporta més vots a la coalició de Junts pel Sí, o que ara s’aprovin al Parlament uns pressupostos que semblen redactats pel mateix Artur Mas, sense tocar ni un pèl l’IRPF a les grans fortunes, l’impost de successions o sobre el patrimoni, malgrat el previsible vot a favor de la CUP.
Si el poder, com deia Maquiavel, és “un minotaure” que consta d’una part “animal” (el monopoli de la violència per part de l’Estat) i d’una part “racional” (la capacitat de convèncer en democràcia), l’hegemonia seria aquella pràctica política que privilegia el consens per sobre de la coacció. D’aquesta manera podríem veure el desallotjament del 15-M per “netejar” la plaça de Catalunya de Barcelona com la representació més gràfica de la crisi d’hegemonia de Convergència. Les pilotes de goma són segurament la millor metàfora d’una força que des d’aquell moment va deixar de ser capaç de dirigir a la vegada que de dominar, d’integrar una part de la societat que generava un consens tan ampli com transversal. Convergència deixava així de governar les paraules.
La disputa pels sentits compartits està sempre oberta a la resignificació, i més encara en un moment de dislocació com el que travessem entre les crisis social, política i nacional (d’aquí ve també la importància d’aprofitar l’oportunitat pels de baix en una direcció de progrés). Però també és cert que l’hegemonia cultural perdura més que el poder material i, així, ens trobem en una situació d’impàs en la qual, si bé Convergència perd progressivament vots a les urnes, no deixa per això de liderar intel·lectualment i moralment el “procés” i imposar el seu full de ruta. Això és així perquè Convergència ha estat capaç de dur a terme dues operacions hegemòniques fonamentals, que l’esquerra haurà de saber desarticular si les vol rearticular en un sentit popular. D’una banda, més important que fixar la seva pròpia posició, Convergència ha estat capaç de determinar el marc mateix a partir del qual es reparteixen les posicions, gràcies a la reducció discursiva de la “sobirania” a una sola de les seves expressions (la nacional, ‘in abstracto’), obviant tota la resta (la social, la democràtica, la de gènere, l’energètica, etc.), igualment indispensables per assolir un país realment lliure. De l’altra banda, si l’hegemonia és abans que res una política d’aliances, Convergència ha aconseguit amb èxit fins ara posar tots els seus adversaris polítics entre l’espasa i la paret: o la integració subalterna o la marginalitat.
En marcar els temps i l’agenda del procés, Convergència ha pogut mantenir el seu lideratge cultural o bé subordinant la resta de forces sota la seva direcció (com en el cas d’ERC i de la CUP) o bé excloent-les del joc polític català (el PP i Ciutadans, per exemple). Recordem que l’hegemonia té més a veure amb integrar per neutralitzar que amb aniquilar l’adversari. Thatcher es vanagloriava de la seva capacitat hegemònica quan admetia que el seu major èxit havia estat el Labour Party de Tony Blair, entenent perfectament que la més important de les victòries culturals és la de canviar l’adversari fins al punt que necessita utilitzar el mateix llenguatge per poder entrar en el joc polític. Doncs bé, el mateix podria dir Artur Mas respecte a ERC després que l’altre dia Junqueras es presentés com el “true liberal” de Catalunya.
De la mateixa manera, el fet que reconeix Pascal que “el sistema de partits a Catalunya està en ple procés de transformació” no es tracta d’un fet natural, sinó justament la conseqüència de la pèrdua lenta però segura d’hegemonia per part de Convergència a l’hora d’ordenar al seu entorn el tauler polític i repartir les posicions simbòliques. El poder de Convergència recau cada vegada més en el seu domini de l’Administració de la comunitat autònoma que justament va crear i governar durant 30 dels últims 36 anys, i en el manteniment de vells intel·lectuals que van ser seduïts o atrets ara fa molt de temps i per raons molt diferents de les que defensen ara. La permeabilitat i incisió de Convergència sobre la societat civil segueix sent gens menyspreable; però, en la mesura en què el seu poder depengui cada vegada més de la societat política, es va obrint un espai popular i ciutadà que demana una hegemonia alternativa.
La disputa política fonamental dels propers anys és si la divisòria entre ‘nosaltres’ i ‘ells’ de Convergència serà més potent que la del 15-M entre el 99% i l’1%
D’aquí ve el sentit profundament radical del que reclamava Domènech i segurament la raó de l’ofensa per part de Pascal: aquell no accepta ni la marginalitat ni la integració subalterna sota la direcció cultural de Convergència, i assumeix el repte de construir un horitzó antagònic, més democràtic, popular i sobirà en totes les qüestions. La crítica de Pascal és que “nosaltres no ens afirmarem en la negació del contrincant polític”, obviant, és clar, que la política consisteix sobretot a construir identitats col·lectives enfront d’un altre que els dóna consistència. No queden tan lluny els temps en què el lema de campanya de Pujol era “Catalunya: vols ser tu o una sucursal?”, apropiant-se així la nació a la vegada que caricaturitzant l’adversari. Ningú ha entès millor històricament que Convergència que la política consisteix sobretot a delimitar fronteres simbòliques que separen un ‘nosaltres’ majoritari d’un ‘ells’ parasitari. La mateixa Pascal, no fa tant, copiava les fronteres de la ‘caverna mediàtica’ quan deia que “volem ser més Dinamarca i Holanda i menys Veneçuela i Cuba”.
Som europeistes. Volem ser més Dinamarca i Holanda i menys Veneçuela i Cuba. #CNPDECAT pic.twitter.com/ATBQWA5cpL
— Marta Pascal ? (@martapascal) November 26, 2016
La disputa política fonamental dels pròxims temps serà, aleshores, si aquesta divisòria entre ‘nosaltres’ i ‘ells’ podrà ser més potent que la que va plantejar el 15-M entre el 99% i l’1%. No sembla així davant d’una Convergència que no ha estat capaç de fer una “regeneració” a l’altura dels nous temps i de la societat actual, i menys encara dels casos de corrupció que l’assetgen.
Però segueix Pascal:
“El malestar per la crisi econòmica —negligent regulació del mercat, una globalització que va per davant de la seva governança— ha estat un motiu comprensible per a l’eclosió del populisme. Ara el populisme ha arribat a les institucions i és l’hora de la política aplicada. I aquí és on la retòrica espumosa no aguanta el contrast amb la realitat”.
Resulta irònic que parli d’“espumós” la mateixa persona que aquí fa una anàlisi quasi meteorològica com si el “malestar per la crisi econòmica” fos un esdeveniment caigut del cel i no tingués, en canvi, responsables polítics en el partit que ha governat Catalunya 30 dels últims 36 anys. L’hegemonia de Convergència ha estat la que ha introduït per la porta del darrere el neoliberalisme a Catalunya i és la que explica la crisi socioeconòmica que patim avui. Deixant de banda els decennis en què Pujol va naturalitzar l’enriquiment d’uns quants a costa de la majoria, recentment Artur Mas ha representat l’alumne més avantatjat de la ‘troica’ a l’hora d’aplicar retallades: més de 2.600 milions d’euros en sanitat, educació i benestar social (fins a un 15% menys que el 2010).
Avui Catalunya se situa a la cua de la UE en inversió educativa, amb un percentatge pressupostari només equiparable al del Perú, Laos o Libèria, alhora que segueix encapçalant el rànquing de desnonaments a tot l’Estat (gairebé un quart es produeixen a la nostra terra). Mentre no arriba el ‘dia D’, Rosa mor en l’obscuritat per culpa de la pobresa energètica, la generació més preparada de la història s’exilia de cambrera a Alemanya i els autònoms han d’abaixar la persiana perquè no poden pagar les quotes. I els pròxims “pressupostos més socials de la història” no seran cap solució per a tota aquesta gent si el Govern no s’atreveix a apujar els impostos als qui més tenen. Tota família sap que incrementar la despesa sense incrementar els ingressos és un esforç de política ficció.
Efectivament, es pot dir amb la filòsofa belga Chantal Mouffe que avui vivim un “moment populista”, però “populista” no en el sentit de denigració elitista de les masses com fa Pascal, sinó en el sentit que “el poble” torna a irrompre en escena com a subjecte col·lectiu després de tants anys invisibilitzat, marginat i colpejat pel neoliberalisme. Amb el 15-M va començar a néixer una nova majoria social que demanava més democràcia i sobirania, un nou subjecte polític tant nacional com popular que vol fer una proposta guanyadora i de majories per posar fi a l’hegemonia convergent. Pascal avisa que Convergència tornarà a “sorprendre aquesta esquerra convençuda que solament uns votants equivocats han pogut atorgar durant anys tanta confiança al nostre projecte”. Segurament en això s’equivoca més que en res: perquè davant de l’esgotament i asfíxia de l’hegemonia convergent es trobarà una aposta decidida, transversal i democràtica, amb l’ambició de disputar al poder establert, en el terreny dels sentits compartits, el seu lideratge cultural. Perquè, com diu Domènech, del que es tracta no és de guanyar unes eleccions, sinó de guanyar un país.
