Què és l’hegemonia convergent?

Presentació del logo i la nova imatge del Partit Demòcrata / PDECAT

Presentació del logotip i de la nova imatge del Partit Demòcrata / PDECAT

Recentment, Xavier Domènech escrivia un article titulat “Acabar amb l’hegemonia convergent: guanyar un país“, en el qual plantejava la necessitat de construir l’alternativa a “l’hegemonia convergent”. Automàticament responia, gairebé ofesa per aquesta denominació, Marta Pascal, una de les noves cares flamants de la “regeneració” de l’antiga Convergència, en un article titulat “Domènech i el món d’abans-d’ahir“. Des del punt de vista de l’anàlisi històrica, el que admetia Domènech era una obvietat: efectivament, Convergència ha estat la força hegemònica a Catalunya des de la Transició. I fins i tot es podria considerar un afalac entre adversaris que, malgrat la baralla política, reconeixen l’èxit de l’altre a l’hora de construir hegemonia. No obstant això, Pascal no es va deixar convèncer pels termes de l’historiador i va veure en la categoria d’hegemonia merament un “llenguatge que no canvia” o Domènech com la “reencarnació de Gramsci”. Si no baixem del pla de l’anàlisi a la crítica del fet que, suposadament, consumim una “sobredosi de sèries de televisió”, la incomprensió pot resultar legítima: de què parlem quan parlem d’“hegemonia convergent”?

Aquesta pregunta no és només una qüestió per a historiadors, ni purament especulativa, sinó fonamental per a la contesa política a la Catalunya d’avui, especialment amb el nou subjecte dels ‘Comuns’ en marxa. En la mesura en què tota intervenció política ha de partir d’una anàlisi rigorosa i despietada de la correlació de forces existent, a Catalunya convé partir de la premissa que aquí l’esquerra ha estat històricament derrotada, i Convergència, en canvi, ha aconseguit construir hegemonia. (El mateix punt de partida podríem assumir, amb Perry Anderson, a escala global.) Des de Sun Tzu sabem que el major error que es pot cometre és el d’infravalorar l’adversari, cosa que en aquest cas podria conduir-nos a la sobreestimació i exageració de la nostra voluntat a l’hora de determinar el curs polític del país. Més que res, el menyspreu de la força de l’adversari condueix inevitablement a la incomprensió del camp de batalla on es lliura la disputa política (el ‘frame’, que en diuen els anglosaxons), així com de la identificació exacta d’on es troben les contradiccions, els límits i les oportunitats per a la intervenció política concreta.

Potser per això Pascal es preguntava per què Domènech dedicava “el 90% de la seva substància a la crítica del Partit Demòcrata”. La qüestió és encara més pertinent si tenim al pensament la constant davallada electoral de Convergència: per què parlar encara d’“hegemonia convergent” si, en les pròximes eleccions, podria fins i tot acabar sent relegada a la tercera força, segons algunes enquestes? Doncs perquè una cosa no treu l’altra. Se sol entendre el concepte d’hegemonia com a simple sinònim de “supremacia”, com si la política fos un partit de futbol, on simplement es guanya o es perd. Però per a Gramsci tenia un altre sentit, segurament més ampli i profund: la capacitat d’un grup de liderar culturalment, intel·lectualment i moralment una nació, tot determinant el terreny de joc polític mitjançant l’exclusió d’un “enemic” que funciona d’exterior constitutiu (l’Estat espanyol o les elits, per exemple) i construint una identitat nova a partir d’aliances que subordinen, neutralitzen o integren parcialment sectors socials i actors polítics que a primera vista no tindrien res en comú.

Aquesta operació és fonamentalment “cultural” en la mesura en què la política és una disputa pels sentits compartits. La força hegemònica és capaç d’imposar la seva visió del país perquè dóna un determinat sentit a les paraules comunes. A Catalunya la baralla per definir què era i qui representava “el poble de Catalunya” es va donar en el seu moment entre el PSUC, que l’identificava amb “la classe treballadora”, i una jove Convergència, per qui, com proclamava Jordi Pujol al pròleg de ‘Construir Catalunya’ (1965), “el que importa d’un poble no és la seva política, sinó el seu ser essencial”. L’important per a nosaltres avui és reconèixer que, per una raó o una altra, aquesta contesa la va guanyar Convergència, i “la catalanitat” va passar a definir-se més per característiques culturals, de llengua o d’origen abans que per la unitat popular contra les elits econòmiques i polítiques tradicionals.

Ja avisa el teòric polític Ernesto Laclau que al final del camí de l’hegemonia s’arriba a la identificació quasi absoluta entre “l’universal” de la nació i “el particular” del grup dirigent, i això és el que explica que el president de Catalunya continuï sent convergent encara que tothom sàpiga que Esquerra Republicana aporta més vots a la coalició de Junts pel Sí, o que ara s’aprovin al Parlament uns pressupostos que semblen redactats pel mateix Artur Mas, sense tocar ni un pèl l’IRPF a les grans fortunes, l’impost de successions o sobre el patrimoni, malgrat el previsible vot a favor de la CUP.

Si el poder, com deia Maquiavel, és “un minotaure” que consta d’una part “animal” (el monopoli de la violència per part de l’Estat) i d’una part “racional” (la capacitat de convèncer en democràcia), l’hegemonia seria aquella pràctica política que privilegia el consens per sobre de la coacció. D’aquesta manera podríem veure el desallotjament del 15-M per “netejar” la plaça de Catalunya de Barcelona com la representació més gràfica de la crisi d’hegemonia de Convergència. Les pilotes de goma són segurament la millor metàfora d’una força que des d’aquell moment va deixar de ser capaç de dirigir a la vegada que de dominar, d’integrar una part de la societat que generava un consens tan ampli com transversal. Convergència deixava així de governar les paraules.

La disputa pels sentits compartits està sempre oberta a la resignificació, i més encara en un moment de dislocació com el que travessem entre les crisis social, política i nacional (d’aquí ve també la importància d’aprofitar l’oportunitat pels de baix en una direcció de progrés). Però també és cert que l’hegemonia cultural perdura més que el poder material i, així, ens trobem en una situació d’impàs en la qual, si bé Convergència perd progressivament vots a les urnes, no deixa per això de liderar intel·lectualment i moralment el “procés” i imposar el seu full de ruta. Això és així perquè Convergència ha estat capaç de dur a terme dues operacions hegemòniques fonamentals, que l’esquerra haurà de saber desarticular si les vol rearticular en un sentit popular. D’una banda, més important que fixar la seva pròpia posició, Convergència ha estat capaç de determinar el marc mateix a partir del qual es reparteixen les posicions, gràcies a la reducció discursiva de la “sobirania” a una sola de les seves expressions (la nacional, ‘in abstracto’), obviant tota la resta (la social, la democràtica, la de gènere, l’energètica, etc.), igualment indispensables per assolir un país realment lliure. De l’altra banda, si l’hegemonia és abans que res una política d’aliances, Convergència ha aconseguit amb èxit fins ara posar tots els seus adversaris polítics entre l’espasa i la paret: o la integració subalterna o la marginalitat.

En marcar els temps i l’agenda del procés, Convergència ha pogut mantenir el seu lideratge cultural o bé subordinant la resta de forces sota la seva direcció (com en el cas d’ERC i de la CUP) o bé excloent-les del joc polític català (el PP i Ciutadans, per exemple). Recordem que l’hegemonia té més a veure amb integrar per neutralitzar que amb aniquilar l’adversari. Thatcher es vanagloriava de la seva capacitat hegemònica quan admetia que el seu major èxit havia estat el Labour Party de Tony Blair, entenent perfectament que la més important de les victòries culturals és la de canviar l’adversari fins al punt que necessita utilitzar el mateix llenguatge per poder entrar en el joc polític. Doncs bé, el mateix podria dir Artur Mas respecte a ERC després que l’altre dia Junqueras es presentés com el “true liberal” de Catalunya.

De la mateixa manera, el fet que reconeix Pascal que “el sistema de partits a Catalunya està en ple procés de transformació” no es tracta d’un fet natural, sinó justament la conseqüència de la pèrdua lenta però segura d’hegemonia per part de Convergència a l’hora d’ordenar al seu entorn el tauler polític i repartir les posicions simbòliques. El poder de Convergència recau cada vegada més en el seu domini de l’Administració de la comunitat autònoma que justament va crear i governar durant 30 dels últims 36 anys, i en el manteniment de vells intel·lectuals que van ser seduïts o atrets ara fa molt de temps i per raons molt diferents de les que defensen ara. La permeabilitat i incisió de Convergència sobre la societat civil segueix sent gens menyspreable; però, en la mesura en què el seu poder depengui cada vegada més de la societat política, es va obrint un espai popular i ciutadà que demana una hegemonia alternativa.

La disputa política fonamental dels propers anys és si la divisòria entre ‘nosaltres’ i ‘ells’ de Convergència serà més potent que la del 15-M entre el 99% i l’1%

D’aquí ve el sentit profundament radical del que reclamava Domènech i segurament la raó de l’ofensa per part de Pascal: aquell no accepta ni la marginalitat ni la integració subalterna sota la direcció cultural de Convergència, i assumeix el repte de construir un horitzó antagònic, més democràtic, popular i sobirà en totes les qüestions. La crítica de Pascal és que “nosaltres no ens afirmarem en la negació del contrincant polític”, obviant, és clar, que la política consisteix sobretot a construir identitats col·lectives enfront d’un altre que els dóna consistència. No queden tan lluny els temps en què el lema de campanya de Pujol era “Catalunya: vols ser tu o una sucursal?”, apropiant-se així la nació a la vegada que caricaturitzant l’adversari. Ningú ha entès millor històricament que Convergència que la política consisteix sobretot a delimitar fronteres simbòliques que separen un ‘nosaltres’ majoritari d’un ‘ells’ parasitari. La mateixa Pascal, no fa tant, copiava les fronteres de la ‘caverna mediàtica’ quan deia que “volem ser més Dinamarca i Holanda i menys Veneçuela i Cuba”.

La disputa política fonamental dels pròxims temps serà, aleshores, si aquesta divisòria entre ‘nosaltres’ i ‘ells’ podrà ser més potent que la que va plantejar el 15-M entre el 99% i l’1%. No sembla així davant d’una Convergència que no ha estat capaç de fer una “regeneració” a l’altura dels nous temps i de la societat actual, i menys encara dels casos de corrupció que l’assetgen.

Però segueix Pascal:

“El malestar per la crisi econòmica —negligent regulació del mercat, una globalització que va per davant de la seva governança— ha estat un motiu comprensible per a l’eclosió del populisme. Ara el populisme ha arribat a les institucions i és l’hora de la política aplicada. I aquí és on la retòrica espumosa no aguanta el contrast amb la realitat”.

Resulta irònic que parli d’“espumós” la mateixa persona que aquí fa una anàlisi quasi meteorològica com si el “malestar per la crisi econòmica” fos un esdeveniment caigut del cel i no tingués, en canvi, responsables polítics en el partit que ha governat Catalunya 30 dels últims 36 anys. L’hegemonia de Convergència ha estat la que ha introduït per la porta del darrere el neoliberalisme a Catalunya i és la que explica la crisi socioeconòmica que patim avui. Deixant de banda els decennis en què Pujol va naturalitzar l’enriquiment d’uns quants a costa de la majoria, recentment Artur Mas ha representat l’alumne més avantatjat de la ‘troica’ a l’hora d’aplicar retallades: més de 2.600 milions d’euros en sanitat, educació i benestar social (fins a un 15% menys que el 2010).

Avui Catalunya se situa a la cua de la UE en inversió educativa, amb un percentatge pressupostari només equiparable al del Perú, Laos o Libèria, alhora que segueix encapçalant el rànquing de desnonaments a tot l’Estat (gairebé un quart es produeixen a la nostra terra). Mentre no arriba el ‘dia D’, Rosa mor en l’obscuritat per culpa de la pobresa energètica, la generació més preparada de la història s’exilia de cambrera a Alemanya i els autònoms han d’abaixar la persiana perquè no poden pagar les quotes. I els pròxims “pressupostos més socials de la història” no seran cap solució per a tota aquesta gent si el Govern no s’atreveix a apujar els impostos als qui més tenen. Tota família sap que incrementar la despesa sense incrementar els ingressos és un esforç de política ficció.

Efectivament, es pot dir amb la filòsofa belga Chantal Mouffe que avui vivim un “moment populista”, però “populista” no en el sentit de denigració elitista de les masses com fa Pascal, sinó en el sentit que “el poble” torna a irrompre en escena com a subjecte col·lectiu després de tants anys invisibilitzat, marginat i colpejat pel neoliberalisme. Amb el 15-M va començar a néixer una nova majoria social que demanava més democràcia i sobirania, un nou subjecte polític tant nacional com popular que vol fer una proposta guanyadora i de majories per posar fi a l’hegemonia convergent. Pascal avisa que Convergència tornarà a “sorprendre aquesta esquerra convençuda que solament uns votants equivocats han pogut atorgar durant anys tanta confiança al nostre projecte”. Segurament en això s’equivoca més que en res: perquè davant de l’esgotament i asfíxia de l’hegemonia convergent es trobarà una aposta decidida, transversal i democràtica, amb l’ambició de disputar al poder establert, en el terreny dels sentits compartits, el seu lideratge cultural. Perquè, com diu Domènech, del que es tracta no és de guanyar unes eleccions, sinó de guanyar un país.

Adrià Porta Caballé és politòleg i col·laborador d’En Comú Podem
4 comentaris
  • Bayfor 23 de desembre de 2016 - 10:22

    Aquesta reflexió és molt interessant, però al meu parer hi ha dos aspectes a tenir també en compte per tractar de frenar l’hegemonia evident dels convergents, a la que caldria afegir el seguidisme dels seus aliats. 1) Tenir una visió alternativa dels objectius de construcció del país i 2) tenir les eines i els equips per donar forma al projecte i dur-lo a terme. Un parell d’exemples de les polítiques municipals dels comuns ens podrien donar pistes sobre els objectius diferents i fins i tot antagònics. Per un cantó hi ha la diferent visió sobre l’aposta per frenar o expandir el turisme com a eix d’acumulació capitalista en el moment actual: enfront d’una proposta de major regulació de l’expansió hotelera, de control del desgavell dels apartaments turístics i dels operadors internacionals que en treuen profit, de denúncia del turisme de creuers, etc…, els convergents, sectors d’ERC (p.e. Alfred Bosch) i el PSC mantenen una actitud més laxa o fins i tot aposten obertament per l’expansionisme. D’altra banda, en l’aposta per una mobilitat diferent en la qual el vehicle privat hauria de deixar de ser protagonista (malgrat el que pensin el RACC, la Caixa, Abertis i tots els lobbys que es mouen al voltant d’això) les posicions també són diferents o fins i tot antagòniques. I respecte a les eines i els equips, tradicionalment les esquerres han tingut problemes per establir equips, i per mantenir centres de producció d’idees i de pràctiques per fer polítiques públiques. Mentre la dreta pot comptar amb unes universitats cada cop més domesticades ideològicament, a més d’altres institucions molt afins a les idees i pràctiques del capitalisme neoliberal (des d’ESADE a la Cambra de Comerç, i evidentment el món empresarial), les esquerres estan més orfes en aquest sentit i només poden comptar amb les propostes sorgides des de l’activisme (com per exemple la FAVB, la PAH, o altres) o des d’altres espais que fa temps que pensen en com fer polítiques públiques i/o més properes a les persones (ja sigui l’IGOP o l’entorn de la Xarxa d’Economia Solidària). I així estem. El que caldria esperar és que els comuns treballin més en aquestes qüestions i procurin evitar l’actitud de seguidisme més o menys convençut que fins ara ha mantingut per exemple ERC (per això els llocs claus en els governs tripartits eren ocupats per gent del PSC abans i ara per gent dels convergents).

  • Pau Planas Puigbert 23 de desembre de 2016 - 16:49

    Deixant de banda l’estupefacció que em produeix llegir conceptes misteriosos i indefinits com “el nou subjecte dels “Comuns”” (Què coi és això? Una secta? Una nova classe social?), i passant per alt que mencionar a Sun Tzu és gairebé tant trist i suat com deixar anar una cita de Churchill, em centraré a remarcar el que a mi em semblen les principals trampes del text:
    1- La sospitosa elusió (com si no existís!!) de l’independentisme com a moviment de masses transversal present a Catalunya durant els darrers anys, un moviment massiu, molt més ampli i mobilitzat que el dels “Comuns”, i que va MOLT MÉS enllà dels paràmetres culturals i ideològics dissenyats per l’antiga convergència. Com molesta l’independentisme, en l’esquema caduc i binari del soleturisme…
    2 – L’autor centra tot el conflicte polític que vivim a Catalunya en una penosa disputa electoral per assaltar la gestoria intervinguda de la Generalitat. A molts ens és igual qui potinegi la Generalitat: el que volem és que la “Generalitat”, entesa com a institució autonòmica inoperant i inútil per a fer transformació social, desaparegui i passi a ser una Administració independent.
    3 – És mentida que hi ha una ” reducció discursiva de la “sobirania” a una sola de les seves expressions (la nacional, ‘in abstracto’), obviant tota la resta (la social, la democràtica, la de gènere, la energètica, etc.)” Això és radicalment fals: el moviment polític majoritari i massiu, HEGEMÒNIC, a Catalunya, l’independentisme, tracta sobradament tots aquests temes socials. O no ho fa la CUP i ERC, de tractar i vincular les demandes socials amb la qüestió nacional? O són només els “Comuns” qui plantegen com canviar el model energètic? A sant de què el representant dels Comuns s’apropia de les reivindicacions socials?
    4 – La voluntat, altre cop, antiga i caducada, de dissociar transformació social i alliberament nacional, quan les dues van indissolublement unides, perquè sense independència (sobirania real no supeditada al Règim Borbònic) no hi ha possibilitat de tirar endavant cap canvi social.
    5 – La mentida de fer creure que un simple assalt a la Generalitat permetrà dur a terme transformacions socials, mentida que es fa vistosa i evident quan comprovem què passa quan els Comuns assalten una institució i es fan amb el govern. Col·locar a un exconseller convergent per liderar un projecte de connexió de tramvies i a un socialista imputat per corrupció com a tinent d’alcalde, mantenir el CIE obert de bat a bat, i perseguir manters, no sembla una política gaire alternativa al que hem vist fins ara.
    Ara per ara, el nou i flamant nou subjecte dels Comuns apareix, almenys per a mi, com un simple grup de coneguts i saludats que volen ocupar poltrones per repartir-se una menjadora cada cop més migrada. Un grup que, encegats per l’odi desorbitat als “convergents”, i obsessionats per manar a la Generalitat (ara que ja veuen que no ho podran fer a Madrid) rebaixen la gravetat dels atacs judicials a càrrecs electes, boicotegen la demanda de “referèndum o referèndum” i s’alineen amb l’estratègia repressiva i demofòbica de l’Estat, Ànims! Les enquestes sembla que insinuen que queda un llarg camí a recórrer abans d’aconseguir la tant anhelada i excitant HEGEMONIA. No defalliu.

  • trucafort 25 de desembre de 2016 - 21:42

    Tenint en compte que m’he fet gran i em costen de pair aquests patracols híper-teòrics que sembla que tornen a estar de moda:
    Les referències a l'”hegemonia Convergent” no fan sinó trair el que s’amaga darrere el discurs icv-comú: les rèmores d’una esquerra encara encallada en els marcs tàctics i estratègics de la segona restauració, amb una dosi de frustració acumulada ingent. Aquesta frustració, que afecta tots els nivells d’anàlisi política perpetrada per aquest sector, és producte de les conseqüències de l’ensarronada de la segona restauració. La segona restauració, tinguem-ho present, és una operació política comprada de ben grat pel PSUC en el seu moment i és una compra sobre la qual, a aquestes alçades del partit, cap dels pretesos marmessors de l’herència psuquera no n’ha fet autocrítica.
    El paper i l’evolució d’aquesta esquerra psuquera fou -és- molt trist: tant socialistes com convergents els passaren la mà per la cara repetides vegades. Es veieren obligats a fer un seguidisme malaltís de les polítiques del PSC (recordeu que més que eco-socialistes tot sovint se’ls coneixia com “l’eco dels socialistes”), tot esperant que el dia de demà, un incert messies redemptor d’estalinistes repintats de verd fes caure les masses proletàries del cavall i ells foren reconeguts, finalment, com l’esquerra “de bo, de bo” que per una curiosa designació quasi divina es veu que es mereixen.
    En el moment que el marc polític de la segona restauració trontolla, a tots aquests senyorets de “l’esquerra de bo” se’ls posen uns ulls com taronges al veure que la seva suposada clientela, enlloc de pujar-los a l’altar euro-eco-comunista que segons ells mereixen, s’orienta cap a posicions d’esquerra (més o menys socialdemòcrata, més o menys anticapitalista) independentista. Què han de fer? Reconèixer ells errors d’anàlisi? Mai! Suposar que la ses seves tàctiques podrien ser errònies? Ni pensaments! A més, Al tanto! Aquests moviments poden posar en perill les seves còmodes poltrones, treballades amb sang, suor i llàgrimes a redós de la segona restauració, que els ha permès de fer la viu viu. Centenars de quadres sindicals, de tècnics municipals i de pixatinters diversos no poden equivocar-se!
    I, com s’han dedicat moooolts anys a la còmoda tasca de fer servir el pretext de “l’hegemonia convergent” com una mena d’espessa boira on amagar els propis errors tàctics i estratègics, heus ací que, Ta-ta-txan! Ja tenim l’excusa perfecta per seguir amb el patètic espectacle del victimisme psuquero. Si hi això li afegim que la ja proverbial miopia política de l’esquerra independentista de la capital (tant ERC com CUP) els hi ha posat el govern de Barcelona en safata i els ha permès reconstruir l’aliança barcelonina amb la secció local del PSOE (que tants anys i tants bons records els porta, a ells i a les elits dominants de la capital catalana), doncs ja els teniu aquí, de nou.
    Ara exercint ara de cinquena columna de la segona restauració i predicant com dominics entre càtars la bonaventura de l’estatalisme ben entès (federalisme, en diuen alguns). Veurem quin paper juguen quan el sant pare de torn convoqui la croada…

  • Josep Maria Camps Collet 25 de desembre de 2016 - 23:36

    Un acadèmic força conegut i amb passat polític d’esquerres diu sovint que una de les persones que més a fons coneixia Gramsci a Catalunya era… Jordi Pujol. Però en Pujol no s’entretenia gaire a parlar de l’hegemonia dels altres sinó que es dedicava a treballar per aconseguir la seva. En Domènech, en canvi, no para d’explicar i explicar-se a ell mateix com d’urgent és acabar amb l’hegemonia convergent. Francament, així no s’aconsegueix cap hegemonia, suggereix més aviat una fixació obsessiva amb el pujolisme, una fixació que sembla que no li deixa veure el què ha passat els últims anys: que CDC ja no és hegemònica. El què ha sabut fer CDC -actual PDECAT- és vampiritzar l’actual hegemonia, que correspon al programa independentista de la ERC dels anys 90, i liderar-la a pesar de no ser-ne l’autor. I sí, ho han fet amb els criteris liberals de CDC, el laisser faire bussiness friendly del Mas, però això només és inèrcia de la seva anterior hegemonia, una inèrcia alimentada sobretot per la incapacitat de l’esquerra d’aconseguir l’hegemonia real. No sembla que per la via que van els comuns, amb en Domenech al capdavant, hagin de ser capaços de fer el que les esquerres anteriors no han aconseguit. A més, l’hegemonia de l’independentisme, cada dia més forta, els posarà contra la paret i s’hauran d’acabar definint. En aquest sentit, està clar que la sobirania no és només política, que ha de ser també social i energètica i en molts aspectes més, però això no pot fer oblidar que TAMBÉ és política i que aquesta és la base per a totes les altres sobiranies. Vaja, que sobirania vol dir, bàsicament, no haver d’esperar que algú te la concedeixi com un favor o un privilegi, sinó que és un atribut teu que t’has guanyat a pols. És després que pots proposar ajuntar-la amb altres sobiranies per treballar plegats. Proposar fer-ho abans és no entrendre què és la sobirania.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog