Pressupostos 2017: un debat extraordinàriament esperpèntic

Coscubiela i Rabell, al Parlament / JORDI BORRÀS

Coscubiela i Rabell, al Parlament / JORDI BORRÀS

El debat dels pressupostos de la Generalitat i de la Llei de mesures fiscals i administratives que els acompanya està sent extraordinàriament esperpèntic.

No dic excepcionalment, sinó extraordinàriament i especialment esperpèntic, perquè la política catalana porta molt de temps i de manera habitual situada en l’esperpent.

La política pressupostària del Govern català expressa la profunda ingovernabilitat política que viu Catalunya. De fet, és un dels àmbits en què més es manifesta.

Els del 2010 varen ser els darrers pressupostos aprovats amb normalitat i dins del termini previst en la Llei de finances públiques de Catalunya.

A partir del 2011, la inestabilitat ha estat absoluta, i l’única cosa que s’ha mantingut permanent i estable han estat les polítiques de retallades socials, de privatitzacions de polítiques públiques i de venda de patrimoni, encara que en moltes ocasions s’hagin explicat i justificat en nom d’un bé superior.

Els primers pressupostos del “Govern dels millors”, els de 2011, es van aprovar al mes de juliol, gràcies a l’abstenció del PP.

Els del 2012 ja es van aprovar amb el vot favorable del PP. Va ser l’any del ‘quid pro quo’ entre el PP i CiU. Els uns, el PP, van votar els pressupostos de Catalunya i la Llei òmnibus, que desmuntava una bona part de les lleis del Govern catalanista i de progrés (entre les quals, la Llei d’habitatge del conseller Milà, que anys després s’ha hagut de recuperar per atendre l’emergència habitacional). Els altres, CiU, van votar a Espanya tot el que se’ls posava al davant (Lleis d’estabilitat pressupostària, reforma laboral, reforma energètica…).

Les eleccions del 25 de novembre de 2012, convocades per ampliar la majoria de Govern de CiU, varen provocar més ingovernabilitat encara, i la conseqüència va ser que el 2013 no hi va haver pressupostos.

CiU necessitava canviar de soci de Govern, però el procés de canvi de parella necessitava temps.

El segon Govern de Mas va deixar el PP i va abraçar ERC, això sí, mantenint les essències de la política de retallades, de privatitzacions i d’austeritat fiscal.

Però passar de tenir de soci de Govern el PP a tenir ERC necessitava un període de descompressió, necessitava una bona posada en escena.

Fer oblidar l’any 2012, amb pressupostos aprovats amb el PP, Llei òmnibus, vot a favor de la Llei d’estabilitat pressupostària, reforma laboral, reforma energètica, i construir un pedigrí i un discurs sobiranista, requeria temps, i no es podia fer en dos telenotícies.

El nou soci, ERC, també necessitava un temps d’adaptació, per passar de ser oposició a ser Govern sense deixar de ser el principal partit de l’oposició. I sense que canviessin les polítiques.

Aquestes filigranes necessiten una mica de temps, perquè la “Divisió Mediàtica Ítaca” pugui desplegar tot el seu potencial.

Va caldre esperar fins al 2014 perquè ERC votés els pressupostos, encara que fos el 27 de gener. Va ser una maniobra d’acoblament no gaire complicada, perquè no va fer falta canviar les polítiques.

Recordeu que els pressupostos del 2014 aprovats per ERC mantenien les retallades i van acordar la venda de bona part del patrimoni de la Generalitat. Una venda que ha estat ruïnosa i de la qual espero que aviat algú reti comptes.

Però la situació excepcional del 2014 justificava una decisió excepcional, com mantenir les retallades, continuar les privatitzacions i malvendre el patrimoni de la Generalitat.

I per això ERC els va aprovar amb un argument de pes, també excepcional.

En paraules literals del cap de l’oposició i primer suport del Govern, Oriol Junqueras, aquells eren els darrers pressupostos autonòmics. Els del 2015 ja serien els d’un nou Estat, i això requeria aquest sacrifici per part de la ciutadania.

Us sona d’alguna cosa, aquesta música?

Aquests dies estem sentint exactament el mateix. Ara, en boca d’un altre grup parlamentari i dels que defensen que les classes populars se sacrifiquin un altre cop per fer avançar la nació.

Com veieu, res de nou. A Catalunya, qualsevol cosa que passi ara ja ha passat abans, almenys una vegada més, si no dues o tres vegades més.

“L’espai que abans ocupava CiU, ara l’ocupa ERC, i l’espai que ha deixat lliure ERC, ara l’ocupa la CUP”

Tot i que l’espai que abans ocupava CiU ara l’ocupa ERC i l’espai que ha deixat lliure ERC ara l’ocupa la CUP, el guió és el mateix; només canvien els actors.

És evident que els del 2014 no van ser els darrers pressupostos autonòmics, ni els del 2015 els pressupostos d’un nou Estat. I l’única cosa que sí es va complir són les retallades, les privatitzacions i la venda de patrimoni. l la renúncia a exercir la sobirania fiscal.

No és només la meva opinió o la del Grup d’ICV-EUiA.

L’amic David Fernàndez, portaveu de la CUP en aquell debat, els va qualificar de “pressupostos del fanatisme de l’austeritat” i de “declaració de guerra a les classes populars”. També va insistir en una idea: “No creiem en la impotència i la impossibilitat de fer les coses diferents”. Va concloure així: “Són uns pressupostos que consoliden les retallades i que tenen una part molt important de ficció”.

Però, en canvi, la majoria de govern de CiU i d’ERC els van tornar a presentar com els darrers pressupostos autonòmics. Aquells sí, ara sí que anava de debò, serien els darrers pressupostos autonòmics, perquè les eleccions plebiscitàries del setembre del 2015 serien el referèndum que no es va poder fer al novembre del 2014.

Com ja havia passat amb els del 2013, calia una mica de temps i l’acció decidida de la “Divisió Mediàtica Ítaca” per aconseguir que una política pressupostaria que el 2015 va ser qualificada per la CUP de “declaració de guerra a les classes populars” pogués ser aprovada per la mateixa CUP en nom d’un bé superior.

“Els pressupostos que, segons la CUP, són poc socials i sense reformes fiscals, seran un altre cop aprovats en nom d’un bé superior”

I això és el que sembla que pot passar amb els pressupostos del 2017. Uns pressupostos que han estat qualificats per la CUP de poc socials, que no són els que necessiten les persones en situació de pobresa, que es neguen a fer les reformes fiscals per augmentar ingressos amb els quals finançar polítiques socials, seran un altre cop aprovats en nom d’un bé superior.

Però, com la política catalana està construïda sobre la ficció política, aquesta aprovació per part de la CUP dels pressupostos està tenint cops amagats. Al cap de pocs dies que la CUP anunciï el seu vot favorable als pressupostos, malgrat la valoració extraordinàriament negativa que fa dels comptes públics i malgrat no haver aconseguit que el Govern accepti cap de les seves propostes, l’Executiu de Junts pel Sí perd un munt de votacions, cosa que comporta l’aprovació de més de mil esmenes.

El Grup parlamentari de Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) hem vist aprovades 395 de les esmenes presentades, que afecten de ple les polítiques socials, com la dependència, la pobresa energètica, les escoles bressol, les beques de menjador o el pagament dels deutes amb els municipis.

Els portaveus de Junts pel Sí li treuen transcendència a aquesta derrota política i a les esmenes aprovades, però des de CSQEP li recordem que, si els pressupostos s’aproven, un cop la llei entri en vigor, el Govern català estarà obligat a complir-la, i nosaltres li ho exigirem.

És cert que, quan es tracta de polítiques que requereixen augmentar la despesa, cal també incrementar els ingressos. Però aquest argument serveix tant per les polítiques aprovades a partir de les esmenes dels grups de l’oposició com de les que són en el projecte inicial de pressupostos aprovat pel Govern.

Per això resulta incomprensible que el Govern català s’hagi negat a aprovar les reformes fiscals necessàries dels impostos cedits, a fi i efecte de fer pagar més als qui més tenen per atendre als qui més ho necessiten.

És evident que cal millorar el finançament de la Generalitat, bé per la via d’un canvi de l’estatus polític de Catalunya, bé per la via d’un nou model de finançament; però, si no canvien les polítiques fiscals, no hi haurà recursos per finançar polítiques socials. Ni en la Catalunya autonòmica, ni en la Catalunya federal ni en la Catalunya independent.

Sense un canvi radical en la política fiscal no hi ha canvis significatius en les polítiques socials. I, en aquest sentit, és preocupant i no és un bon presagi el canvi de posició d’ERC. La seva evident voluntat d’ocupar l’espai polític de l’antiga Convergència porta ERC a mantenir les posicions fiscals de tota la vida de CiU.

El punt més àlgid d’aquest esperpent pressupostari apareix amb les esmenes transaccionals pactades per la CUP i Junts pel Sí per crear i dotar els anomenats “fons estructurals”, que ha estat l’argument pressupostari utilitzat per la CUP per votar aquests pressupostos.

Aquestes nou esmenes deixen ben clar que el finançament d’aquests fons estructurals ens fa dependre de les emissions de deute públic, que hauran de complir la Llei d’estabilitat pressupostària, que estableix, de manera ben clara, l’autorització prèvia del Govern espanyol.

Es podrà vestir com es vulgui, però fer dependre el compliment de l’acord pressupostari entre la CUP i JxSí de l’emissió de deute públic que haurà d’autoritzar Montoro, al mateix temps que s’està parlant de lleis de transitorietat jurídica, unilateralisme o desobediència, només és possible en el marc de la ficció i l’esperpent en què la política catalana roman acampada des del 2012.

Joan Coscubiela és diputat i portaveu de Catalunya Sí que es Pot.
5 comentaris
  • Martí Gené i Ramis 13 de febrer de 2017 - 12:15

    Els comuns donant lliçons a la CUP? Amb totes les animalades de què és responsable Iniciativa? Què m’he perdut?

  • Davesas 13 de febrer de 2017 - 12:39

    Subscric plenament la crítica de fons d’aquest article, però com a home d’esquerre que desitjaria retrobar el camí de l’emancipació davant l’extraordinari poder del capitalisme neoliberal que ens domina, m’agradaria més prudència i judici a l’hora de posar en el mateix sac a segons qui. Crec que l’opció estratègica de la República Catalana ( estic a favor de la Independència) i les característiques molt singular del poble català (llegir Fontana) el poble mestís català, que crec més progressistes que la resta de la península, em fa pensar que la consecució d’una República Catalana seria una magnífica oportunitat per mostrar als pobles del nostre entorn que és possible lluitar contra el capitalisme salvatge des de la única estratègia possible des de temps de l’Imperi Romà. La guerra de guerrilles. En nom de la democràcia, dividir els espais de poder per organitzar-los en nous espais de major justícia social. I per això l’esquerra ha de saber compartir objectius per aconseguir-ho. La pregunta és: en l’àmbit dels Comuns (jo vaig ser promotor del primer Comú de Catalunya, al Solsonès) s’aposta clarament per l’estratègia d’una República Catalana, amb l’objectiu d’una confederació de pobles ibèrics, europees i el que calgui?. O encara ens creiem que el substrat neofranquista del poder a l’estat espanyol es pot fer trontollar i vèncer sense aquest pas previ?. No llegeixo reflexions en aquesta línia. Des de l’àmbit de l’esquerra que s’anomena transformadora (ICV.EUA, Comuns,Podems, etc) com es valora aquesta opció?.

  • Bastida 13 de febrer de 2017 - 21:12

    Molt interessant l’aportació de J Coscubiela al debat sobre l’actual configuració del mapa electoral.
    A partir de la descripció que en fa podem arribar conclusions que ben segur dibuixen un horitzó d’esperança: el desplaçament del comportament electoral cap a l’esquerra.
    El fet que ERC opti a substituir l’antiga CiU i que la CUP s’erigeixi com substituta del que aportava ERC al Parlament vol dir que estem virant cap a l’esquerra (aconseguint deixar de banda aquell intent de falangisme catalanet de R.cat o SI). L’eix social està dominant i conduint l’eix nacional.
    Si a més a més tenim que l’espai Comú (antiga IC+EUIA+ Podem+ …) està optant per substituir el PSC amb el que això significa pel concepte d’esquerres i l’aposta per l’autodeterminació, tot i que CSQP encara és bastant residual al Parlament i només pot optar a algun pacte amb els antics i hegemònics socialistes en determinats municipis, ja no tindrem cap dubte que la majoria parlamentària és aquella que té en el seu horitzó grans canvis sense esperar el permís de ningú.
    Si el triangle ERC-CSQP-CUP s’estableix com majoritari, i amb el suport per temes nacionals del PDCAT, queda una oposició molt dèbil i amb un discurs polític gens engrescador, un discurs enfadat i malhumorat. És evident que s’han de superar molts obstacles, molts d’elles de caràcter personal o a vegades de cert servilisme. Però no crec que qualsevol observador amb un mínim d’informació contrastada no pugui veure que aquest és el futur immediat, malgrat alguns … com ara …

  • trucafort 14 de febrer de 2017 - 9:05

    Així doncs, només cal esperar que CSQP faci seu l’espai que actualment ocupa… Ciutadans, Oi Sr Coscubiela?

  • Ferran Hernández Suriñach 19 de febrer de 2017 - 0:14

    qualsevol pressupost que es basi en l’endeutament públic, no es pot considerar d’esquerres per cap costat. Per tant, si hi ha dèficit públic, el més esquerranós que es pot fer es reduirlo el més aviat possible per evitar que la partida d’interssos (que es paga als creditors…) segueixi acalarant cada vegada més part de la despesa. Ara, és evident que es pot retallar de molts llocs i de moltes maneres diferents, i que malvendre patrimoni públic hauria de tenir conseqüències polítiques i personals en qualsevol cas.
    Però tampoc es poden buscar excuses per no incloure en els pressupostos les partides necessàries per a poder marxar d’Escanya el més aviat possible. (Que és el què fan recurrentment les persones de CSQP). Llavors, que no s’incloguin més esmenes per ajudar els més desafavorits, és una calamitat, però que per uns principis inaplicables (per la manca de suport electoral) hi hagi una segona pròrroga d’uns pressupostos encara més desfavorables, tampoc és fer cap favor a aquells que es diu voler ajudar.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog