09/03/2017 | 20:00
“Aquest món i el que s’hi cria
Aviat es dissoldrà,
Talment una breu errada.”
‘El canvi’, Miquel Bauçà
Crec que no m’erro si dic que la immensa majoria de les persones que vam participar en la decisió sobre els pressupostos crèiem en les raons per votar-hi en contra i al mateix temps vam trobar raons per donar-hi el sí instrumental i crític que finalment ha acabat decidint la CUP. La decisió de cadascun de nosaltres ha estat fruit de la cerca d’un equilibri entre els uns i els altres arguments, en cap cas un convenciment hegemònic de cap de les posicions.
I cal dir, a continuació i de forma necessària, que arribar a aquest equilibri va ser gràcies a un procés profundament raonat i debatut dins la CUP. Un procés exemplar en les seves formes, en la informació que va arribar a tothom, en la participació i finalment també exemplar en l’assumpció personal de les decisions preses de forma col·lectiva.
De les peces que cadascú va posar en cada un dels plats de la balança en podem parlar, però no em semblen la part més important. Són conegudes, les hem fet públiques. I, mirant enrere, certament el que em marca és el que he explicat: el camí recorregut i la manera de fer-ho, tan d’acord amb com volem que sigui el país pel qual lluitem.
En canvi, sí que em sembla imprescindible posar els llums llargs, abastar en tota la seva amplitud l’escenari que ara se’ns obre i proclamar que, per fi, s’acaba el procés tal com l’hem conegut fins ara. I que la seva data de defunció és, sense cap mena de dubte, la propera tardor.
En aquest punt de la partida, la democràcia ha guanyat i l’Estat espanyol ha perdut.
Aquest proper mes de setembre en què hem de celebrar el referèndum vinculant i no subordinat, com a punt culminant de l’aposta per la ruptura que ha fet de forma majoritària la nostra societat. És cert que l’Estat espanyol posarà en marxa tots els mecanismes al seu abast per impedir-ho, però també és cert que, si ho aconsegueix, i només en aquest cas, tenim eines alternatives de ruptura com ara la declaració unilateral d’independència (DUI).
En tot cas, i faci el que faci, en aquest punt de la partida la democràcia ha guanyat i l’Estat espanyol ha perdut. Ha perdut si impedeix la celebració del referèndum amb una ofensiva repressora que caldrà contestar amb una onada de solidaritat al carrer, com hem fet fins ara, però que sense cap mena de dubte caldrà intensificar. Perd la seva credibilitat democràtica davant tot el món. I no tinguem cap dubte que l’Estat activarà tots els mecanismes repressius al seu abast, que són molts, i que haurem de fer-hi front si volem avançar. Només cal veure què opina l’editor del primer diari d’Espanya per entendre que, per a l’Estat i la seva maquinària, la repressió més dura ja està més que justificada.
I l’Estat també ha perdut si finalment celebrem el nostre referèndum. I el guanyem.
Aquesta és per a nosaltres l’única alternativa possible. O ruptura o ruptura. Fi del procés. Perquè davant qualsevol altre escenari, davant una rendició autonomista, la CUP ha de forçar l’acabament de la legislatura. Està a les nostres mans acabar el procés purament institucional i estic convençuda que aquesta és la raó darrera que ens ha mogut a molts a prendre la decisió d’apostar pel sí amb la llei de pressupostos.
Cal, doncs, que des d’ara mateix comencem a repensar la lluita independentista deslligada del processisme. Que abandonem els despatxos de negociar, traguem el focus del terreny institucional, i treballem al carrer per guanyar el referèndum en una campanya que emplaci els sectors més populars perquè se sumin a la República que volem construir.
Molts segurament preferirien seguir amb el joc etern que els permetia nedar i guardar la roba.
El referèndum el guanyarem a l’àrea metropolitana, el guanyarem si convencem Ripollet i convencem Santa Coloma i convencem Barcelona que els valors de la nova República són més ecologistes i més feministes i defensen la justícia, la llibertat, la dignitat i l’equitat. Si els convencem que no estem canviant banderes. I si els assegurem, evidentment, que, una vegada guanyem el referèndum, farem efectiu un procés constituent d’arrel popular que fonamenti una República de base social i democràtica que garanteixi els drets de les persones.
Perquè sense aquest procés constituent de base popular tornaran als despatxos, ara a negociar una constitució, i seran quatre els que decidiran per tots nosaltres i sense cap garantia que la transformació sigui real.
D’altra banda, el tauler de joc que ens marca la celebració del referèndum aquest setembre –posar urnes i votar– ens permet encabir-hi molts actors, tots aquells que defensen postulats democràtics i el trencament amb el règim del 78. Molts segurament preferirien seguir amb el joc etern que els permetia nedar i guardar la roba. Però això ara ja no és possible. Facin joc, senyors, la partida ha començat. Estan en joc els nostres drets.
Toca així sortir al carrer, mobilitzar-se, treballar pel sí, activar el procés constituent. La nostra eina més potent la tenim a la nostra arrel, al municipalisme, on donem exemple de lluita per tots aquells valors que volem per a la nova República.
Centrem aquí el focus de les nostres energies. Sumem i convencem.
A la consecució de l’escenari que fins ara he descrit, i que d’altra manera hauria quedat incert, hi afegiré dues raons per aprovar els pressupostos tot i la vinculació arbitrària que Junts pel Sí n’ha fet amb el referèndum, tot evidenciant les seves prioritats.
Per fer política, cal que la gent que t’envolta t’entengui. No n’hi ha prou a tenir raó: te l’han de donar.
Una, que, per fer política, cal que la gent que t’envolta t’entengui. No n’hi ha prou a tenir raó: te l’han de donar. I, en aquest sentit, la majoria del país no hauria entès que no donéssim l’oportunitat d’intentar-ho, tot i que això impliqués l’aprovació d’uns pressupostos que no compartim en absolut: no responen a les necessitats del moment, no reflecteixen el gir a l’esquerra que està fent la societat catalana i ni tan sols exploren els límits de l’actual sistema autonòmic. No són els nostres pressupostos. A alguns els vam llançar a la paperera de la història, a alguns ens faran votar uns pressupostos que rebutgem.
I dos, hem vingut aquí a fer tot el possible perquè l’escenari de ruptura s’esdevingui. A partir d’ara, i passi el que passi, tenim el convenciment que hem fet tot el que estava a les nostres mans. Si hi ha elements que estaven desitjant tenir una excusa per no convocar el referèndum, serà responsabilitat seva no fer-ho.
El nostre paper continua sent el de condicionar i pressionar perquè no es faci cap concessió en el camí cap a la ruptura i cap a la fi del procés tal com l’hem conegut fins ara.
Arriba el moment que la veritable protagonista de la ruptura agafi el relleu a les institucions: la societat. Hem de ser tots i totes conscients que ja no hi ha cap marxa enrere, que és necessari el nostre paper actiu a resistir l’embat a què ens sotmetrà l’Estat espanyol. Ara toca guanyar o perdre; no hi haurà presoners. Si perdem, tocarà reconstruir, com van fer els qui ens han precedit. I, si guanyem, està a les nostres mans construir la República Catalana com a única oportunitat de canvi social possible.
