20/03/2017 | 20:00
D’un quant temps ençà, la “islamofòbia” és en boca de tothom. Però què és o què entenem per islamofòbia? És un terme que no trobem als diccionaris, ni tampoc els experts s’han posat d’acord en una única definició, però que breument podríem definir com l’odi i/o la por envers l’islam i envers les persones musulmanes o percebudes com a tals. Segons l’informe anual ‘Islamofòbia a Espanya 2015’, que elabora la Plataforma Ciutadana contra la Islamofòbia, el 2015 es van recollir i documentar un 567,35% més de casos d’islamofòbia que el 2014, i al setembre del mateix any va convertir-se en el principal delicte d’odi a tot l’Estat espanyol. Així doncs, no és gens estrany que el fenomen hagi saltat a la palestra i ompli pàgines de diaris protagonitzant debats encesos i apassionats. Però quina és la seva gènesi? Quan i com neix i es desenvolupa fins a esdevenir pensament “hegemònic”? Quin context o contextos històrics i socials afavoreixen que creixi i es faci fort? De quin humus ideològic, filosòfic i cultural es nodreix?
Hi ha un ampli consens en el fet que es tracta d’un fenomen relativament recent. Hom situa l’inici de la construcció del discurs de l’amenaça de l’islam al final dels anys vuitanta del segle passat, amb la caiguda del Mur de Berlín i el posterior desmembrament de la Unió Soviètica. Al meu entendre, però, cal situar el punt de partida una mica més enrere. En un període que va de l’inici dels anys seixanta fins al final dels setanta s’esdevenen quatre processos que marcaran fins avui les relacions d’Occident (Europa i els EUA) amb el món araboislàmic. Em refereixo, en primer lloc, a la lluita per l’alliberament d’Algèria i la seva posterior independència (1962), que marca la fi de la “França colonial” i que es converteix en símbol de les lluites anticolonials i en un autèntic referent dels moviments d’alliberament nacional d’Àfrica.
En segon lloc, els moviments migratoris dels anys seixanta-setanta de població nord-africana a França, treballadors provinents de les excolònies, dibuixen una nova realitat que a la llarga qüestiona i fa trontollar els pilars de la identitat republicana gal·la basada en els principis fundacionals de “Liberté, Égalité, Fraternité” (que fan bandera d’un model d’Estat més “laïcista” que “laic”, bel·ligerant amb les creences, i que advoca per la desaparició del fet religiós de l’espai públic en lloc de vetllar pel lliure exercici de totes les confessions mantenint la neutralitat de l’Administració en aquesta matèria).
En tercer lloc, la Revolució Islàmica a l’Iran (1979) i fets com l’assalt a l’ambaixada nord-americana a Teheran i la “crisi dels ostatges” (1979-1981), així com la Guerra Iran-Iraq (1980-1988). Finalment, l’articulació del moviment nacional palestí i la seva lluita contra l’ocupació de Palestina per part de l’Estat d’Israel, que s’ha convertit, al llarg dels anys, en la lluita referent, que alimenta els greuges del món arabomusulmà amb Occident i canalitza les aspiracions d’emancipació i de llibertat dels seus pobles. No és casual que sigui justament en aquest període que la política exterior dels Estats Units faci de la defensa i protecció de l’Estat d’Israel el pilar de la seva política internacional donant lloc a una simbiosi d’interessos de tal magnitud que ha portat molts analistes a preguntar-se qui dicta la política de qui. No en va, la indústria cinematogràfica de Hollywood, en consonància amb els nous aires que corrien pel Departament d’Estat, va esdevenir la forjadora d’un determinat imaginari sobre els “àrabs” i els musulmans, ple d’estereotips i de prejudicis, en el qual s’escampa la imatge dels àrabs i musulmans com a “endarrerits”, “fanàtics”, “terroristes”, “masclistes”, i on les dones d’aquesta confessió, per exemple, són “dòcils, submises i obedients”.
Però tampoc no podem comprendre el fenomen sense capbussar-nos en les arrels profundes de la islamofòbia. En aquest sentit, és cabdal el que s’inicia el 1492 amb la conquesta de Granada per part de la monarquia cristiana espanyola, l’expulsió i extermini de la població de confessió jueva i musulmana de la Península, i la posterior persecució de “marranos” i de “moriscos” fins a la seva expulsió definitiva, el 1609. Però el 1492 també és l’any del “descobriment” de les Amèriques i de l’inici de la colonització dels pobles indígenes. Per tant, ens trobem que el que seran les beceroles de l’Estat modern europeu que es perllonga fins a l’actualitat es basteix sobre la imposició per la força d’un model de societat religiosament i culturalment homogènia, amb el catolicisme com a religió d’Estat i amb una identitat edificada en la lluita contra “jueus” i “musulmans”. D’altra banda, la colonització i el domini de les terres i dels pobles d’ultramar i l’esclavatge de la seva població donen lloc al naixement de l’alteritat, és a dir, el d’un “nosaltres” (Europa i centre del sistema) i d’un “altres” (no europeus i a la perifèria del sistema).
On vull anar a parar? Doncs al fet que l’islam no és el problema, sinó que més aviat el problema rau en com Europa, i l’Estat espanyol en particular, han construït la seva identitat i com es pensa i es veu en relació amb la resta de la humanitat, és a dir: en la creença de la superioritat dels valors i assoliments de la “modernitat” europea i en el convenciment que és el paradigma a seguir per al progrés de la humanitat.
[Aquest article està publicat originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per Internet i us l’enviem a casa]
