Comuns i independentistes

Jaume Asens, advocat i dirigent dels Comuns / AJUNTAMENT DE BARCELONA

Els independentistes i els comuns (on també hi ha independentistes) constitueixen avui en dia els dos corrents hegemònics del catalanisme. Governen, de fet, a l’una banda i l’altra de la plaça de Sant Jaume. Una de les claus de volta sobre el futur del país serà la seva capacitat d’entesa per assumir la responsabilitat del moment que estem vivint.

La qüestió central del debat gira al voltant del referèndum. Quan, com i amb quines aliances i condicions ha d’efectuar-se perquè sigui efectiu. Hi ha, no obstant això, dos eixos rellevants més. L’un té a veure amb la voluntat d’obrir un període constituent. I, l’altre, amb la defensa de les institucions catalanes i dels drets ciutadans davant dels embats del règim del 78. Els tres eixos disposen d’un suport majoritari en la societat catalana. I, precisament per això, poden construir les bases d’un bloc històric de ruptura democràtica. Caldrà, però, superar abans els recels mutus entre dos mons que s’han anat allunyant per les baralles del dia a dia, les lògiques de partit o les respectives expectatives electorals. Bon exemple d’això succeeix a Barcelona. A diferència de Badalona, els comuns i la CUP no es van entendre a l’hora de confluir en una mateixa candidatura electoral. ERC, liderada a la ciutat per Alfred Bosch, no va voler integrar-se al govern. Va optar, en canvi, per conformar un bloc d’oposició dura juntament amb Convergència. L’objectiu, per sobre d’altres consideracions, era disputar l’alcaldia als comuns. La distància entre els uns i els altres, des de llavors, no ha fet més que incrementar-se.

“Cal superar recels entre independentistes i comuns, que s’han anat allunyant per les baralles del dia a dia i les lògiques de partit”

El debat sobre el referèndum no és gens senzill. El president Puigdemont ha fixat l’1 d’octubre com a data per a la seva celebració. També ha reiterat que la convocatòria no serà una consulta, sinó un referèndum efectiu i vinculant. Assegurar-ho, però, no vol dir que ho acabi sent. Qüestions com el cens, els mecanismes de control, el quòrum, la neutralitat de l’organització o les garanties són fonamentals. El reconeixement internacional depèn, en bona mesura, d’això. I de la correlació de forces necessària perquè el resultat, en cas que sigui favorable a la independència, no sigui una simple declaració de voluntat. La sobirania, el control sobre el territori o les fronteres, no es conquereix només amb paraules. Requereix legitimitat però sobretot força suficient per aplicar-la i, si fa falta, imposar-la. El president Mas també va anunciar una convocatòria de consulta el 9-N i, al final, es va celebrar un simple procés participatiu. A diferència de llavors, el Govern del PP ara ha declarat que no permetrà cap mena d’acció en aquest sentit. Ha reformat ‘ad hoc’ el Tribunal Constitucional perquè pugui actuar-hi de forma expeditiva. Es fa difícil, en aquest context, anar a les urnes amb les garanties que exigeix la Comissió de Venècia. No es pot oblidar, però, que el principal responsable que això no sigui possible serà el mateix Govern del PP. En aquest escenari incert, el xoc sembla assegurat. I la capacitat d’entesa dels comuns i dels independentistes serà fonamental per al seu desenllaç.

Més enllà del referèndum, un segon eix del debat s’articula a partir de la idea de procés constituent, que figura en l’ideari polític dels uns i dels altres. Un moment que s’obre, ‘stricto sensu’, amb la fita d’elaborar una constitució en el marc d’una república o estat català. Una de les propostes més interessants la va formular la plataforma Reinicia Catalunya. El seu portaveu, Jaume López, defensava que la Convenció Constituent Ciutadana havia de ser una eina per consolidar el referèndum. I per dotar de contingut el sí i el no. Es va crear, per això, una comissió d’estudi al Parlament. En paral·lel, des de la societat civil també es van organitzar moments de tarannà deliberatiu fort com la Trobada d’Unitat Popular (TUP) o la campanya de Lluites Compartides, d’Òmnium Cultural. S’hi volien posar en comú les lluites quotidianes, del passat i del present, per fer aflorar fites, anhels o valors propis d’un procés de definició d’una comunitat política.

Aquest tipus de trobades, però, no s’han repetit i el balanç de la comissió és agredolç. Les seves conclusions es van tancar sense consens i amb un full de ruta no executat ni en la seva fase de debat ciutadà. El retorn a la pantalla del referèndum ho ha frenat tot. I aquesta és, segurament, una de les majors debilitats del procés. La capacitat que tinguem per reprendre el repte constituent serà cabdal perquè el país pugui començar a autodeterminar-se. I per aconseguir dos objectius bàsics en l’entesa entre les dues sensibilitats del catalanisme. Un, que la qüestió nacional s’impregni de la social. I, dos, que es comenci a construir un diagnòstic o relat assumible per les majories populars.

“Hi ha un ampli front d’oposició contra l’ofensiva recentralitzadora i antidemocràtica del Govern del PP”

El tercer eix del debat s’articula a partir d’un ampli front d’oposició contra l’ofensiva recentralitzadora i antidemocràtica del Govern del PP. A les institucions, però també al carrer. S’ha materialitzat, per exemple, en la resposta conjunta a l’hora de reclamar inversions i compromisos incomplets. O davant dels atacs a la sobirania per part del Tribunal Constitucional en casos com la Llei catalana de pobresa energètica i d’habitatge, la Llei d’igualtat de gènere, la prohibició dels toros o la Llei de consultes del Govern tripartit. També la voluntat de tancar el CIE a Barcelona va unir les tres institucions cabdals del país: el Parlament, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Els actes de protesta contra les actuacions repressives han estat un altre espai de trobada. La llista és llarga. Entre d’altres, la “guerra bruta” de l’exministre Fernández Díaz i el recent judici contra els impulsors polítics del 9-N. O les detencions d’electes municipals per actes d’expressió política com la retirada de banderes i la crema de fotografies. A diferència de l’eix constituent, i malgrat algunes tensions, aquí la unitat d’acció s’ha mantingut més enllà de les lluites partidistes. Caldrà veure com actua ara l’Estat davant la convocatòria de l’1 d’octubre. Els comuns, de moment, ja han declarat que ells no estaran del costat de qui vol fer callar les urnes. Un dels reptes de futur per reforçar l’entesa entre els uns i els altres serà el compromís ferm de tots els actors en la lluita per la regeneració democràtica i contra la corrupció. L’actuació del món independentista davant la investigació en el ‘cas del 3%’ de la mà dreta de Mas, Germà Gordó, és un bon senyal.

La situació actual invita a trobar certs paral·lelismes amb el que va ser una altra confluència social de dos grans blocs puixants dels anys vint i trenta del segle XX: els republicans i els catalanistes. El caràcter autoritari, antirepublicà i profundament anticatalanista de la dictadura de Primo de Rivera va ser el principal factor aglutinador de dos mons que tenien una relació molt problemàtica poc abans. Es va constituir una mena d’espai de trobada contra el règim. I contra el seu aliat a Catalunya, la Lliga Regionalista. Una força monàrquica i conservadora que no va dubtar a posar-se del costat de la dictadura com féu anys després amb el franquisme. La seva pèrdua d’hegemonia en el catalanisme va ser possible gràcies a aquest fenomen. Un bon exponent d’això va ser la constitució d’Acció Catalana, escissió lliguista dels sectors més catalanistes. També va ser cabdal catalanitzar el republicanisme històric i sectors rellevants d’un robust moviment obrer, majoritàriament aliè a la qüestió nacional. Es van establir les bases del que va succeir a la dècada posterior amb la formació d’una ERC on confluïa gent de procedència molt diversa. Entre ells, sectors procedents del republicanisme més tradicional i històric, com el mateix Lluís Companys i Marcel·lí Domingo, amb bona relació amb els republicans espanyols. O nous grups de joves republicans catalanistes vinculats a la revista ‘L’Opinió’. També, però, s’hi sumaren nacionalistes radicals com els d’Estat Català de Francesc Macià, gent que venia d’organitzacions força actives com el CADCI i no pocs antics militants de la CNT. Amb posterioritat, l’aliança amb les forces republicanes estatals va permetre trencar amb el règim monàrquic i aprovar l’Estatut de Núria.

El capgirament de la situació produït als anys vint i trenta sembla que, malgrat les diferències, es pot tornar a repetir ara. Els temps de la CiU de Pujol han acabat com els de la Lliga Regionalista de Cambó llavors. Els dos espais polítics canviaran el seu nom per desvincular-se del seu passat. De Lliga Regionalista a Lliga Catalana i de CiU a PDECat. Els dos partits —tot i les seves diferències— havien tingut un mateix rol d’ordre i suport indispensable de les estructures monàrquiques dels vells règims. L’objectiu a principis de segle i en la transició dels vuitanta era similar. Calia frenar el focus de ruptura republicana i d’esquerres del país.

“Ara es pot constituir un nou bloc d’oposició antirègim on puguin confluir sectors importants de l’independentisme i dels comuns”

En un context de crisi de règim, però, les coses canvien. La seva hegemonia i el seu dic de contenció es trenca. Com a conseqüència d’això, els dos espais viuen escissions i es refunden amb unes noves sigles. Com en el període previ a la República del 1931, ara es pot constituir un nou bloc d’oposició a la deriva autoritària del règim. Un espai que ha de comptar, com llavors, amb el suport d’altres forces antirègim de l’Estat. I on puguin confluir sectors importants de l’independentisme i dels comuns.

Aquesta unitat d’acció social hauria de servir per a tres objectius. Un, pensar sobiranament en comú i actualitzar el sentiment col·lectiu de país en clau constituent. Dos, reforçar complicitats polítiques que contemplin la interrelació, i no pas supeditació, de la qüestió social a la nacional. Tres, construir una palanca de canvi que, com als anys trenta, esberli les cotilles del règim. I permeti crear quelcom de nou: una república catalana. És una oportunitat històrica que exigeix, però, superar certes pulsions pròpies del fang partidista. Només la perseverança, la generositat i l’altura de mides permetran fer-ho possible.

Jaume Asens és tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona i membre de Catalunya en Comú
20 comentaris
  • Pere 11 de juny de 2017 - 22:20

    Em temo que aquests bons desitjos es quedaran en això: ERC, sota la direcció de Jonqueres, ha optat per eixamplar-se ocupant part de l’espai de l’antiga CDC. La coalició JxSí té com a objectiu final arribar amb la cara ben alta a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya i fer responsable del seu previsible fracàs amb l’anunciada convocatòria d’un hipotètic referèndum el seu principal adversari, que és l’oposicó sòlida d’esquerres que representen Catalunya en Comú i afins.
    Ens esperen temps molt aspres, amb una lluita partidista intensa per controlar o mantenir l’hegemonia política a Catalunya. El PDECat no estalviarà tots els mitjans, legítims o il·legítims -com ja va fer contra els anteriors governs catalans d’esquerres-, per conservar la preeminència que l’artefacte electoral de JxSí li ha regalat.
    De l’Ajuntament de Barcelona, no cal ni parlar-ne: podem veure perfectament amb qui voten ERC i el PDECat, i contra qui.

    • Pau Planas Puigbert 12 de juny de 2017 - 8:45

      T’has passat amb la propaganda, Pere: “oposició sòlida d’esquerres” (en Rabell!!), “artefacte electoral de JxSí”, “hegemonia política a Catalunya” (CeC de moment ni tant sols és al Parlament, i les enquestes el situen en tercera o quarta posició…). Amb anàlisis com aquest, que redueixen tot el conflicte profund de sobirania a Catalunya en una simple disputa per la menjadora, auguro vint anys més de papanatisme i d’escalfar les cadires fent sucursalisme sota tutela del PSC, com ja està fent Collboni a Barcelona, com s’ha fet durant tota la trista vida autonomista. I pensar que alguns membres de la nova Iniciativa tunejada esgrimeixen referents del 15M i volen impulsar la “nova política”… Quin frau, quanta comèdia.

      • Pere 12 de juny de 2017 - 10:28

        El que tu en dius trista vida autonomista és el període més llarg de democràcia que ha tingut mai Catalunya. Amb propagandistes com tu el projecte de Jaume Asens no es realitzarà pas. Em dones la raó. Efectivament, quant de frau i quanta comèdia!

  • Xavier Boix Roca 12 de juny de 2017 - 7:38

    Molt d’acord amb el plantejament del Jaume

  • Pau Planas Puigbert 12 de juny de 2017 - 8:31

    Lamentablement, aquest discurs d’acostament i de reconeixement mutu que fa l’Asens, i que és d’agrair, no és el posicionament oficial de Catalunya en Comú, i menys encara de CSQP. Trobo especialment inquietant que, a Barcelona, l’imputat per corrupció Collboni marqui les línies vermelles al govern municipal. Qui mana a l’Ajuntament? Hi haurà col·laboració amb el referèndum, o es donarà suport a la repressió i s’impedirà poder exercir el dret a vot? I més enllà d’això: qui estableix el discurs a CEC? Hi ha treball de base? S’escola a la militància, o un petit comitè d’escollits decideix per tothom, com en la vella política?

    • Josep M Armengou i Iglésias 13 de juny de 2017 - 17:21

      Quin discurs més antic, Planas. Superat del tot pels esdeveniments, des de fa temps.

  • Josep Maria Camps Collet 12 de juny de 2017 - 9:36

    Els tres eixos que diferencia Jaume Asens formen part del mateix vehicle, com si fos un camió de gran tonatge. Ell mateix ho interpreta així quan diu que treballats conjuntament poden aconseguir una força pràcticament invencible. El problema és que els comuns, ara mateix, no els treballen conjuntament, perquè es miren amb recel el primer eix: el referèndum. I això és així perquè aparentment el senten com aliè, com ‘ocupat’ pels postconvergents, de manera que es limiten a enviar senyals a ERC perquè canviïn d’aliat. Però amb aquesta postura estan renunciant a una de les seves raons de ser, que és fer política de baix a dalt i exercir la sobirania sense demanar permís i sense complexos. I, també en bona part, estan renunciant a l’eix constituent, perquè mentrestant els altres van fent feina i si els surt bé ells se la trobaran feta i potser no els agradarà. De tota manera, encara hi són a temps: per exemple, poden accelerar la incorporació de Barcelona a l’AMI en les pròximes setmanes. Així enviaran un missatge clar i en positiu a les altres forces sobiranistes i es ressituaran no a la contra sinó propositivament. Que al PSC s’empipa i trenca l’acord amb Bcomú, cosa molt probable? Doncs això pot ser una oportunitat per forçar ERC a donar el pas i entrar en el govern municipal, malgrat les reticències que pugui tenir l’Alfred Bosch. Per cert: aquesta és una de les queixes d’Asens en aquest article. En definitiva, superar la fase de queixa, per molt justificada que estigui pels atacs constants dels trolls de la camamilla, i passar a l’acció. Si de debò es creuen això del procés constituent, ja fan tard. Perquè la política és la suma dels partidismes en joc, però els partidismes també poden servir per fer política amb majúscules. I ara és l’hora de la política en majúscules.

  • Arnau M.V 12 de juny de 2017 - 12:06

    Pau, expressar opinons dràstiques i inclús denigrants, classificant a tort i a dret amb contundència i sense dades, és també, al meu entendre, vella política. El Josep Maria fa una crítica que apunta a un lloc semblant, però és constructiva i no maniqueista. Som molts els que apostem per aquesta forma d’expressar-se políticament, amb menys testosterona i més ponts.

  • Arnau M.V 12 de juny de 2017 - 12:10

    I gràcies per l’article, jaume, l’enfoc és compartit. Si és possible però, s’agrairia molt una segona part on es concretés amb més detall en quins moments i aspectes es poden bastir aquests ponts, quins gests farien falta d’una banda i de l’altre.

    • Josep M Armengou i Iglésias 13 de juny de 2017 - 17:23

      D’acord. Ara que tenim l’anàlisi, passem a l’acció concreta dels propers mesos. Gràcies.

  • Roman 12 de juny de 2017 - 13:13

    Company Asens,

    L’entesa que reclames entre els Comuns i JxS+CUP té un límit molt clar que és la resolució de l’Assemblea de la Vall d’Hebron del dia 8 d’abril en què es va decidir l’ideari de la nova formació política CeC (abans UPeC).

    El text aprovat deia:

    “En qualsevol cas, Catalunya ha de poder decidir lliurement el seu futur a través d’un referèndum; que ha de ser efectiu, amb reconeixement i garanties”.

    Tant el president Puigdemont, com el vicepresident Junqueras com les diputades i diputats dels partits que donen suport al govern incloent en aquesta expressió les CUP, coneixien per endavant aquesta resolució i han optat per ignorar-la, tot prometent convocar un referèndum que ells saben i nosaltres sabem que no complirà aquestes tres condicions. Per tant si al final el convoquen no podrem donar-hi suport.

    Sí que tenim obligació de fer front a la repressió que el PP desencadeni contra els nostres compatriotes arrel de la convocatòria. Però hem de fer-ho sense confondre termes. Que no siguem convocants del referèndum no vol dir que pensem que sigui un delicte convocar-lo.

    • Maria L. Sciascia 12 de juny de 2017 - 14:34

      La gent, sigui independentista, o no, vulgui un referèndum sobre la independència o no, té dret a que aquest sigui amb totes les garanties democràtiques. Es irrenunciable.I li correspon al Govern de la Generalitat garantir-ho.

      • Roman 12 de juny de 2017 - 14:37

        “efectiu, amb reconeixement i garanties”, les tres coses.

        • Josep Maria Camps Collet 12 de juny de 2017 - 20:59

          Això. I seure a esperar que algú altre ho faci, oi? O s’estimbi i després dir: ‘Jo ja ho havia dit!’

          • Josep M Armengou i Iglésias 13 de juny de 2017 - 17:26

            Exactament com diu vostè.
            Garanties,legitimitats, volum participatiu, reconeixements a dintre i a fora, legalitats,…..tot, tot, vindrà donat pel treball previ plegats de tots els sobiranistes. No només del Govern i la seva majoria.

  • trucafort 12 de juny de 2017 - 15:56

    Molt d’acord, en línies generals. Matisaria un detall d’anàlisi històrica: quan es fa referència a la constitució ERC als anys trenta es diu “(…) sectors rellevants d’un robust moviment obrer, majoritàriament aliè a la qüestió nacional (…)”. M’agradaria saber en quines premisses es basa aquesta afirmació: les bases de la CNT dels anys vint i trenta, malgrat no enquadrar-se en organitzacions que es definissin catalanistes o independentistes, tenien claríssima la qüestió catalana. Cal tenir-ho en compte i no caure en el suat argument “solé-turenc” sobre la qüestió nacional.

    • Josep M Armengou i Iglésias 13 de juny de 2017 - 17:28

      D’acord.
      Encara que la CNT caigué en la trampa paternalista més suada de creure’s que la classe obrera només era castellanoparlant. Això va fer un mal essencial a la clarificació de l’espai nacional.

  • Josep M Armengou i Iglésias 13 de juny de 2017 - 17:19

    L’article d’Asens té un gran valor pedagògic, una anàlisi treballada de la història recent i de com superar-la.
    Em quedo amb el seu paràgraf final, i voldria postil.lar-hi que s’han de complir honestament algunes bases de treball en la mateixa direcció:
    1.-Pensar sobiranament vol dir “marc català”. No n’exclou cap altre de posterior, ni pas l’espanyol, però el marc , ara, ha de ser únic.
    2.- Vol dir que si el President cita a reunió de forces sobiranistes s’hi ha d’anar. No es va fer. Error fonamental.
    3.- S’ha de participar del procés organitzador del Referèndum, ara que ja només falten un xic més de 100 dies. No pas esperar a que la majoria governant el doni preparat. La seva legitimitat i garanties depenen també de ser-hi honestament i arromangats, en situació de respecte i confiança mútues.
    4.-La clau constituent s’ha de donar des d’ara mateix. Moltes coses ja s’estan fent així des de fa molt de temps. Esquerres per la Independència (la plataforma de tots plegats) ho practica de manera exemplar en les seves accions.
    Més que el “fang partidista”, que tothom s’hi troba, tothom, el més important és que el marc de construcció sigui nacional, ergo, català. És que no en tenim cap més !.
    5.- Em sembla evident que avui més que ahir,la revolta catalana és cada cop més a mans de l’esquerra. Els Comuns haurien de veure com de clar és això.

    • Roman 13 de juny de 2017 - 21:15

      Hola Josep Maria,

      Crec que hem de ser seriosos i respectar les nostres pròpies institucions. Per discutir sobre el referèndum s’havia creat un espai que era el Pacte Nacional pel Referèndum. CeC (llavors encara UPeC) va entrar en aquest pacte posant unes condicions que després va consagrar l’assemblea de la Vall d’Hebron i que torno a recordar “efectiu, amb reconeixement i garanties”. El President volia convocar un referèndum que no complia les condicions que havia de complir per tal de ser refrendat pel Pacte Nacional pel Referèndum. Llavors va decidir convocar una reunió informal de partits amb la intenció evident d’implementar el compromís del Pacte Nacional pel Referèndum però sense respectar les clàusules que contemplava aquest pacte. CeC (abans UPeC) va demanar que la reunió se celebrés dins del Pacte Nacional pel Referèndum de forma que les clàusules pactades poguessin ser al·legades. S’ha de recordar que el sistema de saltar-se les clàusules del pacte convocant una reunió anàloga però diferent ja s’havia fet servir en temps del Pacte Nacional pel Dret a Decidir.
      La veritable pregunta que s’ha de fer un patriota català que respecti les seves institucions és si és seriós que un President faci servir el seu càrrec i l’edifici de la Generalitat per convocar una reunió l’objectiu de la qual és saltar-se clàusules acordades amb altres partits i entitats, en un tema d’importància nacional. Aquell mateix matí la senyora Terribas feia broma dient que la reunió es feia per “arrossegar als Comuns” i només per això. Era això seriós?, aquest és el país que volem?, un país de truquets i subterfugis?

  • jep 14 de juny de 2017 - 18:41

    Referèndum amb garanties no n’hi haurà mentre subsisteixi el règim del 78; per la senzilla raó que cap dels partits que els sostenen hi està a favor. Parlar-ne és marejar la perdiu; és una altra forma de “processissme”. El que cal saber és fins a on estan disposats a arribar els partits autodeterministes per la via de la desobediència civil. Dit d’una altra manera, estan disposats a arriscar les parcel·les de poder conquerides ? Arribats a aquest punt, els Comuns tenen un problema afegit que no tenen els convergents, per exemple. Si la desobediència és legítima per aturar els desnonaments, no ho és, en canvi, per aconseguir una intervenció internacional que obligui els de Madrid a baixar del burro ?

Deixa el teu comentari