Sobre els comuns i el referèndum: la Gran Estafa

Xavier Domènech, davant dels mitjans de comunicació després de la reunió de la Coordinadora. / CATALUNYA EN COMÚ

Negar la realitat ha estat la sortida fàcil, però la més indigna. Els comuns han decidit que la Terra és plana. És a dir, que el referèndum de l’1 d’octubre serà una mobilització però que no serà vinculant. La decisió la van prendre aquest dissabte en assemblea un centenar llarg de persones representants de la Coordinadora Nacional del partit, que, tot i afegir-hi les esmenes pertinents, va acabar legitimant per una àmplia majoria el document presentat per la direcció on mostrava la seva postura respecte a l’1-O. Dit d’una altra manera: des de dalt i sense les bases, així ha pres Catalunya en Comú una decisió tan important com la seva postura sobre el referèndum. Res a veure, doncs, amb la votació electrònica que va servir per decidir el nom del partit i on van participar 3.476 militants. Resulta que la votació des de la base ara no toca. Com tampoc toca decidir, a tres mesos del referèndum, si el partit es mullarà o no en aquesta “mobilització ciutadana”. Com que qui dia passa any empeny, han deixat per als propers mesos el debat sobre si fer una crida a la participació.

On ha quedat, doncs, l’esperit del 15-M? On són aquelles assemblees amb milers de persones aixecant les mans que reclamaven decidir-ho tot? Només han passat 6 anys des d’aquella primavera i d’allò ja en queda ben poc. I no parlo de la gent, dels que omplien les places des del primer dia i que segueixen fent-se els carrers seus dia sí i dia també: parlo dels qui es van erigir en els seus legítims representants i que avui dia seuen a les butaques de l’Administració. On són les samarretes verdes, les tancades als bancs i el crit de “No ens representen”? Què en queda de tot allò? Res. Només un fum espès d’excuses i subterfugis. Amb un exercici clàssic de la vella política, els comuns han apunyalat per l’esquena l’esperit del 15-M, és a dir, les seves pròpies bases. No ho dic jo: ho diuen els sondejos. El diari ‘Ara’ publicava fa poques setmanes unes dades ben aclaridores: el 72% dels enquestats que afirmaven simpatitzar amb els comuns mostraven la seva predisposició a participar en el referèndum. Per contra, només el 13,6% no es mostrava favorable a fer-ho.

Ahir deien blanc i avui diuen negre

Però la gran estafa dels comuns no solament ha estat a les seves bases, sinó a totes aquelles persones que hem cregut, innocentment, que aquest nou espai polític no podia trair els seus propis principis. Afortunadament, el refranyer català és ben ric en frases fetes i sempre en trobes una d’adequada per a cada situació. Fa dies que me’n ronda una pel cap: “Ara diu blat, ara diu ordi”. És a dir: de com els dirigents dels comuns han virat els discursos sobre el referèndum en molt poc temps. Un viratge que ha coincidit temporalment amb dos factors transcendentals. En primer lloc, l’arribada dels comuns a l’Ajuntament de Barcelona i al Congrés espanyol i, en segon lloc, la clau de volta de tot: que el referèndum ha passat de ser una fita inabastable a tenir data, pregunta i urnes de camí. Així doncs, fem memòria i tirem d’hemeroteca:

“Nosaltres som els que apliquem el dret a decidir abans, durant i després del 9-N. […] altres parlen molt del dret a decidir, però no hi ha manera que el practiquin” (Ada Colau, Catalunya Ràdio, 27 de juny de 2014).

“No podem esperar ni el canvi de la Constitució ni les decisions que prenguin determinats tribunals partidistes” (Ada Colau, ‘Vilaweb’, 2 de maig de 2015).

“Les lleis canvien al llarg de la història. Si no, les dones no votarien; les dones van desobeir; els negres van desobeir lleis injustes… El principi d’autodeterminació és un dret fonamental que està reconegut per les Nacions Unides” (Ada Colau, La Sexta, 1 de novembre de 2015).

Però n’hi ha més: per exemple, aquesta de Pisarello:

“La República del 99% no es pot fer dins del marc de la Constitució espanyola, no ens han deixat una altra sortida. […] només ens queda la ruptura. […] una comunitat política decideix, per majoria, que vol autogovernar-se, i si per això ha de trencar amb la legalitat vigent, es trenca, perquè és la democràcia” (Gerardo Pisarello, Procés Constituent, 6 de desembre de 2013).

D’aquella rotunditat amb el dret d’autodeterminació a les evasives i als malabars dialèctics d’avui en dia. Quatre exemples contra quatre rèpliques:

“Aquest referèndum, si es fa de forma precipitada i no és reconegut per part de la població —per començar de Catalunya i per la resta de l’Estat—, després no sé qui el reconeixerà” (Ada Colau, 8TV, 30 de maig de 2016).

“Per fer efectiu el dret a decidir i el referèndum, calen aliances al conjunt de l’Estat” (Ada Colau, BTV, 5 de juliol de 2016).

“Hi ha objectius difícils que necessiten més temps del que voldries. Entenc la impaciència d’alguns, perquè el bloqueig del PP és exasperant, però tirar milles amb el referèndum no és eficaç” (Ada Colau, ‘El Periódico’, 2 de juliol de 2017).

I, per acabar, una pregunta sense resposta, la que Mònica Terribas li va fer a Gerardo Pisarello per intentar aclarir si l’Ajuntament de Barcelona obriria o no els col·legis electorals el proper 1 d’octubre. Després de 12 minuts d’evasives, l’entrevistat es va negar a contestar la pregunta que li feia Terribas. L’únic que li va aconseguir arrencar va ser això:

“Les preguntes binàries moltes vegades no descriuen la complexitat de la realitat” (Gerardo Pisarello, Catalunya Ràdio, 6 de juliol de 2017).

El perquè de tot plegat

Com deia més amunt, no cal tenir la carrera de polítiques per entendre que el referèndum ha deixat d’interessar els comuns a partir del moment que ha esdevingut una realitat possible. Un referèndum que només pot impedir-se o bé amb la força o bé amb el boicot passiu. I és aquí, amb la inacció dels comuns, on pretenen llançar un torpede a la línia de flotació de l’acte de sobirania més gran que pot viure Catalunya: exercir el dret d’autodeterminació.

És probable que l’alegria tant de l’exdiputat de Ciutadans Jordi Cañas com de les joventuts de Societat Civil Catalana els pugui donar alguna pista als comuns per desxifrar com de gran ha estat la seva espifiada. L’ala més dura del nacionalisme espanyol aplaudint la decisió de Catalunya en Comú. Què podria sortir malament?

Hi ha qui ha volgut veure certa ambigüitat en aquesta decisió. Jo més aviat ho veig com una postura covarda però directament contrària al referèndum: “Serà una mobilització però no un referèndum vinculant”, ras i curt. És evident que la postura dels comuns no és còmoda. Al si del partit hi conviuen partidaris i detractors de la independència. O, el que és el mateix, gent que està a favor que Catalunya sigui un Estat independent, i gent que, davant l’oportunitat de construir una República de bell nou, prefereix jugar al possibilisme dins d’una monarquia espanyola. Aquesta és una realitat que lògicament traspassa els seus dirigents i també es dóna entre els seus votants. I és aquí, doncs, on rau el problema: el maleït càlcul electoral.

Diuen veus de dins del partit que les últimes enquestes publicades per ‘La Vanguardia’ sobre unes possibles eleccions al Parlament han estat l’excusa perfecta per forçar una posició contrària al referèndum. Als comuns només els atorguen 12 diputats, un més dels que actualment té la candidatura de Catalunya Sí Que Es Pot. El sector més contrari al referèndum s’hauria agafat suposadament a les dades per argumentar que, si el partit se suma a l’horitzó de l’1 d’octubre, pot acabar reforçant el PDeCAT. Una teoria inquietant, com també explica el periodista de CRÍTIC Roger Palà en un article a ‘El Periódico’, perquè a hores d’ara el partit de Puigdemont és una organització en desconstrucció. Un partit que ha anat perdent llençols a cada bugada: la mateixa enquesta de ‘La Vanguardia’ només dóna als exconvergents 23 diputats. Ja veieu, doncs, quin argument per renunciar al referèndum.

No obstant això, si els comuns prefereixen veure el referèndum com un 9-N i jugar les cartes del processisme, deu ser perquè, en el fons, el seu horitzó no pot ser altre que l’escenari autonòmic. Negar la naturalesa vinculant de l’1-O i esperar que l’Estat suspengui les competències de la Generalitat i convoqui eleccions al Parlament, per poder, finalment, entrar per la porta gran de l’hemicicle. És legítim, lògicament: la lluita pel poder és intrínseca a la política, però és decebedor i, si m’ho permeteu, d’una miopia terrible. Els comuns amb qui pensarien bastir aliances per governar Catalunya? Amb ERC i la CUP? Tenint en compte que la situació seria de desfeta total, amb una CUP que ha dit per activa i per passiva que no es presentarà a unes autonòmiques? Amb ERC, que no acceptaria governar per no fer altra cosa que la independència? Els únics socis possibles serien el PSC i C’s. És això?

O potser és més senzill perquè el que pesa és La Moncloa i no pas l’hemicicle del parc de la Ciutadella. Ja ho va dir Colau fa just un any: “Per fer efectiu el dret a decidir i el referèndum, calen aliances al conjunt de l’Estat”. És aquest el problema, el gran drama. Supeditar el dret d’autodeterminació de tot un poble a la voluntat de les forces polítiques de l’Estat que et sotmet. Quina part del concepte ‘autodeterminació’ no han entès? El perquè de tot plegat potser es resumeix en una cosa tan senzilla com aquesta: renunciar al referèndum és l’única possibilitat perquè els comuns puguin ocupar l’espai electoral del PSC a Catalunya, però també l’única sortida perquè Pablo Iglesias i les seves confluències puguin arribar mai a ser alguna cosa a l’Estat. Perquè sense els votants de Catalunya, ho saben prou bé, mai pintaran absolutament res a Madrid.

Tirem pel dret

L’Espanya de Lorca, la dels jornalers andalusos i la de la batalla de Madrid se la van carregar els que des de l’esquerra van acceptar l’estafa del 1978. No en van tenir prou de trair els seus ideals, sinó que ho van fer també amb la seva gent. I fins aquí hem arribat. Alguns dels que diuen recollir l’herència del PSUC han preferit heretar-ne les renúncies dels seus líders que no pas l’esperit lluitador de la seva militància. Perquè amb la renúncia del dret a l’autodeterminació no solament perden valors, actius i credibilitat: sobretot el que perden és vergonya i dignitat. Qui ens ho havia de dir, que la gent d’ordre de la vella Convergència demostraria ser més rupturista que els comuns? Maleïda hemeroteca!

Cal estar molt encegat per no veure que la revolució més gran que ha vist mai la Catalunya contemporània és la dels milions de persones sortint 5 anys seguits cada Onze de Setembre. Però, sobretot, cal ser molt cínic per no comprendre que entre urnes i tricornis no hi ha dubte possible. Però és el que tenim. Els comuns buscaran perfilar la seva posició segons que bufi el vent i s’acosti el referèndum. Cadascú és esclau de les seves decisions. És legítim, però nosaltres a la nostra.

Ara ja no hi ha ni el 9-N, ni una pregunta arbre, ni més excuses de mal pagador. Tenim el Govern del “referèndum o referèndum” però també un Estat disposat a tot i que ja ensenya les ungles. S’ha acabat el ‘mantra’ de la pedagogia i la seducció. Quina mena d’esquerra és aquella que cal seduir-la perquè accepti un principi tan bàsic com el dret a l’autodeterminació? Tirem pel dret, amb comuns o sense. Falten tres mesos per al referèndum, i, com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible. Som-hi, doncs: fem possible l’impossible.

Jordi Borràs és fotoperiodista i il·lustrador.
44 comentaris
  • Pere 9 de juliol de 2017 - 23:14

    Certament, el món seria molt més senzill si tothom pensés de la mateixa manera. Però, ves per on, n’hi ha que pensen diferent… Què hi farem!
    Anem a eleccions, la campanya electoral ja ha començat i el guió de JxSí fa temps que està escrit.

  • mario 9 de juliol de 2017 - 23:43

    Si Pere, pensamos diferente. Y la gente q piensa diferente usa para comunicarse unos animalillos llamados ” argumentos”. Algun comentario? Alguna justificacion de la hipocresia de CSQP? Admites sin ambages q fl calculo electoral es el UNICO OBEJETIVO de cSQP y q la soberania de cataluña y su parlament les tienen sin cuidado?

    • Pere 10 de juliol de 2017 - 9:27

      El càlcul electoral és l’únic objectiu de fons de JxSí, que des del 27 S saben que no hi ha prou força per a un procés unilateral. Per què es manté l’unilateralisme, doncs, si no hi ha majoria independentista? Perquè s’ha de fer bullir l’olla i justificar l’existència d’un govern que ens havia de portar a la independència en 18 mesos (i ara, en dos dies després del referèndum!).
      Quin és l’enemic principal a abatre? No pas l’oposició de dreta espanyolista del PP i Cs (aquests darrers van créixer com l’escuma en el 27S, gràcies al plantejament plebiscitari), que reforça el relat de JxSí, sinó l’oposició d’esquerres.
      Vet-ho aquí. Anem a eleccions i els culpables seran Madrid (com en la llarga era pujolista) i els Comuns, que no fan cas del que diuen Puidemont-Jonqueres (que dirigeix una ERC disposada a créixer cap a la dreta, fent polítiques de dreta a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona).

      • mario 10 de juliol de 2017 - 13:48

        Saben que no hay fuerza para un proceso unilateral o es tu opinión de que no hay fuerza? Confundes tu opinión con la Verdad absoluta? Si hay o no fuerza lo siento pero solo se verá en septiembre. Me pregunto si las grandes luchas obreras del siglo XIX y XX pidieron “garantías de victoria” antes de movilizarse. Me parece que no.

        Porque hay muchísima gente (Nuet entre ellos) que dicen que o hay referéndum el 1O o la democracia como tal, como concepto, se ha acabado. Lo que habrá será una apariencia de democracia estilo Rusia.
        Que yo sepa el Gobierno hizo un full de ruta de 18 meses (mas o menos… mas o menos) y todavía no han pasado esos 18 meses desde la formación del Govern.
        Y que yo sepa “el enemigo a abatir” son los que quieren prohibir VOTAR. Algunos están tan obsesionados con derecha/izquierda que se olvidan de DEMOCRACIA o no democracia. Vamos a elecciones si, a elecciones autonómicas si gana el NO, o a elecciones constituyentes si gana el SI, porque cualquier otra opción nos lleva a aceptar el autoritarismo y renunciar al “empoderamiento” de que tanto habla (hablaba?) CSQP.

        PD: ya entiendo que para algunos llevar la contraria a Ada Colau en el ayuntamiento es por definición tener “una política de derechas”. Pero a algunos nos gusta huir del Mesianismo

  • mario 9 de juliol de 2017 - 23:47

    A lo q vamos Pere es al enfrentamiento con el estado. A pesar de vuestra cobardia cientos de miles de catalanes SI defenderan la soberania de catalunya, y vosotros tendreis q decidir si estais con los tricornios o las urnas. Asi de sencillo. Y cuando se vote pq se terminara votando las posibilidades de colau habran quedado destruidas.

    • josep quintana 12 de juliol de 2017 - 18:25

      Los que defendemos la soberanía de Catalunya somos los que defendemos la Catalunya real que también existe en el area metropolitana y que estais destruyendo con vuestras tonterías. Los cobardes son los Mikimotos y los Rufianes que se sumergen en el delirio o los periodistas de tercera que ponen sus plumas al servicio de la tergiversación y el insulto. Quien se ha creido que es el que escribe esto para insultar a cientos de miles de personas solo porque no hacen lo que a él le gustaría? y en que se se ha convertido el Critic que publica este artículo y estos comentarios como el tuyo?

  • Manel Bou Beltran 10 de juliol de 2017 - 6:06

    No patiu els indepes. Si les bases no estan d’acord amb la direcció aniran a votar. A més a més si voten menys millor ho teniu per guanyar, ja que no hi ha mínim percentatge establert, i en 48 hores com va dir Puigdemont declarem la independència. De totes maneres recordo que segons él full de ruta hores d’ara hauriem d’estar votant la nova Constitució de la Republica Cstalana ( això no es engany ni edtafa oi?).

    • mario 10 de juliol de 2017 - 13:52

      En efecto las bases SI iran a votar. Pero el autor del articulo no habla de eso sino de la hipocresia de los dirigentes, lo que decian antes (cuando pareceia que esto no iba en serio) y lo que dicen ahora. De esto no dices nada verdad?
      Si, teniamos que estar en plena redaccion de la constitucion. pero sabes quien impidió que se leyeran con claridad los resultados del 27S? Premio! CSQP otra vez! 48% SI, 36% NO y 11% blanco(?). Strictu senso se gano el 27S, pero no estaba claro por la indefinicion dels Comuns. Asi que para tener MAS garantias democraticas se uso el instrumento mas claro para responder a esta pregunta: elreferendum. Esto es engañar o adpatarse a los resultados?

  • salvafoz 10 de juliol de 2017 - 8:22

    Son el Cavall de Troia en contra de la Independencia de Catalunya!!!!!!!!!!!

  • cipriano 10 de juliol de 2017 - 9:27

    Comparteixo una part important dels arguments de l’article. Pero seria d’agrair que tant en el titular, com en els comentaris es fos mes curos amb englobar a tots els comuns, es a dir a totes les candidatures municipalistes que donem suport a CatEnComu, en la decisio que ha pres la Coordinadora Nacional. Les veus discordants estan presents a l’organitzacio i, per altra banda, tal i com esta l’organitzacio actual, les candidatures municipals no estem integrades, el que fa que poguem expressar les nostres opinions. En el cas de Lleida vam ser bastant clars posicionant-nos de forma diferent a com ha fet la CN i, pel que se, en altres territoris passa igual. Estaria be que mireu, de tant, en tant, fora de l’Area metropolitana per a captar el que esta passant a les organitzacions municipals

    • mario 10 de juliol de 2017 - 13:53

      Ya somos conscientes de lo que comentas. Yo mismo he mencionado a Nuet. Pero la cuestion es que el articulo ya habla con nombres y apellidos, y se refiere a los dirigentes.

  • Humbert Roma de Asso 10 de juliol de 2017 - 12:04

    Molt d’acord amb el contundent article de Jordi Borràs sobre la indigna posició dels malanomenats “comuns” pel que fa al referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre. Ho he escrit en diversos comentaris a facebook, com aquest:

    Els capciosos arguments dels comuns per salvar les restes de l’imperi espanyol

    A algú el sorprenen els arguments dels malanomenats “comuns” per menysvalorar el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre? Santa innocència. Podemos i la majoria de plataformes nascudes arran de les protestes dels descontents, amb algunes excepcions, beuen de l’herència del PCE/PSUC i aspiren a convertir-se en l’alternativa al PSOE en tot el territori sota la sobirania del Regne d’Espanya. Partits que van ser autors i defensors a ultrança de la funesta Constitució del 1978, que encomana a l’exèrcit, per la força de les armes esclar, la defensa de la sagrada unitat de la “pàtria comuna de tots els espanyols”. I no se n’han desdit. Els arguments de fireta dels “comuns” -no es el referèndum que necessita Catalunya, no hi ha prou garanties, només és una mobilització, hem de protegir els funcionaris… bla, bla, bla- l’única cosa que pretenen es afeblir la revolució nacional catalana i salvar les engrunes de l’imperi espanyol. Per ells, perpetuar la unitat del Regne d’Espanya es la premissa inalienable de la seva política. Encara que ho embolcallin en una pretesa reforma “federalitzant” que amaga que, per federar-se, abans les nacions han de ser lliures. No endebades, aquests arguments van acompanyats d’una actitud genuflexa cap a la monarquia heretada del generalot.

  • Hamsa 10 de juliol de 2017 - 13:55

    Si l’1-O fos un diumenge qualsevol tan en Rajoy com en Domènech estarien ben contents. I aquesta constatació penso que és decepcionant, lamentable, tristíssima.

  • -xes- 10 de juliol de 2017 - 14:36

    Jo soc un dels inscrits, ex-inscrits (m’he donat de baixa per decència), dels comuns.
    Aquests dies quan m’autentificava rebia el missatge: “No hi ha cap votació en curs”. Anys de parlar d’aprofundiment democràtic i quan arriba un fet transcendent la decisió es del grup de líders, només hages calgut fer-ho en un reservat d’un restaurant per completar el despropòsit.
    Les raons son evidents, els inscrits no som de fiar, a saber que hauríem votat, bé, crec que tots ho sabem.
    Estic per cridar a facua o la ocu, per que son tan burro que fins i tot vaig posar diners per la campanya, suposo que hem diran que han passat més de dos anys i és un producte caducat.
    Com un prisma que deixa veure quins son els components de la llum, aquesta situació ha permès posar de manifest el nul compris real amb la democràcia dels comuns, una pena i una decepció immenses, absolutes.
    Respecte a la decisió, l’important ha sigut el mètode, s’han situat al costat dels que no admeten una resolució democràtica del conflicte amb l’Estat. Només hi ha dues bandes, els que volem resoldre el conflicte pacifica i democràticament i els que no.
    Aquest no és un conflicte entre sobiranistes i no sobiranistes, encara que alguns intenten intoxicar el debat amb aquests termes, es un conflicte entre demòcrates i no demòcrates.

    • -xes- 10 de juliol de 2017 - 14:46

      m’oblidava, després de 7 anys, ¡7!, que es diu ràpid però els fills d’alguns s’han fet adults. Després de set anys de manifestacions immenses els demòcrates, els que volem que es posin les urnes, ens sobra legitimitat, la legitimitat ens surt per les orelles, per demanar un referèndum.
      Dubto que hi hagi molts pobles amb tanta paciència.

  • Montserrat 10 de juliol de 2017 - 17:28

    Tens tota la raó, Jordi Borràs. I a mi també em dol, perquè fins a l’últim moment confiava que s’adonarien d’on s’estaven situant no donant suport al referèndum. El mèrit d’uns quants i la força de la gent guanyaran.

Deixa el teu comentari