Crític Cerca
Opinió

Patrycia Centeno

Política i llenguatge corporal, a l’estil crític: de Donald Trump a Ada Colau

12/07/2017 | 20:00

Com les paraules, les imatges poden llegir-se també i, entre les aparences, el rostre humà constitueix un dels textos més llargs, advertia John Berger. Les fotografies són al llenguatge visual el que les paraules al llenguatge verbal: les seves unitats de representació. Com qui rellegeix el seu llibre preferit any rere any i encara se sorprèn en descobrir nous significats, tornar a descodificar una instantània i els seus protagonistes (fora de l’angoixa que provoquen els 140 caràcters) és un exercici del tot recomanable. I és aquest l’encàrrec que em fa avui CRÍTIC: rellegeix aquesta tria d’imatges del panorama polític nacional i internacional dels darrers mesos i digue‘ns, ara, què hi veus.

Donald Trump: #nastyTrump


Antigament, l’encaixada de mans servia per demostrar honradesa (no s’amagaven armes sota la màniga) i avui ha quedat com una mostra de respecte (“et desitjo salut”) o d’entesa (després d’una reunió). Però les escenificacions polítiques tendeixen a exagerar i pervertir el gest —cap líder pot anar a una reunió desarmat (encara que sigui amb una senzilla estratègia retòrica— i acaben convertint-se en un combat cos a cos, ego a ego (sobretot entre homes). La tàctica de Donald Trump és sempre la mateixa, i aquest vídeo en concret, en la seva trobada amb el primer ministre japonès, va servir perquè tant Justin Trudeau com Emmanuel Macron elaboressin un bon placatge no verbal abans de la topada amb Trump. Potser Angela Merkel també en tenia un de preparat, però no el va poder arribar a executar, ja que a ella no li va voler donar ni tan sols la mà…

Et planta el palmell de la mà com a manifestació de submissió (“no tinc res a amagar, sóc inofensiu”) i, quan l’hi encaixes (“t’hi confies”), fa una forta sacsejada i t’estira el braç cap al seu territori personal sense donar-te la possibilitat de finalitzar la salutació (“burro, tinc més poder que tu i ara ja ets meu”) mentre et colpeja la mà (“pobre de tu que no m’obeeixis”).

La incomoditat que provoca una persona amb una actitud tan dèspota es va incrementar en el cas de Shinzo Abe perquè la cultura no verbal diplomàtica nipona evita el contacte físic i visual. Perquè, encara que els japonesos s’hagin adaptat a la salutació diplomàtica occidental, és preferible no dilatar-la en el temps (solen durar 7 segons i aquesta es va allargar 19 segons). A més, Trump el va mirar als ulls (per a moltes cultures, és gairebé una declaració de guerra), i el japonès es posà tan nerviós (sabia que aquest gest no agradaria gens al seu país) que, en comptes de demanar que mirés la càmera, li va dir: “Please, look at me“. Desesperat, Abe va acabar assenyalant amb el dit on volia que l’americà fixés la mirada. Quan finalment s’alliberà, la seva cara i les seves ganes d’aixecar-se de la cadira ho deien tot (“mateu-me, però que aquest home no em continuï torturant”).

Ana María Magaldi: Et caurà un ‘puro’…


No va ser per la supèrbia que revelaven les seves petjades (satisfacció). Tampoc pel fet que tragués pit (autoestima alta). Ni tan sols per mirar directament als ulls (accepto el desafiament: “Què, insulta’m, atreveix-te…”) o per aquell somriure divertit i maliciós (“facis el que facis, perdràs; jo sóc la llei”). La por que Ana María Magaldi va assegurar sentir quan suposadament un jove, a les portes del Tribunal Superior de Justícia, la va increpar en acabar el judici pel 9-N, no es corresponia amb la manera d’agafar i fumar-se la cigarreta mentre es produïa l’incident…

Atemorit, qualsevol hauria abaixat el braç (el recel encongeix el cos; la confiança l’expandeix) i l’hauria mantingut immòbil al costat del tronc (passar desapercebut), amb la cigarreta mirant cap avall o cap enrere (protegint la cara interna del canell, on la pell és més delicada i vulnerable, sobretot per a les dones). Tampoc una persona intimidada dirigiria una alenada de fum cap al seu agressor (equivalent a una escopinada a la cara). Encara que l’estètica de la fiscal en cap de Barcelona recordés la de Rosa Tous, el seu estil (actitud) s’esqueia més a un inspector dels anys en què aquest país es va fondre en blanc i negre. De fet, només calia substituir-li la cigarreta per un cigar perquè la intenció del seu llenguatge corporal fos encara més explícita (“te va a caer un buen puro, chaval“).

Iñigo Errejón: Me la bufa


“Me la trae floja, me la suda, me la pela, me la repampinfla, me la bufa…”. Amb aquestes grolleres expressions desitjava Pablo Iglesias provocar i escandalitzar l’impertèrrit Mariano Rajoy. Però vet aquí que, tot i segurament tenir raó en la seva denúncia, les formes poligonals del secretari general de Podem no eren les més encertades si un aspira a convertir-se, almenys en l’imaginari de la població espanyola, en president (mitjanament serè i responsable). Un estil que, juntament amb la seva habitual deixadesa estètica —tot i que ara fa servir americanes i corbates, l’efecte és com quan un desconeix que la pudor de suat s’intensifica amb el perfum—, Íñigo Errejón ja li havia advertit públicament que no beneficiava un partit parlamentari que no vol romandre eternament a l’oposició.

Perquè, encara que les bases de Podem preferissin la fanfarroneria del seu gran líder i enviessin la diplomàcia d’Errejón a segona fila, l’exnúmero dos de la formació morada mai ha deixat de manifestar la disconformitat amb el líder a través de l’expressió del seu cos. En aquesta ocasió no va ser diferent; però, per una vegada, la postura d’Errejón (la mirada perduda, recolzat cap enrere i amb el braç penjat sobre el respatller de l’escó buit d’Alberto Garzón) sí que il·lustrava perfectament les paraules d’Iglesias: “A mi sí que me la bufa ara el que diguis o facis; així mai podrem”.

Xavier García Albiol: Que et donin pel sac


Encara que un vulgui manifestar el seu menyspreu per una altra persona, girar-se d’esquena és poc intel·ligent i, per tant, poc recomanable en diplomàcia. Primer, perquè, en perdre visibilitat (a menys que un tingui ulls al clatell), mai saps si seràs víctima d’aquell a qui acabes d’ofendre (ser atacat a traïció, ser atacat per l’esquena). Segon, perquè la manca d’educació sempre desqualifica a qui la practica i la causa que defensa, mai a qui la rep.

Mentre Carles Puigdemont agraïa a Anna Gabriel el seu suport en la moció de confiança, Xavier García Albiol també va voler escenificar una vegada més la seva total oposició a l”affair’ entre Junts pel Sí i la CUP. Però no solament va decidir girar-li l’esquena al president (tot i la saludable confrontació política que ha d’existir entre partits i ideologies, denota una manca de respecte absoluta no sols per un company, sinó per la figura més important de la Generalitat de Catalunya); accidentalment (o no), el líder del PPC es va ajupir i va acabar mostrant el seu ‘derrière’. I torno al primer consell: això tampoc ho feu mai, ja que, en perdre visibilitat, no pots saber si seràs víctima d’aquell a qui acabes d’ofendre (que t’acabin donant a tu pel sac).

Mariano Rajoy, el Mr. Bean espanyol


Darrera cimera de l’OTAN. Trump adverteix als seus socis que els EUA no continuaran assumint les despeses de seguretat de tot Occident. Les càmeres busquen ràpidament les reaccions (expressions facials) d’Angela Merkel i d’Emmanuelle Macron a l’amenaça del seu homòleg nord-americà i, per casualitat, enregistren un gest molt característic de Mariano Rajoy que s’acabarà fent viral: el líder del PP treu la llengua. Usuaris de les xarxes socials internacionals —poc familiaritzats amb el llenguatge corporal de l’espanyol— desitjaven descobrir una ganyota inconscient de desacord i burla dirigida a les (males) formes mantingudes per Trump durant tota la trobada. Però res més lluny de la realitat…

Qui ha estudiat a fons el president espanyol sap que els seus famosos embarbussaments amb la paraula també es traslladen a la comunicació no verbal convertint-lo, de vegades, en una espècie de Mr. Bean. Quan li entra un tic a l’ull esquerre, és perquè no està sent del tot sincer; si arrufa les celles, no és perquè s’enfadi: ho fa quan no sap o no contesta (“¿y la europea?”), i que treu la llengua quan no entén quelcom. I vet aquí que en aquell moment Rajoy no comptava amb cap traductor que pogués socórrer-lo i el discurs de Trump era en anglès…

Ada Colau: Quan de vegades no es pot


A l’adolescència et promets que mai seràs com els pares. No cometràs els seus errors i menys amb els teus fills. Però és tenir la primera criatura i adonar-te que els vicis generacionals no són tan fàcils de modificar. Fins i tot, encara que davant d’ells no ho reconeixeràs mai a la vida, acabes pensant que en algunes coses tenien raó. I és en aquell precís moment quan te n’adones que comences a fer-te gran o senzillament a madurar. Doncs sembla que passar d’activista social a actor polític comporta un xoc similar…

El dia que Ada Colau va patir un ‘escrache’ per part dels defensors dels ‘manters’, l’alcaldessa del canvi i del tot és possible va intentar dissimular la seva frustració (celles aixecades, pupil·les dilatades i mirada perduda) fent servir el seu sempitern somriure forçat (boca tensa). Però, encara que pugui semblar que dibuixant un somriure s’emmascara qualsevol sentiment (nerviosisme, resignació, tristor, impotència, neguit…), és l’expressió del cos en el seu conjunt la que acaba confirmant o desmentint la sinceritat del gest.

Patrycia Centeno és periodista i autora del blog ‘Política y Moda. La imagen del poder’.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies