7 preguntes i 7 respostes provisionals sobre el referèndum de l’1-O

Sònia Farré, en un acte de l’Auditoria Ciutadana del Deute, el 2013 / ACN – LAURA FÍGULS

L’anunci de la pregunta i de la data de l’1 d’octubre marca l’agenda política catalana i, com no podia ser d’una altra manera, interpel·la tots els actors polítics: Catalunya en Comú no n’és una excepció. De fet, sembla que tot plegat ens interpel·li particularment a nosaltres, que vam fer bandera del referèndum en les dues campanyes electorals per les eleccions generals del 20-D i del 26-J, quan des del Govern recuperen aquesta “pantalla passada” i en fan la seva versió.

Catalunya en Comú és un espai plural i divers, i aquesta és una de les seves riqueses. Però vivim en una època en què només es recull el binarisme: sí o no, Catalunya o Espanya, independentisme o unionisme… Però en la vida, com en la política hi ha matisos, molts. I els debats que tenim i tindrem al meu espai polític sí que aborden aquests matisos. Afirmacions com “els comuns consideren l’1 d’octubre com una simple mobilització”, que he sentit en alguns mitjans de comunicació, són simplificacions que ofeguen els matisos.

L’1 d’octubre està anunciat però no convocat; la Llei de transitorietat s’ha explicat per part dels grups polítics, no del Govern, però no s’ha aprovat; que el resultat de l’1 d’octubre sigui vinculant o no dependrà del Govern, com va dependre del PDECat en el seu moment que ho fos el 9-N. Aquests són alguns dels matisos que no es recullen i que fan que, per molt que el nostre espai sigui sobiranista, hagi decidit ara que serem a les mobilitzacions pel dret a decidir —1 d’octubre inclòs— però que encara hem de seguir debatent al territori i a la Coordinadora Nacional com hi serem. Des del respecte a la decisió presa dissabte a la Coordinadora, i com a expressió de la nostra pluralitat, m’agradaria compartir aquí algunes opinions provisionals —com quasi tot en el procés— a manera de pregunta i resposta sobre el que està en joc entorn de l’1-O que serveixin també com una opinió més de la galàxia comunera en el debat que tenim obert.

El referèndum és cosa només d”indepes’?

No. Tot i que, malauradament, la comunicació que en fa el Govern i els mitjans de comunicació que se’n fan ressò l’enfoquen com un referèndum d’independència i fa que una part de la gent no s’hi senti interpel·lada. Malgrat això, l’1 d’octubre interpel·la totes les demòcrates i partidàries del dret a decidir que no accepten la via autoritària de Rajoy i companyia. En paral·lel a la discussió sobre la independència hi ha un altre debat sobre la democràcia i el dret a decidir. La primera topada entorn de l’1-O és entre els partidaris de la “ley y orden” i els que sabem que la democràcia sovint implica desobeir lleis injustes. Però no solament això. El referèndum és un desafiament a tot el marc institucional creat l’any 1978 i totes les que volem posar-hi fi, tinguem la independència o no com a horitzó, no podem ser neutrals en aquesta confrontació. Al contrari, l’1-O podria ser un bon moment per forjar una àmplia aliança antirègim del 1978 i a favor d’una ruptura constituent. Potser no és l’escenari idoni i és clar que alguns dels actors del moviment independentista, com el PDECat, no són pas aliats per una ruptura democràtica real. Però no hi ha gaires més opcions a la vista. Si deixem passar el tren de l’1-O, no és clar que en tinguem un de millor a la cantonada.

Aquest és el referèndum que Catalunya es mereix?

Sens dubte, no. Catalunya necessita un referèndum reconegut pel Govern de l’Estat i legitimat internacionalment. Però això, per desgràcia, no és possible perquè el Govern del PP, amb el suport del PSOE i de Ciutadans, no ho vol. No tenim el referèndum que ens mereixem, i que la majoria de la societat catalana vol, per culpa seva. Llavors tenim dues opcions: resignar-nos i seguir esperant o tirar pel dret. Si s’aconsegueix fer el referèndum malgrat les prohibicions, serà un triomf popular. I, si no s’aconsegueix, haurem creat més pressió política al Govern espanyol, erosionarem la seva legitimitat per impedir la cita amb les urnes i acumularem forces per ampliar les aliances a l’Estat.

La unilateralitat i la fraternitat són contradictòries?

Aquesta és la gran fal·làcia del debat polític dels últims anys. Per desgràcia, la majoria de l’independentisme ha tingut molt poc interès a crear aliances fora de Catalunya o a anar explicant seriosament el “procés”. Els arguments que Espanya és irreformable tenen poc sentit. No ho és ni més ni menys que altres estats o països. Que sovint s’hagi vist Unidos Podemos com un adversari per part de l’independentisme i no com un aliat és una gran equivocació. Tanmateix, des dels “comuns” tampoc podem descartar elements d’unilateralitat o de desobediència com va ser el 9-N com a element aglutinador de forces, i com ha estat tota mobilització popular iniciada el 2012. La perspectiva de tirar pel dret des de Catalunya i la d’articular aliances a tot l’Estat són perfectament complementàries. I es poden alimentar l’una amb l’altra. Més que oposar estratègies, cal buscar formes de sumar vies diferents.

Els resultats seran vinculants?

El debat sobre la naturalesa del referèndum em sembla estrany. El punt de partida per a mi és que, quan algú organitza un referèndum, s’ha de responsabilitzar que tingui conseqüències polítiques i que serveixi per a alguna cosa. Seria paradoxal que algú convoqui una consulta i després se’n desdigui: l’enviaria a la paperera de la història. Com que l’1-O està envoltat de molta incertesa per l’actuació repressiva anunciada pel Govern del PP, no podem preveure com anirà. L’1-O serà vinculant o no en funció de com vagi: no es pot decretar prèviament que no servirà per a res o que serà decisiu. El que sí que podem fer és comprometre’ns a treballar perquè el referèndum surti tan bé com sigui possible i motivar el màxim nombre de persones per participar-hi.

L’independentisme té pressa?

Després de cinc anys d’un etern “procés” no es pot dir ara que l’independentisme té pressa. Fa cinc anys que el Govern de la Generalitat es va comprometre a celebrar un referèndum. I encara no l’ha fet. Pel camí hem tingut de tot. El trajecte fins al 9-N fou molt llarg. Un cop a port, el Govern es va fer enrere a les primeres de canvi i sense cap explicació. Després es va inventar les plebiscitàries, que només servien per forçar una llista única amb Convergència al capdavant. Llavors van arribar els 18 mesos… i a mig recorregut es va tornar a recuperar el referèndum. Era una forma de reconèixer, sense dir-ho, que el full de ruta traçat era inviable. La convocatòria de l’1 d’octubre arriba mitja dècada després de la manifestació de l’11-S de 2012. Després de cinc anys de procés o de “processisme”, albirar un desenllaç en forma de confrontació democràtica és positiu. Malgrat que per al PDECat seguir estirant i remodelant fulls de ruta i no anar cap al referèndum hagués estat, de fet, una opció molt desitjada: sempre han volgut guanyar temps i que tot això no vagi enlloc.

Si hi participem, fem el joc al PDECat?

La possibilitat d’estar treballant pels exconvergents si es participa en l’1-O fa venir ganetes de quedar-se a casa. Però atenció, perquè la cosa va al revés. Els beneficiaria que no hi fóssim. El marge de maniobra del PDECat augmenta si el referèndum queda completament a les mans del Govern de Junts pel Sí amb un president propi, i només amb el suport de la CUP: podran capitalizar-ne fàcilment l’èxit si surt bé i, si no, atribuir-nos el seu fracàs a la resta. I el marge d’ERC per continuar governant amb el PDECat i votant junts al Parlament també augmenta mentre ens usen als “comuns” com els grans enemics del referèndum que cal batre.

Finalment, l’última pregunta és…

Hi serem?

Ja hem respost que sí, però encara hem de definir el com. Jo l’1 d’octubre aniré a votar, amb l’esperança que el referèndum sigui un èxit i serveixi per definir un aspecte rellevant del futur del nostre país. Però el més important és que el 2 d’octubre continuarem treballant per construir una alternativa sobiranista d’esquerres i obrir el procés constituent que Catalunya es mereix, i que la resta de territoris de l’Estat poden aprofitar per entomar l’embat i obrir-ne de propis.

Sònia Farré és diputada al Congrés i membre de la Coordinadora Nacional de Catalunya en Comú i d’Anticapitalistes.
9 comentaris
  • Josep Bel Gallart 14 de juliol de 2017 - 10:54

    Bones respostes per els federalistes que no Volen anar a votar i no fan res per una federació de lluites i iguals

  • arnauvinaixa 14 de juliol de 2017 - 12:08

    Felicitats per la claredat i per parlar sense embuts.

  • Arnau M.V 14 de juliol de 2017 - 14:05

    Molt d’acord en tot, però precisament per això cal un posicionament que tregui la paraula “movilització” de l’enunciat (els hi estem servint en bandeja el relat binari i culpabilitzador!) i una consulta als militants de CeC al setembre (si es fa bandera de la pluralitat i ens volem defensar de les acusacions de desinflament democràtic, cal començar per casa)

  • Roman 14 de juliol de 2017 - 19:26

    A l’assemblea del 8 d’abril a Vall d’Hebron es van definir les condicions que havia de reunir un referèndum per tal de ser acceptable per CenC (llavors UPeC). A la Coordinadora del 8 de juliol es va decidir per 80 a 25 (vuitanta a vint-i-cinc) que CenC no s’afegia al referèndum anunciat pel President Puigdemont perquè no compleix les esmentades condicions.

    En aquest document es deixava oberta la possibilitat de convocar mobilitzacions però resulta evident que aquestes no poden tenir la forma d’anar a votar en el referèndum perquè seria contradictori amb el posicionament principal del document. En aquest context, les proclames de “hi serem” són ben legitimes sempre que no pretenguin reinterpretar el document aprovat a la Coordinadora fent-li dir el contrari del que diu o -pitjor encara- amagar el resultat de la votació (80 a 25).

  • Albert Casanellas Peñalver 14 de juliol de 2017 - 19:45

    Em temo que Sonia Farré es delata amb les respostes… sap de que parla?

    “Aquest és el referendum que Catalunya es mereix?”
    ( … ) Si s’aconsegueix fer el referèndum malgrat les prohibicions, serà un triomf popular…

    – S’ho creu això Sonia Farré? Perque el seu grup polític (Els Comuns) no ho demostra. No veig que hi dongui suport per tractar-se de… “trimof popular”, i menys teint el comte les manifestacions de les últimes diades i actes d’Omnium i ANC. Encara vol més suport de la gent???

    “La unilateralitat i la fraternitat són contradictòries?”
    (…) Per desgràcia la majoria de l’independentisme ha tingut molt poc interès a crear aliances fora de Catalunya o a anar explicant seriosament el “procés”….
    Segur?

    – Cal que enumeri els innombrables intents i els boicots rebuts a dins Espanya?

    – Seguint la mateixa resposta més endavant-
    (…)Els arguments que Espanya és irreformable tenen poc sentit.
    – Doncs perque en Duran i Lleida ha desaparegut del mapa. On queda la reforma de l’Estatut? Crec sincerament que hi ha hagut massa intents i massa paciencia.

    ” L’independentisme té pressa”
    (…) El trajecte fins al 9N fou molt llarg. Un cop a port, el govern es va fer enrere a les primeres de canvi i sense cap explicació

    – I si es va fer enrera a les primeres de canvi com és que hi ha hagut polítics imputats pel 9N? Això és fer-se enrera a les primeres de canvi i sense cap explicació?

    I així unes quantes mes.

    Les respostes m’indiguen. Benïda ignorància

    Atentament: Albert Casanellas.

    • Hans Castorp 21 de juliol de 2017 - 23:49

      Entenc que part de l’independentisme es pugui sentir indignat per l’ambigüitat de partits teòricament catalanistes, però la manera d’expresar-ho és del tot contraproduent. Des de la campanya de les eleccions plesbicitàries ha anat creixent un discurs poc tolerant cap a la neutralitat envers el tema nacional. Era justament en la neutralitat on l’independetisme podia créixer, la idea era convèncer, no esbroncar de forma continuada.
      Dit això espero que la posició dels comuns sigui la d’acabar donant suport al referendum de forma explícita perquè el tema, al meu entendre, va força més enllà d’independència si o no, és un tema de fer respectar els drets democràtics mínims que des de l’estat s’estan violentant de forma continua (i no només amb aquest tema), especialment des de que poder legislatiu, executiu i judicial formen una sola entitat.

  • Josep M Armengou i Iglésias 18 de juliol de 2017 - 0:09

    Molt bé,….. ja sabem que la cosa és complexa i que les coses ens agradaria que haguessin anat millor. Fa temps que en som conscients, oi, Sònia ?
    I segons l’edat de cadascú, jo mateix fa moltíssims anys que n’estic al corrent.
    Però és el cas que pertanyem a un estat avui descarnat: demofòbic contra les minories que el componen perquè s’ha construït i refermat sobre la força de les armes i l’afirmació d’una sobirania única : absolutisme de base, llengua única, masclisme estructural i voluntat d’imposició.
    I sabem també que sempre serem una minoria en aquest estat: són faves comptades, no cal donar-hi cap volta més.
    El que potser no ens esperàvem era la xenofòbia: doncs ja la tenim: hi ha una oligarquia dominant que no ens vol de cap manera tal com som. En diuen solidaritat però sabem que és extracció de recursos de tota mena.
    Només se’ns hi vol com a ciutadans de segona.
    La paradoxa és que sense la revolta catalana, Espanya mai no sortirà del pou. Qui vulgui millorar Espanya ha d’estar pel torpede a la línia de flotació del règim de Franco sublimat en el del 78.
    Ara toca a cadascú decidir a quina banda de la contesa per la democràcia es troba.
    Si hi som tots els que penso que ho som, canviarem aquest estat de coses.
    Aquesta és l’única garantia d’un Referèndum d’Autodeterminació.

  • Montserrat 18 de juliol de 2017 - 19:27

    Benvolguda Sònia, a la vida, i per tant també en la política, hi ha molts matisos i també hi ha moltes cruïlles, moltes ocasions en què cal decidir si cap aquí o cap allà. El referèndum es convoca per fer una pregunta que demana un sí o un no, perquè es tracta justament de Catalunya o Espanya. Per més voltes que hi vulguis donar, justament es tracta d’això: de saber si els votants prefereixen quedar-se a Espanya o marxar-ne. La monarquia espanyola no ha estat consagrada per Déu, marxar d’Espanya no és cap sacrilegi. El referèndum no vol matisos: vol aclarir quants catalans es volen quedar a Espanya i quants en volen marxar.

    • Bayfor 19 de juliol de 2017 - 11:40

      Tens tota la raó Montserrat. Tal com s’està plantejant les coses ens hi juguem molt en aquest tema i per això hi ha qui demana que el procediment sigui el màxim de garantista, doncs passi el que passi no hi haurà volta enrera i haurem d’assumir les conseqüències. Per això les opinions arrauxades no ajuden gaire i el debat tampoc ha estat a l’alçada, doncs la majoria dels arguments han abussat o de la por o de la il·lusió, però d’analisi de la realitat no s’ha fet gaire i en canvi s’ha abusat del pensament màgic. Però el que està en joc és molt important i qui està dominant les agendes i els tempos bé que ho sap. Nosaltres, en canvi, sembla que només tenim reservat el paper de comparses a seguir unes consignes. És el que té les trampes del dilema binari que ens han imposat i nosaltres no hem buscat (al menys jo no)

Deixa el teu comentari