El problema no és el cartell: és el dret a l’autodeterminació

“El día antes de morir, Franco me cogió de la mano en su habitación y me dijo: ‘Alteza, lo único que le pido es que preserve la unidad de España’. Eso, si lo piensa uno, quiere decir muchas cosas.”

Juan Carlos I de España
en un reportatge per a la TV francesa

Cartells de Franco que demanen no votar l’1-O al carrer Comtes d’Urgell de Pardinyes, a Lleida. Pla general. Foto: Estela Busoms / ACN

La polèmica desfermada per l’aparició dels cartells amb la figura del Generalísimo ens aporta molta llum sobre la situació del debat polític actual a Catalunya. De campanyes cridaneres, n’hem vist moltes; d’accions provocatives, també, però sembla que aquests cartells han indignat especialment una determinada esquerra catalana. Voleu dir que el problema són uns milers de cartells penjats en uns quants punts de Catalunya? Per què hi ha hagut aquestes reaccions? Realment, aquests cartells els allunyen de votar el proper 1 d’octubre? Després de llegir articles en uns quants diaris –entre els quals el que va escriure Roger Palà a CRÍTIC–, piulades i d’haver tingut algunes converses enriquidores, intentarem respondre a aquestes preguntes.

En primer lloc, l’esquerra catalana no independentista s’ha sentit profundament indignada i en alguns casos hem vist estirabots d’algunes personalitats. Què ho fa, que un cartell alteri tot un espai polític? No són els cartells, estúpid!, que diria aquell. És el context polític el que provoca aquestes reaccions: la centralitat política que ha agafat l’independentisme és la raó per la qual han tingut la pell tan fina amb aquest cartell. És la centralitat de l’independentisme, entesa com una possibilitat real de trencament amb el marc jurídic i polític sorgit del seu pacte amb el franquisme, la que provoca aquesta fricció.

Hem vist més crítiques i indignació d’alguna esquerra no independentista cap a aquest cartell que no pas cap a totes les amenaces de l’Estat

Aquesta esquerra també té un programa, el programa històric del catalanisme transversal, que l’eclosió independentista ha descol·locat. Aquest és l’autèntic argument, a parer nostre, que ha provocat les crítiques injustes cap a un cartell provocador. De fet, hem vist més crítiques i indignació d’aquest espai polític cap a aquest cartell que no pas cap a totes les amenaces que l’Estat està plantejant per frenar el referèndum de l’1 d’octubre. El diable es troba en els petits detalls.

El franquisme, la Transició i l’Espanya de les autonomies s’han basat en la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola. Aquesta idea ha estat un dels grans pilars del projecte polític del nacionalisme espanyol, una ideologia absolutament transversal i que ocupa, aproximadament, dues terceres parts del Congrés espanyol. És una idea que, tal com ens recorda la citació del principi de l’article, s’ha traslladat de generació en generació i que ha arribat als nostres dies, fins i tot influint en sectors del que podríem anomenar la “nova política” o la “nova esquerra”, una nova esquerra que es reclama patriota (espanyola, òbviament). Per què no tota l’esquerra d’aquí no es reclama patriota i a Madrid sí? Misteris de la vida.

En tota aquesta polèmica s’han dit autèntiques barbaritats i calen algunes puntualitzacions. Comencem per la més greu: l’independentisme, aleshores minoritari, no va patir la repressió franquista, segons el portaveu del grup parlamentari de CSQP. Res més lluny de la realitat i res més a prop d’un insult cap al conjunt de l’antifranquisme. Posarem tres exemples per il·lustrar com l’independentisme ha tastat, al llarg de les darreres dècades, les garanties democràtiques de l’Estat.

En les eleccions del 1977, l’opció política que aquest portaveu defensa (el PSUC) sí que es va poder presentar normalment a les eleccions. L’única opció protoindependentista (ERC) no ho va poder fer perquè no va ser legalitzada fins més tard. L’amnistia del 1977 va ser recorreguda, exclusivament, pels presos independentistes, que van arribar un divendres a Catalunya i el dilluns següent ja estaven fent les maletes cap a l’exili. I també podríem parlar dels Jocs del 1992, dels 25 anys de l’operació Garzón i de les garanties que van tenir els torturats. Insulteu-nos a nosaltres, els que no hi érem perquè encara no havíem nascut o els que érem massa joves per implicar-nos-hi, per favor, però no insulteu la gent que ha patit tortura, presó i exili.

Com va dir Marcelino Camacho, fundador de CCOO, els drets s’aconsegueixen exercint-los

Arran dels cartells de la campanya República des de Baix, alguns opinadors i destacats militants han afirmat que els estàvem empenyent a no votar el proper 1 d’octubre. Aquests entenen el possible boicot a l’1-O com un boicot al moviment independentista. Segons la nostra humil opinió, no es tracta d’un boicot a una opció política concreta, sinó al propi dret del nostre poble a l’autodeterminació. Tal com va dir Marcelino Camacho, fundador de CCOO, els drets s’aconsegueixen exercint-los i qui es negui a exercir aquest dret serà, ‘de facto’, enemic d’aquest dret democràtic. Reconèixer això és just com també és just emprenyar-se quan t’ensenyen les vergonyes.

Per anar acabant: entenem que la fractura actual, si és que es pot parlar de fractura, no és entre independentistes i no independentistes. Aquest aspecte, ara mateix, és secundari. La “fractura” es troba, a parer nostre, entre els qui volem exercir el dret a l’autodeterminació i els qui defensen el permís per prendre decisions. Nosaltres ens situem en la tradició de l’esquerra catalana que ha defensat i continua defensant sense excuses el Dret del nostre poble a decidir lliurement el seu futur, independentment del que digui el Govern del Regne d’Espanya. Els de la campanya República des de Baix som aquests, els que apostem per la superació del cadenat del 78 peti qui peti, assumint que l’Estat no ens deixarà cap altra alternativa que la unilateralitat.

És trist constatar, a aquestes altures de la partida, que aquest país va tenir una esquerra que sempre havia parlat del dret a l’autodeterminació. Una esquerra que, durant dècades, havia mantingut un pacte tàcit amb la dreta del seu país per mantenir el seu poble dins de la monarquia sorgida del tardofranquisme. I és trist constatar com, una part d’aquella esquerra, quan el poble va decidir, amb totes les contradiccions i assumint els riscos que el camí comporta, fer passos decidits per anar cap a l’autodeterminació es va quedar encallada exigint garanties democràtiques. Una part de l’esquerra, en definitiva, que no es va comportar com a tal. És just destacar com alguns agents d’aquest espai social i polític històric (com ara Podem i EUiA) sí que han agafat el toro per les banyes. Tal com deia el cubà d’arrels valencianes, “la mejor forma de decir es hacer”.

Pili Castillejo i Marc Sallas són membres de la campanya República des de Baix.

13 comentaris
  • Isaac Arriaza Requena 24 de juliol de 2017 - 15:32

    El primer símptoma de la derrota (no només política sinó ideològica i de relat) és que haguem arribat -amb ben poca dissidència- al punt que, quan es parla de les esquerres, la conversa o el diàleg tinguin a veure amb partits polítics exclusivament. Amb el que diu aquell o l’altre. I, el que és pitjor encara, que aquesta actitud hagi estat adoptada per un moviment (avui només un partit) que -al llarg de la seva història- s’ha mostrat tan permeable a les lluites antagonistes de base. Quina llàstima. Aquest article -i l’absència de respostes no alineades amb forces político-institucionals- no fa sinó afegir més elements a la hipòtesi segons al qual la nova política (a la que s’hi suma la CUP el 2012) ha desmobilitzat ideològicament el gruix d’antagonisme polític autònom i autogestionari. Quan diuen que l’independentisme -o sigui l’estratègia de seguidisme interclassista del procés- representa la centralitat política no fan una altra cosa que confirmar-ho. Ja sabem el que vol dir centralitat política.

    Certament, sorprén que continuin amb l’espiral de retrets entre uns i altres (molt pròpia de la cultura política que diuen voler superar) i s’arribin a llegir bestieses com aquesta:

    ‘De fet, hem vist més crítiques i indignació d’aquest espai polític cap a aquest cartell que no pas cap a totes les amenaces que l’estat està plantejant per frenar el referèndum de l’1 d’octubre.’

    Sap greu que la CUP i els seus satèl·lits no acabin de prendre consciència del ridícul que suposa alinear-se en aquest tipus de raonaments simplistes. Indignació respecte del què fa un estat? A veure si ens aclarim perquè sembla que alguns no acaben d’entendre que són els estats i el què fan des de la revolució francesa. Només des d’una innocència política més pròpia dels romàntics demonònics es pot arribar a creure que un estat – i més aquest- pot fer una altra cosa diferent. I aquest és el punt en el què estem situats. Què us penseu que farà l’estat català davant la dissidència? Què posarà urnes? Si us plau, expremeu-vos una mica més el cap.

    Sobre la campanya del cartell. No va ser una patinada. Simplemente va posar sobre la taula el que alguns sabem gràcies a molts anys de militància de base: diferènciar entre autonomia política i autoritarisme dirigista (leninisme, stalinisme). La diferència amb l’any 2000 o 2001 és que ara tenen recursos econòmics i alguns grans mitjans els hi posen la catifa vermella. T’ho arribes a creure tant, que quan algú discrepa surt a la superficie allò que romania latent des del principi. D’aqui cinc o deu anys, sigui quin sigui l’aparell burocràtic que administri les nostres vides, haurem de treure conclusions.

    • Pau Planas Puigbert 24 de juliol de 2017 - 17:37

      Isaac Arriaza: No és cert que tots els estats es comporten igual davant els reptes democràtics. Gran Bretanya, per exemple, no ha actuat de la mateixa manera davant la demanda d’autodeterminació d’Escòcia. Hi ha estats amb més sentit democràtic i estats de tradició autoritària. Hi ha estats més i menys permeables a la participació democràtica, estats centralitzats i estats descentralitzats… Evitem, com dius tu mateix, els simplismes. Les constitucions dels estats i la tradició històrica i social que els configura matisa la seva actuació. No escandalitzar-se pel que fa l’Estat Espanyol en relació a la demanda del Referèndum és perillós. Oferir el missatge que “és normal” pot acabar portant a “naturalitzar” les mesures adoptades per l’Estat. Que considerem previsible o “normal” que l’Estat Espanyol actuï repressivament, no significa que ens hàgim de desentendre de denunciar el que fa amb totes l’energia que calgui. En el teu missatge em sembla constatar altra cop l’actitud de mofa i de menyspreu: “innocents”, “romàntics” . O sigui: quina colla d’aprenents aquests indepes, o quina colla d’ignorants. Oh, sento, la mirada indiferent (de superioritat moral) davant fets repressius és inacceptable, des d’un punt de vista d’algú “d’esquerres”. Em pregunto sovint a què és degut. M’aventuro a apuntar que és degut a la constatació que qui actualment està implicat en un procés rupturista i de confrontació amb l’Estat, o qui ho està fent de manera més efectiva i a gran escala, és un moviment transversal en el que hi està implicat població molt heterogènia, procedent de diferents estrats socials i territorials, i participat per partits anticapitalistes com la CUP, però també per partits socialdemòcrates i liberals. Això descol·loca i molesta: no és el moviment de vanguàrdia que per llei divina hauria liderar qualsevol procés de confrontació (per ICV: la vanguàrdia del Partit Comunista únic, pel situacionisme llibertari: la vanguàrdia de les assemblees revolucionàries dels barris, o com es vulgui dir). Això genera ressentiment, i en lloc de prendre’n partit i intentar trobar la manera de participar-hi i aportar els elements que es considera que hi manquen, s’adopta una actitud hipercrítica: i d’aquí ve aquesta desproporció entre el fustigament contra els “independentistes manipulats pels convergents del 3%” i la pràctica inexistència de crítiques a la deriva cada cop més corrupte i antidemoràtica de l’Estat. Distanciar-se és arriscat en moments polítics en que el conflicte pren una dimensió important i crítica: òbviament, tothom té dret a observar els fets des de la barrera, però ja acumulem força experiència històrica com per concloure que mostrar equidistància en situacions de repressió en la que hi ha opressors i oprimits, abús de poder i víctimes de l’abús, opressors i demandants de drets, es pot caure fàcilment en l’acceptació o la validació del bàndol que ostenta el poder més fort, que té les de guanyar. Les “esquerres” tenen una certa obligació moral de posicionar-se, i posicionar-se òbviament a favor del col·lectiu a qui se li nega els drets, com ara el dret a fer un referèndum, encara que el col·lectiu no sigui pur i hi hagi elements liberals o malèfiques “classes mitges”. Salut.

      • Desde el cinturon con amor 24 de juliol de 2017 - 18:49

        Hola Pau,
        Cambia en tu texto “Estat Espanyol” por “Govern de la Generalitat” y entenderás el porqué de la mofa.

      • Isaac Arriaza Requena 24 de juliol de 2017 - 23:30

        Hola Pau,

        Veig que no fas cap referència al meu últim paràgraf -precisament el què considero més rellevant- i entenc així que ho valides o què simplement t’és indiferent. Jo, per la meva banda, considero molt important i greu que alguns s’abanderin amb lluites antiautoritàries -se les apropiin- i després posin al descobert sense cap tipus de vergonya pràctiques que farien enveja al polit-buró soviètic. I com deia a http://www.elsetembre.cat/noticia/195/terra/estats, per absència de resposta, al final el discurs estatista i oportunista acaba hegemonitzant-se. Pensar i transcendir la ‘complexitat’ política dels 140 caracters requereix massa esforç pel que es veu. En fi, temps al temps.
        El que em fa més gràcia de tot plegat -ja que l’argumentari ‘tipus’ ja ens el sabem de memòria- es que certs arguments i/o posicionaments, com no agraden i acusar-los d’espanyolistes fregaria el ridícul, és titllen de puristes i hipercrítics. De veritat t’ho creus? Has tingut l’oportunitat de veure les intervencions del grup municipal de la CUP al consell plenari -o a les comissions-de l’ajuntament de Barcelona? Personalment comparteixo la majoria, però te les recomano encoratjadament. Després, si vols, parlem d’hipercriticisme o purisme ideològic. Reconec que no ha estat fàcil però a hores d’ara teniu el llautó totalment al descobert. I només és qüestió de temps que quedi totalment al descobert l’èssència de tota aquesta farsa. I no em refereixo al procés (això fa anys que no s’aguanta per enlloc) sinó a la comèdia a partir de la qual la CUP s’ha presentat durant tot aquest temps com anticapitalista, antiautoritària i no sé quantes falsetats més per acabar comportant-se com una fèrria i disciplinada organització de quadres sense cap tipus de noció -creible des d’un punt de vista antagonista- del que signifiquen els conceptes d’autonomia i autodeterminació. És a dir, de lluita efectiva contra el treball assaliariat ,les eferes separades de la política (burocràcia estatal) , el consumisme malaltís, la colonització tecnològica i l’espectacle. Ara bé, el paper de garant de l’aposta interclassita de la burgesia catalana, l’estan representant a la perfecció. Felicitats.

        • Pau Planas Puigbert 25 de juliol de 2017 - 12:17

          Hola Isaac, abans de res, aclarir que no sóc militant de la CUP, de manera que no estic parlant en nom d’ells. Repassant el meu text, no veig res que hagi pogut induir a pensar-ho. Què hi farem!
          Sobre l’anticapitalisme de la CUP: a tu et pot semblar que és postureig, i a molts d’altres els escandalitza per massa radical i forassenyat. Quins són els camins per arribar a una societat alliberada del capitalisme en un món on el capitalisme ha penetrat en la majoria de territoris i societats i esferes de les nostres vides? Buf! Personalment veig el procés complicat i llarg: crec en que s’han d’anar alliberant espais (cooperatives de consum, autonomia energètica, cooperativisme, i tantes altres formes d’autogestió…), però això porta molts anys fomentat-se i costa molt anar més enllà de determinats àmbits socials i aconseguir que es dugui a terme a gran escala i que s’hi impliqui majories socials àmplies.
          Hi ha propostes intermèdies que a tu et deuen semblar terribles, com l’economia del bé comú, o models de socialdemocràcia radical, que són prou interessants, en la mesura que poden aconseguir revertir una mica la situació, tot i que no són cap panacea. Si vols situar-me ideològicament, et diré que sóc republicanista: partidari d’una República democràtica com a tauler de joc on dirimir els conflictes i les diferències, i a partir d’aquí, personalment, crec que els governs han de de dedicar-se a alliberar a la gent el capitalisme, redistribuir riquesa, fer desaparèixer la pobresa i les desigualtats. Amb contradiccions i culs de sac, sí, però defugint sempre fórmules intocables i màgiques, i optant per l’assaig-error.
          Parlant de contradiccions: jo personalment trobo curiosa, per dir-ho suau, l’aliança a favor de l’abstenció que aglutina des dels més ultres de la Plataforma per Catalunya, passant per la dreta postfranquista del PP i C’s, el cadàver vivent del PSOE, el nou zombi del PSOE encarnat en els Comuns-ICV, i a alguns sectors llibertaris. I no obstant això, malgrat tantes energies estatals i antiestatalistes, tot apunta que de moment els catalans i catalanes majoritàriament tenen intenció de participar en el Referèndum. Les ganes de revoltar-se contra els discursos amargs que volen que la gent es quedi a casa i passi del tema de moment es mantenen fortes. A veure si amb més amenaces de multes i presons, i potser amb amenaces de la guàrdia civil i l’exèrcit, i amb la contribució cooperativa d’algun cartell llibertari cridant a anar a la platja, aconseguiu bloquejar la demanda democràtica. És trist, però és típic de molts moments històrics: aliances contra-natura de sectors minoritaris contra les voluntats majoritàries. I no us cabregeu, és així, no estic dient que fomentar l’abstenció impliqui ser un feixista, però sí que et col·loca en un mateix front, i això és històricament transcendent, i motiu de reflexió i de preocupació.

          • Isaac Arriaza Requena 26 de juliol de 2017 - 14:37

            Gràcies pel missatge, Pau. Es prou aclaridor. Va haver-hi un temps en que el POUM fou acusat de col·laborar amb el Tercer Reich i els nacionals contra la república. Fou il·legalitzat i els seus membres perseguits o directament repressaliats (per dir-ho suau). Situar l’abstencionisme antiautoritari com a part d’un front conjunt amb PP o no se quina extrema dreta respon a la mateix lògica frontista. Ni fred ni calor, doncs. N’hi ha que dormim amb la consciència molt tranquila després de prop de 20 anys de militància. Per això, no em pot sorprendre llegir segons quines barbaritats.
            Per altra banda, dir-te que en cap cas considero ‘terribles’ les propostes que comentes, de fet va ser un dels pioners de l’ecologia radical, l’Andrè Gorz, qui encunyà la idea de ‘reformes no reformistes’ o ‘reformes d’estructura’. Això cap als anys 60. Com veus, n’hi ha ben poquet de nou que estigui amagat sota el sol. Però jo no em refereixo a això, ni de bon tros. El que m’interessa són els efectes desmobilitzadors del postureig -la retòrica anticapitalista- de segons qui. M’estimo més escoltar a qui et ve de front, dient-te que és socialdemocràta que als que s’envolten de parafernàlia suposadament antagonista per després oferir-nos una llufa que faria riure Rosa Luxemburg. Parlo de seriositat, d’honestedat i una mica (només) de coherència. Ara per ara, la CUP únicament manté una coherència discursiva -espectacular, que diria Debord- de posats per la foto o el missatge de twitter. Els fets però caminen en sentit contrari. Govern al qual no li calen adjectius, pressupostos (més del mateix), HardRock i un llarg etc…
            Per acabar, les apel·lacions a les majories són gratuites. Tothom veu majories arreu. És molt graciós. Sempre guanyen els de casa, mai els altres. Les xifres són tan intepretables com cuinables les estadístiques. Els fets històrics, en canvi, s’assemblen més a un cop sec contra el ciment: El besavi de l’actual Borbó va marxar a conseqüència d’unes eleccions municipals, no va haver-hi cap sublimació democràtica en forma de referèndum. Llàstima que hi hagi qui abandona la lluita municipalista per anar de bracet amb el front nacional-patriòtic. http://www.viumolinsderei.com/2015/05/05/isaac-arriaza-el-municipalisme-radical-un-esforc-col%E2%80%A2lectiu-per-a-la-transformacio-social/ Ha plogut molt en aquests dos últims anys.

  • Bayfor 24 de juliol de 2017 - 18:20

    És interessant comprovar que a mida que avança el pensament únic dels que volen defensar només un determinat tipus d’autodeterminació per a Catalunya, cada cop estan més contagiats al meu parer de tot allò del que diuen que es volen separar (que per cert també cultiven majoritàriament el seu propi pensament únic). Es per això que necessiten tot aquest discurs dels pobles, les identitats úniques (que amb el temps podrien acabar sent també grans i lliures, com passa a Espanya o a la França de la grandeur o la grossen Deutschland, o la Amèrica dels ianquis). I per això necessiten fer ús d’aquesta simbología insultant de les referències franquistes, com volent dir que qui no combrega amb el que ells volen ja és dels altres. També cal dir que són ells els que han definit qui són els uns i els altres, i com és la única manera de ser dels uns i dels altres. Fora d’aquesta dicotomía sembla que no existeix res més, es a dir només hi ha una manera de ser espanyol igual que només hi ha una manera de ser català (i de forjar complicitats i cooperació entre les persones ja ni en parlem, els pobles primer). No m’extranya allò que va dir en Raimon que ja no es sentía dels nostres. Però altres diem que nosaltres no sóm d’eixes móns i que hi ha altres maneres de cooperar i de crear complicitats amb qui realment ens interessi i no necessariament amb qui territorialment t’ha tocat conviure per raons de la lotería de la vida, que t’ha fet néixer ací i no a Valencia o a Cadis (només per posar dos exemples).

    • Maria L. Sciascia 24 de juliol de 2017 - 23:30

      +1000.👍🏿

    • Pau Planas Puigbert 25 de juliol de 2017 - 12:39

      Per pensament únic, suposo que estàs pensant en l’aliança dels mitjans estatals, que fins i tot van a una impedint que s’emeti el documental de les Cloaques de l’Interior… Doncs si, és greu, però el vell dic de contenció està a punt de petar: “La muntanya es fa vella” cantava en Raimon als anys 70…
      De referèndum d’autodeterminació se n’han fet molts, al món, aquests darrers cent anys, i curiosament tots plantejaven una pregunta binària en la que es podia optar pel Sí o pel No a un estat independent. Ara vens tu i dius que és una cosa inacceptable… Doncs mira, no. Els referèndums van així, es decideixen coses que no es poden consensuar: o som independents (no-subordinat, en deien els Comuns no fa pas gaire temps, abans de “cooperar i de crear complicitats” amb la “casta” del PSOE), o continuem dependent del Congrés de Diputats. És un dret col·lectiu que apareix en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics ( http://www.amnistiacatalunya.org/edu/docs/nu-civils-i-politics.htm ) i del Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals ( http://www.amnistiacatalunya.org/edu/docs/nu-economics-i-culturals.htm ).
      Sobre “la manera de ser català” i sobre les identitats, d’això només en parles tu. L’independentisme no parla d’això, per més que tu desitgis que en parli per tal de desacreditar-lo. No hi ha conflicte identitari, hi ha conflicte entre els qui volen fer un referèndum i els qui no volen que es faci. És així de senzill.

      • Desde el cinturon con amor 27 de juliol de 2017 - 17:32

        Lo malo de vivir en el presente perpetuo es que se desarrolla la memoria de los peces:

        http://llenguairepublica.cat/manifest/

        Pau, de verdad, deberías de pensar antes de alinear a la gente en uno de los frentes que tu mismo has establecido. Creo que no repasas tus comentarios antes de subirlos, si lo hicieras te darías cuenta de esa voluntad por el reduccionismo y la banalización que se desprende en tus posts. No sé si es por intentar adaptar la realidad a tus parámetros discursivos y así poder asimilarla o sencillamente es por pura pereza.
        “Els referéndums van així”, així com?…. como el de Crimea? Que tiene el mismo reconocimiento de la ONU que el que vais a hacer en octubre. Van així? De verdad? O van como tu quieres que vayan?

    • Hemidactylus 25 de juliol de 2017 - 14:08

      Amb “pensament únic” suposo que et refereixes que amb prou feines la meitat de la gent d’aquest país s’hagi entossudit en que no podem allargar eternament el tema de l’autodeterminació i que tothom (tant els que pensen com el suposat “pensament únic” com els que no) hauria de poder votar i expressar-se clarament sense esperar a la següent generació.

      Amb “identitats úniques” suposo que et refereixes a tots els esforços de molta gent indepe perquè el tema sigui justament el contrari, no als esforços de l’altra banda per seguir recordant cada dia als “xarnegos” que ho són, aviam si així tenen sort i deixen de ser indepes, i només hi queden quatre catalanets amb tots els cognoms catalans i de “cabralunya”, que són una clara minoria, i au, tot controlat.

      Com que “amb el temps podrien acabar siguent grans i lliures” quedem-nos doncs a un estat que ja té un partit hereu d’això al govern que segueix tinguent una dictadura per acabar de netejar. “Más vale mal conocido que bueno por conocer”, suposo.

      Hi ha altres maneres de cooperar amb Valencia i Cadis. I amb Perpinyà, que a mi em cau molt més a prop? Ah no, que es tracta de cooperar amb el món i la loteria de la vida a on has nascut del món… i el món, típicament en aquests discursos, és una cosa molt difosa fora Espanya. I si respons, segur que diràs que jo sóc del grande i libre perquè he dit Perpinyà i no Atenes, però és no és cap problema que tu hagis posat dos exemples que siguin ciutats a hores d’ara espanyoles. Els nacionalistes sempre són només els altres.

      El que crec que passa, és que hi ha gent que sou molt guais i molt d’esquerres que això de què el trencament i la república tingui només possibilitats ara per ara a Catalunya, us ha agafat molt de repèl. Si aconseguíssiu una dreta espanyola que condemnés sense matisos el franquisme i demanés fotre fora els borbons, i de passada fer una nova constitució, fos com fos el context, seria tot “la potlla amb vinagre” i una gran victòria i vinga som-hi tots. Si es fa només a un tros “del món” és nacionalisme ranci, pensament únic, identitat única, molt dolent tot. Això s’hauria de fer al món, i si algú vol avançar sense esperar els altres, un insolidari i un identitari. Us agafa de repèl perquè us rebenta tenir un sentiment identitari espanyol, que, en principi, pel que aneu predicant, no haurieu de tenir. I punt. Entenc que la dicotomia identitat-projecte polític quan no van tots dos en la mateixa direcció pot ser una putada, però crec que per molts que aneu parlant de pensament únic i dicotomies malvades, primer de tot seria admetre-ho. La dicotomia la teniu vosaltres. I és una putada, però si la teniu és perquè sabeu que el mateix “procés” a nivell espanyol l’estaríeu recolzant. Si admetéssiu un sentiment d’identitat (com jo admeto el meu de català, perquè negar-ho? em sento identificat amb una expressió cultural concreta de la humanitat, si no em sento espanyol ja sóc filonazi? Jo no penso insultar mai a cap espanyol pel fet que només se senti espanyol… la gent s’ha de sentir per força d’identitats creuades per no ser del front nacional? Es sent Pablo Iglesias espanyol i ibèric alhora? La ignorància envers els veïns portuguesos diu que no) llavors, podríeu lluitar perquè aquest trencament polític no sigui també un trencament cultural i de solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya.

      En canvi, us heu decidit per la opció més còmoda: apuntar-vos a l’argumentari del sector ranci que defensa el vostre sentiment identitari i que forçar que no es trenqui la vostra cosmovisió del “món”, acusant a l’independentisme de crear dicotomies nacionalistes, quan (curiosament per algú que li molesten els pensaments únics) sembla que estàvem més bé quan ningú podia posar en entredit l’únic nacionalisme banal (o no tant), cosmopolita i divers i xupiguai: l’espanyol. Tot plegat molt trist. En comptes d’aprofitar la força al carrer de l’independentisme per forçar una ruptura i influir-hi per fer-la el més efectiva i beneficiosa per la gent de baix, i buidar-la al màxim possible de nacionalisme, l’esquerra d’òptica espanyola ha decidit ser nacionalista espanyola i recolzar, contra tot el discurs previ i els propis ideals, el manteniment d’un equilibri polític sense cap renovació creïble per ara (quina altra proposta a curt termini hi ha amb possibilitats de crear un procés constituent i sobrepassar l’estat postfranquista borbònic?), a sobre acusant els altres de ser els més nacionalistes, encegats, ramat domesticat, el que sigui. No ser del ramat és seguir com sempre i no molestar a ningú, es veu.

      Sé que els moments actuals són “fàcils” de posicionament pels que no ens sentim espanyols per res, som d’esquerres, i esperem algun tipus de ruptura o com a mínim un intent seriós de fer-la. És fàcil posicionar-se. I també pels que se senten espanyols i són conservadors. També fàcil. La resta d’opcions porten a dicotomies que poden ser difícils a nivell personal, però demanar que guanyi el bàndol que ha guanyat sempre, i fer-ho assenyalant els que fins ara han perdut sempre per coses que encara no han fet ni ser sap mai si faran, és molt trist. No sé quin “determinat tipus d’autodeterminació per Catalunya” tens al cap, però m’hi jugaria molt, que inclou coses molt complicades i processos molt complicats perquè puguis seguir formant part del teu món que inclou Cadis i València. Així és el nacionalisme banal.

      Sento la resposta una mica desagradable, però fer un comentari criticant el cartell de Franco incloent alhora acusacions i assumpcions inicials de pensament únic i identitat única a tothom que no pensa com tu (tant els d’una banda com l’altra), és justament fer un cartell de Franco per escrit en forma de comentari. Així de clar.

  • Marta 24 de juliol de 2017 - 20:11

    Començarem a tenir un país nou i millor el dia que comencem a admetre els propis errors i a fer autocrítica. Lamentablement, veig que no és el cas.

  • Bayfor 26 de juliol de 2017 - 15:31

    Quan parlo de pensament únic i d’una única forma de entendre el dret d’autodeterminació em refereixo a la obsessió pel factor territorial i per les identitats nacionalsi, però sobretot perquè a la vegada detecto una manca de qüestionament respecte a qui governarà aquest territori i amb quin projecte de país. I, per cert, també és democràtic demanar un debat i una votació sobre projectes de país per a les persones. El fet que hi hagi una determinada correlació de forces a Catalunya (segons les eleccions del 27-S d’aproximadament el 50%) que només mostra un interés en prioritzar uns temes de l’agenda per sobre d’uns altres, no vol dir que els que no som del mainstream no tinguem dret a demanar atenció a les nostres prioritats i això no vol dir que som fatxes, ni espanyolistes ni tots els epítets que ens llenceu. Resulta que els que no estem d’acord amb que Catalunya sigui l’autonomia amb un grau més gran de privatització de la sanitat (per cert, un model copiat per la Comunitat de Madrid des dels governs d’Esperanza Aguirre o els del País Valencià a partir del president Zaplana) o del camí que porta l’educació cap a la mateixa situació (el recent document del Departament d’Ensenyament ‘Ara és Demà’ mostra gens d’apreci per l’ensenyament públic i en canvi aposta per la consolidació i potser a la llarga la preponderància de l’escola concertada). Això només són dos exemples d’una diversitat de formes de com entendre un projecte de país. I dóna la casualitat que en aquests temes em sento més proper al que proclamen gent de les Marees gallegues, Compromís i Podem al País Valencià, o Unidos Podemos en altres territoris de l’Estat espanyol. Aquesta és la transversalitat que jo reivindico i que pels temes que toquen per a mi estan pel damunt de separacions territorials que legítimament altres volen. OK, cadascú defensa el que prioritza, però això que reivindico també és democràcia i una altra manera d’autodeterminar a les persones. Al final, per a mi parlar de Catalunya com parlar d’Espanya, així en abstrate i sense tenir en compte a les persones i qué volem fer plegats, no té gaire sentit i per això parlo de pensaments únics i miro de fugir de les semblances que trobo en totes les pulsions nacionalistes, al igual que abans ho feia dels reduccionismes religiosos. Per això parlo de republicanisme laic (que és aquell que rebutja el nacionalisme com abans haviem fet amb la religiositat),

Deixa el teu comentari