El bé comú o l’extremisme capitalista

FOTO: Jordi Borràs

El futur se’ns mostra sovint. A vegades difuminat, a voltes opac. Però, si mires on toca, perd el camuflatge. El futur, transparent, ens ensenya què hi ha més enllà del límit del temps. La clau de volta per entendre’l, per comprendre el missatge, està en els nostres sentits, que han de deixar passar els senyals que ens arriben, sense alteracions causades per idees preconcebudes. I en la nostra ment, que les ha de saber interpretar lliure de cotilles ideològiques, de veritats absolutes implantades, emancipada.

El futur

El canvi climàtic causat per l’era de l’hidrocarbur és capaç d’anticipar-nos mostres perceptibles i quantificables del que ens espera. D’assenyalar els efectes més nocius que s’acosten però que alhora ja són aquí en forma d’avançada. I que fan mal, molt de mal.

Físics: ratxes de dies de calor, augment de la insolació, canvis en la fenologia, contaminació, pèrdua de la qualitat de l’aire, augment incontrolat de les temperatures, del nivell del mar, desglaç, destrucció dels hàbitats, de la biodiversitat, radicalització dels fenòmens atmosfèrics, focs forestals cada cop més violents que es mouen a una gran velocitat i amb capacitat per modificar el clima local.

I socials: morts prematures, noves malalties, acumulació de la riquesa en poques mans, augment de la pobresa, de les desigualtats. Destrucció/negació de l’equitat, dels drets humans, de la vida digna. Discriminacions per lloc de naixement, procedència, classe social, gènere. Pèrdua de salut col·lectiva, pública.

Manifestacions que en el futur seran encara més radicals. Fets que en el present són prou significatius per evidenciar els senyals d’alerta. Presències del futur per fer sonar les alarmes.

L’evolució

El canvi climàtic ens brinda l’oportunitat d’evolucionar. Analitzar les seves causes ens indica el camí. Sabem del cert que a Catalunya la temperatura haurà augmentat com a mínim 2 ºC de mitjana respecte a l’any 1950, abans del 2040, probablement cap al 2030 (mínim + 2,4 ºC a mitjan segle). Que, arreu, abans de mitjan segle, la temperatura haurà augmentat 2 ºC de mitjana, topall que els acords de París diuen que no s’ha de superar de cap manera. I, si no aturem l’emissió de gasos immediatament i arreu, correm el risc d’arribar a + 4 ºC bastant abans de final de segle, amb conseqüències fatals (i els + 6 ºC, el col·lapse, ensenyant les urpes a l’horitzó). Uns fets que no són sobrevinguts ni sobtats, que estan passant i acceleradament des de fa temps: des que aboquem gasos d’efecte d’hivernacle a l’atmosfera per construir el futur imperfecte del qual gaudim.

Tenim l’oportunitat de crear el paisatge resilient de demà.

Un foc forestal de nivell alt crema a una contrada de Catalunya. Una urbanització enclastada en la natura està amenaçada. Molts boscos de Catalunya estan fora de rang climàtic: són boscos d’altres temps que necessiten evolucionar, i el millor camí és el foc. I cremen amb una intensitat inusitada.

Un cop salvades les persones, els bombers han de decidir si prioritzen la defensa de la urbanització, de les propietats privades, o atenen l’interès general del país i ‘ajuden’ que el foc modifiqui el bosc i s’adapti a les noves condicions climàtiques. Els bombers no tenen prou efectius –no en té cap país del món– per respondre als dos problemes.

Què fer, es pregunta Marc Castellnou Ribau, cap de l’Àrea del Grup d’Actuació Forestal (GRAF) dels Bombers de la Generalitat. Combatre el foc o entendre’l? Les flames no són sempre un enemic. El paisatge ha de canviar; no podem ancorar-nos en el passat. La preferència no ha de ser apagar les flames: ha de ser gestionar l’emergència de manera que el paisatge que quedi per a demà sigui molt més segur, divers i resilient, amb capacitat per sobreviure al que vindrà. Però no podem fer-ho sempre. La prioritat obligatòria és, salvades les persones, defensar la propietat privada. Quan ho fem, no podem controlar el foc amb visió de futur i renunciem a l’ocasió de mudar el bosc, que és de tota la ciutadania.

Bé comú, interès general o propietat privada?

No som en un procés defensiu: som en un procés creatiu.

L’evolució del bosc i del foc per causa del canvi climàtic ens demostra que hem de canviar de paradigma. De la defensa de l’interès privat s’ha de passar a la recerca del bé comú. Els canvis, les transformacions, no són fàcils d’assolir. Les decisions estan condicionades per un consens general en el qual la propietat privada està per davant de la visió i la missió de futur. El benefici immediat per davant de l’oportunitat col·lectiva. Un marc cultural que prioritza la propietat personal. Una concepció de l’univers creada de manera interessadament egoista, que individualitza i evita, si no prohibeix, debats imprescindibles. Que escurça la mirada. Que impedeix veure el bosc complet, albirar el futur que s’atansa. Una cosmovisió que combat el pensament crític, les opcions discrepants. Una esfera de dominació on els resultats interessats, malintencionadament previstos –també els electorals–, prevalen per sobre de la creativitat previsora, de la prevenció, dels béns comuns.

La humanitat de l’hidrocarbur

Les energies fòssils, en especial el petroli, han subministrat l’energia que ha fet possible el creixement econòmic –molt mal distribuït– sense precedents en la història de la humanitat. I aquest creixement ha disparat la demografia, la població mundial, la majoria víctimes dels pèssim repartiment. A primers del segle XIX no s’arribava als 1.000 milions d’habitants. El 1850, data en què se situa l’inici del càlcul d’augment de la temperatura, érem 1.263 milions. A començament del segle XX, 1.650. El 1950, acabada la II Guerra Mundial, 2.500. Ara som 7.500 milions. 5.000 milions de persones més i en menys de 70 anys.

Hem consumit en menys de 200 anys una gran part de l’energia acumulada en un llarg procés geològic de 4.000 milions. El resultat ha estat el desenvolupament capitalista amb la seva ‘torna’: el retorn a l’atmosfera dels gasos procedents de cremar energies fòssils –diòxid de carboni, òxids de nitrogen, metà–, causants de l’efecte d’hivernacle i de la contaminació que ens mata. És fàcil culpar els GEH (gasos d’efecte d’hivernacle) de tots els mals i centrar la lluita contra el canvi climàtic en la reducció de les emissions. És un error greu. Els GEH no són ens autònoms autocreats, sinó la transpiració del metabolisme capitalista, la seva conseqüència. La responsabilitat recau, doncs, sobre el sistema econòmic que ha evolucionat d’esquena al planeta, als seus ecosistemes, a totes les espècies. Que ha prioritzat la seva perduració en detriment de la sostenibilitat de l’hàbitat que ens fa viables. I que en nom de la prosperitat ha enverinat el planeta. Totes, complaents, hi hem col·laborat. Un cop més, el gaudi immediat, la mirada curta, la felicitat immediata.

Ara la ‘civilització’ de l’hidrocarbur topa amb dos impediments, dos obstacles més que probablement insalvables: l’augment de la temperatura, que amenaça la supervivència i obliga a renunciar especialment al petroli, i l’escassetat energètica i en general dels recursos que, agradi o no, s’esgoten i toquen a menys per persona.

Els drets

Els drets són iguals per a totes, i totes tenim els mateixos drets: els 7.500 milions de persones que habiten la Terra. Del nord i del sud. De l’est i de l’oest. Siguin del color que siguin. Del gènere que siguin. I aquí rau la contradicció sistèmica. El capitalisme està basat en el creixement permanent i la ‘multiplicació’, fins a l’infinit, dels beneficis. Una idea motor que es contradiu amb els límits físics del planeta i dels recursos. Si la població mundial creix i els recursos es redueixen, què ens fa pensar que totes hi tindrem accés? El capital ha resolt la contradicció explotant primer les persones i discriminant-les després. Decidint quines tenen l’oportunitat d’estar dins del sistema i quines no. I culpant-les. Cada crisi causa –intencionadament– un augment de les exclusions. Primer fou al sud. Des del 2007/2009, també al nord. Un darrer informe del Banc d’Espanya ens diu que, si es comptabilitzessin les hores no treballades per aquelles persones que ho volen fer a temps complet, l’atur se situaria quasi en el 30%. L’equació s’hauria de repetir en països capdavanters de l’austeritat com Alemanya. L’acumulació de diners i de capital en poques mans és cada cop més insultant. El català més ric té la mateixa renda que 150.000 famílies. Tres persones tenen tanta riquesa a Espanya com el 30% més pobre. El 10% d’espanyols més rics té més de la meitat de la riquesa de tot l’Estat. L’1% de ciutadans del planeta té tanta riquesa com el 99% restant. I aquesta escletxa es va eixamplant any rere any.

La darrera discriminació està en marxa tot utilitzant la competència ferotge pels llocs de treball –volgudament– escassos.

Descarbonitzar l’economia, una revolució

Els acords de París recomanen deixar dues terceres parts de les energies fòssils trobades i viables sota terra. No explotar-les. Renunciaran les multinacionals a un negoci en el qual han invertit, i molt, sense estar obligades a fer-ho? Deixaran voluntàriament els països productors d’aprofitar-se dels pous i de beneficiar-se de la ‘riquesa’ que contenen? Es pot compensar països i empreses si abandonen la producció? De moment, la Gran Bretanya i França han ajornat fins al 2040 la prohibició de cotxes de benzina i dièsel, la qual cosa, encara que presentada com a tal, no és una mesura contundent perquè ajorna més de 20 anys la desaparició total d’un dels principals pertorbadors: els cotxes. (Prohibició, d’altra banda, que no ho és estrictament parlant, perquè els acords adoptats a Londres i a París consideren els cotxes híbrids que també usen gasolina).

Combatre el canvi climàtic significa descarbonitzar l’economia. Abandonar les energies fòssils com a motor central de desenvolupament. Privar l’oligarquia dels vertiginosos beneficis que aconsegueix. Basar el progrés en energies no contaminants, renovables: eòlica, solar, fotovoltaica, hidràulica, geotèrmica, mareomotrius. I renunciar a les nuclears, que no són renovables, contaminen i disposen de cada cop menys cabals –urani molt difícil d’assegurar/defensar– per proveir-se.

La transició energètica

La transició energètica és irrenunciable si de veritat volem combatre el canvi climàtic. Tanmateix, no és fàcil de fer. El primer problema apareix quan comparem les taxes de rendiment energètic –molt menors– de les renovables  amb les de les fòssils. Quina quantitat de renovables es necessitarien per substituir els hidrocarburs i les nuclears? És possible? Es disposa de materials? La limitació planetària i de les matèries disponibles no convida a l’optimisme: probablement no hi haurà prou materials per aconseguir l’enorme quantitat d’eines renovables que caldria fabricar. Tot indica, doncs, que caldria decréixer. Sabem que és possible viure igual de bé però amb menys energia i, per tant, amb menys consum. Però cal convèncer la ciutadania i tenir la ferma voluntat de fer-ho encara que el preu sigui car electoralment.

Tampoc convida a l’optimisme el preu de la transició energètica, el segon gran problema. Ara com ara, els diners dels quals es nodreixen els governs per obtenir liquiditat i poder finançar els projectes que executen provenen dels impostos i de la banca privada (crèdits, deute públic) propietat de les elits que controlen el sistema. El diner està privatitzat. Més enllà dels bitllets fabricats pels bancs centrals, que no arriben al 10% del total, la major part del diner és fabricat pels bancs privats quan concedeixen un crèdit. Donat que els bancs centrals presten diners a la banca privada i no als governs, resulta que les administracions públiques estan sotmeses a la ‘voluntat/dictadura’ de les entitats financeres que són les que decideixen si financen i a quin preu. I a interès compost, que multiplica exponencialment el deute resultant del crèdit concedit i que fa inviables projectes d’altíssima inversió perquè, a més a més d’impagables, esclavitzen el deutor a la voluntat del creditor. És a dir, que els governs queden a les mans dels prestadors, dels bancs, de les elits (com ja passa i molt sovint).

Els estats o la ciutadania

Aleshores, com es pot finançar la transició energètica? Estem parlant d’un projecte bilionari. L’únic camí és recobrar la capacitat pública de fabricar diners per finançar els projectes públics considerats imprescindibles, com ara la transició energètica (i el desenvolupament de l’economia de la cura, feminista, ecològica), i no dependre ni de l’arbitrarietat de la banca ni de la seva vocació usurera. Al cap i a la fi, té cap lògica que siguin els bancs privats, la propietat privada, i no els poders públics, qui fabriquin els diners?

Ara com ara, només els estats podrien imposar decisions tan dràstiques. La pregunta és si estan en disposició o tenen capacitat/voluntat de fer-ho. Els estats depenen dels partits sistèmics que s’alternen en la governança i es financen a través de la mateixa banca que crea els diners. I a la qual deuen no se sap quan ni què. Poden aquests partits imposar condicions a la banca?

I encara caldria, com a mínim, una decisió més: qüestionar el deute dels estats, auditar-lo i decidir quina proporció és legítima i quina no (resultat de l’especulació financera).

Tot plegat, a més a més, és prohibit per Brussel·les i pels organismes internacionals, no triats per ningú però que marquen les pautes econòmiques. Una revolució, per tant!

Així les coses: es pot fer la transició energètica des del capitalisme? I una segona qüestió: és viable el capitalisme després d’una transició energètica que obligarà a decréixer i, per tant, es contradiu amb la seva necessitat bàsica: créixer indefinidament?

Combatre efectivament el canvi climàtic és fer la revolució. Només la ciutadania pot aconseguir-ho. Els partits obtenen el poder a través dels vots. Posem preu als vots. No els regalem.

Els sistemes cognitius

El sistema econòmic i cultural dominant conegut per capitalisme fabrica i emet els codis d’interpretació que convé als seus interessos: perpetuació del sistema i de les elits que el controlen a través de la despossessió/acumulació de capital. Sense preocupar-lo les conseqüències nocives que aquesta actuació causa a l’hàbitat on ens desenvolupem, la biosfera. La seva intenció és individualitzar-nos, desconnectar-nos, desorganitzar-nos, convertir-nos en animals a la recerca de la pròpia supervivència a costa dels altres éssers humans –també de nosaltres mateixos–, i no humans. I ho fa colonitzant les ments amb idees que s’exhibeixen favorables individualment i a curt termini, però que es tornen funestes pel bé comú amb el pas del (poc) temps. Implementar al cervell de la gent la idea que tots els polítics són iguals de corruptes és tant com destruir la darrera línia de defensa dels humans davant l’oligarquia: la Política. Que els polítics s’hagin deixat corrompre és una traïció a la ciutadania. No hi ha, però, corruptes sense corruptors. I són els corruptors els que controlen tots les claus econòmiques del poder. Amb una idea bàsica: evitar que treballem els uns pels altres, impedir el bé comú. Assegurar el seu benefici per sobre de tot i de totes. Recuperar la Política amb majúscula és una necessitat. Recobrar la dignitat política, una responsabilitat ineludible de totes.

El capitalisme ha imposat el seu extremista sistema cognitiu. La humanitat, però, no ha perdut la seva capacitat de desprendre-se’n i de substituir-lo per un d’autèntic interès general. Per aconseguir-ho, cal fer fora de l’enteniment la mordassa individualista i comprendre que només ens alliberem quan el bé és comú. Saber que, mentre hi ha hagi discriminats, exclosos, marginats, no serem lliures perquè l’amenaça, el problema, l’agressió, també és en contra nostre. Convèncer-nos que només la nostra convicció, responsabilitat, compromís i compassió faran prou pressió per canviar el panorama. Emancipar-nos!

La Política

El futur ens ha descobert el món/clima que ens espera perquè pensem, inventem, creem, una alternativa. I no és tan sols una opció tècnica la que es necessita: és una elecció política; millor dit, Política. De nosaltres depèn saber alterar el futur a través de la Política. I nosaltres no som els ‘polítics’: som la ciutadania fent Política. El que veiem ara no és una fatalitat insalvable. El futur no està determinat a menys que vulguem que es compleixi la profecia. L’esdevenidor està a les nostres mans i el construïm cada dia. I se’ns mostra convidant-nos a canviar-lo. És la nostra responsabilitat ineludible fer-ho.

Josep Cabayol Virallonga i Siscu Baiges Planas són membres de SICOM, Solidaritat i Comunicació.
Un comentari
  • Pere 3 d'agost de 2017 - 9:53

    Molt bon article. Sense el femení genèric, encara millor.

Deixa el teu comentari