04/09/2017 | 19:00
Quan reflexiona sobre els orígens del totalitarisme, Hannah Arendt escriu que un govern totalitari es caracteritza, entre altres elements, pel fet que tots els homes s’han convertit en un sol home, envoltats per un anell de terror que no deixa ni espai ni temps entre les persones. L’espai i el temps, com a principis fonamentals de la diversitat, les idees, la pluralitat i la diferència; el terror, com a govern però també com a principi de moviment, i la por i la impotència que se’n deriven, com a principis que estronquen l’acció política col·lectiva.
Per això va ser tan potent el “No tinc por” després dels atemptats. Simbòlicament, es va invertir la paràlisi que genera el terror per activar la dimensió col·lectiva. Els carrers de Barcelona es desbordaven, dia rere dia, fins a acabar en la manifestació final. El rei, cònsols, presidents autonòmics, el Govern català al complet i el Govern espanyol en bona part. I vàrem gosar trencar l’anell de ferro i protestar. Començà la CUP i seguí el país: el rei i el president del Govern espanyol no són benvinguts perquè són corresponsables. Els atemptats no són aliens a una anàlisi de la geopolítica internacional i el trio de les Açores és la imatge simbòlica de la guerra global perpetrada des de casa nostra i la impotència d’haver sortit al carrer de forma massiva en va. No vàrem aturar la guerra. I arreu d’Europa s’ha fet real allò de les seves guerres i els nostres morts.
Aquest trencament simbòlic del consens de la unitat de totes les persones demòcrates —com a idea neutral i descontextualitzada de les responsabilitats polítiques— davant del terrorisme va ser fonamental per trencar el relat hegemònic que tan bé s’instal·la en moments de por, de paràlisi, de xoc. L’antídot perfecte.
No vàrem aturar la guerra. I arreu d’Europa s’ha fet real allò de les seves guerres i els nostres morts
I és que, seguint Arendt, la por és un dels elements fonamentals que expliquen la paràlisi col·lectiva i que sustenten l’anell de ferro que envolta totes les persones. La por sustenta la raó d’Estat que justifica girs conservadors en matèria de garanties jurídiques. La por i el trauma són imprescindibles per imposar el que Naomi Klein anomenà la “doctrina del xoc”, aquella basada a aprofitar un moment de xoc i de crisi d’una societat per transformar elements substancials d’aquesta.
Les morts de qui?
La por del terrorisme, la por de la inseguretat, la por de la vulnerabilitat. I aquests dies, malgrat la valentia del lema i d’omplir carrers, hem tingut por, molta. La vulnerabilitat de sentir que una furgoneta pot convertir-se en una arma. La inseguretat que a Cambrils s’obri un altre focus. El terrorisme com a enemic del país. I, d’alguna manera, les morts dels terroristes no han suposat un element de dolor com a víctimes: han suposat un “enemic abatut”.
No han comptat com “els nostres morts fruit de les seves guerres”. Han sigut morts llegides com a necessàries, perquè suposaven un perill molt gran —els cinturons d’explosius— i han sigut explicades com a solucions concretes de l’atemptat. Morts de terroristes com a solució pràctica i efectiva. Terroristes que passen a ser personatges que representen l’alteritat en el seu sentit més exagerat. Són ells, tan fora de nosaltres com es pugui. Aliens. I cal no oblidar que no és el mateix que et matin perquè t’atropella una furgoneta deliberadament que ho facin perquè has decidit perpetrar un atemptat. Però et maten. En ambdós casos.
Les morts dels terroristes no han suposat un element de dolor, sinó un ‘enemic abatut’
I nosaltres volíem posar sobre la taula que no compartim la lògica de matar, més enllà de si era en legítima defensa o no. Ni tampoc compartim l’argot dels “abatuts” com a eufemisme per parlar dels “matats”. I no ho compartim perquè entenem que, des d’una lògica humanista, és injustificable la mort, o la mort entesa com a pena. I, més enllà de pretendre fer una reflexió oportunista i buida després que hagi passat tot, volem trencar l’anell de ferro que ens imposa el terror i la por.
Pena de mort
És oportú preguntar-nos si, des d’una lògica humanista i de garantia de drets, en aquest cas concret la por i l’anell de ferro sustentats pel xoc emocional ens estan convertint a totes les persones en una. Potser estem avalant la pena de mort en el moment en què cinc morts —pena— no estan suposant cap debat de garantia de drets perquè el mal comès —delicte— és molt gran.
Pensem-hi. Les circumstàncies de les sis morts són molt diferents — en Moussa, en Said, en Mohamed, n’Omar i l’Al-Houssain a Cambrils i en Younes a Subirats—, però en tots els casos s’hi aplica la mateixa recepta. Calia matar-los a tots cinc? Tots cinc s’expliquen des de la lògica de la legítima defensa i de neutralitzar un perill objectivament molt més gran? O s’aprofita el context creat de por i de persecució de l’enemic? I és cert que la pena no s’aplica de manera deliberada i pensada, que és fruit del moment i de la decisió en qüestió de segons, però això encara agreuja més el cas. Pena de mort sense judici deliberat. La pena, presentada quasi com a inevitable i fruit de les circumstàncies, sense cap garantia jurídica —si és que matar en pot tenir alguna—, no es posa en dubte.
Les cinc morts dels joves no estan suposant cap debat de garantia de drets
Entenem que no posar a debat aquestes morts pel perill que suposaven és avalar la lògica del dret penal de l’enemic com a resposta al problema. Des del marc lògic del dret penal de l’enemic, recepta perfecta per la lògica de la por i de l’excepcionalitat, la resolució d’un conflicte es dona posant fi al perill, que és gent concreta —enemics— i, per tant, es despleguen estratègies enfocades als enemics. No hi ha enfocament integral, no hi ha respostes que tractin d’abordar amb més profunditat els conflictes concrets. Hi ha enemics a abatre. En aquest cas, terroristes, ells, els aliens. Molt en la línia de la guerra global i de les solucions des de l’excepcionalitat penal que hem anat veient a Occident. Guantánamo com a bandera.
I el relat dels enemics de la democràcia global no és només un principi d’acció, sinó que esdevé un principi inserit a les nostres societats. L’anell de ferro. I, si obríssim el debat de la pena de mort en fred, segurament poca gent l’avalaria al Principat de Catalunya. Si ens traslladéssim a alguns estats dels EUA on hi ha pena de mort i, a més, ens diguessin que aquesta s’aplica sense judici, ens seria inconcebible avalar-la.
Per nosaltres totes les persones, hagin comès el delicte que hagin comès, han de ser subjectes de garanties jurídiques en els processos i en les penes. Com a element de garantia en si mateix, en el sentit que una sola vulneració de drets és un precedent col·lectiu que va en contra d’un model construït en el respecte a la vida, als drets i a les llibertats. I partim de la idea que una acció avalada en un cas excepcional funciona com a precedent en contextos que no en són tant.
Trencar l’anell de ferro
I tenim por de la por. De l’anell de ferro. En això consisteix la lògica de l’excepcionalitat i del xoc que exposàvem al principi, i aquesta mateixa avala paradigmes com els del dret penal de l’enemic. Posar al mateix nivell totes les vides i oposar-se fermament a la pena de mort és un precepte categòric des d’una perspectiva humanista, però també és un posicionament fruit de la certesa que la pena de mort no és una resposta efectiva a cap conflicte.
La guerra global contra l’enemic únic desdibuixa responsabilitats i avala atrocitats
Posar a debat si calia la mort com a solució trenca el xoc que avala el relat únic, com quan vàrem sortir al carrer cridant que érem antifeixistes i que no teníem por. Com quan vàrem posar el crit al cel perquè venia el rei. Esquerdar el relat com a antídot per guanyar la batalla al terror.
El terror que se sustenta en la nostra por, però que aguanta l’explicació de la guerra global contra l’enemic únic, el terrorisme, i que desdibuixa responsabilitats i avala atrocitats. Guerra global que sota la bandera d’estendre la democràcia al món va envair l’Iraq i destrossar Síria.
“Mentre la dominació totalitària no hagi conquerit la terra i convertit el seu ferri anell del terror en la seva doble funció com a essència del govern i com a principi, no d’acció sinó de moviment, no pot ser completament realitzat” (Hannah Arendt, ‘Els orígens del totalitarisme’)
