1-0: raons per mobilitzar-nos i votar

Gerardo Pisarello, impulsor de Barcelona en Comú / X. HERRERO

A poques setmanes de l’1 d’octubre, l’escenari polític català continua travessat de soroll i de boira. El full de ruta del Govern de Junts pel Sí encara suscita molts interrogants i no acaba d’interpel·lar sectors socials clau per portar endavant un desafiament com el que es planteja. D’altra banda, hi ha una realitat innegable: si les polítiques de bloqueig del PP acaben imposant-se de manera autoritària, no solament les legítimes aspiracions a l’autogovern de la ciutadania catalana experimentarien un dur cop. Moltes demandes democratitzadores que es plantegen en el conjunt de l’Estat es veurien també postergades. En aquest context, quedar-se a casa no sembla una alternativa. Encara més: mobilitzar-nos (i votar, fins i tot amb un “sí”) pot ser una manera de rebel·lar-se contra l’autoritarisme centralista i de fer avançar un possible acord plurinacional lliure i entre iguals.

Des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, el reclam d’independència a Catalunya ha experimentat un creixement històric. Aquest creixement s’ha vist esperonat per les polítiques recentralitzadores (i en molts casos preautonòmiques) del PP, marcades per un nacionalisme d’Estat ofensiu, incapaç de plantejar cap alternativa en positiu a l’esgotament del model actual.

No obstant això, la posició central que s’ha anat afermant en la política catalana, més que l’independentisme en sentit estricte, és el sobiranisme, i dins d’aquest, el sobiranisme republicà i progressista. El sobiranisme —independentista, confederalista, federalista— representa avui una àmplia majoria de la societat catalana. El seu principi bàsic és que Catalunya és una nació i que el seu poble té dret a decidir la seva relació amb Espanya, sigui la separació o algun tipus de vincle lliurement acordat. Dins del sobiranisme, per la seva banda, és clara majoria el sobiranisme republicà i progressista, això és, el que defensa la necessitat d’acompanyar les reivindicacions nacionals amb reivindicacions socials, democràtiques, mediambientals i de gènere avançades, així com amb un compromís clar amb la regeneració ètica i la lluita contra la corrupció.

“L’independentisme no ha llegit adequadament la centralitat del sobiranisme progressista”

A parer meu, un dels errors de l’actual majoria parlamentària independentista ha estat no llegir adequadament aquesta centralitat del sobiranisme republicà i progressista. Ja en les eleccions del 27-S, els partits independentistes van obtenir una clara majoria en escons, però no en vots. Malgrat això, el Govern de Junts pel Sí va prometre arribar a la independència en 18 mesos. Aviat va resultar obvi que el suport social disponible no feia viable aquest projecte. Llavors, es va decidir impulsar una nova consulta amb vocació plebiscitària, aquesta vegada sota la forma d’un referèndum unilateral.

Suposadament, aquest nou canvi en el full de ruta perseguia un doble objectiu. D’una banda, mostrar determinació als ja convençuts i als dubtosos. D’altra banda, implicar en el procés sectors no independentistes. L’èxit de l’estratègia és discutible. L’unilateralisme, en efecte, pot considerar-se una alternativa legítima davant d’un Govern, el de Rajoy, que ha negat tot diàleg bilateral i que ha practicat el bloqueig de manera reiterada. No obstant això, aplicat a un acte tan formalitzat com un referèndum, implica alguns problemes innegables.

“Un referèndum, a diferència d’aturar un desnonament, exigeix assegurar garanties d’imparcialitat”

D’entrada, dificulta la implicació de sectors no convençuts. I és que un referèndum, a diferència d’altres actes unilaterals com la insubmissió fiscal o mobilitzar-se per aturar un desnonament, exigeix assegurar certes garanties d’imparcialitat que demanen la implicació (i exposició) de funcionaris públics, un control ampli de l’aparell administratiu, policial i jurisdiccional, així com la inclusió de l’oposició. Aquesta és una de les principals diferències entre aquest tipus de desobediència institucional i un acte de desobediència civil.

Un referèndum unilateral d’independència requereix no solament la imparcialitat dels convocants, sinó l’adhesió d’una estructura administrativa i jurisdiccional imprescindible per validar-los com a tals, però que, per diferents raons, pot estar en contra d’una iniciativa d’aquest tipus. En canvi, una vaga, l’ocupació de l’espai públic o un acte de desobediència civil depenen en gran mesura, i gairebé de manera exclusiva, de la voluntat dels qui estan disposats a impulsar-ho i a assumir les seves conseqüències.

“La majoria independentista s’ha vist forçada a ocultar informació i a restringir el debat parlamentari”

L’opció per aquesta via ha portat un problema addicional: en tractar-se d’un desafiament a la legalitat estatal (i autonòmica) envoltat de múltiples formalitats i impugnable per diferents raons, la majoria independentista s’ha vist forçada a ocultar informació, a evitar mesures imprescindibles que podrien exposar dirigents polítics (comprar urnes, etc.) i fins i tot a  restringir la transparència i el debat parlamentari.

Aquesta acceleració ha dificultat en part el que era l’objectiu de la iniciativa: un debat més profund i amb temps sobre el referèndum i sobre les conseqüències d’una eventual independència. Les objeccions a aquesta via, de fet, no solament han provingut de sectors contraris al dret a decidir. Independentistes declarats, com Vicenç Fisas, van advertir aviat sobre els punts febles d’una estratègia d’acceleració unilateral que, en no aspirar ni tan sols a un llindar mínim de participació, podria acabar desprestigiant un instrument tan valuós com un referèndum d’autodeterminació.

“No s’entén que un referèndum unilateral no hagi vingut acompanyat de mesures socials, fiscals o mediambientals”

Molts sectors populars, d’altra banda, no entenen que la promesa d’un referèndum unilateral no hagi vingut acompanyada de mesures socials, fiscals o mediambientals avançades que anticipin aquí i ara la República que s’aspira a construir. O, el que és pitjor, que el partit que encapçala la coalició de Govern s’hagi negat a votar la moció de censura al PP, hagi coincidit amb la dreta espanyola en moltes de les seves polítiques antisocials, mantingui entre els seus càrrecs directius persones vinculades a casos greus de corrupció, o compti entre les seves files amb un conseller d’empresa que es vana que amb el Govern actual no s’ha revertit ni un sol concert educatiu ni sanitari.

No es tracta d’un element menor. Certament, les mobilitzacions sobiranistes dels últims anys no són ni una invenció burgesa ni el producte de la manipulació d’un grapat d’espavilats. El seu component democratitzador, anticentralista i antiautoritari és indiscutible. Però aquest no és el seu únic rostre. També han vingut acompanyades de la irrupció d’un cert discurs “etnicista, classista i carrincló”, com ho ha definit Josep-Lluís Carod-Rovira, que allunya molta gent: des de sectors populars, especialment castellanoparlants i nouvinguts, fins a sobiranistes obertament no nacionalistes. I no solament això. Molt sovint han estat el vehicle a través del qual una part de la dreta ha pretès frenar la seva decadència i fustigar els seus adversaris progressistes, com mostren els reiterats atacs d’un cert nacionalisme a l’Ajuntament de Barcelona governat pels ‘comuns’.

Això bastaria per entendre moltes persones genuïnament catalanistes i d’esquerres que, de manera legítima, es neguen a participar i a votar en l’1-O. No obstant això, seria un error que les crítiques necessàries a moltes de les polítiques adoptades pel Govern de Junts pel Sí deixin la via oberta a una intervenció autoritària del PP que lesioni encara més l’autogovern de Catalunya i que vulgui humiliar les seves institucions.

La raó és senzilla. El sobiranisme català, fins i tot en les seves versions més nacionalistes i conservadores, no deixa de ser un fenomen defensiu, que no pot col·locar-se en cap cas al mateix nivell que l’ofensiu nacionalisme espanyolista que s’ha desplegat en els últims anys. Aquest nacionalisme d’Estat, practicat pel PP i per C’s (i malauradament massa sovint pel PSOE), és de fet el que està en l’origen de la situació de bloqueig actual. Sense ell no s’entendria l’autèntic cop contra la Constitució que segons Pérez Royo es va perpetrar amb la sentència sobre l’Estatut. Tampoc s’entendria la instrumentalització del Tribunal Constitucional, de la Fiscalia i d’òrgans jurisdiccionals importants realitzada pel PP i denunciada tantes vegades per entitats progressistes com Jutges per a la Democràcia. I no s’explicaria, tampoc, la utilització mafiosa dels serveis d’intel·ligència i policials contra el sobiranisme català, duta a terme amb total descaradura i traïdoria.

Davant d’aquesta ruptura reiterada de la legalitat vigent, s’entén que el dret a decidir, o millor, d’autodeterminació, s’alci com una resposta legítima a la qual la majoria de la ciutadania de Catalunya es nega a renunciar. I no és la primera vegada. Aquest dret, reconegut als pactes internacionals de drets humans, va ser defensat pel gruix de l’antifranquisme democràtic, incloent-hi el PSC i el PSOE, i ha estat ratificat en nombroses ocasions pel Parlament de Catalunya. Que el Govern català no estigui en condicions d’assegurar per si sol el seu exercici efectiu a través d’un referèndum amb plenes garanties pot atribuir-se a una mala lectura del context polític. Però la responsabilitat principal ha d’imputar-se al PP i als seus aliats. Són ells qui, en comptes de torpedinar-lo de manera sistemàtica, podrien haver-li obert camí a través d’una simple reforma per majoria absoluta de la Llei orgànica de referèndum.

“Si la Generalitat aconsegueix que l’1-O hi hagi urnes i espais per votar, seria difícil no implicar-s’hi”

En un context així, un fracàs de l’1-O seria més que el fracàs del full de ruta d’un Govern. Seria un cop decisiu a la possibilitat d’avançar en l’exercici ple del dret a decidir. I seria un cop, també, a les iniciatives republicanes, democràtiques, d’impugnació del Règim del 1978. A Catalunya, a Galiza, a Euskadi i al conjunt de pobles i territoris d’Espanya. Davant un escenari regressiu d’aquest tipus, el sobiranisme republicà i progressista no pot quedar-se a casa; ans al contrari, més enllà de les discrepàncies amb el full de ruta del Govern actual, les forces de canvi cometrien un greu error si no s’aixequen contra el PP i els seus atacs a les reivindicacions democràtiques d’autogovern. A Catalunya i fora de Catalunya.

En aquest context, si la Generalitat aconsegueix que l’1-O hi hagi urnes i espais per votar, sense posar en risc els treballadors municipals, seria difícil no implicar-s’hi. Per frenar la prepotència del PP i com a acte d’afirmació sobirana. Aquest vot podria, de manera legítima i amb raons de pes, ser un vot en blanc, pel no o pel sí. De fet, un vot pel sí fins i tot tindria sentit des de la discrepància amb el full de ruta governamental. Primer, com una forma de rebel·lió contra el centralisme i l’autoritarisme. I, segon, perquè també seria una manera d’avançar cap a la proposta de fons majoritària entre els ‘comuns’ i arrelada en una tradició que va de Pi i Margall a Joaquín Maurín i Lluís Companys: un acord plurinacional, respectuós i entre iguals, que posi en qüestió el projecte oligàrquic i elitista de “conllevancia” que s’ha imposat en els últims anys i que obri pas a una nova convivència republicana, lliure i solidària entre els diferents pobles i gents peninsulars.

Perquè això sigui possible, és imprescindible, com suggeria fa poc el sobiranista republicà gallec Xose Manuel Beiras, que les forces progressistes i republicanes espanyoles comprenguin que bona part dels sobiranismes ‘perifèrics’ són aliats objectius seus. I que els moviments sobiranistes i progressistes de les ‘perifèries’ comprenguin que, sense iniciatives que facilitin l’aliança amb aquestes altres forces, difícilment es guanyarà la batalla democràtica que tots tenim contra els protagonistes del xovinista i reaccionari règim actual.

“Un ‘sí crític’ a l’1-O —anticentralista, social i fraternal— apareix com una proposta que una part del sobiranisme progressista podria fer seva”

A partir d’aquestes consideracions, un ‘sí crític’ a l’1-O —anticentralista, social i fraternal— apareix com una proposta que bona part del sobiranisme progressista podria fer seva. Amb un objectiu irrenunciable: facilitar les aliances que permetin, al més aviat possible, l’impuls d’autèntiques propostes constituents, de refundació republicana, municipalista i internacionalista, en les nacions ‘perifèriques’, en el conjunt de l’Estat i segurament a Europa.

Aquest republicanisme del segle XXI no pot deixar de qüestionar el paper que la restauració borbònica ha tingut en la consolidació d’un règim insuficientment democràtic, econòmicament especulatiu i insostenible, i gens respectuós del pluralisme nacional de la ‘Pell de Brau’. Però ha d’incloure, sobretot, una sèrie de principis i regles que assegurin la regeneració ètica, el progrés social, la defensa dels béns comuns, el respecte a la diversitat, la solidaritat entre les generacions presents i futures i la radicalització democràtica (incloent-hi el dret dels pobles a autodeterminar-se i a compartir lliurement sobiranies entre ells).

El gran repte és aconseguir que aquest projecte de fons s’obri pas entre la boira i el soroll actuals, l’1-O i els dies següents. Si ho aconseguim, haurem contribuït modestament, des del nostre petit país, a crear un horitzó de major llibertat, més amable i menys brutal, per a totes les dones i homes del comú, a la Península i més enllà.

Gerardo Pisarello és primer tinent d’Alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona i un dels impulsors de Catalunya en Comú.
18 comentaris
  • Pere 5 de setembre de 2017 - 9:22

    Comparteixo plenament les reflexions del Sr Pisarello.
    Catalunya en Comú es troba en una cruïlla decisiva: o segueix les directrius que pretenen imposar, de forma poc respectuosa amb els acords de la mateixa organització, els sectors que propugnen quedar-se a casa l’1-O; o adopta un sí crític l’1-O i participa del que per a una esquerra nacional hauria de ser irrenunciable: la defensa dels drets nacionals de Catalunya i de les classes populars.
    O esquerra nacional o esquerra dependentista. Aquest és el dilema.

    • josep quintana 5 de setembre de 2017 - 19:22

      Hola “Pere”
      Si tu estàs d’acord és que anem molt malament. Vol dir que l’article és només apte per independentistes ferotges que només volen que la independència i que sels i en fot de la virolla tot el demés, que no respecten l’organització a la qual estan i que son mes un submarí de l’ANC que un militant del lloc en què simulen estar.
      Aquest era el public que buscaves Gerardo? donç ja el tens.

    • Josep M Armengou i Iglésias 5 de setembre de 2017 - 21:05

      Justa la fusta.

  • Arnau M.V 5 de setembre de 2017 - 11:06

    Clar i català. I 95% d’acord. Només em falta una reflexió autocrítica sobre perquè CeC s’ha prestat al rol ambigu que li han volgut assignar per desgastar-la. Quina influència poden tenir posicionaments com aquest en la posició final i comú de CeC? Ho ignoro, però espero que molta. De moment, seria lògic que els militants puguessim votar la posició final de CeC i que la Generalitat doni tota la informació. Potser votar encara divideix més, qui sap, però la posició del Pisarello no em sembla un dels dos extrems del debat, sinó un potencial consens. La clau és separar el dret a decidir del vot favorable a l’independència. L’opció d’anar a votar incondicionalment olvida la necessària denuncia de les debilitats d’aquests procés. L’opció de no anar a votar implica en la pràctica posposar l’exercici d’un dret sense apareixer en cap cas com a garants de l’execució d’aquest dret en unes hipotètiques condicions futures més correctes.

    • Josep M Armengou i Iglésias 5 de setembre de 2017 - 21:09

      Ľopció de no anar a votar en el moment més feixista, ètnicoespanyolista, demofòbic, xenòfob i racista que m’ha aportat Espanya en tota la meva llarga vida , és impensable per mi. Resulta que sóc ďesquerres.

  • Ricardo Huelamo 5 de setembre de 2017 - 12:09

    Un artículo que me devuelve el orgullo de pertenecer a los Comunes aunque no sea mayoritario es un gran paso en las postura que yo creo muy positiva “las batallas que no se dan no son posible ganarlas” y el 1 de Octubre tenemos un gran desafío Democrático para la Nación Catalana frente al Nacionalismo español retrógrado y conservador.
    Todos votar el 1 de Octubre
    Yo VOTARÉ Desde el Internacionalismo y del Soberanismo progresista SI.
    Para llegar a una solución Federal o Confederal de pueblos y Naciones del Estado Español:
    1.- de una manera pactada
    2.- En igualdad de Condiciones
    Salud y República.

    • Roman 5 de setembre de 2017 - 18:53

      Un artículo que nos recuerda lo lejos del asamblearismo que está Catalunya en Comú y como sus dirigentes ignoran sistemáticamente las resoluciones de las asambleas. Con tristeza reproduzco lo que aprobamos aquel lejano 8 de abril cuando aún creíamos en la buena fe de nuestros dirigentes y no sabíamos que se dejarían llevar por la marea independentista, el oportunismo y la falta total de coherencia política. Un abrazo para ti, Ricardo que debes ser el único que cree en ellos y en su sinceridad. Para vergüenza de Gerardo y sus jaleadores reproduciré el texto que aprobamos que supono que pronto se pohibirá como Napoleón prohibió la Marsellesa en su ejército tras poclarmarse emperador.
      DOCUMENT D’IDEARI POLÍTIC APROVAT A L’ASSEMBLEA DEL 8 D’ABRIL AL PAVELLÓ DE LA VALL D’HEBRON (pàgina 55)
      “Referèndum efectiu. En qualsevol cas, Catalunya ha de poder decidir lliurement el seu futur a través d’un referèndum; que ha de ser efectiu, que interpel·li tota la societat catalana i la seva pluralitat de posicionaments, amb reconeixements internacionals i garanties democràtiques.”

      • Lluís Soler Soler 12 de setembre de 2017 - 14:06

        Para cuando dice que lo quiere?

    • Josep M Armengou i Iglésias 5 de setembre de 2017 - 21:10

      Bravo, Ricardo.
      Ja som……milers.

  • jmbadia 5 de setembre de 2017 - 12:19

    Totalment d’acord! M’alegra llegir una veu propera a la meva des dels Comuns.

  • JORDI ORIOLA FOLCH 5 de setembre de 2017 - 13:38

    Aquests són els Comuns que m’agraden!
    A l’hora de la veritat: compromesos, analítics i combatius! Mostrant que provenen dels moviments socials!
    Votar ‘sí’ o ‘no’, per dignitat democràtica davant dels hereus, en fons i forma, del franquisme.
    Gran article, Gerardo!

  • Bayfor 5 de setembre de 2017 - 15:50

    Tots els elements que componen l’argumentació del company Pisarello em semblen molt interessants, però lamento discrepar amb ell respecte a algunes qüestions que per a mi (i penso que també per a molta gent entre els comuns, espero) són també molt importants. Per començar una qüestió sobre les argumentacions: calculo que pel cap baix en Gerardo ha necessitat mínimament un parell de pàgines per explicar unes coses que en una papereta que digui si/no/blanc (a banda de l’abstenció) no hi caben i a més no es possible fer-ho. Les iniciatives populistes tendeixen a crear dicotomies binaries i polaritzades (dalt/baix; dreta/esquerra; ells/nosaltres; Catalunya/Espanya) que poden ser molt útils en el moment de mobilitzar, però tenen deficiències molt greus en el moment de crear projectes participatius per a construir quelcom compartit que hi vagi més enllà de l’idealisme discursiu (per no enrotllar-me massa amb aquest debat teòric, podeu consultar Antonio Antón, Superar el enfoque populista, Mientras Tanto 160/2017 http://www.mientrastanto.org/boletin-160/ensayo/superar-el-enfoque-populista ). Aquest problema que he esmentat ja el tenim en els contextos electorals competitius en els que es presenten diferents formacions, amb programes diferents (i en moltes ocasions oposats), però a base de molta feina i molta explicació es pot anar pal·liant, a banda que les trajectòries anteriors i esperances de futur ajuden a afinar una mica més el tema. Però en el cas que ens ocupa (què fem amb l’1-O i de la forma que s’ha plantejat), a banda del debat sobre les polítiques recentralitzadores i abusives en tots els aspectes que han tingut els governs del PP envers les aspiracions d’autogovern de Catalunya, no hem fet (inclús diria que s’ha escamotejat) cap altre debat sobre els diferents projectes de país, les diferències ideològiques o fins i tot sobre aquesta qüestió tan rica que vol diferenciar en Gerardo Pisarello entre sobiranisme republicà i nacionalisme conservador (inclús diria que aquest és el debat que menys s’ha produït). Per acabar i per no fer-ho massa llarg, no acabo d’entendre com podem apel·lar a la comprensió i a la solidaritat dels que ens volem desempallegar (aquella gent amb la que vam anar junts en confluències vàries amb la intenció de transformar conjuntament tot el que poguéssim) i tampoc entenc com es diferencia un sí crític entre tota la barreja de sis que suposo que sortiran quan es recomptin les urnes. Al final tots els milers o milions de sis seran el mateix si, igual que tots els nos hi haurà algú que voldrà apropiar-se’ls i donar-los-hi un sentit concret. En qualsevol cas, espero que tot això ho puguem debatre en la propera assemblea que tindrem els comuns per bastir una posició sobre l’1-O actual i de la forma que ens l’estan presentant. Abraçades.

  • Miguel Verdugo Rios 5 de setembre de 2017 - 16:18

    Me alegro que un dirigente “dels Comuns” tome clara posición y opinión ante el momento histórico que nos ha tocado vivir.
    Creo que todos estamos obligados a reaccionar contra un sistema caduco y pervertido. ‘El régimen del 78″, es ya ingobernable y debe refundarse sobre nuevas bases, libre de condicionantes ni sables tras las cortinas del “constituyente”.
    Soy de la opinión que Catalunya debe seguir solidaria y soberanamente unida al resto de naciones de la península, en un marco Confederal. Es decir, siempre debe mantener su Soberanía, con unidad y acuerdos de Competencias Compartidas entre iguales.
    Para ello y primero de todo por tanto, República Catalana de Progreso libre e independiente para Decidir.
    1-O por tanto SI

  • Josep Maria Camps Collet 5 de setembre de 2017 - 16:30

    Arriba l’hora de la veritat i això obliga tothom a optar per una de les dues possibilitats: votar o no votar. Els (auto)anomenats Comuns són els que queden pendents de definir-se i un dels seus membres més destacats ha encarat la situació amb valentia i s’ha posicionat clarament amb aquest article admirablement argumentat i que separa el ‘què’ -el dret d’autodeterminació- del ‘com’ -el format escollit i impulsat per la majoria independentista-. No està de menys recordar que fa més de dos anys es va descartar un enginyós format de referèndum unilateral que hauria evitat bona part dels inconvenients que detalla amb precisió Pisarello: la llista sense president. Pels que no la conegueu, aquí us ofereixo un relat de com podria haver funcionat -o de com pot funcionar, no se sap mai…-: DE LA DERROTA APARENT A LA VICTÒRIA CONTUNDENT http://bit.ly/2m9q23j

  • Josep M Armengou i Iglésias 5 de setembre de 2017 - 17:14

    Amic Gerardo,
    El teu llarg raonament és bo i eficaç. Els Comuns pequem , en general, ďexplicar-nos poc i ben malament, sobretot quan es tracta ďun tema tan essencial com la lluita actual per ľalliberament.
    Mai és prou tard.
    Per part meva, el SÍ de ľ1ďoctubre serà contundent. Volem -i, més important, podem- governar-nos plenament. Espanya no ens vo de cap manera. Bé, sí, com a espanyols de segona, sí. I ben calladets.
    Ľactual és un moment revolucionari. Els nostres amics no catalans són pocs i a la immensa majoria ja els va bé la CE del 78, amb algunes reformes menors.
    A nosaltres no. La nostra pròpia existència de ciutadans ens reclama un estat propi.
    Quan siguem lliures, totes les fraternitats seran factibles.
    Una abraçada.

  • Manel Ballester 5 de setembre de 2017 - 18:00

    Molt bé, Gerardo, pel teu coratge, que t’enfrontarà a molts dels teus mateixos companys (ja se sap que el pitjor enemic és el de dins, tema de llarga tradició en les esquerres), i per la claredat que acostumes a posar sempre en el teu discurs, ben travat, raonat i enraonat.
    Essencial la diferenciació que fas entre sobiranisme republicà i conservador.
    No hi ha ara com ara cap altra possibilitat (ni és previsible a curt i mig termini) de trencar l’estatu quo del 78 que no sigui a través d’aquesta enorme massa de voluntat política que representa el sobiranisme català, independentista o no.
    Quedar-se’n al marge significa optar per la continuïtat a tots nivells, polític, econòmic i social, fiant-ho a… ad calendas graecas.
    Trencar Espanya fa por.

Deixa el teu comentari