Prendre partit en una situació estranya

Un balcó a Barcelona amb la senyera, l’estelada, la bandera espanyola del toro i la republicana / CCMA

Hi ha moments en els quals la realitat se simplifica. Ja ha passat l’hora de valorar quanta veritat i quanta mentida existeix en els arguments que pretenen defensar la unitat d’Espanya o proclamar la independència de Catalunya. Tampoc no és necessari remuntar-se a l’any 1714 ni seguir bussejant en els greuges més recents. Quan s’apel·la a “la Llei i l’Ordre”, de sobte, tot s’aclareix i cada posició queda perfectament definida en el tauler de joc. Llavors, perquè ens surt de les entranyes, alguns dels qui romaníem callats sabem on posar-nos: sempre serem enfront dels qui desitgen imposar la consigna que restableix l’autoritat. Coneixem molt bé una frase forjada a França, abans de la revolució del 1848 que deia: “La legalitat mata“.

Efectivament estem, doncs, contra l’Estat espanyol i la seva legalitat, encara que per això hàgim de fer-nos lloc entre banderes que ofeguen, perquè lleven l’aire, i els himnes que ensordeixen i impedeixen escoltar els qui, junts, parlen. Seria magnífic afirmar que a aquesta legalitat de l’Estat espanyol s’hi oposa la legitimitat d’un poble.

El mèrit indubtable de l’independentisme és haver desvetllat el mite de l’Estat de dret

Desgraciadament no és així, i que no tornin a enganyar-se els partits independentistes. La legitimitat que ells defensen ha estat construïda obviant almenys la meitat dels catalans, s’ha fet sobre la base de recursos jurídics molt discutibles i, finalment, aprofitant la gestió de la violència terrorista que han dut a terme els Mossos després dels atemptats recents. Quan un tertulià va afirmar que durant algunes hores Catalunya va tenir un autèntic Estat, tenia tota la raó. És Hobbes en tota la seva puresa. Jo abandono el dret a governar-me a mi mateix i signo un pacte de submissió, a canvi de la seguretat que se m’ofereix. En definitiva, i com sempre, la por de la mort, el desig de tranquil·litat, i el dictat de la raó, són darrere del sorgiment de l’Estat. Ara bé, pobre poble el que fa d’un comissari de policia el seu heroi!… I, en lloc de matar, empra la paraula “abatre”.

El mèrit indubtable de l’independentisme és haver desvetllat el mite de l’Estat de dret. Resulta divertit sentir aquests dies polítics catalans defensors de l’ordre acusar l’Estat espanyol de ser un “Estat policial i repressor”. O queixar-se de les hores que han passat a la comissaria. I què es creien? No, no hi ha cap estat d’excepció. Hi ha el que des de fa temps coexisteix perfectament: l’Estat guerra i el feixisme postmodern. L’Estat guerra que, amb l’excusa del terrorisme, es posa més enllà de qualsevol normativa jurídica, mentre persegueix implacablement el qui assenyala com el seu enemic. Terrorista o sediciós. El feixisme postmodern que neutralitza políticament l’espai públic i expulsa els residus socials. Per cert, va ser CiU qui va plantar la llavor de la ‘llei mordassa’ al juliol del 2012 a les Corts espanyoles.

L’independentisme hegemònic no vol canvi social profund: desobediència al Gobierno i obediència al Govern

El protoestat català, que, com tots els estats, s’ha construït mitjançant enganys i la gestió de la por, fa anys que intenta transformar el poble català en una autèntica unitat política. En aquest sentit, les convocatòries de cada 11 de setembre han servit per anar polint i domesticant un desig col·lectiu de llibertat que no pot recollir-se en una sola veu. L’operació política ha estat la següent: el Govern decideix qui és el seu poble, i en la mesura que aconsegueix convertir-lo en una unitat política, és a dir, en un nosaltres contra un ells, adquireix una legitimitat que li permet negociar amb l’Estat espanyol. Certament, l’independentisme hegemònic no desitja cap canvi social realment profund. Criden a la desobediència al ‘Gobierno’ per immediatament obeir el Govern. “De la llei a llei”, ens asseguren. Fet pel fet, les elits dirigents sempre s’entenen entre elles, ja que l’ombra del capital és molt allargada. Per això, en aquesta guerra en la qual estem ficats, el més probable és que cada oponent realitzi el que s’espera d’ell. El Govern espanyol dirà que ha defensat l’Estat de dret fins al final, això sí, de manera proporcionada. El Govern català afirmarà que, en les condicions actuals, s’ha arribat més lluny que mai. És difícil pensar que la lògica del protoestat català condueixi més enllà d’una ruptura pactada que hauria de plasmar-se en una reforma de la Constitució.

Tot i així, la situació es troba completament oberta. Quan els carrers s’omplen de gent i davant s’alça un Estat prepotent, incapaç d’autocrítica i que desconeix qualsevol forma de mediació, pot succeir qualsevol cosa. I, realment, així és. Ningú no sap que passarà perquè s’ha produït una situació inèdita: votar s’ha convertit en un desafiament a l’Estat. Per a molts de nosaltres, el vot mai no ha estat portador de canvis reals. Ara, no obstant això, el simple acte de voler votar té una mica de gest radical i transgressor. És estrany el que està succeint. Certament, molta gent s’emociona i s’acull sota la bandera independentista. Però també som molts els qui ara hi anem i romanem en la intempèrie. Malgrat que no tenim cap bandera, sabem que cal ser allà. Nosaltres tampoc no tenim por, però ens costa oblidar. Costa confiar en uns dirigents polítics que van manar desallotjar brutalment una plaça de Catalunya presa, i que van ser els primers a aplicar mesures neoliberals. L’any 2011 envoltem el Parlament justament per impedir-ho. Ara hem de fondre’ns en una abraçada amb ells?

Votem per trencar el règim del 78, però no oblidem mai que la lluita de classes existeix

Quan Felipe González afirma que “la situació a Catalunya és el que més m’ha preocupat en 40 anys”, és un bon senyal. Les forces polítiques independentistes han estat capaces d’intranquil·litzar un poder centralista i repressiu que té segles d’experiència. No és fàcil enderrocar-lo, i la seva reacció a la defensiva ho prova. Cal reconèixer, per tant, la força d’aquest moviment polític, la seva capacitat d’organització i de mobilització. Però l’Estat espanyol mai no concedirà la independència de Catalunya. Per aconseguir-la, primer cal trencar-lo, i per avançar en aquest procés d’alliberament l’independentisme català necessita molts més suports. En definitiva, oposar-se a l’Estat espanyol des de la voluntat de ser un altre Estat no solament és poc interessant; és senzillament perdedor. En canvi, imaginar una Catalunya que persisteixi incansable com l’anomalia que és sí que pot soscavar lentament la legalitat neofranquista, i constituir-se, a més, en l’avançada d’alguna cosa imprevisible a Europa. Si volem que el dret a decidir no es quedi en una consigna buida, i que l’1 d’octubre no sigui un final sinó un començament, cal acabar definitivament amb la divisió nosaltres/ells definida exclusivament en termes nacionalistes. Catalunya sola mai no podrà trobar-se a si mateixa. La república catalana únicament pot néixer agermanada amb les repúbliques dels altres pobles que viuen en aquesta península.

Votem, doncs, per trencar el règim del 1978, hereu del franquisme. Votem perquè votar en aquests moments constitueix un desafiament a l’Estat, i aquest desafiament ens farà una mica més lliures. Però no oblidem mai el crit de “ningú ens representa” ni tampoc que la lluita de classes segueix actuant en el que aparentment és homogeni.

Santiago López Petit és químic i filòsof.
2 comentaris
  • Pere 29 de setembre de 2017 - 17:22

    La retòrica de l’agermanament és bastant inútil en aquests moments.
    Certament, ni el PDECat ni ERC no són partits revolucionaris, però -paradoxes de la història-
    en aquesta circumstància i per fer valer el dret a decidir, ho són molt més que els Comuns, i molt més encara que ICV.
    És indubtable que el moviment proreferèndum -que ja no és només independentista- posa en qüestió les velles estrucutres de la democràcia postfranquista i té un caràcter de masses i democràtic evident. Trobo a faltar el reconeixement d’aquest fet en l’autor.
    La realitat històrica no respon sempre als nostres esquemes mentals. Sóc el primer a reconèixer-ho.

  • Toni Latrilla Salanova 30 de setembre de 2017 - 8:48

    Extremadura, les Illes Canàries, el País Basc… Totes les autonomies són anomalies, la seva regna de “llibertat” parteix d’un sol punt. Buscar un canvi atomitzat i ben interconnectat entre elles o conviure com satèl·lits gravitatius (aquesta última opció molt més accentuada en Catalunya i País Basc), és l’anhel de molts: Els centralismes endogàmics generen metàstasi, els estats grans aglutinadors de poder. Mentre la feina del polítics sigui la causa i la conseqüencia del seu “modus vivendi”, el ciutadà de carrer ho té pelut, per això els filòsofs no encaixeu en el seu món, perquè us adreceu i penseu per nosaltres. Gran article Santi!

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog