La repressió més enllà dels empresonaments

A Catalunya vivim un clima de tensió molt fort. Ja veníem de l’atemptat a Barcelona del mes d’agost, duríssim en molts sentits, també emocionalment, i va arribar l’1 d’Octubre. Aquell dia vam viure un dels episodis repressius més forts dels darrers anys tant pel nombre de víctimes (més d’un miler) com per la brutalitat explícita dels cossos policials contra la ciutadania. Les situacions patides han suposat un trencament, un impacte emocional del qual encara ens estem refent. Moltes persones van adonar-se en aquells moments de fins on pot arribar la violència, que va anar més enllà del que preveiem els que fa anys que treballem aquests temes.

La repressió busca fracturar el teixit social: és la tònica del “divideix i venceràs”

La repressió persegueix diferents objectius. En un context de convulsió política, el primer que busca és aturar els moviments de protesta per assegurar el manteniment de l’statu quo. Ho fa mitjançant la por a ser reprimit amb violència o a veure’s immers en un procediment judicial. També amb aquesta lògica, procura fracturar el teixit social i generar tensions: és la tònica del “divideix i venceràs”.

La voluntat de càstig és evident, però la repressió també actua a mode preventiu. Intenta callar qualsevol veu crítica des de l’inici perquè no emergeixi el germen de dissidència. Vol que el famós “no et posis en política”, del qual partien sobretot algunes generacions anteriors pel cost de 40 anys de dictadura, faci que no ens involucrem en segons quines coses si volem evitar-nos problemes. És una manera de dir: “Vigila el que fas perquè, si traspasses la línia, ho hauràs de pagar”. No es gens insòlita aquesta postura i a Irídia hem publicat un informe sobre la desprotecció del dret de reunió i manifestació durant el període del 2011-2015 a Catalunya, on hi retratem més exemples.

Els costos dels processos judicials o les agressions tenen un impacte personal i en l’entorn social més immediat de la víctima, però també en la resta de la societat. L’1-O va ser clarament això: un avís per navegants. Potser la violència se’ls en va anar de les mans, però hi havia un patró de conducta molt determinat i que es repetia en les diferents intervencions. A més, la policia va anar a centres electorals molt simbòlics, on havia de votar el President o la Presidenta del Parlament, i per tant, sabien que hi hauria molta premsa internacional. No va ser casual, el missatge era clar: “Això ho aturarem per tots els mitjans i hi haurà un càstig per tothom que no obeeixi”. Pensaven que això provocaria que la gent no baixés als col·legis o que marxessin a casa, però a la vista està que els va sortir malament.

Hem activat tots els mecanismes per defensar-nos i això genera molt esgotament

En la gestió de la intensitat dels darrers mesos, amb un esdeveniment rere l’altre, han estat essencials també els tocs d’humor. El Mundo Today publicava recentment una notícia dient que els catalans ja no podíem més de dies històrics. Podem i hem de fer broma; de fet, l’humor és una de les millors eines contra la repressió i contra la por. Descomprimir és necessari, deixar-se anar. Estem constantment en alerta, activem tots els mecanismes per defensar-nos i això genera molt esgotament. Aquest estat es pot manifestar de moltes maneres, com per exemple estant tot el dia connectats a les xarxes socials, sense poder descansar, perquè si ens despistem una hora, tot pot haver canviat, o que ens costi agafar el son o estar especialment irascibles. Vivim una actualitat trepidant (i molt interessant, des d’un punt de vista històric) que, a més, es combina amb una amenaça: la pèrdua de les institucions pròpies, que no sabem quan ni com les podrem recuperar, la pèrdua de drets i llibertats i l’amenaça de la presó preventiva, perquè de moment hi han entrat vuit persones que ha volgut aplicar el seu programa electoral i els Jordis, que han actuat sempre de manera pacífica, però no sabem fins on poden arribar ni si hi entrarà algú més.

Aquest context ens genera pors, ens esgota i tenim un punt de dolor molt clar pel que va passar l’1 d’Octubre, de trencament intern, d’haver viscut escenes molt dures que ens han provocat molta indignació i impotència. Això afecta les nostres relacions personals, sigui amb la parella o amb els grups en què ens movem, perquè estem més susceptibles i saltem amb més facilitat. Saber que aquests efectes no són casuals, sinó que formen part de la repressió, ens pot ajudar a contextualitzar les nostres pròpies emocions, a saber gestionar-les millor. També ens ajudarà a desconnectar del Twitter durant unes hores cada dia, intentar descansar els caps de setmana i trobar espais d’oci. Hem de recuperar la quotidianitat: si fèiem ioga, seguim fent ioga i si fèiem classes fora de la feina, no les deixem. Una de les conseqüències de l’estat d’excepcionalitat és justament treure’ns la nostra rutina, les coses que acostumem a fer, perquè estem en un estat d’alerta constant i acabem cancel·lant les activitats o suspenent les trobades. Però és bàsic que intentem recuperar el nostre dia a dia. Si voleu aprofundir en aquests aspectes, us recomano llegir aquest informe d’Irídia sobre el fenomen de la repressió de l’Estat posant especial atenció als impactes psicosocials i a la importància de posar les cures al centre per a la reparació col·lectiva.

La repressió ha generat l’apoderament i mobilització de molta més gent que fins ara no se sentia interpel·lada

Tanmateix, la repressió també ha generat efectes positius, i és important reflexionar-hi i remarcar-los. Els aspectes negatius, tot el que té a veure amb la desmobilització o el fet de generar por són els més evidents i, de fet, són els que persegueixen les actuacions repressives, però a vegades, intentant assolir aquests objectius, s’acaba generant just el contrari. Per posar un exemple, en un acte a l’escola Ramon Llull, una de les víctimes de la violència policial durant el dia de la votació va dir-nos que l’1-O li havia canviat la vida, però cap a millor, en el sentit que s’havia adonat de la força que tenim com a col·lectiu. És cert que hi ha gent que per por legítima decideix fer un pas enrere, però també s’ha creat l’efecte oposat: la força de la col·lectivitat, l’apoderament i mobilització de molta més gent que fins ara no se sentia interpel·lada. L’articulació creada, les aliances teixides, la confiança en la força de la col·lectivitat ha estat la millor resposta (inesperada?). Ens volien soles i espantades, i ens han trobat més juntes que mai i per tant, també més fortes.

Anaïs Franquesa és advocada penalista i directora de Litigi d’Irídia, Centre per la Defensa dels Drets Humans

Deixa el teu comentari