Catalunya com a laboratori polític

Finalment, el règim del 78 tampoc no ha mort aquesta vegada. Les lluites obreres autònomes dels anys setanta van ser derrotades amb morts i mitjançant els Pactes de La Moncloa, signats pels mateixos sindicats de classe. El moviment del 15-M, que va elaborar una crítica radical de la representació política, se’l va fer callar emprant com a armes efectives el ridícul i l’aïllament. La rebel·lió catalanista que, per uns moments, ha semblat esgarrapar els fonaments del règim, també ha estat derrotada. En realitat, aquest tercer intent no ha tingut ressò a Espanya, on ha predominat la perplexitat quan no ho ha fet una total incomprensió. La crida a l’ordre mitjançant l’aplicació de l’article 155 ha bloquejat tot intent de canvi. El president Rajoy ho ha afirmat amb la seva habitual capacitat argumentativa: “L’Estat es defensa dels atacs dels qui el volen destruir”. I hi ha afegit la petita puntualització que l’article 155, encara que un dia deixi d’aplicar-se, mai no deixarà de funcionar. És el que s’anomena “fer complir la Llei”. L’avís és inequívoc. La repressió i la humiliació contra la Catalunya que ha pretès rebel·lar-se seran grans.

Poques vegades ha estat tan evident que la defensa de la Llei (amb majúscula) suposava una declaració de guerra. Això és una cosa que els juristes tertulians tan presents actualment en els mitjans de comunicació difícilment poden arribar a entendre. La llei és una correlació de forces. Ha guanyat Foucault per golejada davant els Habermas i companyia. Un amic jurista em va dir un dia: “Doncs, si així són les coses, ja podem plegar”. El poder és, sempre i en última instància, poder matar; l’Estat de dret serveix per encobrir-lo. Usualment, i per afirmar el mateix encara que de manera més sofisticada, es parla que l’Estat posseeix el “monopoli de la violència física legítima”. Amb aquesta veritat de l’Estat de dret, hi van topar els membres del Govern català. Quan un d’ells afirma que la Generalitat no estava preparada per desenvolupar la República “plantant cara a un Estat autoritari sense límits per aplicar la violència”. O quan el portaveu dels republicans ens diu: “Davant les proves clares que aquesta violència podria arribar a produir-se, vam decidir no traspassar aquesta línia vermella” i acaba amb una confessió entendridora: “Mai vam voler posar en risc els ciutadans de Catalunya”. La resposta és d’acord. Moltes gràcies. A ningú no li agrada morir. Però aquí hi ha gat amagat. Dit amb altres paraules: els membres del Govern són uns ingenus o són uns ineptes?

“El Govern català va ser presoner del seu propi aparell de comunicació: creava la realitat, i la mateixa realitat retroalimentava l’aparell”

Spinoza té en la seva ‘Ètica’ una frase que s’ha fet molt coneguda: “No sabem el que pot un cos”. Substituir “cos” per “Estat” és útil per explicar els fets. El Govern no sabia què pot fer realment un Estat. Però el Govern volia construir un Estat propi, oi? Ningú no pot negar-los experiència. Fins i tot una persona va perdre un ull a causa d’una bala de goma. Diguem-ho clarament: el que no creien és que la repressió de l’Estat espanyol pogués arribar a la que anomenen la “bona gent”. Als radicals sí… però a persones pacífiques i cíviques! És el que el conseller de Sanitat reconeix quan assegura que “el full de ruta de Junts pel Sí no va tenir en compte la violència de l’Estat”.
Efectivament, el Govern va acabar sent un Govern postmodern. Presoner del seu propi aparell de comunicació, creava la realitat, i la mateixa realitat retroalimentava un aparell que veia així confirmada la seva aposta.

La participació massiva en tantes efemèrides no permetia cap dubte i el camí cap a la independència semblava obert. Fins que la crueltat i el sadisme de la maquinària juridicorepressiva de l’Estat espanyol van ofegar en llàgrimes l’anhel de llibertat d’alguns i van fer néixer una ràbia immensa en molts. Bany de realitat? Depèn de per a qui. Per al Govern, certament. Dins de la seva bombolla autocomplaent no podia comprendre l’assalt que es posava en marxa i el desconcert va començar a aclaparar-los. Van ser incapaços de reaccionar davant dos fets fonamentals: la fugida d’empreses, que és una de les expressions actuals de la lluita de classes, i la presencialització d’una altra Catalunya que també expressa la lluita de classes encara que sovint d’una manera perversa. Va ser, però, l’estranya proclamació de la DUI (declaració unilateral d’independència) l’esdeveniment que va acabar convertint el Govern en un autèntic Govern postmodern obligat a emprar un llenguatge teològic per poder salvar-se. Per aquesta raó, la DUI va tenir un caràcter inefable: realitat o ficció?

Deixem de banda les peripècies concretes (secretisme, ajornaments, desaparició del Govern, etc.). A partir del moment en què apareix la repressió brutal de l’Estat espanyol, l’únic objectiu dels partits independentistes es redueix a pensar l’acció política exclusivament en funció dels seus efectes penals. Segurament és correcte actuar així. No volem màrtirs i cal evitar la presó sempre que es pugui. Malgrat tot, sorgeix una ombra de dubte. Quan una convicció, és a dir, una veritat política, no es defensa fins a les últimes conseqüències per les raons que siguin, aquesta veritat es veu d’alguna manera afectada en ella mateixa? En poso un exemple. Quan Galileu abjura davant els seus jutges i admet que la Terra no gira al voltant del Sol, la veritat científica no es veu en absolut afectada per la seva decisió. En canvi, si la presidenta del Parlament no va a la manifestació per la llibertat dels seus companys —perquè així li ho aconsella el seu advocat— tot i no existir cap condició judicial explícita, la seva retracció té el mateix valor que en el cas anterior? Es podrien portar a col·lació altres exemples d’aquesta estratègia “preventiva” que va des d’acceptar pagar multes elevadíssimes fins a refugiar-se en frases ambigües. El problema és fins a quin punt una estratègia d’aquest tipus no contamina finalment el mateix discurs, i el debilita en estendre una sensació de confusió. El Govern espanyol i els seus adlàters han aprofitat de seguida l’ocasió per parlar de covardia i d’engany. El Govern català ens hauria enganyat a tots els catalans i les catalanes.

“El Govern es va autoenganyar. Va jugar a veure qui era el més demòcrata quan la democràcia no existeix”

No cal perdre gaire temps a denunciar el cinisme fastigós de qui ataca i després retreu a l’atacat la falta de valentia. Anem a l’essencial. No. No vam ser enganyats. El Govern, en canvi, sí que es va autoenganyar. Va creure en la política. Es va obstinar a jugar a veure qui era el més demòcrata quan la democràcia no existeix. Existeix allò democràtic. Allò democràtic és la forma com avui el poder exerceix el seu domini. Té dues cares: Estat-guerra i feixisme postmodern, heteronomia i autonomia, control i autocontrol. El diàleg i la tolerància remeten a una pretesa dimensió horitzontal. L’existència d’un enemic interior / exterior a eliminar remet a una dimensió vertical. “Allò democràtic” buida l’espai públic de conflictivitat, el neutralitza políticament i militar. Allò democràtic és aquesta Europa, autèntic club d’estats assassins, que externalitza les fronteres per no veure l’horror. No hi va haver fracàs de la política com als benpensants els agrada dir ara. La política democràtica consisteix a callar i fer callar les dissonàncies que podrien amenaçar l’ordre. El Govern català, incapaç d’entendre el funcionament real d’allò democràtic, es va veure abocat a un camí ple d’incoherències. Per això cal agrair l’honestedat de Clara Ponsatí quan des de l’exili es va atrevir a dir: “No estàvem preparats per donar continuïtat política al que va fer el poble de Catalunya l’1-O”. Va ser molt atacada, però va afirmar la veritat indefugible: el Govern no va saber estar a l’altura del coratge i de la dignitat de la gent que va posar els seus cossos per defensar un espai de llibertat. Per descomptat, sense sacralitzar les urnes, és evident que el que va passar aquell dia marca un abans i un després. Però què va succeir exactament?

“El 3-O va començar a formar-se un subjecte col·lectiu que desbordava el paralitzant ‘un sol poble'”

Per uns moments, la política amb el seu joc de majories, amb les seves correlacions de força, etc., va quedar relegada, i el que va tenir lloc va ser un autèntic desafiament col·lectiu. Un desafiament que es va perllongar en la impressionant manifestació del 3 octubre per rebutjar la repressió. És difícil d’analitzar la força política immensa, i alhora, amagada que hi havia en aquesta manifestació. Allà va començar a formar-se un subjecte col·lectiu que desbordava el paralitzant “un sol poble”. Com podem anomenar aquest subjecte polític? Eren unes singularitats que, havent deixat la por a casa, no estaven disposades a claudicar fàcilment. Un poble esclatat en milers de caps capaç d’expulsar els feixistes infiltrats amb exquisida violència. La sospita que pren més força és si la por del Govern no era tant pel que fa a l’acció de l’Estat com respecte al que aquesta gent un dia pogués arribar a fer. Gent que era una amalgama entre la irreductible consistència del catalanisme popular i el malestar social existent. Per això resulten embafadores tantes crides al civisme, a la bona gent, i als somriures en uns moments de repressió desbocada. Em sap greu. Quan sento la paraula “civisme”, penso automàticament en les normatives cíviques que serveixen per netejar l’espai públic de residus socials de tot tipus.

Sorprèn, després de tot el que ha passat, la facilitat amb què els partits polítics independentistes han acceptat una convocatòria d’eleccions directament imposada. Sorprèn aquesta ràpida adaptació a un nou escenari malgrat existir presos polítics. El plantejament és força il·lusori: les eleccions són il·legítimes, però amb la nostra elevada participació aconseguirem legitimar-les (i, per tant, legitimar-nos davant del món). El discurs independentista o bé es fa necessàriament autocontradictori o bé ha d’acceptar explícitament una renúncia a la independència. “Serem independents si som perseverants i aconseguim una majoria. Quan? No ho sabem. Abans d’independentistes som demòcrates. I, abans de demòcrates, som bona gent”, assegura un important polític republicà.

I si provéssim de ser, per una vegada, “dolents” i, en comptes d’aspirar a ser un país normal amb el seu petit Estat, volguéssim ser una anomalia que no encaixa? Alliberar Catalunya d’aquest horitzó independentista que sempre acaba ofegant-la —ja que tot horitzó sempre encadena— potser podria obrir una via inèdita. En una anomalia cap a tot el que el catalanisme hegemònic ocultava. Des de la força del dolor de la Catalunya interior pobra, fins als silencis de les perifèries. Ens volien presentables davant d’una Europa que, no obstant això, mira cap a un altre costat. Per què entestar-se a ser presentables? Els partits polítics de qualsevol color corren apressats cap a les subvencions. Però, davant d’aquestes eleccions imposades, hi havia la possibilitat de sabotejar amb una abstenció massiva i organitzada. Començar a desocupar l’Estat espanyol, i estendre la ingovernabilitat de l’autoorganització. També a Espanya? Catalunya com aquesta anomalia irreductible que s’escapa, mentre en la seva fugida assaja altres formes de vida.

El laboratori polític “Catalunya” momentàniament es tanca. Això és clar. Quan allò democràtic és el marc d’allò pensable i del que és permès viure: que difícil és canviar alguna cosa! Des d’una lògica d’Estat (i de desig d’Estat) mai no es podrà canviar la societat. Però el que s’ha viscut, l’atreviment de transgredir junts, la força col·lectiva d’un país que ningú no pot representar i l’alegria de resistir… no s’obliden mai. La dignitat i la coherència no es negocien.

Santiago López Petit és químic i antic professor de filosofia de la UB.
5 comentaris
  • Maria L. Sciascia 28 de novembre de 2017 - 13:18

    “. La sospita que pren més força és si la por del govern, no era tant pel que fa a l’acció de l’Estat, com respecte al que aquesta gent un dia pogués arribar a fer. Gent que era una amalgama entre la irreductible consistència del catalanisme popular i el malestar social existent.”
    Hi estaria d’acord, si el moviment no vinguès formalitzat i entrenat des de dalt de fa ja temps, i és per això que va quedar frenat, per falta de continguts autònoms respecte al poder,

    i no pot sorprendre per res aquesta facilitat de que parlar l’autor. Es absolutament congruent amb el que es pretenia : No l’alliberament , si no l’exclusiva del poder .

    ” Sorprèn, després de tot el que ha passat, la facilitat amb què els partits polítics independentistes han acceptat una convocatòria d’eleccions directament imposada”

  • Manel Ballester 29 de novembre de 2017 - 10:35

    Un bon article, ben escrit i ben travat que aplica molt bé l’esperit del corrent (mal)anomenat “autònom” a la qüestió de més actualitat. De fet, em confirma la meva impressió personal en participar durant una estona d’un dels grups encapçalats per CGT i autònoms: la il·lusió de creure que una poderosíssima força (en la línia de la insurrecció) acabava de néixer i de desfermar-se sense aturador. I alguna cosa d’això hi va haver el dia 3, però al capdavall, com s’ha demostrat, era una il·lusió.
    Perquè, tenint en compte que el gruix del component social de l’independentisme és l’enorme ventall de classes mitjanes catalanes, característic de l’estructura social de Catalunya des de fa molts anys, i tenint en compte, a més, que una bona part és independentisme sobrevingut arran de les retallades del darrer Estatut i les sentències del TC, era ‘realment’ esperable (és) que aquesta massa (real) fos (sigui) el subjecte d’una insurrecció a llarg termini, violenta, en pro de l’objectiu?
    D’altra banda, com deia Allende, quantes masses fan falta per parar un tanc? Ja es va veure. Qui té l’Estat té, en efecte, l’hegemonia del poder, és a dir, de la força coercitiva necessària per imposar-se –entengui’s, qui té l’Estat d’una manera real, no a la manera d’Allende.
    La dita “revolució” (ui, uix) dels somriures, ara i aquí, era i continua sent ‘somrient’ perquè no té altra manera de ser: a les males sempre tindrà les de perdre: no té la força coercitiva suficient. Ni la capacitat i/o possibilitat de desplegar-la mentre no sigui Estat. Peix que es mossega la cua.
    I és que en l’espai nord-occidental politicoeconòmic i sociològic en què ens trobem, les revolucions strictu senso són solament això, il·lusions. Que no vol dir que no hi puguin haver canvis.
    En realitat, la independència no és una revolució ni de bon tros; per això és possible algun dia. Ara, ens falta, entre altres coses (com disposar de polítics excedents de la mediocritat), ser molts més dels que som: tenir quatre o cinc escons més dóna legalitat però no legitimitat, o, més ben dit, capacitat real d’aconseguir l’objectiu.

  • Hamsa 29 de novembre de 2017 - 16:00

    L’acceptació del 21-D sorprèn per part d’ambdues bandes, no només l’independentista. Ja que es parlava de fer-les en un mínim de sis mesos, amb el que això implicava de desgast pel 155. Una hipòtesi per explicar aquests sorprenents comicis del dijous abans de Nadal és com a imposició ‘europea’. Si això volgués dir que per Europa es considera un referèndum encobert, explicaria l’acceptació de les eleccions ‘autonòmiques’ per part dels independentistes (CUP inclosa, recordem’ho, que d’autonomistes ‘no en són gaire’) . En aquest context, un risc gran seria que fos anul·lada alguna candidatura independentista, per tant, també explicaria que els discursos independentistes s’auto-censuressin.

    Treure caretes a l’estat (‘antes facha que rota’ ) ha servit per eixamplar l’opció per la República catalana. Fou així el 2010 i ha estat així en aquests últims mesos. L’abast d’aquest eixamplament possiblement es veurà el 21-D.

    Qui està en contra de treure caretes a les coses?

  • Toni Latrilla Salanova 29 de novembre de 2017 - 16:20

    És l’anàlisi filosòfic més ben pensat, desengrunat, documentat, treballat i valent del procés que he llegit dels tants i tants comentaristes entesos en la matèria.

    La democràcia no existeix perquè estem subjectes a la llei (heteronomia), el poder mata i l’estat encobreix l’assassí, l’autèntica democràcia seria un discurs horitzontal (Habermas).
    D’acord també quan diu que el mateix govern s’ha autoengolit del seu propi discurs sense portar cap motxilla plena, per anar fent passos endavant per caure en aquest vertiginós precipici de l’Europa egòlatra que només acull i es responsabilitzaria dels altres quan no afecta a la seva maquinària financera. Un govern molt ingenu, doncs no podíem esperar una Europa responsable i demòcrata tenint com a precedent el genocidi dels refugiats.

    Et torno a felicitar Santiago, pels teus coneixements tan intel·ligents i valents.

  • joan marti 1 de desembre de 2017 - 20:00

    Molt bò, i val dir genial, i encara més per a mi quan ho suscribeixc de la creu a la ratlla. És tot just l’anàlisi de la burla de l’estat de dret i la democràcia burguesa que va fer Marx fa 150 anys i que ja vaig compendre als 17 anys quan militava a l’extrema esquerra del PV (Germania Socialista), assamblearis i per l’autonomia obrera. Tot just la mateixa idea que perviu en la meua visió de la política i la fira democràtica després de 40 anys de viure la política i la professió d’advocat. El post és brillant i certer com he vist pocs. Si de cas, en sembla exagerat el raonament “La sospita que pren més força és si la por del govern, no era tant pel que fa a l’acció de l’Estat, com respecte al que aquesta gent un dia pogués arribar a fer. Gent que era una amalgama entre la irreductible consistència del catalanisme popular i el malestar social existent”, que potser més l’il.lusió dels que així ho voldriem…, amic. Salut. (València)

Deixa el teu comentari