N’hem de ser més

Josep-Lluís Carod-Rovira. Foto: Jordi Borràs

En un referèndum o en un plebiscit, el recompte final que estableix les victòries i les derrotes és el nombre de vots: SÍ o bé NO. En unes eleccions parlamentàries, però, és el nombre d’escons obtinguts a la cambra l’element determinant. Així, doncs, les eleccions del 21 de desembre passat van ser guanyades per la suma de forces independentistes, atès que els 70 escons republicans configuren la majoria absoluta, establerta en 68 diputats. Els resultats són encara més meritoris que en unes circumstàncies normals, ja que les eleccions van ser convocades en un context d’anormalitat política total: amb l’autonomia suspesa, les finances de la Generalitat intervingudes, el president i el Govern destituïts del seu càrrec i el Parlament clausurat pel president del Govern d’Espanya. Malgrat la repressió política, judicial i mediàtica, desfermada contra les formacions partidàries de la República Catalana, el triomf independentista és inqüestionable. Junts per Catalunya, ERC i la CUP han concorregut als comicis amb el vent en contra, jugant amb les regles del joc dels altres i, malgrat tot, han guanyat. I, el que és més important, l’independentisme ha augmentat el nombre de vots, clarament, en relació amb els resultats del 9-N de 2014, les darreres eleccions del 27-S de 2015 i el referèndum de l’1-O. Cada cop, doncs, hi ha més gent que opta per la independència com a sortida catalana de la crisi política, econòmica i democràtica. I cada cop hi ha més parlamentaris en aquesta direcció: 3 diputats independentistes el 1991, enfront dels 70 d’ara. L’avenç, en 27 anys, és extraordinari.

Durant mesos i anys, el poble de Catalunya ha fet un esforç colossal que va culminar amb la gesta del referèndum de l’1 d’octubre i amb la victòria electoral del 21 de desembre, remant sempre contra el vent, amb totes les condicions adverses i comptant tan sols amb les seves pròpies potencialitats. Pot dir-se que ha estat en mobilització permanent, amb concentracions, cassolades i tot d’iniciatives populars que han anat succeint-se, per més complicat que sigui el panorama, gairebé d’un dia per l’altre. Però ara existeix, si no un clima general de fatiga civil, sí d’un cert desconcert, d’incomprensió i de desorientació davant les estratègies (?) del moviment independentista. Tot ha anat molt ràpidament, han passat moltes coses i molt de pressa, sense prou perspectiva per poder-ho pair tot de manera immediata, descodificar-ne les claus i entendre’n les raons, no sempre fàcils, sinó tot al contrari. No es pot negar que els fets ocorreguts han estat d’un impacte enorme i d’una gran transcendència i que ja formen part de la nostra història. Si alguna cosa ha quedat de manifest, però, és l’existència d’un poble decidit a guanyar la llibertat i capaç de protagonitzar gestes d’una proesa èpica sense precedents, un poble madur, solidari, discret, seriós, responsable, organitzat, enginyós, valent i amb consciència democràtica. I un Govern que ha arribat més lluny que, en el passat, qualsevol altre Govern. Però, ai las, la República sancionada pel Parlament no existeix, no va aparèixer ni al DOGC ni al butlletí de la cambra, la bandera espanyola mai no deixà d’onejar a la seu del Govern català, no teníem el control del territori i cap Estat no ens reconegué. La lliçó apresa és clara: tenir raó no sempre et duu, immediatament, a la victòria, ni tampoc l’ús de la força (civil o militar), si no es fa servir, alhora, la intel·ligència política.

L’independentisme té una certa crisi de lideratge que, segons com vagi tot, no pot fer més que agreujar-se

Dit i constatat això, és una obvietat que les coses no han sortit tal com hom esperava. I portem setmanes de desgovern, sota el control del partit que governa Espanya i que, aquí, ha obtingut el 2,9% dels vots; el president de la Generalitat que havia escollit el Parlament se n’anà cap a Brussel·les, juntament amb cinc membres del seu Govern, dos dies després que la cambra aprovés la República Catalana; el vicepresident el ficaren a la presó, amb un conseller, així com els caps dels dos moviments socials, mentre es força la legalitat, es produeix la invenció de delictes inexistents i la repressió de l’Estat cerca la derrota sense pal·liatius de l’adversari, la seva humiliació personal i la vexació pública. La reacció de l’Estat ha escapçat els lideratges polítics i cívics o, pel cap baix, els ha neutralitzats i avui l’independentisme té, entre altres factors, una certa crisi de lideratge que, segons com vagin les coses, no pot fer més que agreujar-se.

El moviment nacional-popular per la independència és integrat per centenars de milers de rostres anònims, amb un gran arrelament geogràfic i una clara diversitat social, però cal reconèixer que, els darrers anys, Catalunya ha tingut lideratges líquids i que, en moments d’una gran transcendència com els actuals, davant els propis i davant el món, perjudiquen més que no pas beneficien els canvis constants de lideratge, tots de curta durada temporal, sigui per voluntat pròpia o per  la repressió de l’Estat. A la pràctica, desconcerten i priven la societat de persones capaces d’inspirar confiança, com a referents cívics i amb autoritat moral, davant el poble català i, també, com a interlocutors públics davant la comunitat internacional. En aquesta hora de grans canvis amb profunditat, els lideratges no són un tema menor. Ens calen lideratges sòlids i més duradors, que estiguin a l’altura de la fortalesa cívica que ja ha demostrat tenir la societat catalana. Potser valdria la pena, doncs, de no continuar amb certs experiments sense una mínima garantia científica, per dir-ho d’alguna manera.

Quan, a finals del matí del 14 d’abril de 1931, Francesc Macià proclamà la República Catalana, hores abans que, a Madrid, fessin el mateix amb la República Espanyola, sembla que Macià tingué uns moments de dubte, davant la transcendència del gest que havia protagonitzat, i telefonà als líders republicans de la capital espanyola per decidir què calia fer. El general López Ochoa, maçó i republicà, davant d’aquella escena, exclamà: “Ese hombre no se da cuenta de que, en estos momentos, no hay más presidente que él!”. Crec que, històricament, les vacil·lacions a l’hora de la veritat i el retard a prendre certes decisions no ens han fet cap bé. Després de l’experiment il·lusionant i exitós del 9-N, es va deixar passar gairebé tot un any sabàtic abans no es van convocar eleccions per al 27-S. Una cosa similar va passar la nit de l’1-O i les jornades posteriors, justament quan, després de la brutalitat policial espanyola i la victòria civil catalana, el món hauria entès millor la resposta catalana amb una proclamació d’independència (reforçada per la vaga general de país del 3 d’octubre) o bé la convocatòria d’eleccions immediates al Parlament, sent nosaltres i no ells els que controléssim el calendari. Ha passat, però, just a l’inrevés. Massa dies de titubeig o silenci, sense prendre decisions, i ambigüitat sobre si s’havia proclamat o no la independència, per acabar l’Estat i el seu Govern, finalment, prenent el control de la situació a Catalunya.

Som molts, moltíssims. Però, amb els que ara som, no som prou per fer, amb garanties, tot el que volem

I, a despit de l’escenari de desconcert imperant, s’aconseguí una majoria independentista al Parlament, capacitada, doncs, democràticament, per formar Govern a Catalunya. Dit això, cal no confondre majoria parlamentària amb majoria social. Amb els vots obtinguts, les opcions republicanes han vençut, impecablement, amb tot en contra, en nombre de parlamentaris. Cal reconèixer, tanmateix, que aquesta majoria no ens permet d’adoptar totes les decisions que voldríem i en defensa de les quals s’han manifestat milions de catalans. Ja som molts, moltíssims, és cert. Però, amb els que ara som, no som prou per fer, amb garanties, tot el que volem. No sols no estàs igualment legitimat amb el 48% que amb el 60%, sinó que, òbviament, no disposes de la mateixa força, la mateixa credibilitat i la mateixa autoritat moral si no arribes al 50% que no pas si el superes i ho fas amb escreix. En aquest darrer cas, la majoria social és indiscutible i et legitima per a certes accions més coratjoses, perquè el suport de la ciutadania, sent tan elevat, representa la voluntat de la majoria catalana.

Per ser més dels que ara som, cal fugir del parany del debat identitari essencialista al qual ens han arrossegat els partits dependentistes i que ha forçat molta gent a votar més amb l’estómac que amb el cap, amb un vot de caràcter eminentment emocional i no pas racional. Les forces partidàries de la independència han de promoure un projecte de país i de societat no nacionalista, no essencialista, no ètnic, no basat en la identitat originària de la ciutadania, i sí en la sobirania i en la construcció del futur. Perquè aquí no tenim un problema d’identitat —cadascú té la seva—, sinó de sobirania i del disseny de Catalunya que fem de cara als anys que vindran. Allò que l’independentisme representa és una veritable revolució democràtica que, només si és alhora també social, mereixerà el nom d’autèntica revolució nacional.

L’independentisme ha de socialitzar una idea de la nació com un espai compartit d’interessos

L’independentisme ha de socialitzar una idea de la nació no pas com a quelcom de místic o sobrenatural, immodificable, sinó com un espai compartit d’interessos, referents i, finalment, emocions. Suècia, posem per cas, no és sols la pàtria de la llengua i la cultura sueques, ja que ho és també del benestar, de la igualtat d’oportunitats i dels drets civils. Hem d’aspirar que Catalunya, que els Països Catalans, siguin no sols la pàtria de la llengua catalana, sinó la pàtria del benestar material, cultural i democràtic, la de la igualtat d’oportunitats, la no-discriminació de gèneres començant per la salarial, la democràcia més viva i participativa, la cultura de la pau i l’acollida d’immigrants, refugiats i exiliats, etc. Dit d’una altra manera, igual que els valors anteriors són indissociables de la identitat nacional sueca, com n’és la llengua nacional, hem d’aspirar que ho siguin també, igualment, de la identitat catalana.

Hi ha moltes Barcelones, moltes Tarragones, com hi ha moltes Catalunyes. I, si volem un projecte nacional cohesionat socialment i territorialment, totes han de trobar-se i visualitzar-se, perquè totes existeixen. No ens podem permetre la irresponsabilitat d’abocar sectors populars cap al dretanisme etnicista i l’ultranacionalisme anticatalà de C’s, tot fent veure que no existeix una Catalunya que no veu TV3, probablement perquè, habitualment, no hi apareix i, doncs, no s’hi reconeix. Catalunya és Girona i Vic, però també l’Hospitalet, Sant Adrià de Besòs o qualsevol dels barris obrers de Tarragona. Es dóna la circumstància, a més, que les classes populars serien les més beneficiades en una Catalunya independent. Però no ho saben. El problema no es localitza, tan sols, a les àrees urbanes i metropolitanes, sinó també en pobles de la Catalunya interior i rural, entre persones que porten quasi tota la vida aquí, que emocionalment no se’n senten, per més que aquí hagin nascut els seus fills i néts o bé ells mateixos.

Ara, la majoria ha votat, bàsicament, a partir d’un sentiment nacional basat en la identitat heretada, la del passat, més que no pas en la identitat adquirida, voluntàriament, i projectada cap al futur que podem construir. Cal que tothom sàpiga que la identitat nacional catalana, la identitat col·lectiva actual, és una identitat projecte, oberta, dinàmica, en construcció permanent. Parlo d’una societat catalana d’orígens molt diversos, d’un sol poble, que inclou, però, l’existència d’identitats compartides i simultànies, tant de persones que se senten i, doncs, són, catalanes només, com la d’aquelles que se senten i, per tant, són, catalanes també, en proporcions i identitats diverses: catalans, catalans-espanyols, catalans-equatorians una mica espanyols, catalans-marroquins poc o gens espanyols, etc. En definitiva, persones que l’únic que tenen en comú és que són, només o també, catalanes.

Cal insistir, fins a l’extrem, en els beneficis de la independència per a la qualitat de vida de les classes populars —com ja apuntà el Noi del Sucre, el 1919, en una conferència a l’Ateneo de la capital d’Espanya—, en com de millor podríem viure si, a Catalunya, gestionem el present i preparem el futur els que hi vivim i no deixem pas que ho facin, en contra dels nostres interessos i prioritats, de Madrid estant. Des d’allà, han estat i estan sempre al servei de les elits parasitàries que, al llarg de la història, han forçat a l’emigració els treballadors andalusos, extremenys, murcians, etc., i els han obligat a abandonar la terra dels seus pares, en cerca d’una vida més digna, mentre ells vivien dels privilegis extractius de la capitalitat estatal (econòmica, política, cultural, d’infraestructures, transports, etc.). Un bon Govern, basat en el patriotisme social, en mesures socials concretes, és el que ha anat donant l’hegemonia a l’SNP a Escòcia, sense haver d’apel·lar, constantment, a l’objectiu final de la independència, com a motor i estratègia quasi exclusiva de Govern.

Cal el coratge d’identificar els errors comesos i evitar de prendre mesures que ens forcin a tornar a repetir-los

Per això és essencial, els pròxims temps, prioritzar una acció de Govern al servei de la majoria. De bon Govern, en mans de la nostra millor gent, la més preparada i competent, tant a la Generalitat com des dels municipis. Les polítiques públiques en benefici prioritari dels sectors que més pateixen la crisi han de figurar al capdavant de tota acció de Govern i, sobretot, s’ha de notar que afecten, de manera positiva, el dia a dia de la gent. Els catalans de Bonavista, de Singuerlín, de Nou Barris, de la Mariola o de Sant Roc han de veure com qui es preocupa per ells, pel seu benestar i pel futur dels seus no és pas la demagògia espanyolista de C’s, sinó el seu Govern, el de Catalunya i el dels seus municipis. Només així, la nació serà, en primer lloc, un espai compartit d’interessos, la defensa dels quals esdevindrà referent comú i la seva consecució provocarà l’emoció comuna d’identificar-se amb una forma de vida característica i pròpia dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya: la seva, la de tots els catalans.

D’altra banda, una estratègia seriosa d’emancipació nacional ha de disposar d’un relat clar, comprensible i creïble, resultat d’una preparació seriosa, feta amb rigor, no sotmesa als impulsos de la darrera ocurrència del tuitaire graciós, sinó estable, perquè pugui ser seguida amb respecte i atenció per l’opinió pública internacional, sense cops de timó sobtats, gestos inesperats i declaracions incomprensibles per a gairebé tothom. Al llarg d’aquests anys de procés s’han fet massa coses rares, amarades, això sí, de patriotisme i de valentia, però en el disseny de les quals hi han faltat dosis notables d’intel·ligència, de previsió i de sentit d’Estat. Hi ha mancat, doncs, més política i menys improvisació. Ara es tracta de tenir el coratge d’identificar els errors comesos, reconèixer-los i evitar de prendre mesures que ens forcin a tornar a repetir-los.

Ens hem llançat a la piscina quan hi havia poca aigua. I hem pres mal, perquè ho hem fet abans d’hora

Els darrers temps, sobretot, la societat i el Govern s’han anat alimentant, mútuament, en la llarga marxa col·lectiva cap a la llibertat, animant-se els uns als altres, esdeveniment rere esdeveniment. El poble, la gent, els protagonistes anònims de la revolta democràtica empenyien, amb tot l’entusiasme i amb tota la valentia quan calia, el Govern de la Generalitat, convençuts que aquest ja anava fent els deures elementals que tot procés d’independència comporta. El Govern, al seu torn, veient l’empenta civil, infatigable, robusta, decidida, anava cap endavant, encara que, ai las, era conscient que no tenia la feina tan avançada com tothom suposava. Enmig de l’engrescament col·lectiu, quan semblava que tot estava dat i beneït, ens hem llançat a la piscina quan hi havia poca aigua, perquè just s’anava omplint, encara. I hem pres mal, justament perquè ho hem fet abans d’hora. I, si ens tornem a intentar capbussar amb dos pams d’aigua, ens tornarà a passar el mateix, perquè la trompada serà idèntica.

Un dels dirigents que van fer possible la independència d’Estònia, el 1991, em va dir llavors una frase que, aquests dies, he anat recordant un cop i un altre, a partir de la nostra situació: “Alimenta’t i creix. I, només quan tinguis les ales ben fortes, fes-les volar!”. És evident que nosaltres les hem fetes volar, abans de tenir-les ben fortes, precisament perquè encara no havíem crescut prou. Amb el 48% i una majoria parlamentària podem fer moltes coses, però no podem fer tot el que cal, encara. Per exemple, podem governar, governar bé i governar a favor dels sectors populars i de les classes mitjanes. En tot procés d’emancipació nacional, hi ha un moment en què la força de la gent, la decisió del poble que vol ser lliure, desborda la legalitat imposada per l’Estat del qual hom aspira a alliberar-se, si aquest no accepta un procediment democràtic de secessió. Però, aquest moment de tirar pel dret, el moment de la nova legalitat nacional, no té possibilitats d’èxit amb només un 48% de la societat. I, si bé és legítima amb un 51%, que ho és, no crec que l’èxit estigui assegurat en absolut, perquè tindria un 49% en contra. Només amb un percentatge incontestable, clar, inequívoc, obtindrem les complicitats i la comprensió a escala internacional que ara no tenim i la força moral que ens empararà, dins i fora.

Projecte nacional integrador, Govern al servei de la majoria, intel·ligència política, sentit d’Estat, relat creïble i entenedor, són factors imprescindibles per a una unilateralitat exitosa, aquella que neix d’una majoria de la societat que, bandejades les molles, ja vol alimentar-se amb el pa sencer. Una majoria nacional que, si és clara, hegemònica, inqüestionable, té tot el dret del món d’entrar al forn a proveir-se de menjar, sense el permís del gremi de flequers d’Espanya. Potser no anirem tan de pressa com ens pensàvem i com volíem, però anirem més segurs. I arribarem, llavors sí  —i al capdavall és el que compta—, fins al final.

Josep-Lluís Carod-Rovira és escriptor i polític.
Un comentari
  • Arnau M.V 17 de gener de 2018 - 11:59

    S’agraeix la mirada, tan factible com inspiradora. El que falta és més de concreció sobre aquesta “acció de govern al servei de la majoria”. No menciona el procés constituent, tampoc la dificultat derivada de que una llei progressista sigui tombada pel TC, ni especifica que vol dir un projecte “social”. Tothom vol que ens alimentem amb el pa sencer -la CUP, els Comuns, ERC, segurament inclús molts independents de JxC- però en aquest contexte, com? Si realment l’independentisme vol construir una societat “no nacionalista”, haurà de ser molt més concret.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog