La gestió de l’aigua a Catalunya, pendent del Suprem

Acte a Barcelona per aconseguir que la gestió de l’aigua a la ciutat es realitzi de forma pública i participativa / AIGUA ÉS VIDA

No per optimisme, sinó per realisme, afrontem un any d’esperança en la foscor. El 2018 dues sentències del Tribunal Suprem dictaminaran el futur de l’aigua de Catalunya. Si el dogma neoliberal – gestió privada gestió eficient – fa aigües als tribunals, obrirà la via democràtica a recuperar un bé comú com l’aigua.

La primera, el febrer, resoldrà si l’adjudicació de la privatització d’ATLL a Acciona fou tècnicament correcte o si bé, al contrari, s’obre la porta a la gestió pública. La privatització de l’empresa que abasteix 5 milions de persones, bàsicament de l’Àrea Metropolitana, va ser en paraules d’un dirigent convergent com vendre les joies de l’àvia. Fa només 5 anys de la privatització, quan el govern de la Generalitat de CiU i PP va sacrificar la joia per eixugar 300 milions d’euros de dèficit. Ha plogut molt des de llavors (mai no prou vista l’alerta per sequera) i revertir la privatització ara es veu possible. I necessari. La posició en campanya dels partits d’esquerra (ERC, PSC, Comuns i CUP) ha estat clara per la gestió pública i Ciutadans i el PP van votar a favor, en el ple del Parlament del març de 2016, de revertir la privatització. L’únic partit no posicionat, JxCat, ha estat contundent contra els oligopolis energètics i veurem com es posicionen amb ATLL. Per si falla la memòria tirem d’hemeroteca: AGBAR fou la primera font de finançament de la fundació convergent CatDem amb més de 950.000 € de donacions (entre 2008 i 2012). Si la cosa va de República (res publica), de sobirania i de fer net de corrupció (i finançament il·legítim i portes giratòries), qui es podria imaginar que apostaran per tornar a privatitzar?

La segona, sinne die, resoldrà l’adjudicació a dit de la gestió d’Aigües de Barcelona, l’empresa mixta que gestiona l’aigua de 23 municipis de l’Àrea Metropolitana, a AGBAR. Era el 2012, com ATLL, quan el govern sociovergent de l’ÀMB va assenyalar el camí. Adjudicació a dit i l’empresa, que feia més de 140 anys que gestiona el servei sense contracte, a seguir inflant-se a beneficis. Com a símbol de ciutat i de prosperitat (només per alguns), la torre AGBAR. Però la realitat, que creix als marges, és una altra: 75.000 talls i milers de famílies acumulant rebuts sense pagar. El procés d’adjudicació pot significar el final del monopoli privat a Barcelona. El març de 2017, en ple municipal, s’aprovà l’estudi de la municipalització per majoria absoluta. I ara som els moviments socials qui, fer fora els mercaders del temple, ens activem per una gestió no només pública: amb control i participació ciutadana. Solidàriament, activistes d’altres lluites (contra les retallades, per les pensions, per l’habitatge…) s’han bolcat en una batalla que no només pretén resistir (com en el cicle de mobilitzacions antiretallades dels darrers anys) sinó guanyar. Arrencar un bé comú de mans privades no serà fàcil i necessitarem anys, però l’oportunitat històrica que tenim a les mans (i al cap i a les agendes) és única.

Enguany, doncs, tenim dues batalles perquè l’aigua sigui vida i deixi de ser una mercaderia. Sortiu i gaudiu deia aquell i ens tocarà suar la samarreta perquè qui tenim al davant mai no ha perdut. Paciència i persistència. I a suar la samarreta. Que sortim a guanyar.

Míriam Planas i Pau Ortínez, portaveus d’Aigua és vida

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog