01/02/2018 | 18:45
Dimarts passat, el president del Parlament de Catalunya va suspendre un ple d’investidura que, si s’hagués acabat duent a terme, hauria tingut la mateixa efectivitat que no havent-se fet: no hi hauria cap president de la Generalitat operatiu. Per tant, fer previsions sobre el desenllaç d’aquesta legislatura és difícil perquè el més complicat d’endevinar ara mateix és si pròpiament hi haurà legislatura. El que ja podem donar per descomptat és que encara ens queden uns quants dies de crispació i de gesticulacions, però avui farem l’exercici de pensar com es poden desenvolupar els quatre anys que vénen –si hi arriba– un cop s’hagi constituït un Govern efectiu i la vida parlamentària transcorri amb una normalitat relativa.
Encetarem una legislatura al Parlament de Catalunya que començarà molt marcada per dos fets que la condicionaran per força. D’una banda, hi ha el resultat de les eleccions del 21 de desembre. Aquells comicis, no cal dir-ho, van ser anòmals i excepcionals perquè van ser imposats antidemocràticament des d’una interpretació arbitrària i imaginativa de l’article 155 de la Constitució espanyola. L’independentisme va concórrer-hi com si hagués de jugar un partit de futbol a peu coix mentre al contrincant li és permès fins i tot agafar la pilota amb les mans. No en va, María Dolores de Cospedal va declarar amb fatxenderia que “s’han convocat eleccions perquè guanyi el constitucionalisme” i Soraya Sáenz de Santamaría es va vanagloriar del fet que havien “decapitat” Junts per Catalunya i ERC, posant els seus líders a la presó o bé obligant-los a exiliar-se a Brussel·les a partir d’una utilització política de l’Administració de justícia i dels cossos policials. I, malgrat tot això, els partits espanyolistes que van impulsar aquesta mala jugada no van poder arrabassar la majoria absoluta a l’independentisme i, per tant, ningú no pot dir que la seva estratègia repressiva resultés guanyadora. Es posa de manifest que només ho podrien haver fet renunciant directament a qualsevol pàtina democràtica, fos a través d’il·legalitzacions o directament suprimint del tot l’Administració autonòmica.
Ara bé, hi ha un altre element que és el que no permet tampoc cantar victòria a l’independentisme ni afrontar el futur immediat amb un excés d’optimisme: la gestió dels esdeveniments posteriors al dia 1 d’octubre va dinamitar-li el relat. En cap moment no es va demanar a la ciutadania que defensés els resultats del referèndum ni les institucions catalanes i, ‘de facto’, l’aplicació del 155 va ser acatada pels partits independentistes i pel Govern en concórrer a les eleccions del 21 de desembre i en abandonar les conselleries quan així ho va dictar el poder estatal. Hi ha qui diu que amb això la mal anomenada ‘via unilateral’ –de fet, l’independentisme mai no s’ha negat a negociar amb l’Estat– queda enterrada, però més aviat el que podem concloure és que alguns líders independentistes no estaven disposats a dur-la fins a les darreres conseqüències.
Des de l’aplicació del 155, l’exigència d’algunes reivindicacions independentistes s’ha anat rebaixant
Sigui com vulgui, l’una cosa i l’altra deixen una situació enquistada que no permet que cap dels dos blocs, ni l’independentista ni l’unionista, puguin encarar els mesos vinents amb aires triomfals, ni amb fites clares, ni amb grans certeses. Així i tot, voldria fer un apunt que crec que és necessari per no perdre la perspectiva. Quan Inés Arrimadas va comparèixer la nit electoral, va ser incorrecta, per no dir falsària, en diverses afirmacions. Entre aquestes hi havia la que deia que era la primera vegada que una formació “constitucionalista” guanyava unes eleccions catalanes. Hi ha qui ja va assenyalar que aquesta dada no era correcta perquè ja ho havia fet el PSC. Crec, però, que hauríem d’anar una mica més enllà i hauríem d’explicar que això no és que no sigui cert perquè ja ho havia fet el PSC, sinó perquè ja ho havia fet Convergència i Unió, que era “constitucionalista” fins al punt de participar en la redacció de la Constitució espanyola i tenir el seu líder nominat “espanyol de l’any” pel diari ‘Abc’.
Amb això el que vull dir és que la perspectiva històrica ens permet dir avui dia que l’avenç de l’independentisme en els darrers anys és espectacular i que no s’ha de calcular comparant-lo amb els resultats convergents i republicans de les darreres dècades, sinó comparant-lo amb els resultats dels programes nítidament independentistes, que durant molts anys només van ser els d’ERC. Per tant, una mirada a llarg termini sí que ens situa l’independentisme com el gran moviment en auge dels darrers anys i sí que en aquest sentit els que han anat retrocedint pas a pas han estat els partidaris de la unió de Catalunya amb Espanya. L’intervencionisme arbitrari estatal, intentant amagar aquesta qüestió sota l’estora, no sembla que hagi de ser cap solució ni cap desenllaç final.
Arribats a aquesta situació de bloqueig provocat, com ja hem dit, d’una banda, per la victòria independentista en les eleccions i, de l’altra, per la manca de quòrum polític per a l’estratègia de la via de la desobediència i de les crides a la resistència al poder estatal, sembla que tothom s’està preguntant què passarà a partir d’ara.
Accentuar les contradiccions per mantenir viva la flama
Des de l’aplicació del 155 ençà hem vist com el nivell d’exigència d’algunes reivindicacions independentistes s’anava rebaixant. Mentre que en els dies posteriors al referèndum semblava que la cosa plausible era la resistència a través de vagues i, fins i tot, la defensa directa de les institucions catalanes, quan es va concórrer a les eleccions del 21 de desembre la principal reivindicació va ser la restitució del Govern legítim destituït arbitràriament. Junts per Catalunya va jugar aquesta carta amb una habilitat especial, deixant entendre que el president Puigdemont tornaria per prendre possessió del càrrec si guanyava les eleccions, la qual cosa feia pensar en un possible escenari de resistència pacífica i de desobediència civil al Parlament de Catalunya o al Palau de la Generalitat.
L’autoritarisme centralista té conseqüències greus en el funcionament de les institucions catalanes
Un cop passada la contesa electoral, el nivell d’exigència va tornar a ser rebaixat apostant per una investidura telemàtica que en cap cas no seria un escenari real de desobediència, sinó una mena de finta simbòlica. Aquesta és, però, una qüestió de retòrica: el to des de Brussel·les pot ser molt inflamat, però la realitat és que el 155 ens ha entrat fins a la cuina i que, encara que s’acabés podent dur a terme la investidura telemàtica i resultés operativa –que ja seria molt dir–, suposaria igualment que l’aparell repressiu de l’Estat com a mínim hauria aconseguit que el president de la Generalitat no pogués tornar a Catalunya. Aquests indicis ens han de fer pensar que és molt possible que durant la legislatura visquem diversos moments de teatralització que, amb més o menys efectivitat, vulguin accentuar les contradiccions antidemocràtiques de l’Estat i que permetin mantenir viva la flama de l’independentisme mentre es dissenya una nova estratègia o s’esperen temps que siguin més propicis per a l’acció.
Desempallegar-se del 155
La intervenció absoluta de la Generalitat suposa, a la pràctica, la supressió de l’autonomia de Catalunya. Si l’horitzó previ a la celebració del referèndum i en els dies immediatament posteriors era el d’un avenç en l’autogovern fins al punt d’albirar el fet de constituir Catalunya com a Estat independent, en l’actualitat, amb l’acatament ‘de facto’ del 155, hem patit un retrocés en la nostra capacitat de decisió. Mentrestant, l’autoritarisme centralista està tenint conseqüències greus en el funcionament de les institucions catalanes que repercuteixen també en la ciutadania. Un exemple ben clar d’això és el fre del desplegament de la renda garantida de ciutadania, que ha de servir per alleujar la situació de les famílies que passen més dificultats al nostre país. També hem pogut tenir coneixement d’altres conseqüències de l’actuació arbitrària de les institucions espanyoles: el 155 comporta problemes tan variats com ara que l’ampliació de l’hospital de Calella s’hagi vist aturada o que les delegacions de la Generalitat a l’estranger, dedicades bàsicament a la promoció econòmica, hagin estat clausurades.
El 155 no és una figura abstracta, sinó que genera perjudicis reals. Seria lògic resoldre que el més important per poder continuar avançant és, com a mínim, tornar-se a situar allà on érem. Però com serà possible desempallegar-se d’aquesta rèmora? És la gran incògnita. Si la intervenció respongués a uns criteris jurídics lògics, les institucions catalanes sabrien què han de fer per revertir-la encara que això suposés sotmetre’s a renúncies humiliants. Ara bé, com que respon a criteris polítics completament arbitraris, amb uns poders de l’Estat que s’entrellacen impunement i uns partits –perdedors a Catalunya però majoritaris a Espanya– que actuen a l’uníson en aquesta qüestió, res no garanteix que l’autonomia pugui ser restituïda es faci el que es faci. Si ens capbussem en la història, veurem que per a Espanya aquesta és una oportunitat d’or.
L’afany recentralitzador pot empènyer l’independentisme cap a posicions més contestatàries
Per més que des de Madrid hem sentit pontificar hipòcritament diverses vegades sobre les bondats de l’Estat de les autonomies i la concòrdia territorial, hem de tenir present que l’existència de les administracions autonòmiques és deguda a les reivindicacions independentistes. És quan Francesc Macià proclama la República Catalana l’any 1931 que l’Estat espanyol s’avé a constituir un Govern autonòmic. Un Govern que manté la seva continuïtat a l’exili durant el franquisme i que és restituït l’any 1977, abans de l’aprovació de la Constitució espanyola, amb el retorn de Tarradellas. La posterior generalització de les autonomies a tot el mapa espanyol, com tots sabem, respon a la voluntat de diluir la singularitat catalana, així com dels altres territoris amb identitat cultural i voluntat històrica d’autogovern, enmig d’un mar d’administracions regionals: “café para todos”, com va dir Manuel Clavero Arévalo. És a dir, que les autonomies no van ser resultat d’una concessió graciosa de l’Estat espanyol de matriu castellana, sinó una transacció feta a desgrat. Aleshores, és lògic que els aparells de l’Estat vegin en la repressió contra l’independentisme una bona ocasió per intentar desfer-se del que els resulta, en realitat, una molèstia.
No esperem, doncs, que algú des del Congrés, des del Senat, des de La Moncloa o des de La Zarzuela, tingui la sensació d’estar passant-se de frenada: aquesta sensació només els la podrà donar la ciutadania catalana. No descartem, doncs, que l’afany recentralitzador espanyol sigui el que acabi empenyent de nou l’independentisme cap a posicions més contestatàries, malgrat que aquesta opció ara sembli aparcada per les circumstàncies i pel gran abast de la repressió.
Polítiques socials per eixamplar la majoria independentista
Analitzant els resultats electorals del 21 de desembre, podem concloure que l’independentisme està aconseguint també un viratge del país cap a les polítiques d’esquerres. Si bé la llista independentista més votada ha estat la de Junts per Catalunya, també és cert que, si sumem els vots d’ERC i de la CUP, l’independentisme d’esquerres té un avantatge de 182.874 vots. Això, sense tenir en compte que una part dels votants de la llista encapçalada per Carles Puigdemont és possible que en l’eix esquerra-dreta se sentin identificats amb posicions progressistes però que en aquest cas hagin optat per fer un vot en clau nacional.
Hem de posar en relleu alguna dada més que s’ha vist emmascarada per les expectatives generades per les enquestes: aquestes eleccions han comportat el pitjor resultat històric de l’entorn convergent i el millor resultat històric d’ERC des dels temps de la República, malgrat tenir, aquests darrers, el seu líder a la presó sense possibilitat de fer campanya. Aquest creixement d’ERC s’ha produït sobretot als territoris tradicionalment més refractaris a l’independentisme, situant-la com a principal força independentista a l’àrea metropolitana i com a segona força en grans ciutats com Barcelona, Badalona o Sabadell. L’estratègia de llistes separades també hi ha ajudat. El cas paradigmàtic d’això és el de Badia del Vallès, on ERC sola ha superat els resultats anteriors de Junts pel Sí, als quals cal sumar-hi ara els de Junts per Catalunya i de la CUP, la qual cosa ha suposat un increment del vot independentista. Sembla, doncs, que el creixement de l’independentisme està situat al flanc esquerre i en entorns on l’agitació de les quatre barres difícilment serà un factor decisori.
El 21-D ha comportat el pitjor resultat històric de l’entorn convergent i el millor resultat històric d’ERC
Si ens fixem en la vida parlamentària de la legislatura anterior, tot i el fet que CDC i ERC anessin conjuntament sota la marca de Junts pel Sí, l’aposta per les polítiques socials va servir per contraposar la voluntat de crear un nou Estat que es preocupi pel benestar de la ciutadania amb un vell Estat que treballa pels oligopolis i per l”establishment’. Podem tornar a parlar de la renda garantida de ciutadania, però també de la llei del canvi climàtic, de l’impost sobre els dipòsits bancaris o del gravamen sobre els pisos buits. La cambra legislativa catalana va topar amb la seva manca de sobirania, i els recursos d’inconstitucionalitat van ser el pa de cada dia. Persistir en aquesta línia pot ser una de les estratègies de creixement de l’independentisme.
Sembla que entre aquestes tres línies que hem dibuixat es desenvoluparà la dotzena legislatura si realment s’arriba a constituir Govern amb una normalitat relativa. L’alternativa és que es vagi cap a l’escenari de confrontació directa que es va evitar al mes d’octubre passat, quan aleshores tenia més sentit que ara amb el record fresc del referèndum i la ciutadania mobilitzada al carrer. En aquest darrer aspecte, hi ha dos factors a tenir en compte i que ho podrien precipitar: el paper decisori de la CUP i l’acarnissament desmesurat del Govern espanyol. S’obre la sessió.
