20/02/2018 | 19:00
Paradoxes de la vida, ja ho entendreu més endavant, començarem aquest article parlant d’un mite, d’un rumor, una anècdota, potencialment falsa i 100% europea, il·lustrada i blanca. Maria Antonieta, reina de França, tenia una vida de privilegis i luxes al palau de Versalles. El carrer bullia i la revolució francesa estava a punt d’arribar però, dins el palau, la vida seguia igual. Quan li van parlar de la fam que patien la majoria dels parisencs va dir “si no tenen pa que mengin pastissos”.
Han passat dos segles i és evident que els privilegis persisteixen. Els revolucionaris que van tallar la reial testa van promoure La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà dels que avui en deriven els Drets Humans. Uns drets que s’autoproclamen universals però amb un origen occidental, blanc i cristià recorden el colonialisme que exerceix l’occident capitalista a la resta del món. I malgrat això, son tremendament útils per exigir als estats responsabilitats pels seus abusos.
Tant avui com ahir les opressions d’uns i els privilegis dels altres estructuren cada dia, cada hora, cada segon de les nostres vides. Però el que és pitjor és que els privilegiats viuen en un sistema de poder tan sòlid i confortable, com el Versalles de l’absolutisme. No veuen i no entenen les persones múltiplement maltractades pel poder. No vull exculpar-nos als privilegiats de la responsabilitat: molts de nosaltres veiem el problema i la majoria l’ignora premeditadament per no sortir dels confortables privilegis. Com a privilegiats formem part d’un sistema de poder que mata i discrimina dia a dia.
La raça, el gènere, l’opció sexual, la diversitat funcional… són fronteres que estableixen la normalitat
De qui estic parlant? De molts de nosaltres: blancs, homes, heterosexuals. També feministes, també d’esquerres. Ignorem i perpetuem el racisme, el masclisme, l’homofòbia. I la nostra ignorància, deliberada o no, es converteix en una de les formes més dures i agressives del poder.
El racisme i la discriminació, com a formes de poder, avui en dia són sòlides com les fronteres, com les deportacions o com els CIE’s. Són liquides, com els micromasclismes o els microracismes. El poder és omnipresent però hi ha un fantasma que recorre Occident (també Catalunya, també l’estat espanyol), el fantasma de les persones racialitzades i la seva lluita oberta contra tota forma de discriminació. La raça, el gènere, l’opció sexual, la diversitat funcional… són fronteres interiors del poder que estableixen la normalitat (home, blanc, heterosexual, cis).
Per lluitar contra aquestes formes de poder i discriminació, exercides principalment pels estats, es va crear Iridia, Centre per la defensa Drets Humans. Lluiten contra a violència institucional utilitzant l’eina dels Drets Humans. Els Drets Humans van ser creats per l’Occident blanc després de la segona Guerra Mundial. No volien repetir Auschwitz. Fet lloable per una banda, però que malauradament ens recorda a l’anècdota de Maria Antonieta: van veure’s motivats a crear uns drets bàsics universals de les persones per una tragèdia pròpia, europea, mentre feia segles, per exemple, que es perpetuava el colonialisme europeu a tot al món. És més, mentre l’ONU declarava els Drets Humans Universals l’any 1948, Gran Bretanya i França encara exercien el seu poder colonial militar i explícit (després seguirà el neocolonialisme mitjançant altres mètodes) sobre regions d’Àfrica i Àsia. Per tant, els Drets Humans són realment Universals?
Iridia celebrava el seu segon aniversari. I ells, que utilitzen els Drets Humans com a eina, van plantejar un debat sobre la seva naturalesa eurocèntrica i controvertida i al mateix temps sobre la seva gran utilitat. Aquest debat també és un espai de reflexió i autocrítica. Segons Maria Olivella d’Iridia “aquest debat també és un espai de reflexió i autocrítica”.
Itziar Ruiz-Gimenez, professora de la UAM de Relacions Internacionals i Estudis Africans, ens indica quin són als límits dels Drets Humans que els fan tan problemàtics. Per una banda “es construeixen a través d’un instrument fonamentalment jurídic i això planteja molts reptes i problemes perquè els sistemes jurídics serveixen per al manteniment del poder”. Per altra banda, ens parla del seu individualisme inherent. “Aquest troba i fragmenta als individus enfront del poder i no permet parlar de concepcions més col·lectives que vénen d’Àfrica i Àsia, de l’ètica de les cures o de la solidaritat. Segons Ruiz-Gimenez “El problema dels Drets Humans és que estan molt ancorats a l’estat-nació. El poder està desplegat a escala global i local a través de xarxes transnacionals on no només són els estats els que exerceixen el poder. La doctrina dels Drets Humans no ha posat l’èmfasi al poder de les corporacions i d’aquesta elit global”.
La doctrina dels Drets Humans no ha posat l’èmfasi al poder de les corporacions i d’aquesta elit global
Malgrat això també ens explica les potencialitats dels Drets Humans. Per una banda, malgrat el seu origen blanc, androcèntric i eurocèntric, els estats estan obligats a complir-los a conseqüència de tractats internacionals. Per altra banda, els Drets Humans tenen una gran capacitat expansiva “els sectors socials exclosos d’aquest poder (dones, nens i nenes, persones amb diversitat funcional, el col·lectiu LGTBI) van lluitar per expandir els Drets Humans.” Amb això “podem fer un altre relat de l’origen dels Drets Humans”.
Patsilí Toledo, jurista xilena i membre del grup d’investigació de la UAB en dret i gènere Antígona, ens fa una defensa de l’ús dels Drets Humans des d’Amèrica Llatina. Xile ha estat un país on s’ha utilitzat molt el marc dels Drets Humans per a denunciar a la dictadura de Pinochet. Ella entén que és una eina útil i necessària. “És cert que dret és una institució patriarcal però o treballem en aquest àmbit o ens n’anem “al monte”, és a dir, crear el nostre món a part. A Amèrica Llatina és possible renunciar a l’estat, aquí és molt difícil”.
La jurista ens parla també de la relació problemàtica dels activistes de l’Estat espanyol amb els Drets Humans. “Els Drets Humans permeten avergonyir estats”. “És important que com a societat ens prenguem seriosament aquests valors i plantegem aquestes crítiques. A l’Estat espanyol tristament la transició no va contemplar la veritat com un element fonamental. A Xile de veritat n’hi ha hagut, per altra banda, de justícia n’hi ha hagut molt poca. Aquí a Espanya, per altra banda, estem pagant les conseqüències d’haver renunciat a una veritat històrica. Aquesta és important per construir un discurs de valors comuns”. Segons Toledo els Drets Humans serien un bon marc per a lluita per a la memòria històrica.
Els Drets Humans estan en mans del poder i per molt que els vulguem resignificar seran utilitzats pels seus interessos
Però no totes les mirades són optimistes amb l’ús dels Drets Humans. En el cas de les persones migrants el desemparament és total. Ainhoa Nadia Douhabi treballa des de fa 10 anys a centres de menors no acompanyats, és a dir, “infància migrant que no té referents adults al territori espanyol”. En aquest cas la Generalitat assumeix la tutoria legal dels menors. Aquest sistema de protecció del menor, basant en els Drets Humans, segons Douhabi, “és deficient i genera discriminació cap als joves migrants”, ja que “molts d’aquests poden acabar a algun CIE -Centre d’Internament per a Estrangers- i ser finalment deportats”. En aquests centres s’hi dóna “sistemes de control migratori basats en el racisme institucional”. El cas de Walter – recollit a un llibre d’Enrique Martínez Regera- n’és un exemple. “Una família camerunesa emigrada a Cantàbria va viure un infern, ja que el sistema de protecció del menor jutjava les seves formes de criança. Aquest simple fet, de jutjar formes de criança alienes, pot acabar amb la retirada d’un fill de la seva família i que després sigui donat en adopció a una família blanca, sense contemplar la possibilitat que aquell nen pugui ser acollit per la seva família extensa”. Per l’administració la seva família formava part del mateix problema. Aquesta realitat “no es contempla ni als Drets Humans universals, ni als drets de la infància, ni en el que entenem com a humà”. “El dret està creat per no desbordar, per controlar la societat, inclús els Drets Humans“. Segons Douhabi els Drets Humans ja estan en mans del poder i per molt que els vulguem resignificar seran utilitzats pels seus interessos.
Resignificar els Drets Humans per actuar políticament és un dels objectius de Patricia Caro Maya, psicòloga i investigadora. Caro Maya com a gitana creu que el marc dels Drets Humans és l’únic que pot emparar les dones del poble rom. Tal com ens explica “el principal instrument de vulneració de drets de les dones gitanes són les mateixes polítiques públiques d’inclusió de la població gitana”. Els Drets Humans, al ser supraestatals, poden servir per a denunciar els abusos de l’estat. Malgrat això, segons la psicòloga, és molt important que es resginifiquin els Drets Humans. “Què significa per a nosaltres els drets de les dones gitanes? Què significa el nostre dret a la participació política? Què signifiquen els nostres drets econòmics? Què signifiquen els nostres drets reproductius?”. A tall d’exemple, en aquest últim cas “les dones gitanes pateixen violència quan la treballadora social decideix que amb dos o tres fills ja en té suficient al·ludint que les gitanes tenen molts fills”. La cultura gitana en molts casos és equiparada a la marginalitat. De la mateixa manera que el dret a l’avortament, la lliure elecció del nombre de fills també són drets sexuals i reproductius.
“Som posseïdors dels conceptes i les paraules i les hem de resignificar al llarg del desenvolupament de les societats”. Des d’aquest punt de vista Caro Maya considera que els Drets Humans són útils, malgrat reconèixer que estan construïts des d’una perspectiva “gachocèntrica” – que fa referència a la paraula caló “gachó”, que significa home no gitano. “Les polítiques públiques d’exclusió ens afecten i això és una realitat. Un exemple: Un 90% de nois i noies gitanos pateixen violència als centres educatius”. O que “les dones gitanes morin 30 anys abans que les paies simplement pel seu sexe i pertinença cultural és una vulneració dels Drets Humans”. Segons Caro Maya fins que no hi hagi un mínim d’igualtat en Drets Humans no es pot començar a desconstruir de manera crítica els Drets Humans. Per a la investigadora és fonamental que “tots i totes tenim el mateix dret que es reconeguin les diferents necessitats”, ja que això vol dir que “cap cultura, cap sexe, cap edat, cap identitat sexual o de gènere ha de ser paradigma de res”. Al cap i a la fi “la vulneració dels drets de les dones gitanes afecta el dret de les dones en general, també a les dones paies“. Si aquestes últimes creuen que les dones gitanes pateixen vulneracions per culpa del “masclisme gitano” estan cometent un error, ja que l’opressor és el mateix. Es tracta “d’una manera de dividir i vèncer”. “Hem de treballar juntes, ja que l’enfocament integral i interseccional dels Drets Humans és fonamental”.
L’origen dels Drets Humans universals és blanc, androcèntric i eurocèntric
Els Drets Humans universals són realment problemàtics. No hi ha dubte que el seu origen és blanc, androcèntric i eurocèntric. El relat oficial, encara assegut en aquesta perspectiva del poder, no permet fer visibles els problemes i contradiccions que generen. El cas del nen migrant Walter n’és un exemple. Malgrat això de manera desacomplexada i sense dogmatismes des d’alguns dels col·lectius discriminats s’ha convertit en una eina útil per a confrontar-se amb el poder. Tal com proposa l’activista gitana Patricia Caro Maya “llegir els Drets Humans, resignificar-los i utilitzar-los com a eina política” En definitiva reapropiar-se dels Drets Humans i del seu potencial expansiu.
I tornem a la paradoxa del començament. Per a tots aquells que no se senten discriminats, s’ha acabat fer la Maria Antonieta. Cal fer un ‘reset’: escoltar i fer autocrítica. Tot això està passant ara mateix, cada dia, a cada poble o ciutat. I sense cap dubte també hem d’obrir-nos; mirar més enllà dels Drets Humans i la història europea –per exemple la meva Maria Antonieta-, i entendre que són útils però no universals.
