La xarnegada i la república

La gent xarnega i apàtrida, com jo, som les més interessades tant en la independència com en evitar que el règim de 78 es refundi en un nou Estat, encara, més centralista i neoliberal.

Què vol dir xarnego? Si és que vol dir alguna cosa

Diu l’etimologia (segons la Viquipèdia) que el mot xarnego bé dels mots castellans «lucharniego o nocharniego» referits a gossos utilitzats en caceres nocturnes. Després del pas per l’occità es va transformar en xarnego i va agafar el significat de mestís. En català es va referir primer a la gent filla d’una persona occitana amb una catalana fruit de les migracions del segle XVI. Al País Valencià es feia servir per designar afectuosament a la gent de Múrcia (com a barreja de valencians i castellans). Als anys 50 i 60 va tenir un ús despectiu per referir-se als immigrants de parla castellana que venien a Catalunya. Avui és un terme difús utilitzat per referir-se a aquella part de la població de Catalunya de parla castellana.

Com queda palès al paràgraf anterior el terme ha evolucionat molt al llarg de la història, però sempre s’ha fet servir per definir de manera simplificadora un conjunt de persones diverses. Fins i tot de vegades s’ha volgut donar la volta al terme com va fer Paco Candel el 1979 amb la seva obre ‘Un Charnego en el Senado’. Tanmateix era un terme molt en desús fins que el procés de lliure determinació de Catalunya el va posar de moda, especialment i com veurem més endavant pel part de l’espanyolisme de dretes. Un espanyolisme que ha volgut identificar la gent castellanoparlant amb la defensa de la unitat de l’Estat tot plantejant el següent axioma: «Los charnegos no pueden defender la autodeteminación ni la independencia de Cataluña». Han cercat en tot moment portar el conflicte nacional a la qüestió identitària incorrent de nou en la simplificació de gent diversa i plural. De fet l’entelèquia de Tabàrnia no deixa de ser una concreció geogràfica dels llocs on els denominats xarnegos, serien majoria de la població. Algú em podria dir que la utilització de l’accent andalús per generar personatges estúpids, masclistes, etc.. És freqüent a certs cercles catalanistes. Sense negar-ho, es pot perdre de vista que l’assimilació del fet andalús a l’humor o la indolència és generalitzada a l’Estat espanyol.

“L’intent de Brigitte Vassallo de defensar allò mestís sense pàtria és lloable; fins a cert punt, em sento identificat”

En resposta a aquesta utilització per part de les dretes espanyolistes i part de les dretes catalanistes del terme xarnego (curiosament Duran i Lleida que durant molts anys va ser còmplice d’aquesta assimilació despectiva, des del catalanisme, ha estat clarament aliat de l’Estat espanyol), l’activista social Brigitte Vassallo ha plantejat un defensa de la no identitat xarnega. De fet aquest article sorgeix a partir de la lectura de les seves reflexions en l’article publicat a CRÍTIC ‘Allò popular, allò divers, allò charnego‘, i amb la intenció de posar el focus en allò material, més enllà de les identitats.

L’intent de Vassallo de defensar allò mestís sense pàtria és lloable, de fet fins a cert punt em sento identificat. Des de ben petit em vaig deixar de sentir espanyol perquè no entenia què volia dir, i fora d’alguna professora a l’escola fins als 12 anys no vaig conèixer cap persona catalanoparlant, tot i viure a Sant Feliu de Llobregat primer i després a Sant Andreu de la Barca. Quan anàvem a l’institut un company va escriure a la pissarra «Ni castanyada, ni castañada, castanyà» i uns altres una mica més grans van fundar l’efímer «Frente Charnego de Liberación Nacional» situant la capital a Santa Coloma de Gramenet i designant com a primer president a Justo Molinero. L’adjectiu efímer ve de la seva primera i darrera acció consistent en anar a penjar unes pancartes i que va ser avortada per la Guàrdia Civil quan els va requisar el material. Aquestes dues anècdotes reflecteixen en part el desarrelament, tenyit d’humor, de bona part de la població que com afirma la Brigitte Vasallo no té pàtria.

Però el que no podem fer és assimilar la inexistència d’un sentiment patriòtic, signifiqui el que signifiqui, amb la inhibició generalitzada d’aquesta part de la població respecte a la qüestió nacional. Aquest extrem l’analitzaré al darrer apartat de l’article.

Què votem la xarnegada?

Un fet destacat és que el terme xarnego és molt més utilitzat per la dreta nacionalista espanyola, fora de Catalunya, per referir-se a les persones que van migrar a Catalunya des d’altres territoris de l’Estat. Per exemple, l’ínclit Federico Jimenez Losantos va utilitzar el mot xarnego per insultar a Jorge Javier Vázquez, titllant-lo de “xarnego de Badalona” quan el presentador de ‘Sálvame’ va expressar que estaria a favor d’un referèndum sobre la independència. Aquesta dinàmica s’ha reproduït molt durant l’estiu de 2017 quan moltes famílies tornaven a les seves poblacions d’origen per vacances i havíem d’aguantar com molts familiars ens deien. “¿Pero tú que eres charnego como puedes ser independentista?”

Cituadans ha construït la seva campanya basant-se en aquesta pregunta, tractant d’identificar la gent que ells titllen de xarnega amb l’espanyolisme. Per molt que líders destacats de l’independentisme d’esquerres com David Fernández, Vidal Aragonés (de famílies castellanes), Anna Gabriel (de pare andalús i mare filla de murcians) o Quim Arrufat (de pare i mare de la província de Terol) podrien incloure’s en aquest calaix de sastre que designa el mot en qüestió.

“I ara com expliquem llavors l’èxit de Ciutadans a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona?”

Ara bé, com expliquem llavors l’èxit de Ciutadans a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona? Certament la força liderada per Inés Arrimadas ha tingut uns bons resultats, es mou a una forquilla del 33% al 38% del vot a les zones on millors resultats ha tret. Zones en les quals la població que es podria designar com xarnega és molt més gran. A tall d’exemple podem mirar la distribució de vot a Sant Andreu de la Barca (a la qual em vaig criar) on un 38% dels vots van anar a parar a forces que defensen l’autodeterminació o la independència. Sant Andreu tenia una població de 886 persones el 1950, 4.870 al 1970 i 14.298 al 1986, per tant queda clar que la immensa majoria de la població és migrant castellanoparlant. Llavors des del punt de vista de la identitat com expliquem que el 38% de la “charnegada” no voti Espanya? Si mirem l’Hospitalet de Llobregat, que va passar d’una població de 5.000 persones el 1900 a 38.000 el 1930 i que entre 1950 i 1970 va veure com la seva població creixia en 140.000 persones, la distribució de vot es repeteix, igual que passa a Sabadell, Sant Coloma o Cornellà. Aquests i altres fets com la victòria d’ERC a les municipals a Sant Vicenç dels Horts deixen clar que no existeix un vot unitari segons aquesta suposada identitat de la gent castellanoparlant.

Inés Arrimadas i Xavier García Albiol han volgut situar la idea que l’autodeterminació no importava ningú, que la gent passava del tema, però la realitat els ha desmentit absolutament. De fet tant Ciutadans com el PP han basat la seva campanya a defensar la unitat del Regne d’Espanya. I com hem vist la participació en les dues darreres convocatòries electorals al Parlament de Catalunya, molt marcades per la qüestió nacional, ha obtingut rècords de participació a tots els municipis catalans. Fet que deixa molt tocada l’afirmació que a la gent xarnega no ens interessa la qüestió nacional. La polarització s’ha estès a molts àmbits de la vida, a les balconades, als centres de treball, als centres educatius… i això ha fet que la gent s’hagi hagut de posicionar, a favor o en contra del dret a l’autodeterminació i també respecte a la independència. Certament no hi ha hagut un debat pobre sobre els avantatges i inconvenients de la independència, perquè la discussió s’ha centrat en si es podia exercir la lliure determinació o no. D’aquí que la invisibilització de la gent que no volia prendre partit de la que es queixava la Brigitte Vasallo sigui certa, més enllà que fossin més o menys gent. No obstant la meva discrepància és si aquesta inhibició davant d’un conflicte que, legítimament, se’t pot fer estrany, serveix de quelcom.

La resposta per mi no passa per dir que qui no es posiciona, accepta el que diu el guanyador, sinó que parteix de la idea, crec que compartida amb una activista com la Brigitte Vasallo, que cal lluitar en qualsevol circumstància.

Les desheretades de la globalització neoliberal

La globalització ha trencat els equilibris econòmics i polítics que van conformar l’Estat espanyol les darreries del segle XIX: l’exemple més clar és el pacte entre burgesies, mitjançant el qual la petita i mitjana burgesia catalana fabricava els productes que es venien a l’Estat, especialment el tèxtil. Tal com ens demostra la teoria del desenvolupament geogràfic desigual de David Harvey avui els pols geogràfics d’acumulació capitalista competeixen entre si a escala global i per això necessiten el control del capitalista col·lectiu (l’Estat, capaç de promoure les infraestructures i lleis necessàries) per competir amb altres pols d’acumulació. D’aquí que quan es debatia l’Estatut de 2006, una de les discussions principals fos el dèficit d’infraestructures. Això passa a Catalunya, a Escòcia, Flandes etc. Per tant, el control de ports, aeroports, transport ferroviari, la construcció de carreteres és central perquè les burgesies locals es puguin convertir en un pol logístic d’acumulació de capital (Catalunya serà logística o no serà, que deia l’eurodiputat de Convergència Ramon Tremosa) per a poder competir a la globalització neoliberal. A banda, necessita una economia d’escala que passa pel corredor mediterrani. La burgesia radicada a Madrid i que controla l’aparell estatal no es pot permetre un corredor Catalunya-País Valencià, amb 10 milions de persones amb dos ports connectats per tren a poc més de 1.000 quilòmetres del corredor del Rhin.

D’aquí l’aposta recentralitzadora de l’Estat espanyol que necessita recuperar la gestió dels recursos per evitar desintegrar-se. Queda clar que existeix un conflicte entre sectors de la burgesia, estatal i sectors de la burgesia catalana, que durant anys van governar conjuntament l’Estat espanyol. Aquesta discrepància suposa una oportunitat per a les classes populars, no només de Catalunya sinó de tot el regne. Cal aprofitar aquesta baula feble per mirar d’acabar amb la maquinària de dominació i explotació que significa l’Estat espanyol, la darrera forma del qual és denominada Règim del 78.

Durant anys CiU, des de la Generalitat, i el PSC des dels municipis metropolitans, van gestionar els recursos oblidant les perifèries socials (nivell de renda) i urbanes (ubicació geogràfica), amb algunes excepcions com la llei de barris. Aquest abandonament es va agreujar durant el període de la globalització neoliberal i va arribar al paroxisme amb la gestió austericida de la crisi. De fet aquest comportament de fer pagar la crisi als més febles s’ha repetit a tot Europa i els EUA i està provocant la venjança de les perifèries urbanes i socials que després d’haver vist com la socialdemocràcia acceptava el Consens de Washington i es llençava a privatitzar i retallar ha optat per donar suport als populismes de dretes, com Marine Le Pen, Donald Trump, Alternativa per Alemanya, UKIP a Anglaterra o les victòries de les dretes als feus obrers del nord d’Itàlia com Gènova.

“Ciutadans compleix una funció històrica: recollir el descontentament de les perifèries per restaurar l’Estat”

Aquí aquest moviment està encarnat per Ciutadans (C’s) que compleix una clara funció històrica, recollir el descontentament de les perifèries urbanes i socials per restaurar un nou Estat espanyol més centralista, en benefici de les grans corporacions i les elits. El partit de Rivera pot convertir-se en un partit prefeixista, com a partits similars en la resta d’Europa; fins ara han utilitzat l’odi irracional als catalans i l’espanyolisme més simple (l’única cosa que van cridar en el seu míting després de les eleccions, a més de «Presidenta», va ser «soy Español») per construir un moviment polític en una manera similar a altres partits d’Europa que han utilitzat els migrants o els musulmans (els jueus en una altra època) per construir-se en base del rebuig de l’altre i no centrar-se en els problemes reals; això no és comparar la situació del poble català amb els immigrants per descomptat, solament el mètode de Cs; per substituir el PP. Cs necessita alguna manera per guanyar el suport popular, les seves polítiques neoliberals i seguidistes del PP no els ajudaran a aconseguir aquesta meta; i probablement el rebuig dels catalans no serà suficient, per tant la idea de no «tocar» la qüestió nacional catalana no evitaria que la nova dreta creixés a l’Estat espanyol com ha passat a tants llocs del món. Quant temps passarà abans que Cs descobreixi els immigrants?

“No existeix una única identitat xarnega, ni tampoc catalana o espanyola. No hem d’acceptar que les dretes les imposin”

El gran vot per Cs entre sectors de la classe treballadora castellà parlant és molt preocupant; no és mateix que votar al PSC (un partit amb un vincle històric amb la classe treballadora i, encara que clarament espanyolista monàrquic, amb una certa imatge catalanista). Què pot passar si el projecte tecnocràtic autoritari de l’Íbex s’imposa? Quin futur ens espera a les perifèries? Podem veure el futur als EUA, Hongria, Polònia o les Filipines. En aquest sentit la gent xarnega i apàtrida som les més interessades a evitar que el Règim de 78 es refundi en un nou estat, encara, més centralista i neoliberal. Per tant, si tenim clara la funció històrica de Ciutadans, no podem col·laborar a fer que la pugui assolir.

Vol dir això tirar-se en braços del projecte de les dretes independentistes? Per mi, no. Cal aixecar un projecte polític que interpel·li les perifèries urbanes, socials i culturals i que posi el focus en cobrir socialment les necessitats fins ara han estat oblidades. Existeix un període encara en el qual les burgesies i els seus partits no estaran d’acord, un període d’afebliment de certa maquinària estatal, esperar assegudes a què arribi la lluita perfecta ens condemna a no fer res mai. No intervenir en aquest conflicte també significa que les dretes puguin portar-lo al terreny identitari, com volen fer des de la ultradreta que agita l’espantall de Tabàrnia, com a l’Ulster o al Tirol del Sud, o bé que passi com al Canadà on la defensa de la independència del Quebec (sense pla per assolir-la) tan sols serveix per tenir una classe política diferenciada.

Des del punt de vista de les perifèries, necessitem respondre algunes preguntes: té algun element positiu la conservació del règim monàrquic-espanyolista? Cal o no incidir en el conflicte polític actual? Per mi les respostes són “No” a la monarquia i “Sí” a intervenir. Però intervenir amb una pràctica política que ens permeti ser protagonistes i tenir veu pròpia en el conflicte que vivim avui a Catalunya. Això implica enfortir les aliances a nivell estatals i euromediterrànies, posar en valor les diferents identitats i el concepte de mestissatge, dintre d’una realitat objectiva subalterna i comuna. Implica deixar clar que no existeix una única identitat xarnega, ni tampoc catalana o espanyola i no acceptar que les dretes les imposin. En aquest sentit, polititzar aquesta subalternitat de les classes populars en benefici propi és un camí que cal explorar.

Óscar Simón Bueno es considera català fill de pares extremenys, segons alguns “xarnego descastat”. És professor interí de tecnologia a Secundària i activista social.
4 comentaris
  • Roger Caballe 6 de març de 2018 - 22:26

    Què passa a “CRITIC” amb els i les xarnegos (gues)? Crec que ja en portem quatre articles.
    Fullejo altres publicacions i no sembla que per elles s’hagi posat de moda el tema “xarnego”.
    Malgrat ser catalano parlant a casa, em vaig criar en el bell mig de la “xarnegada” a Badalona.
    La meva infantessa va transcòrrer ben xarnega. I què?
    Llegint tots els articles de “CRITIC” no veig on es vol anar a parar.

    • Guillem Galera i Léger 7 de març de 2018 - 17:31

      Amic Caballé,
      A mi el debat em sembla necessari, interessant i enriquidor tot i que, lògicament, no tot el devessall d’idees exposades en cada un dels quatre articles em semblen igualment vàlides, solvents i/o actuals. El fet que la resta de mitjans no en parli, ans al contrari, distingeix el CRÍTIC per sobre de la mediocritat de bona part de l’ecosistema mediàtic i comunicatiu del nostre país.
      Més enllà de la llengua en què s’expressa part de les classes populars (a mi, personalment, se me’n fot) i que, com bé diu l’amic Óscar Simón, si algú especialment les designa com a xarnegues és la dreta nacionalista espanyola, el que crec que és greu és que una part significativa d’aquestes (no arreu, com ha quedat ben pal·lès com explica l’amic Simón o com es pot llegir ací: https://www.naciodigital.cat/noticia/148037/arees/metropolitanes/classes/unitat/popular/falsant/hipotesis/reduccionistes#.WnoQdvdqWUV.twitter) s’hagin sentit interpel·lades per una partit de dretes altament reaccionari que va fer una campanya molt agressiva a través la qüestió identitària. I, com és visible, la campanya continua. Si hi ha fractura, com alguns preocupats pels àpats de Nadal clamen, són aquests els que la promouen. En tenim un bon exemple amb la imbecil·litat aquesta de territori presidit per un antic director de teatre.

      • Sergi Picazo 14 de març de 2018 - 0:18

        Doncs, sí, Amic Caballé.

        Opino igual que el Guillem. Crec que el debat sobre la identitat i l’alteritat, sobre què és poble català, i que se’n sent part i qui s’ha sentit -potser- desplaçat o menystingut és un debat de país importantíssim. I també crec que ja és hora que el debat el faci una generació nova sense els tabús ni els pactes que van servir segurament per altres èpoques, i que no desmereixo en cap cas, com les del PSUC, Pujol i el PSC de l’àrea metropolitana barcelonina. Ara que estem en procés de construcció o reconstrucció o repensament -o el que es vulgui- d’una possible República -encara que estigui més lluny o més aprop, o la consideris impossible o utòpica, o no- és precisament un moment excel·lent per afrontar aquest debat sobre què som i qui som.

        Per mi, encara falten per unir-se a aquest debat les comunitats migrades els darrers 15 o 10 anys a Catalunya. Seria encara més enriquidor, crec.

        SERGI PICAZO

  • Roger Caballe 14 de març de 2018 - 16:52

    Amics tots,
    el terme xarnego feia temps que no el sentía. Fa uns anys un colombià que porta molts anys aquí em va dir que el terme “sudaca” ja no era pejoratiu i era acceptat. Ja fa temps que no sento el mot “sudaca” i molt més “xarnego”, malgrat els molts anys circulant per Cerdanyola, de població provinent d’Andalusía, majorment.
    Per tant, jo creia que eren Història. Es veu que estic equivocat.
    Per cert, en termes jurídics jo també soc “xarnego”: mare aragonesa i pare català.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog