15/03/2018 | 19:00
L’esquerra torna a competir amb la dreta mirant el dit i oblidant-se de la lluna. I gairebé sembla guanyar les primeres posicions en la cursa del pensament correcte, salvant de nou obstacles de coherència.
Ja fa uns dies que s’arrossega l’escàndol d’una conversa privada, divulgada trencant procediments judicials, amb un interès primordial, per sobre de qualsevol altre: apartar de la política i fer mal a un alt càrrec d’ERC i, de retruc, al partit al qual pertany, que li ha obert expedient. Com a dona i feminista tampoc m’agraden les expressions que diuen que diu Lluis Salvadó (no l’he escoltat, no he volgut fer créixer el comptador de visites d’una conversa robada). Però és que em sembla que, en tant que afer entre amics, no m’haig de fer res. El que va dir, si ho va dir, va ser en privat, amb un igual, sense intimidar ningú, en l’exercici lliure de la seva llibertat de fer bromes del pitjor gust i masclistes. Per això em desconcerten tant alguns escarafalls de gent que creia més entenimentada i que he pogut llegir als mitjans.
Profundament enemistada amb la ‘Llei mordassa’ que s’aplica a l’espai públic, demano la coherència de no voler-la aplicar en l’àmbit privat. I fer tot el possible perquè desaparegui amb totes les censures. Lluís Salvadó té tot el dret, com el tenim totes i tots, d’expressar-se en llibertat, de forma no políticament correcte, amb un igual amb qui comparteix un codi après en una societat hipòcrita i patriarcal, misògina i molt masclista: l’objecte de l’escàndol es produeix en un “microclima” que va de telèfon a telèfon, que podien creure ingènuament lliure d’espietes i paràsits. I no hi tenim cap dret a intervenir. Si hi ha algun límit al lema feminista d'”allò privat, també és públic”, és aquest. Tampoc tenia cap dret Antena 3, enfangada cada dia en un oportunisme sense filtres i que rendibilitza els “micròfons” judicials, a posar en antena la conversa el dia després del 8 de Març i de les espectaculars accions reivindicatives, vagues i manifestacions feministes. Per embrutar el paisatge. Per augmentar l’audiència. Per seguir tirant fang a ERC. Pel bé dels grans grups mediàtics.
Si Salvadó ha de dimitir per una conversa privada, que no haurien de fer diputats i exdiputats amb actituds masclistes que sí que interfereixen en la política?
Personalment, crec que les paraules de Salvadó són una mostra (i no de les més notables) d’un masclisme eixordador que amara la política. Però AtresMedia demostra una estranya sensibilitat i selectivitat “feministes” encantant-nos amb l’exhibició de les misèries que més convenen a C’s i PP. Per exemple, que jo recordi, cap de les televisions privades (ni les públiques, ja de passada) no varen dedicar ni un minut de cap programa, ni varen escriure ni un mot a les seves webs, sobre com, de forma no excessivament dissimulada, a la passada legislatura, la presidenta del Parlament va ser objecte de la condescendència masclista fins a límits difícilment acceptables. O com varen patir també el masclisme dominant, amb menysteniment de jutjat de guàrdia, diputades d’ERC, o de la CUP, de manera reiterada. La conclusió de tot plegat seria que si Lluís Salvadó ha de dimitir per una conversa privada, que no decideix res, què no haurien de fer alguns diputats o exdiputats que s’han fet els amos de les actituds masclistes a l’engròs que sí que interfereixen en la política.
Una República centrada en allò privat o en allò públic?
La pregunta que em torna a semblar molt oportuna és: havia de dimitir Clinton per tenir sexe amb la Mònica Lewinsky o perquè va mentir? Crec que la qualitat de la República que tantes volem ha de fugir de les temptacions totalitàries d’espietes de qualsevol Lluís que es desfoga dient bestieses, per grosses que ens semblin i siguin, en privat. Tot té un context, I també les sortides de to. Hi ha acadèmics que parlen de la solidesa i qualitat dels drets de ciutadania segons tinguin un background social que s’endinsa en la cultura dels valors públics o dels privats. França seria l’exemple més clar d’una revolució republicana basada en valors públics. Si hi afegim a aquest decantament pel qual és públic, una conquesta activa dels drets (no la concessió que pot tenir molt més fàcilment data de caducitat) la qualitat de la República hi guanya molt en solidesa. El que voldria deixar ben clar és que qualsevol República que es reclami de la llibertat i la igualtat, s’ha d’aprofundir en el que es correspon amb els valors públics i asseguren, per exemple, que el que és públic es defensa de la voracitat dels grans lobbies financers, i ni es privatitza ni mercantilitza el que hauria de ser de totes. Per exemple, la salut, les pensions, i més.
A l’exemple que donaré ara per explicar-me millor també hi juga un paper en Lluis Salvadó, amb el vistiplau dels diputats i diputades de la majoria parlamentària… I per aquest cas ningú li demana ni explicacions ni dimissió, encara que tot plegat pot ser molt més important i potencialment més perillós que el fet que parli, en un moment desafortunat, de la dimensió de glàndules mamàries femenines.
La qualitat de la República que tantes volem ha de fugir de les temptacions totalitàries d’espietes
Es tracta que a les acaballes de la passada legislatura es va aprovar el Codi Tributari de Catalunya, i qui des de l’Administració en va ser un ferm defensor va ser en Lluís Salvadó, que d’altra banda ha jugat un paper destacat en la lluita contra el frau. Aquest Codi, tanmateix, contempla la creació d’un Consell Fiscal, que textualment, havia de “contribuir a la millora de la qualitat de les normes que han de regular la fiscalitat a Catalunya, avaluar i difondre els resultats obtinguts per part dels diferents organismes que integren l’administració tributària de la Generalitat de Catalunya, i participar activament en la definició de les estratègies que cal aplicar per reduir el frau fiscal i promoure les bones pràctiques, tant per part dels contribuents i col·laboradors socials com per part de les administracions tributàries.”
Per la seva composició, els grans despatxos d’assessorament passen a tenir un paper destacat en el Consell Fiscal i es consagren com a peça fonamental de l'”open government fiscal friendly”. Quan es va valorar en ponència, la Plataforma per una Fiscalitat Justa i Gestha, entre altres, alertaven que semblava molt difícil que cap organisme públic que estigui en mans de Price Waterhouse Cooper i amics, pugui vetllar per una fiscalitat progressiva i distributiva i combatre el frau, l’evasió i l’elusiò fiscals… personalment, em sembla una broma de molt mal gust que l’expresident Artur Mas, que (teòricament) s’havia enviat a la paperera de la història ens seguís dictant la seva política “business-friendly”.
Quina República volem?
O donem prioritat i optem de forma decidida pels valors públics, o correm el perill de perdre una gran oportunitat si ens deixem temptar pel que ens demanen les entranyes I el “quedar bé” petit burgès I capellanesc. No podem voler una República gata maula de temptacions totalitàries que penetra a la vida quotidiana, a les nostres converses de Whatsapp, de Telegram o en els DM de Twitter. No podem fer compatible les lleis-mordasses amb els valors republicans. El feixisme és també aquesta insídia i delació que no ens deixa espai per desfogar-nos en la incorrecció I no permet reciclar-nos -després de la transgressió que portem a l’ADN per segles de patriarcat I masclisme- en valors d’igualtat I sororitat.
No podem voler una República gata maula de temptacions totalitàries que penetra a la vida quotidiana
Per acabar: crec també que la República o és feminista, o no serà. Però si s’ha de bandejar polítics, que no sigui per expressions masclistes en privat fora de context, sinó per no defensar prou els béns i serveis públics o, en aquest cas concret, la Hisenda pública. Una hisenda amiga de la gent, distribuïdora de veritat, en progressiu, de la renda I la riquesa, i no pas a les ordres de Price-Waterhouse-Cooper.
