“Si n’has sortit amb vida és que no et va disgustar tant”

  • Cati Canyelles Gamundí / @ccgamundi
  • diumenge, 29 abril 2018
  • Comenta
  • Feminisme

Cati Canyelles Gamundí / Foto: EUGENI GAY

El procés judicial de la Manada ha produït i reproduït fins al final tot un conjunt d’idees masclistes que enfocaven el judici més cap al que havia fet la denunciant abans, durant i després dels fets denunciats, que no entorn dels acusats i del que se’ls imputa amb proves incontestables. En quin altre delicte es podria donar importància processal al que fa la denunciant amb la seva vida personal després dels fets? Si això pot passar, és per mor d’una cultura que potencia, legitima i sistematitza uns valors misògins que menystenen les dones i les qüestionen constantment.

Seria ingenu pensar que tota aquesta arquitectura cultural que hem mamat des de la infància, la que intervé a l’hora de violar, no influeix a l’hora de jutjar. La sentència de la Manada és una clara vulneració dels drets humans que alimenta la desconsideració social de les violències masclistes. Ens trobam, com està sent habitual darrerament, davant una expressió més de violència institucional per part del sistema judicial espanyol. L’eina que suposadament ha d’impartir justícia s’ha encarregat d’exercir encara més violència, revictimitzant i estigmatitzant qui ha acudit a l’entramat judicial.

Darrere la decisió judicial hi ha la mateixa ideologia misògina que legitima les violacions com la que jutja

Virginie Despentes explica a ‘Teoria King Kong’ que, segons l’imaginari masclista, “si surts amb vida d’una violació, és que no et degué disgustar tant”. És la mateixa idea que sustenta la resolució. Rebaixar a abusos una evident agressió sexual envia un missatge inequívoc a la societat. És una sentència contra totes les dones: banalitza la violència sexual, ens diu què valen els nostres cossos i ens qualifica d’objectes sexuals passius. El que hi ha darrere la decisió judicial és la mateixa ideologia misògina que, amb la impunitat, legitima les violacions com la que jutja. De manera molt didàctica, als potencials agressors els connecta amb els seus privilegis: tenen dret d’accés als cossos de les dones, com diu na Laia Serra. No es tracta de cercar tipologies d’homes potencials agressors. Violen, senzillament, perquè ho poden fer, perquè sentències com aquesta els ho permeten.

No es tracta de tres magistrats que pixen fora de test ni ens ve de nou cap de les idees amb què han justificat tant la sentència com el vot particular. Es tracta de cultura, de totes aquelles idees que compartim com a societat, que formen part del nostre inventari mental de manera tan potent que tendim a naturalitzar-les i a no ser conscients del biaix que suposen. No totes les persones en som partidàries, però sí que totes les reconeixem, les reproduïm, les consumim o bé les patim de manera més o menys activa mitjançant acudits, discursos, anuncis, relacions, actituds, comentaris, rols i una infinitat d’altres productes culturals com, per exemple, resolucions judicials. D’aquí que és important assumir la responsabilitat que tenim com a societat davant aquestes vulneracions de drets.

És una sentència contra un 8-M sense precedents. És una guerra d’universos simbòlics en pugna

Aquesta sentència és, també, un cop de puny damunt la taula davant un 8-M sense precedents que albira l’horitzó d’una revolució cultural. És un mecanisme de defensa d’un ordre masclista que es veu subvertit davant un moviment feminista fort que, tira a tira, s’erigeix amb contundència. “És una guerra”, es diu a les xarxes socials. I, certament, ho és. Una guerra d’universos simbòlics en pugna, de cultures amb valors contraris: reproduir la dominació masculina o lluitar contra la vulneració dels drets de les dones.

Tot això, com pareix que ja ha assumit el govern central, apunta cap a la necessitat d’una revisió de la tipificació penal dels delictes sexuals. Diria més: de totes les expressions de violència masclista. Entre molts d’altres aspectes, és imprescindible revisar la idea de consentiment. Però no oblidem que més enllà de la legislació, és també, i sobretot, la praxi judicial que pot limitar l’accés a la justícia de totes aquelles persones discriminades a la societat. La llei és posada en pràctica per persones amb unes idees o altres sembrades, i són aquestes les que poden determinar que tengui lloc una experiència revictimitzadora.

Tanmateix, no ens enganyem, el sistema penal espanyol són les eines de l’amo. Es pot revisar el Codi Penal, però sent conscients que això no basta. Es pot exigir formació en perspectiva de gènere al conjunt de professionals judicials, tasca molt necessària. Però fa falta anar més enllà, generar una altra cultura (judicial), un altre imaginari amb uns paràmetres feministes. Cal, i ara és l’hora, d’assentar una cultura feminista i interseccional.

Cati Canyelles és antropòloga i membre d’Irídia, Centre per la defensa de drets humans.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog