Carta de Jordi Cuixart a Enric Canet, del Casal dels Infants del Raval: “Tanquem totes les presons i comencem de bell nou”

Jordi Cuixart, en una entrevista a CRÍTIC / JORDI BORRÀS

Estimadíssim Enric, amic,

De nou, una carta teva on les paraules em són de gran confort i no pas per recrear-me les orelles, seria molt poc lloable per part meva, sinó per la pau que transmeten i el convenciment que no perdem mai l’esperança.

No fa pas gaire, vaig poder rebre resposta de la M. Pilar, la companya d’en Jaume Botey amb qui havíem coincidit per darrera vegada a la presentació de la campanya d’Òmnium “Lluites compartides”, a la Marina, a la terra d’en Candel, on ell ens va voler acompanyar i on, en acabar l’acte, em digué a cau d’orella: “Jordi, sàpigues que teniu un soci més a partir d’avui”. Tot un referent i un motiu d’autoestima col·lectiva.

Em fa feliç que compartissis la carta que et vaig enviar; de fet, no em trec del cap el conte d’en Gianni Rodari del Jaume de Vidre: és molt bonic i tant de bo els murs de la presó fossin de vidre i ens servís per veure’ns i poder trencar l’aïllament a què ens volen condemnar.

Guanyarem Enric, però només si és una batalla sense vencedors ni vençuts, només si som capaços de perdre la por, la por d’allò que ens és desconegut; la por de donar-nos als altres, com ens deixà dit en Brecht: “El millor regal que pots fer als altres és l’exemple de la teva pròpia vida“.

Va venir el pare Abat de Montserrat i arran de la visita he fet molt bona amistat amb el Padre Paulino, el capellà de la presó; ens mou la curiositat de l’un per l’altre i és un home bo i generós. No defallim, tampoc amb això.

Hi ha un text de ‘Bhagavad Gita’ que trobo excepcional, és del 18.59 i diu: “Si no lluites en la teva batalla de la vida perquè amb egoisme tens por de la lluita, la teva decisió és en va: la Natura t’obligarà“. Bh. G., 18.59

Sense cap voluntat de màrtir, però, escolto una veu dins meu que em diu que això és inevitable, Enric, i que el presidi no és en cap cas la representació de cap derrota, sinó un pas útil més per continuar endavant.

Un pas de gegant, fixa’t si no ara en el 8-M o en la lluita dels pensionistes i què dir de la dignitat de la societat catalana el dia 15 d’abril emplenant els carrers de Barcelona, sindicats (i estic segur que molts empresaris honestos), entitats del tercer sector, partits (els necessitem també), clubs esportius, Òmnium, l’ANC…; tots al carrer per demanar que volem que s’aturi la repressió i ho volem fer junts, sense blocs, sense renúncies i sobretot sense por.

Estic bé, Enric, serè i molt conscient de la sort de poder viure amb coherència amb allò que considerem just; tant és així que la cel·la és la meva llar, el mòdul el meu barri i la presó la meva ciutat. No hi veig maldat; tot al contrari: m’adapto a les paraules de Pere Casaldàliga quan ens diu una cosa similar a: “Com més dono, més tinc i menys necessito“. No ho trobes genial? Vaig llegir d’ell fa molts anys una afirmació vital: “Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit“.

Aquí dins hi ha menys desigualtat que al carrer, però és només en el dia a dia artificial, perquè, essent menys encara, és molta i, tot i no saber exactament com es resol la diligència i els delictes, el que sí que puc afirmar taxativament és com no es resoldrà mai, i és amb les presons. Tanquem-les totes i comencem de bell nou!

El meu petit va fer un any, amb el pare a la presó. No sento gens de vergonya, però el regal s’està construint, que espero que d’aquí a alguns anys entengui que davant la possibilitat de ser derrotats no hauria pogut viure amb el dubte de què hauria passat si no ho haguéssim intentat. Així ha estat i em sento amb forces per continuar lluitant. La Txell me’n dóna molta i veure en els seus ulls que l’autèntica revolució era a l’interior de cadascun dels nostres cors. Em sembla màgic tot plegat. Com més reprimits ens volien, ara resulta que ens alcem dient que som lliures. Lliures, Enric, lliures!

I el Casal? I el meu Raval? Busqueu uns minuts amb el bo d’en David Fernàndez i que et parli del projecte “Lliures”. Concepció Arenal: “Les forces que s’uneixen no sumen, sinó que es multipliquen

Us enyoro, però us estimo més!

Jordi Cuixart és president d’Òmnium Cultural i soci de CRÍTIC. Actualment està pres a Soto del Real. Si voleu escriure-li, ho podeu fer a l’adreça següent:
Jordi Cuixart
Módulo 10 – Centro Penitenciario Madrid V, Soto del Real. M-609, Km 3.5,
28791 Soto del Real, Madrid

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog