14/05/2018 | 10:01
Israel ha guanyat Eurovisió amb una cançó que parla del poder de les dones mentre el seu exèrcit bombardejava Gaza, dones de Gaza incloses, i a 3 dies de la commemoració de la Nakba, el Dia del Desastre per als palestins i, no ho oblidem, per a les palestines.
Fa molts anys que defenso Eurovisió com una eina de comprensió de la geopolítica europea davant l’escàndol condescendent de qui ho considera un espectacle kitsch per a les classes populars. Aquest ‘populatxo’ menyspreat representa res menys que els 204 milions d’espectadors a tot el món que el festival va tenir el 2016, per exemple. Eurovisió és un dels dispositius de propaganda política més grans del món, per on se’ns colen totes les violències, normalitzades sota l’aparença d’un simple espectacle sense transcendència. Però en té, i molta.
Eurovisió és una eina de comprensió de la geopolítica europea i no un espectacle kitsch
Fa no gaire, vaig oferir un taller a la Comissió Europea i vaig tenir l’oportunitat de parlar amb un alt càrrec del govern austríac sobre LGTB-fòbia. Aquella persona em va explicar, molt orgullosa, que a Àustria no hi ha LGTB-fòbia i va posar com a exemple de demostració l’èxit de Conchita Wurst, austríaca, a Eurovisió l’any 2014.
Israel ha provat de tot per netejar-se la imatge: l’any 1998 va guanyar enviant a Dana Internacional, una dona trans. El 2008 va enviar Boaz Mauda, un jueu d’origen iemenita i el 2009, a Noa (cantant ben sionista) amb la palestina Mira Awad. L’any passat, Hovi Star, persona queer, portava un vídeo ple de drons que representaven estrelles… els mateixos drons que bombardegen els territoris palestins.
Les vides de les comunitats trans, d’origen àrab jueu o de les palestines d’Israel són tan miserables com a qualsevol altre lloc del món. Però Israel té un interès específic en mostrar-se com l’única democràcia d’Orient Mitjà, o el lloc més LGTB-friendly del món i Eurovisió és un dels seus aparadors predilectes. Benjamin Netanyahu ja ha apuntat que el festival es celebrarà a Jerusalem, la ciutat que reclamen històricament com a capital d’Israel però que té reconeguda internacionalment la seva part antiga com a territori palestí. A força de mostrar la cúpula daurada d’Al-Aqsa als catàlegs de viatges a Israel es va consumant l’acceptació de l’ocupació que donarà pas a l’ocupació final del territori històric palestí. És així que es va fent: la propaganda forma part de la guerra.
Menys Butler i més Eurovisió si volem entendre realment com s’està jugant la batalla del gènere
Aquest any, Israel juga la carta del feminisme i els cossos de dones no normatius. El feminisme està sent el darrer dispositiu de propaganda capturat per Europa. Catalunya en va donar un gran exemple durant el Procés, com ja he analitzat en altres ocasions. Són línies vermelles que no s’haurien de traspassar mai. No estem gens preparades per desmuntar aquests arguments, i hi caiem com a mosques. I no ho estem, en part, perquè menyspreem els escenaris en què la propaganda s’instal·la. Menys Foucault i mes Shakira. Menys Butler i més Eurovisió si volem entendre realment com s’està jugant i capturant la batalla del gènere.
Aquesta nova propaganda, que jo anomeno ‘purplewashing’ i des de l’acadèmia denominen sota el marc del femonacionalisme, ens ha de posar en estat d’alerta urgent. Les nostres lluites no haurien de ser capturaves, els nostres cossos no haurien de servir per tapar els bombardejos a Gaza, ni les violències que patim haurien de servir per a arrencar del poble palestí la seva Jerusalem històrica. No en el nostre nom, un cop més. Mai més en el nostre nom.
