Etnicismes

Xavier Díez / Foto: LOURDES CLARAMUNT

És sabut que les comparacions històriques les carrega el diable, i que, en tota discussió política, els anacronismes serveixen de pots de fum per confondre l’adversari. L’encomiable tasca intel·lectual del president Quim Torra no s’escapa del linxament públic de la trinxera mediàtica espanyola pels seus escrits sobre un període com el republicà. Qui ens hem dedicat a fer recerca i reflexió sobre aquest moment històric no ens podem estar de ser conscients de les dificultats d’abordar qüestions controvertides en un moment de confusió a tots els nivells. Ara bé, el que és indubtable és que el primer terç del segle XX és el d’una batalla intel·lectual entre un catalanisme que tracta de reinventar-se i articular-se pel que fa a discurs i projecte i un nacionalisme espanyol que treu tota la seva artilleria per negar-lo i agredir-lo, i fer servir totes les armes (també la dimensió ètnica, com d’altra banda succeeix arreu d’Europa) per neutralitzar-lo.

De fet, el lerrouxisme, una clara operació d’Estat en un moment en què la crisi del 98 (i l’eclosió d’independentismes europeus) evidencia projectes nacionals alternatius als d’un Estat incapaç de seduir, serà un dels primers intents de neutralització de la dissidència nacional. Aquest moviment, amb inquietants paral·lelismes amb el C’s actual, fa servir la demagògia per atreure treballadors descontents amb la burgesia catalana, encara que també per tractar d’atreure el lumpen proletari enfront de la tradició llibertària i republicana catalana, sense dubtar a fer servir la violència, tant contra el catalanisme (no és infreqüent agredir grups de sardanistes) com contra l’anarquisme (es dediquen a difamar els inicis de la CNT o militants com Salvador Seguí, al qual acusen de ser, literalment, un “terrorista”).

Torra, seguidor de la literatura periodística del republicanisme dels anys trenta, és crític amb el món llibertari del moment

Tanmateix, si ens centrem en allò que, per necessitat de col·locar una etiqueta, anomenaríem “classes populars”, hi veiem contradiccions no gaire diferents de les actuals. Un observador volgudament distanciat i alhora pròxim com l’anglès Gerald Brenan, que va viure de primera mà els esdeveniments dels anys vint i trenta, assenyalava al seu ‘Spanish Labyrinth’ la doble naturalesa de l’anarquisme espanyol (i, tanmateix, d’epicentre barceloní). D’una banda, detectava un anarquisme místic i insurreccional, rural, i sobretot de base meridional, coexistent amb un altre de caràcter societari, de tradició i llenguatge republicà, obsessionat per l’organització, col·lectivista –més que comunista–, més urbà que rural, on la catalanitat –no exempta d’un llenguatge universalista– esdevé un fet assumit amb naturalitat.

Més enllà del seu relat confús, Brenan, com molts altres observadors coetanis com historiadors contemporanis, no consideraven que aquestes diferències tinguessin a veure amb cap “volkgeist” determinista, sinó pels condicionaments del context i per cultures polítiques divergents. I, si hi ha algun espai on aquestes tensions són evidents és, per exemple, en la formació de la CNT, on coexisteixen aquestes tendències divergents sovint de manera problemàtica. Si algú com Seguí té èxit com a líder sindical, és precisament per la seva habilitat a l’hora de cosir projectes i cosmovisions aparentment incompatibles, i a l’hora de fer-les convergir amb un projecte polític integrador amb el republicanisme d’esquerres a fi d’atreure’s classes mitjanes i quadres professionals. I aquesta és una de les causes per les quals passa la major part del període 1917-1923 a la presó, fins que és assassinat.

Torra, com a fidel seguidor de la literatura política i periodística del republicanisme dels anys trenta, és especialment crític amb el món llibertari del moment. Tanmateix, abans de la proclamació de la República, la CNT i l’independentisme republicà català van tendir a col·laborar. Només cal recordar les bones relacions entre Francesc Macià i Joan Garcia Oliver, que havien arribat a negociar la possible participació en les diferents conspiracions independentistes, com ens recorda un magnífic estudi de Marc Santasusana, ‘Quan la CNT cridà independència’, o, com reconeixia l’anarquista de Reus a les seves memòries, una música que es repetia en la bona connexió i amistat personal entre Lluís Companys i Francesc Layret amb el mateix Salvador Seguí. Tanmateix, a partir del moment en què s’obté la restauració de la Generalitat, les tensions, en un moment especialment complex, acaben esclatant. I ens trobarem en una dècada dels trenta en què ambdós espais (l’obrer, encarnat en l’espai anarquista, i el republicanisme) experimentaran un dur enfrontament.

Fou la CNT un factor d’espanyolització com defensava bona part del catalanisme republicà? O fou el nacionalisme català un projecte excloent?

És aquí on trobarem una de les polèmiques històriques irresoltes per la tendència a abusar de la trinxera ideològica. Fou la CNT un factor d’espanyolització com defensava bona part del catalanisme republicà?, o fou el nacionalisme català un projecte excloent? José Luis Oyón té un magnífic treball, ‘La quiebra de la ciudad popular’, comparable amb un altre excel·lent llibre de Chris Ealham, ‘La lucha por Barcelona, clase, cultura y conflicto’, que ens situen la de la ciutat de les perifèries, amb desenes de milers de persones arribades d’arreu de l’Estat (molt sovint fugint més de la repressió de cacics rurals que de la misèria), a qui les expectatives sobre la República són molt elevades, i que en les decisions de les primeres setmanes del Govern de Macià, acaben esdevenint decebedores, sobretot arran de la repressió policial del Primer de Maig de 1931. Passa que, enfront de l’esperança de gestos que canviïn la visió de l’explotació diària i constatable, les autoritats republicanes continuen amb la tendència de la dictadura i la Restauració a tractar el problema social com una qüestió d’ordre públic. O que en el reformisme social que podem veure en el primer Govern d’ERC trobem certes dosis de paternalisme que xoca amb certa cultura política autogestionària, posada a prova diàriament en el sindicat i l’ateneu.

Com tot, aquesta part de la història està travessada per contradiccions, com demostren també els testimonis d’història oral de Pere Sánchez, o com m’explicava l’historiador –i testimoni de l’època– Abel Paz, a qui vaig tenir el privilegi de tractar alguns anys. A l’hora de la veritat, la convivència entre autòctons i arribats era fluida i vinculada més per qüestions de classe i de veïnatge que per origen.

ERC era una amalgama on podien conviure elements conservadors i etnicistes, amb unes relacions fluides amb els anarquistes

Aquestes tensions també tenien el seu reflex en la mateixa organització anarcosindicalista. La temptació de simplificar ha portat alguns historiadors a diferenciar entre els sindicalistes d’ofici i veterans de l’organització dels primers anys i l’anarquisme insurreccional de la FAI, que tindrien la seva expressió en l’escissió trentista (els sindicats d’oposició) i el gruix de l’organització, disposada a fer una “gimnàstica revolucionària” per assolir un comunisme llibertari allunyat de l’ideari de reformisme social republicà. Ara bé, la realitat era més que complexa, i, a partir de mirar-se el detall dels esdeveniments, es pot dir que existia promiscuïtat generalitzada entre catalans d’origen i sobrevinguts. Els diversos grups d’afinitat com Los Solidarios n’és un exemple, com també ho són els germans Sabaté, molt actius en el maquis anarquista, que venien d’un Hostafrancs, teòricament, territori murcià. Abel Paz, historiador i memorialista provinent d’Almeria, sempre em parlava en el seu català republicà après al carrer, i, a tall d’exemple, recordava la normalitat en la relació amb companys seus catalanoparlants a l’escola La Farigola, del Clot. A tall d’exemple, durant molts anys, el seu millor amic va ser Llibert Sarrau, autòcton company de militància.

A la banda oposada, el catalanisme republicà, d’un caràcter creixentment independentista també mantenia les seves pròpies contradiccions i relacions ambigües amb aquest espai. La mateixa ERC era una amalgama heterogènia on podien conviure elements conservadors i etnicistes, amb unes relacions fluides i de proximitat amb els anarquistes. Sense anar més lluny, el mateix Companys havia estat un advocat que va ser sempre al costat de la CNT i que defensà desenes d’anarcosindicalistes, a banda de la seva amistat profunda amb Seguí. Martí Barrera, pare d’Heribert Barrera, fou alhora un dels cofundadors de la CNT i d’ERC. Ara bé, en el món de la publicística, i en un moment de durs enfrontaments interns sota la pressió creixent d’una República Espanyola sense republicans, on els sectors reaccionaris no paraven de conspirar contra Catalunya i contra la República, i en un context internacional en què les democràcies van caient l’una rere l’altra, trobarem alguns periodistes i opinadors que combaten de manera agra contra el món llibertari, i que tracten de despersonalitzar aquest adversari a partir d’un discurs essencialista. És quan s’explota la imatge del “murciano”, en la línia de llibres com el pseudoreportatge de Carles Sentís sobre el “transmiserià”, les exageracions, frontereres amb la difamació, dels articles de Josep Maria Planes sobre les concomitàncies entre anarquisme i gangsterisme o els advertiments demogràfics sobre una hipotètica substitució ètnica de Joan Anton Vandellós a ‘Catalunya, poble decadent’.

La idea d’una subclasse perillosa que atempta contra la civilització, atribuïda al nazisme, és de molt abans

És el llenguatge i la conceptuologia dels anys trenta. La idea d’una subclasse perillosa que atempta contra la civilització, sovint atribuïda de manera exclusiva al nazisme d’acord amb les seves lleis de Nuremberg del 1933. Ara bé, cal recordar que això és una tendència anterior a la irrupció del nazisme i que és general a tot Occident. Des de principis del segle XX, l’eugenèsia és moda. Finlàndia, Suècia, i alguns estats dels Estats Units practiquen esterilitzacions abans que Hitler arribés al poder. Encara més: entre el mateix moviment anarquista, també apareixen textos eugenèsics a principis de segle, i especialment durant les dècades dels anys vint i trenta, en revistes com ‘Estudios’, ‘Eugenia’, ‘Ética’ o ‘Iniciales’, editades a València i a Barcelona, on es considera que hi ha grups socials que, segons les seves pràctiques –alcoholisme, violència, analfabetisme, malalties venèries, comportaments sexuals “desviats”, menyspreu per la cultura, masclisme…–, es comporten una –literalment– “degeneració de la raça”. Això és quelcom que impacta la primera vegada que es llegeix, per exemple a la tesi doctoral d’Eduard Masjuan o mentre jo redactava la meva pròpia.

Es pot dir que, abans del trauma del nazisme, el real, no el fet servir pels franquistes nostrats, gairebé totes les ideologies –tret potser de les lligades al catolicisme– flirtejaven amb la idea de l’etnicitat i la manera de com seleccionar artificialment els “més aptes” per a la reproducció, i impedir-ne la dels “degenerats”. Aquesta ideologia era motivada, en alguns casos, per aconseguir tenir una “nació més pura”; en el cas llibertari, per tenir un proletariat més fort per poder portar a la pràctica la tan anhelada revolució. En altres termes, entre els mateixos anarquismes es menystenia tot aquell que bevia, que fumava, que anava amb prostitutes, practicava l’endogàmia, era feble de caràcter, mostrava escasses aptituds intel·lectuals o mostrava comportaments reaccionaris: en altres termes, formaven part del “lumpenproletariat”, imatge que sovint apareixia a la mateixa literatura anarquista.

Ningú no pot mantenir discursos etnicistes vinculats amb l’origen, perquè la identitat és un fenomen d’elecció, de construcció personal, allunyada d’essencialismes

Paradoxes del 36, d’una banda, quan el teatre es col·lectivitza per part del Sindicat d’Espectacles de la CNT, la programació en castellà serà més extensa que en el passat –malgrat que els teatres s’acaben especialitzant per gèneres i llengua– i, per a horror del crític Domènec Guansé, mai no s’havia representat tant de flamenc a Barcelona. Per contra, la col·lectivització de l’educació, gràcies al Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) presidit per l’anarquista Joan Puig Elías, permet, per primera vegada en la història, la universalització del català com a llengua vehicular en el sistema educatiu. D’altra banda, la revolució permet gaudir d’una (precària) independència de fet, mentre que republicans i comunistes conspiren per posar fi a l’experiència revolucionària, i, un cop assolida l’hegemonia al maig del 37, perden tota capacitat d’iniciativa i veuen creixentment intervinguda l’autonomia pel Govern de l’Estat. Malgrat tot aquest conjunt de contradiccions, el cert és que la culpabilització mútua persisteix com un fantasma.

Ha passat un segle. Hauríem de fer un esforç per evitar fer servir el passat com a justificació del present o com a arma política. La identitat, especialment a Catalunya, no pot tenir el mateix contingut que fa quatre generacions. Avui ningú que vulgui ser pres seriosament no pot mantenir discursos etnicistes vinculats amb l’origen, perquè la identitat és un fenomen d’elecció, de construcció personal, allunyada d’essencialismes. Precisament, la catalana n’és de caràcter postnacional, com no pot ser d’altra manera tenint en compte una òbvia heterogeneïtat La disputa que veiem avui és un pot de fum per impedir veure una realitat. Aquells que es resisteixen a atorgar la condició de nació a Catalunya tracten de mantenir l’hegemonia legal, cultural i disglòssica, a l’Espanya de matriu castellana. Tanmateix, a la Catalunya del 2018, aquell nascut a Almeria, com Abel Paz, es resisteix a tenir el mateix estatus, no del nascut a Sabadell, sinó de les nascudes a Nador, a Buenos Aires o a Manila. En una República Catalana, aquells que reivindiquen la sang per mantenir determinats privilegis s’horroritzen amb la igualació d’un mateix estatus. Aquells que consideren que la catalana és una cultura tan inferior com l’índia o la mandinga, o la guaraní, fan tot el possible per mantenir el seu privilegi de ser “espanyol”, i el luxe de no haver de fer un esforç d’adaptació, no a una cultura catalana, sinó precisament a un cosmopolitisme que tant reivindiquen, encara que no de base espanyola, sinó des de l’igualitarisme universalista.

Xavier Díez és escriptor, historiador i articulista.
2 comentaris
  • Pere 22 de maig de 2018 - 9:32

    Josep Maria Planes va ser assassinat. Per qui?

  • Xavier Diez Rodríguez 22 de maig de 2018 - 14:52

    Hi ha certa polèmica històrica, al voltant. La versió més acceptada atribueix el seu assassinat a Justo Bueno, un vell conegut de la FAI que també va reivindicar la mort dels germans Badia. És probable perquè Justo Bueno (nom prou irònic) va amenaçar de mort a Planes. Tanmateix, qualsevol grup d’acció de la FAI podria haver estat, en la convulsa i venjativa Barcelona dels primers mesos de la revolució. Planes estava assenyalat per establir connivències entre la delinqüència comuna i l’anarquisme, en base a les seves investigacions “gangsters a Barcelona”, que aporta una informació interessant, tot i que, al meu entendre, esbiaixada. Com demostren els articles de Torra, fins ara no hi ha hagut un debat historiogràfic tranquil i desapassionat sobre el que va passar a la Barcelona dels anys 30. Malgrat conèixer el període, jo tampoc no m’atreveixo a jutjar un moment confús.
    Sobre Justo Bueno:
    https://ca.wikipedia.org/wiki/Justo_Bueno_Pérez

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog