Deixin governar el president Torra

…i el president Rajoy.

Dijous passat, Joaquim Torra i Pla assumia el càrrec de president de la Generalitat de Catalunya. En un acte gens solemne (sense quasi convidats, premsa o autoritats) esdevenia cap de l’Executiu català. Torra, que va prometre el càrrec al Saló Verge de Montserrat, de dimensions més reduïdes que el tradicional Saló Sant Jordi, donava continuïtat al paper que ja havia adoptat a Berlín uns quants dies abans: una voluntat de projectar subalternitat respecte a Carles Puigdemont. Els símbols són importants en política.

El nou cap de l’Executiu era escollit pels vots a favor d’exconvergents i d’ERC, amb l’abstenció de la CUP. La lògica de la campanya de les eleccions del 21-D (la de blocs) seria la que guiaria com calia esperar l’aliança governamental, malgrat impediments varis, desconfiances i recels. L’elecció de Torra ha anat acompanyada d’un gran rebombori parlamentari i comunicatiu. A partir d’uns tuits i dels seus textos escrits anteriorment, s’ha anat desgranant la visió política de l’ara ja president. Un nacionalisme conservador i essencialista que, encara que no hegemònic, ha conviscut dins de la tradició catalanista. La novetat radica en la seva explicitació descarnada i el caràcter desacomplexat de la seva prosa.

Els textos del president han començat a ser traduïts i ja estan corrent per cancelleries. Mala peça al teler

El pensament de Torra no ajudarà a la internacionalització de la causa independentista, tampoc la catalanista. A Europa tot el que soni a nacionalisme genera d’entrada rebuig. Només les reivindicacions nacionals construïdes a partir d’una perspectiva civicorepublicana i com a demanda democràtica poden arribar a generar certes simpaties. Els textos del president han començat a ser traduïts i ja estan corrent per cancelleries, arena política i intel·lectualitat de tot Europa. Mala peça al teler.

A aquesta polèmica se n’hi ha afegit una altra: només és previst que 3 de les 13 carteres siguin ocupades per dones, un minso 23%. Fa temps que no es veia a Catalunya (tampoc a Espanya o a les comunitats autònomes) un Executiu tan poc paritari. Però encara més: estaria incomplint la Llei d’igualtat aprovada pel mateix Parlament el 2015. Sembla que no s’hagi pres nota que el feminisme ha arribat per quedar-se, que la mirada lila ja és hegemònica.

Legislatura precària i amb molta gesticulació

Moltes analistes han indicat que s’inicia una legislatura precària i inestable (Govern en minoria, dificultats de trobar aliats i un Executiu que pot respondre a legitimitats diferents) que de forma buscada (com a part d’una estratègia) o inevitable (perquè no sigui possible la governabilitat) pot desembocar en eleccions anticipades a partir del 27 d’octubre. Si bé això és cert, aquesta pot ser també una legislatura de transició i es podrien donar algunes condicions per a la desescalada conflictual en el terreny polític (no pas judicial o social).

S’augura una legislatura amb molta gesticulació discursiva i carregada de simbolisme tant a l’arena política catalana com aquesta en relació amb l’espanyola. El president català (i com a mínim una part de Govern quan estigui constituït) continuarà allargant el discurs i el desafiament legitimista; el Parlament seguirà hegemonitzat per l’enfrontament entre blocs, malgrat que cada cop hi hagi més gestos cap a la distensió. Ara bé, no es preveu que es traspassin línies vermelles, com no ha succeït des del 28 d’octubre: ni desobediència al Tribunal Constitucional ni actes administratius que comportin l’actuació de Fiscalia.

En aquesta legislatura es podrien donar condicions per a la desescalada conflictual en el terreny polític

Una cosa similar podria passar en la contrapart espanyola. El Govern es mostrarà ferm i dur en el discurs. Els partits polítics estatals excepte Podem, en un replegament identitari propi de les conflictivitats de caràcter nacional, apujaran el to i faran declaracions i propostes que faran ressentir la qualitat democràtica del país. Però, junt amb això, el Govern de Mariano Rajoy (per voluntat o necessitat, tant se val) ja ha començat a donar senyals de voluntat de distensió: predisposició al diàleg, obertura de canals de comunicació discrets, no recórrer contra la delegació de vot perquè pogués celebrar-se la investidura… De fet, hi ha intents en aquest sentit des de just després de la proclamació de la DUI i de l’autorització del Senat d’aplicar el 155.

Ara bé, tinguin paciència. Seguirem veient episodis com el d’aquesta setmana en el qual hi haurà molt soroll: el nomenament de consellers presos o a Brussel·les com a acte de desafiament per un cantó; entrebancs de publicació al DOGC i, per tant, allargament del 155 per l’altre. La tensió a la qual ha arribat la crisi catalana necessita vàlvules d’escapament, munició argumental per als públics propis. Continuar el bucle per anar desmuntant el bucle.

També veurem com el front judicial va actuant amb autonomia fent enquistar el problema a través de la judicialització del conflicte: els jutges han adoptat un paper de combatents, aplicant el dret de forma militant, partisana. Però la gestió d’aquesta derivada té una naturalesa diferent i seria bo no mesclar.

La desescalada possible

La desescalada hauria de passar, doncs, per la recuperació de la normalitat institucional. Els dirigents de tots els partits de tradició catalanista, sense excepció, estan convençuts que cal obrir una nova etapa; també els del Partit Popular. L’apel·lació al diàleg de Torra i de Rajoy és una bona notícia. Abandonar les mesures excepcionals que van ser fructíferes per a ambdues contraparts sobretot en el darrer tram de la legislatura 2015-17. Som en fase de posar en funcionament les institucions catalanes i recuperar l’autogovern efectiu; de restablir les relacions institucionals malmeses, tant dins de Catalunya com entre institucions catalanes i espanyoles. A Barcelona i a Madrid és l’hora de tenir sentit d’Estat, de governar per a tots i totes, de prendre’s seriosament les institucions públiques.

És l’hora de tenir sentit d’Estat, de governar per a tots i totes i de prendre’s seriosament les institucions públiques

Segurament la consecució de la distensió en l’arena politicoinstitucional encara no serà distensió social. Conflictes com el de Canet de Mar haurien de posar-nos en alerta. Però la normalitat institucional és un primer pas per recosir el país. Tampoc no serà encara moment de la resolució del conflicte de fons (l’esgotament del model autonòmic). Probablement no seran ni el Govern de Torra ni el de Rajoy els que facin front al debat estructural que inevitablement s’ha d’obrir en algun moment, però poden encarar un escenari futur possible. I, en aquest sentit, seria bo deixar treballar els executius. A més, el tarannà personal dels dos presidents pot ajudar: un maximalista pragmàtic i un immobilista poruc. En política, la química personal també importa. Deixin treballar els executius. Que l’oposició sobre els projectes de país i la sana discussió al voltant de quina orientació han de prendre les polítiques públiques, que pot ser molt dura i profunda, es desenvolupi des d’una seriosa lleialtat institucional.

I partits i líders polítics, preparin el demà. Treballin en el nou escenari possible després de la desescalada. Les regnes de la negociació futura les portaran aquells que hagin fet els deures. Desenvolupin projectes, aliances, lideratges de futur i explorin nous escenaris fugint de la facilitat i seguretat que donen les postures ideologitzades alimentades en l’acció-reacció. Facin política. No es perdin per les branques i atreveixin-se a jugar fort. Qui ho faci abans pot sortir-ne millor parat. Se’n diu ‘correlació de forces’.

Gemma Ubasart és politòloga, professora de l’Àrea de Ciència Política, vicedegana de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona i sòcia col·laboradora de la cooperativa editora de CRÍTIC.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog