Tant se val que tinguis raó: això no canviarà res

Tinc amigues que diuen que l’assalt al cel promès el 2014 només ha produït la restauració del règim del 78. Assenyalen que Podemos ha rendibilitzat el capital polític del 15-M i l’ha entregat a Pedro Sánchez i al PSOE, pilar real de l’R-78, perquè ha transformat un moviment que reclamava democràcia real en un front anti-PP. És probable que tinguin raó.

Tinc altres amigues que lamenten que els independentistes d’esquerres proclamessin amb molta arrogància que ells, a diferència de Podemos, sí que trencarien el règim del 78, però que l’únic que han aconseguit ha estat legitimar un autonomisme descafeïnat i reforçar l’extrema dreta latent a tot Espanya, que allunya Catalunya i l’Estat espanyol de qualsevol possibilitat de canvi real. És probable que tinguin raó.

Altres amigues meves diuen que els anomenats ‘ajuntaments del canvi’ no han estat capaços de complir ni una de les grans promeses que van fer abans de guanyar les eleccions, i que a Barcelona segueix havent-hi desnonaments. És probable que tinguin raó.

La CUP i els Comuns parlen en nom dels moviments socials en lloc de deixar espai perquè parlin per si mateixos

Diverses amigues m’han explicat que es deixen la pell cada dia per arrancar el màxim de fites possibles d’una institució que mai no ha estat al servei de la cosa comuna, mentre que la majoria dels que les critiquen ho fan amb la nevera plena i amb la consciència tranquil·la d’aquell qui no assumeix contradiccions, perquè ha renunciat a canviar res. És probable que tinguin raó.

No fa gaire vaig escoltar una altra amiga que deia que les diferències que hi ha entre la CUP i els Comuns són qüestions de matís, que competeixen pels mateixos vots i que ambdues formacions parlen en nom dels moviments socials en lloc de deixar espai perquè aquests moviments parlin per si mateixos. És probable que tinguin raó.

En el meu article anterior a CRÍTIC deia que “el Procés ha estat, entre altres coses, una batalla interna entre nacionalistes i sobiranistes. Una lluita per l’hegemonia dins de l’independentisme entre els que es conformaven amb gestos de reafirmació nacional i els que, per contra, exigien mecanismes concrets per exercir la sobirania —com un referèndum. Aquesta batalla per l’hegemonia no està resolta”. És possible que l’elecció de Quim Torra com a president de la Generalitat em doni la raó.

Però suposem que jo tenia raó. Què canvia això? Aquest és el punt al qual vull arribar: tenir raó no serveix per a res. En aquest panorama polític dominat per les tertúlies, s’ha imposat la idea que fer política radica, bàsicament, a tenir raó. No és així. La política —la política emancipatòria— no consisteix a “obrir-li els ulls a la gent”, sinó en la capacitat de produir canvis en l’estat de les coses. Revelar la veritat és feina dels missioners, no de les activistes. Les militants han d’analitzar la realitat mentre intenten modificar-la. Som el que fem per canviar el que som, diu Eduardo Galeano. Tenir raó pot ajudar a trobar el camí; però, en si mateix, no canvia res. Encara més: a vegades tenir la raó és contraproduent. Fa pocs dies, Klini Nichtmitmachen ho resumia perfectament en un tuit: “A mi no se m’acut anar ‘de canyes’ després d’un desnonament aturat a dir-li a la gent que no es faci il·lusions, que la setmana vinent n’hi ha 3 més i que el capitalisme segueix tan fort com sempre”.

Conformar-se a tenir raó és propi de postures morals més que de propostes d’acció. Alguns exemples recurrents i recents d’afirmacions que, tot i que contenen la raó, són banals i no canvien res: “No poden posar a la presó els Jordis perquè és injust, i llavors, quedaria clar que a Espanya no hi ha democràcia”; “S’ha de demostrar que Ciutadans és de dretes”; “El PSOE sempre ha incomplert les seves promeses d’esquerres”; “El PP és el partit més corrupte d’Europa”.

Contra l’optimisme

Un altre dels trets característics del debat polític dels nostres dies és, paradoxalment, el contrari: la renúncia a la raó. O, millor dit, la renúncia a la racionalitat. Especialment clamorós és l’optimisme vinculat a la idea de progrés. És a dir, l’optimisme que s’obre pas davant de qualsevol evidència que no hi ha cap llei natural que permeti afirmar que estar pitjor és el preàmbul de la millora. Dit d’una altra manera: les societats no milloren de manera natural. Les condicions de vida poden empitjorar i els drets i llibertats guanyats poden desaparèixer, si no hi ha res que ho impedeixi.

De fet, les llibertats civils i polítiques són una anomalia històrica. Únicament han estat efectives en determinades parts del món durant períodes històrics molt breus. No hi ha res que convidi a ser optimista respecte al món i, especialment, a l’Estat espanyol. Tampoc després del canvi de Govern. Creure que recuperarem els drets socials i les llibertats civils pròpies dels estats del benestar europeus de la segona meitat del segle XX és utòpic i irracional. Els drets humans i els drets civils reconeguts al segle XX van ser producte d’un context molt concret —la postguerra mundial i l’inici de la Guerra Freda— que no té res a veure amb l’actual. La correlació actual de forces al món, i a Europa, no ens permet aspirar ni tan sols al compliment efectiu de la Declaració universal dels drets humans.

Davant de l’optimisme de la raó s’imposa el principi de realitat. Paulo Coelho diu que “quan una persona desitja realment una cosa, l’univers sencer conspira perquè pugui realitzar el seu somni”. És mentida. M’he passat quasi tota la meva trajectòria activista donant suport, sense voler, a aquesta porqueria de Coelho; pensant que tenir raó i posar-hi molt esforç era suficient perquè les nostres reivindicacions, algun dia, es facin realitat.

Probablement, no hi ha cap ideologia que serveixi, al mateix temps, per entendre el món i per transformar-lo

Mentre ens carreguem de raons i som optimistes, les extremes dretes han accedit ja als governs d’Itàlia, d’Àustria, d’Hongria, de Polònia, d’Eslovènia i d’Eslovàquia i són capaces de marcar l’agenda de la majoria dels governs europeus de manera molt més determinant que els moviments i els partits que defensen la vigència dels drets humans. No hi ha motius per a l’optimisme, per moltes ganes que en tinguem.

Assumir tot això implica una conclusió que és terriblement desencoratjadora: segurament la teva ideologia està equivocada. I encara pitjor: probablement, no hi ha cap ideologia que serveixi, al mateix temps, per entendre el món i per transformar-lo. No hi ha receptes: les que hi havia estaven equivocades, i les noves que creem erraran també.

Això no significa que ens hàgim de deixar endur per la resignació, sinó tot al contrari. La certesa de no necessitar un marc teòric que ho expliqui TOT sense incórrer en contradiccions és alliberadora. No fa falta; no t’atabalis si la teva ideologia et falla. A més, és una conclusió que millora la convivència en l’ecosistema polític: en la mesura que assumeixis que allò teu tampoc no servirà, més fàcilment suportaràs les receptes equivocades dels teus companys, dels teus amics, dels teus excompanys o dels teus veïns.

Després de 15 anys rumiant-la, crec que per fi he entès la màxima de Santi López-Petit: s’ha d’aprendre a viure sense esperança i a lluitar sense horitzó.

Hibai Arbide és periodista.
5 comentaris
  • Toni Lodeiro Zas 8 de juny de 2018 - 9:59

    M’ha encantat, moltes gràcies.

    Només una mirada complementària, o un desacord, no ho sé.

    Crec que l’optimisme i l’esperança cultivats i escollits conscientment sobre els fonaments d’un gran realisme i una flexibilitat no dogmàtica com les que demostra l’article són de les benzines més potents pels nostres projectes. “Optimisme realista” es diu. No menystinguem el paper de les emocions i fins i tot de la fe (no sé si la fe té plural) en la nostres vides, individuals i col·lectives. No som només raó, i la raó no ho és tot.

    ‘Conformar-se a tenir raó és propi de postures morals més que de propostes d’acció.’

    ‘La política —la política emancipatòria— no consisteix a “obrir-li els ulls a la gent”, sinó en la capacitat de produir canvis en l’estat de les coses.’

  • Plgmax 8 de juny de 2018 - 17:18

    Felicitats ! Escrit amb un claredat poc corrent entre la gent d’esquerres.
    Avui hi ha règims no democràtics que tenen més èxit que les democràcies. Ex Singapur o Xina.
    Als col·lectius d’esquerres que conec hi ha un deprecii extrem a les idees i al anàlisi. I no s’adonen dels ses prejudicis com bé dius.

  • Arnau M.V 8 de juny de 2018 - 20:35

    M’encanta l’article, inclús malgrat la conclusió final. No em barrufa el rerefons maximalista de la frase de Petit. Es a dir, l’activista sol estar preocupat per canviar el món, i es clar, això genera moltes frustracions. L’acció concreta també genera frustracions, però almenys el terreny de joc és abastable i les fites assolides ens donen benzina per continuar. És el clàssic axioma de l’autonomia: la revolució és “aquí i ara”; començant, sempre, per la intimitat de l’ego que ens separa. La nostre identitat imaginada, el cos, l’economia real que ens sustenta, les trampes quotidianes del biocapitalisme, l’urbanisme que ens condiciona, les xarxes que ens nodreixen… Aquest és el terreny de joc. Aquí estan els horitzons, aquí estan les esperances. Com diu Amador Fernández-Savater, “Es inútil esperar que Manuela Carmena o Ada Colau vayan a detener por sí solas la gentrificación que vuelve inhabitables nuestras ciudades mientras los demás seguimos con nuestra vida igual. Y es inútil también criticarlas por ello: es la queja del consumidor iluso al que le habían prometido otra cosa. Criticar es otra manera de esperar”.

    Res d’això nega la necessitat -potser avui encara una mica més urgent- d’establir estratègies a gran escala per evitar la degradació de les democràcies representatives i fer del defecte virtut. Però si el municipalisme és encoratjador (i a mi si m’encoratgen les petites transformacions assolides, especialment les que tenen una orientació post-capitalista) és precisament per la seva capacitat d’enllaçar l’escala abastable amb la gran escala global. Al focalitzar potser se’ns fa menys gros.

  • Arnau M.V 8 de juny de 2018 - 20:50

    Diu PLGMAX que als col.lectius d’esquerres hi ha “un despreci extrem a les idees i l’anàlisi”. D’una banda, la meva experiència en un projecte com Can Masdeu és que efectivament, el debat d’idees és bastant pobre. Però de l’altra, massa idea acaba en ideologia, que sol derivar en dogmatisme o en rigidesa. A vegades passa que pensant menys s’intueix millor… Apart, viure al món de les idees és una altre forma d’evasió. Sempre m’ha semblat que si l’esquerra escriu tants llibres -milers de llibres!- és per canalitzar la seva impotència i almenys guanyar la partida en aquest terreny que bé descriu l’Hibai: el de tenir raó. L’empoderament (el poder!) és molt més multidimensional que el simple fet d’arribar a una bona conclusió. D’altra banda, sovint una idea ben articulada és al mateix temps la llavor i el fruit del canvi tangible. Hi ha idees que han estat poderoses palanques històriques. És probable que també el Coelho tingui raó 😉

  • iru 11 de juny de 2018 - 23:10

    bé puc estar d’acord amb part del que dius, probablement les ideologies no estan a l’alçada del moment i la moralitat esquerranosa ens fa ser estúpids. El pragmantisme ha de tornar a l’esquerra si volem victories. Però la frase final de Santi la veig totalment erronea. DE fet crec en tot el contrari. S’ha d’aprendre a viure amb esperança i a lluitar amb un horitzó clar, un pla establert i uns objectius assumibles.
    Bé, disculpes per contradir als ideòlegs.
    SAlut

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog