Els catalans no enteneu el nacionalisme espanyol

Deixeu-me que us posi l’exemple del llaç groc. Quan al novembre passat el Tribunal Suprem va empresonar tots els membres del Govern que no s’havien escapat, després d’empresonar els líders de l’ANC i d’Òmnium, qualsevol podia preveure que era una decisió que faria tremolar els fonaments de la societat catalana. Era evident que condicionaria tot el debat polític posterior, que una part de la societat catalana protestaria amb totes les seves forces mentre que una altra part estaria del tot o en bona part d’acord amb l’acció judicial. El que pocs esperaven és que el debat, fins i tot l’enfrontament, aviat deixaria de ser sobre alliberar o mantenir els polítics a la presó, i passaria a ser sobre la forma en què era legítim que els detractors protestessin.

És exactament així com actua el nacionalisme espanyol. Mai no fa concessions, ni en les qüestions més accessòries. Sempre fa un pas endavant, amb la determinació de qui se sent legitimat i se sap fort. És un nacionalisme d’Estat, robust, internament plural, ben armat institucionalment, amb recursos educatius, culturals i democràtics. És l’hegemonia el que li permet ser fred com l’estereotip d’un funcionari de finestreta que no perdona un cèntim si la llei diu que li pertany.

Per això fa mesos que Catalunya debat sobre llaços grocs i simbologia groga, sobre espai públic neutre o pluralista i sobre pancartes en edificis públics, i no sobre l’empresonament d’un Govern que era al càrrec gràcies a una majoria parlamentària que va ser capaç de revalidar. Per això l’anomenada “ruptura de la convivència” és una cosa que el nacionalisme català fa com que menysprea en públic però tem intensament mentre al nacionalisme espanyol li passa el contrari.

El nacionalisme català és litúrgic, fluix, resistencialista, sovint friqui, impotent però exhibicionista

Els catalans no enteneu el nacionalisme espanyol, independentment de les vostres idees polítiques, independentment de si sou nacionalistes catalans, nacionalistes espanyols o no-nacionalistes com són l’àmplia majoria dels nacionalistes espanyols. És millor no especular sobre per què passa això, però el fet és que la manera com es mira des de Catalunya el nacionalisme espanyol sempre té un punt histriònic fruit d’un esquema simètric amb el nacionalisme català que enterboleix totes les anàlisis.

Expliquen els periodistes parlamentaris veterans una anècdota que, ‘se non è vera, è ben trovata’, que diu que Jordi Pujol, en els primers anys de la Generalitat, es molestava quan les manifestacions, de qualsevol tipus, es feien davant la Delegació del Govern i no davant la Generalitat. Els sindicalistes o qui fos que protestava no ho feien per fotre Pujol; òbviament, era un tema de costum: sempre havien protestat davant la Delegació. “Però qui mana és la Generalitat”, s’estirava Pujol els cabells. El president sabia que l’única manera de dotar l’Administració autonòmica de poder era que la gent pensés que en tenia. Poder simbòlic, a falta de poder real.

El nacionalisme català és així. Litúrgic, fluix, resistencialista, sovint friqui, impotent però exhibicionista. Requereix moltíssim esforç ser nacionalista català, perquè els nacionalistes catalans han de ser practicants, com els Hare Krixna que necessiten deixar-se veure per existir. Per això el nacionalista català sempre deixa anar el cèntim davant la finestreta del funcionari, perquè quina mandra discutir-se ara només per això, oi?

El cèntim és clau per diferenciar els nacionalismes. Per això les anàlisis simètriques que no tenen en compte el cèntim s’estavellen. Perquè no tots els nacionalismes són iguals: n’hi ha uns que poden no deixar anar el cèntim i d’altres no. I per això el nacionalisme català sempre anirà de ‘farol’ o no hi anirà.

Els catalans no enteneu el nacionalisme espanyol perquè no acabeu d’entendre ni tan sols què és

Deixeu-me que us posi l’exemple de les lleis suspeses. L’altre dia, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, explicava que ells estaven d’acord amb diverses de les lleis que el nou Govern vol rescatar, com l’antidesnonaments. Iceta ho assenyalava amb la mà estesa com una de les coses que podrien negociar entre Quim Torra i Pedro Sánchez, i té raó el líder del PSC en el fet que és possible que arribin a un acord. Probablement, el Govern de Sánchez no recorreria contra una llei com la 24/2015, com va fer el de Mariano Rajoy. I, al final, d’això es tractava, no? De protegir les persones en risc de desnonament, oi?

Doncs sí, però no. Això ho ha venut així el nacionalisme català, perquè és un nacionalisme que no està gaire segur que la població el segueixi en la seva causa i ha d’embolicar-la amb altres coses. Evidentment, la protecció contra els desnonaments és una cosa que molts nacionalistes catalans comparteixen. Però la discussió que es plantejava era prèvia, competencial, sobre qui podia decidir si donar aquesta atenció o una altra o cap, si la Generalitat, l’Estat, la Unió Europea o la Diputació. És clar que Torra es pot entendre amb Sánchez i fer una llei catalana sobre desnonaments que no sigui objecte de recurs. Més difícil és que Sánchez deixi anar el cèntim i accepti promoure un canvi constitucional que reconegui negre sobre blanc a la Generalitat aquesta competència. Catalunya pot decidir sobre això, doncs? Sí, en la mesura que hi hagi un Govern a Espanya que ho permeti, uns partits que no hi recorrin en contra i/o un Constitucional que li ho reconegui. És a dir, no pot, encara que en algun moment sembli que sí. Però aleshores els nacionalistes catalans ja hauran deixat anar el seu cèntim sota la idea que, si algú va a protestar, ho farà davant de la Generalitat. Que és del que es tracta.

Els catalans no enteneu el nacionalisme espanyol perquè no acabeu d’entendre ni tan sols què és. Durant aquests dies de canvi de Govern, diversos catalans no-nacionalistes catalans s’han deixat la gola en subratllar els efectes suposadament balsàmics que l’època de Sánchez pot tenir sobre la rebel·lió catalana —per usar el seu nom judicial. Consideren que, sense un Govern de nacionalistes espanyols a l’altra banda de la taula, el nacionalisme català quedarà retratat i fora de lloc. Creuen, en definitiva, que el nacionalisme espanyol és com el català, que té a veure amb els gestos de duresa cap a Catalunya que feia Rajoy i els seus, amb cantar “El novio de la muerte”. Una cosa que, evidentment, Sánchez no farà.

El nacionalisme espanyol és prou fort per no deure-li mai res a ningú i pot cremar tanta carn de canó com necessiti, perquè en té de sobres

Però el nacionalisme espanyol no necessita aquesta litúrgia simbòlica, ni molt menys fer-la des del Govern. La pot fer, de manera instrumental, igual que la pot no fer. És un déu al qual li és igual si se li prega o què se li predica: el seu poder no depèn d’això. Sense cantar “El novio de la muerte” pot, per exemple, decidir quin és el rang d’idees admissibles i inadmissibles, de la forma més natural del món. Per això, qualsevol membre del Govern de Sánchez pot aparèixer davant la premsa amb un somriure i explicar d’una manera molt cordial que el dret d’autodeterminació no és matèria de discussió política. I ja està, punt final, aquí s’acaba. A partir d’aquí, el nacionalista català pot aixecar-se de la taula i marxar, mostrant que és un intolerant que no té gens d’interès real a dialogar, o perdonar el cèntim perquè, home, no ens posarem així ara, després del que ens ha costat que ens rebin a ‘Madrit’, oi?

Inés Arrimadas no entén el nacionalisme espanyol. Albert Rivera tampoc. Els líders de l’oposició s’han emmirallat en el nacionalisme català per combatre’l amb les seves pròpies armes. Una mena de Tabàrnia abans que el concepte es posés de moda que els ha fet acabar assumint l’esquema mental del nacionalisme català. Com que per aquells els galons s’obtenen per mèrits i un nacionalista català sempre tindrà el favor d’un nacionalisme que se sap escàs i incapaç de permetre perdre ni un suport, Rivera i Arrimadas creuen que en el nacionalisme espanyol és igual. Per això, després de combatre en el front català durant anys donant tot el que tenien, estaven convençuts que el nacionalisme espanyol els recompensaria amb poder a Madrid. És el tipus de repartiment que hauria fet el nacionalisme català, que sempre mira abans altres interessos que el seu propi interès nacional.

Però, en el nacionalisme espanyol, les coses no funcionen així. Ell és prou fort per no deure-li mai res a ningú i pot cremar tanta carn de canó com necessiti, perquè en té de sobres. Per al nacionalisme espanyol, l’objectiu és tan clar, tan inqüestionable i està tan interioritzat, que tots som contingents i només ell és necessari. Per això és tan perillós fonamentar el teu èxit polític només sobre una interpretació concreta d’aquest nacionalisme. Més encara si ho fas sobre la part més exaltada; quan ho necessiti, el nacionalisme espanyol girarà cap a noves posicions i et deixarà en orsai sense misericòrdia.

Els nacionalistes espanyols han comprat la retòrica efectista que l’independentisme català ha desplegat i s’han escalfat

Arribats aquí, crec que convindreu amb mi que, en realitat, els nacionalistes espanyols últimament semblen no entendre el nacionalisme espanyol. Ho confirmen les banderes als balcons i els càntics de l'”A por ellos”, l’inexplicable complex d’inferioritat amb la llengua i creure que l’Estat espanyol està en perill. Sortir a la nit a treure llaços grocs i la perillosa autovictimització constant per suposats motius ètnics és no entendre ni fava del nacionalisme espanyol. Els nacionalistes espanyols han comprat la retòrica efectista que l’independentisme català ha desplegat en els últims anys i s’han escalfat amb l’exhibició sentimental del nacionalisme català. “Per què nosaltres no tenim uns barrets tan vistosos?”, s’han preguntat veient passar l’exèrcit de Pancho Villa sota els seus balcons.

Però el nacionalisme espanyol consolida el seu poder en el fet de no ser nacionalisme, de no portar grans barrets, sinó en el fet de ser sentit comú. I això és el que als catalans més us costa d’entendre, que, quan sempre tens el sentit comú del teu costat, no et sembla mai raonable fer cap tipus de concessió i per això mai la faràs. I, si algun dia la fas perquè el sentit comú ha canviat una estona de costat, la deixaràs de fer quan torni a la seva posició habitual.

Una amiga em va trucar a l’octubre passat, quan el fiscal general Maza va interposar la querella per rebel·lió contra el Govern. “No puc creure que a Espanya pugui arribar a haver-hi presos polítics”, em va dir, sincerament preocupada pel que estava passant a Catalunya i per la qualitat democràtica d’un Estat que sent com a propi. Vaig parlar amb ella fa pocs dies i la vaig veure molt més tranquil·la. No creu que a Espanya hi hagi presos polítics.

Arturo Puente és periodista.
2 comentaris
  • Jordi Ortiz i Lombardía 22 de juny de 2018 - 6:29

    No és pot dir més clar! Només es pot dir més alt i cridar-ho a tort i a dret!!!
    #LlibertatPresosPolítics

  • Auri 22 de juny de 2018 - 21:02

    Genial. Per aquestes coses pago la quota.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog