Llegir Josep Fontana és la millor manera de mantenir-lo viu

Foto: JORDI BORRÀS

Tenir sobre la taula una dotzena llarga de títols de Josep Fontana arreplegats desordenadament per escriure’n alguna cosa el dia de la seva mort imposa respecte. Perquè, en l’ofici d’historiador del qual ell era mestre —com en l’ofici de periodista, si més no en la manera com Gabriel García Márquez i José Martí Gómez el van definir com l’ofici més bonic del món—, la clau és llegir. Llegir molt. I tenir una curiositat infinita per, des del rigor, l’honestedat i l’objectivitat (que no vol dir neutralitat) i el contrast de fonts, dades i documents, fer-se les preguntes adequades sobre fets i temps passats i la seva relació amb el present, encara que no sempre se’n puguin trobar respostes concloents. És després que ve l’escriptura, la divulgació o el relat. I sempre per tornar a l’origen: llegir.

De llegir, Fontana se’n va fer un tip. No és anecdòtic que es foguegés ja el 1956 com a ‘assistant lecturer’ a la Universitat de Liverpool tan bon punt es va llicenciar en lletres i va ser fitxat com a deixeble per Jaume Vicens Vives. Però es pot dir que va llegir des que va ser engendrat i alletat, el 1931, a la llibreria de vell que regentava el seu pare al carrer Boters, a Ciutat Vella, i fins a la seva mort aquest 28 d’agost de 2018, treballant fins a l’últim moment amb ajuda de companys, editors i professionals de la sanitat pública en un darrer llibre a casa seva, un pis del Poble-sec, entre volums apilats a la taula i al terra del despatx, del menjador, del passadís… Encara que no ho semblés, tot tenia un ordre i sentit: ell no feia broma sobre el coneixement i la utilitat dels més de 50.000 volums que havia reunit al llarg de la seva trajectòria intel·lectual com a historiador. Els 15.000 llibres que s’havia reservat a casa després de donar, el 2008, fins a 37.011 documents de la seva biblioteca particular a l’Institut Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra estaven curosament seleccionats. Els uns, a casa, per permetre-li seguir treballant en una prolífica producció historiogràfica. Els altres, a la biblioteca del Dipòsit de les Aigües del Campus de la Ciutadella de la UPF, per permetre treballar a estudiants i investigadors de tota mena.

Fontana és l’historiador més llegit de Catalunya i de l’Estat espanyol, i amb nivell i projecció internacional a l’altura del britànic Eric Hobsbawm

Estudiar, per exemple, la transició espanyola sobre la qual Fontana era tan crític i en la qual ell mateix va participar com a intel·lectual antifranquista i militant del PSUC des del 1957 i fins al 1980 pot requerir, posem per cas, documentar-se sobre un personatge com el governador civil i ministre Rodolfo Martín Villa. Poc donat a entrevistes amb profunditat, són fàcils de trobar les seves memòries, significativament titulades ‘Al servicio del Estado’ (Planeta, 1984). Però de més difícil accés és una biografia no autoritzada que el periodista barceloní Manuel Duran va escriure el 1979 per a l’editorial basca Hordago i a qui Martín Villa va dur a judici per apologia del terrorisme, desacatament, injúries i calúmnies, amb l’objectiu de deixar net el seu expedient personal i familiar. Si un historiador pot resseguir avui aquest rastre bibliogràfic obscur de Martín Villa, és, en part, gràcies a Fontana, perquè un dels sis únics exemplars existents del llibre de Manuel Duran al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya és precisament el que Fontana va donar, amb la seva empremta ben visible, a la UPF.

Com és lògic en qui es va doctorar el 1970 per la Universitat de Barcelona (de la qual havia estat expulsat el 1966 per la seva militància comunista) i va exercir la docència com a professor i catedràtic a la Universitat de València (1974-1976), a la Universitat Autònoma de Barcelona (1976-1991) i a la Universitat Pompeu Fabra des del 1991, molts historiadors i estudiants d’altres disciplines han passat per les seves classes o se’n reconeixen deixebles també per haver-lo escoltat en congressos i seminaris. Però, si Fontana és un mestre per a tanta gent, és també perquè es va prodigar en conferències i xerrades de tota mena i, sobretot, pels seus llibres. L’historiador sens dubte més llegit de Catalunya i de l’Estat espanyol, i amb nivell i projecció internacional a l’altura del britànic Eric Hobsbawm —que justament Fontana va introduir a casa nostra, igual que al seu amic Edward P. Thompson—, ha deixat el seu mestratge en una àmplia obra escrita que inclou, al marge dels seus títols i de moltes obres col·lectives, uns 150 pròlegs a llibres d’altres autors.

Foto: JORDI BORRÀS

De ben segur que no és el més important, però sí molt significatiu de qui era Fontana, tant l’historiador com la persona, la seva contribució el 2014 al catàleg que el Museu d’Història de Barcelona (Muhba) va editar dels fons gràfics de la parella de dissenyadors Pilar Villuendas i Josep Ramón Gómez, veïns del Poble-sec i companys del PSUC. Al breu pròleg (compartit amb Daniel Giralt-Miracle) de ‘Barcelona, una iconografia urbana de la Transició’, es pot llegir com Fontana evoca i data el seu desengany polític: “El dia en què vaig sentir el senyor Carrillo parlant a Barcelona per explicar a la militància que els Pactes de La Moncloa comportaven un seguit inacabable de guanys per a la classe obrera i que, de fet, eren una passa endavant cap a la societat socialista, o poca cosa menys”. Però també recorda això (i ho data igualment en el temps): “Recordo una època en què el partit era capaç de mobilitzar la gent del meu barri, el Poble-sec, com ho demostra el cartell de 1978 en què s’anuncien dues conferències meves sobre el franquisme que m’havien demanat un grup de veïns i que es van fer davant d’un públic de la més diversa condició”. El públic plural, el gran públic que sempre ha tingut Fontana; vet aquí un dels seus mèrits.

Fontana va una mica més enllà que Hobsbawm i ens deixa una visió panoràmica sobre el que per a ell era un llarg segle XX

En un altre pròleg, el que va escriure el 2016 a la magna obra del seu editor i amic Gonzalo Pontón ‘La lucha por la desigualdad. Una historia del mundo occidental en el siglo XVIII’ (Pasado & Presente), Fontana parla com qui no vol la cosa de “la diferència entre citar i llegir”. Ho fa per glossar l’extraordinari esforç de lectures, i principalment en llengües originals, del qual Pontón fa gala en un volum tan enciclopèdic com el monumental ‘Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945‘, del mateix Fontana, on va dipositar el saber de 15 anys d’investigació amb un impressionant aparell crític. Així com sembla inaccessible poder arribar a acumular tantes lectures com Fontana, la lliçó del mestre d’historiadors sí que està a l’abast de qualsevol persona mínimament intel·ligent: no és el mateix citar que llegir, i això darrer és imprescindible per contextualitzar i entendre bé el món actual i qualsevol societat o moment històric.

“El que havia de representar per a mi aquest ofici ho vaig aprendre de mestres i amics, més al marge de la universitat que a dins seu, i tenia menys a veure amb l’engrescament intel·lectual que amb la consciència de la utilitat social de la feina”. Ho explica Fontana a l’inici de ‘L’ofici d’historiador‘ (Arcàdia, 2018), uns apunts del 2009 actualitzats i reeditats mig any abans de morir i que són el seu penúltim llibre però segurament —per pròpia confessió en una entrevista d’Andreu Mayayo al ‘Quadern’ d”El País’, al febrer del 2017— el més semblant a les memòries o l’autobiografia que ell es va resistir sempre a fer. No podrem llegir Fontana, doncs, en primera persona i a l’estil de l’autobiografia intel·lectual ‘Años interesantes‘ (Crítica, 2003), que Eric Hobsbawm va deixar com a llegat personal del seu curt segle XX.

Per contra —després de poder donar lliçons sobre història econòmica i el liberalisme del segle XIX i la crisi de l’Antic Règim a Espanya i a Catalunya, i després de fer notables contribucions a l’anàlisi historiogràfica com ‘La història després de la fi de la història‘ (Eumo, 1992), ‘Europa ante el espejo‘ (Crítica, 1994) o ‘La història dels homes‘ (Crítica, 2000)—, Fontana va una mica més enllà que Hobsbawm. Ens deixa una visió panoràmica sobre el que per a ell era un llarg segle XX: el que va de l’albir revolucionari del 1917 i el seu reflex esperançador en la societat del benestar posterior al 1945 i fins al mirall trencat del triomf del neoliberalisme i la crisi global que a inicis del segle XXI ha certificat l’increment de les desigualtats i posa en perill drets i llibertats amb l’ascens mundial de populismes com el de Donald Trump. En síntesi, això és el que inclou el tríptic que configuren el monumental ‘Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945’ (Pasado & Presente, 2011), el més breu ‘El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI‘ (Pasado & Presente, 2012) i el novament immens ‘El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914‘ (Crítica, 2017).

Fontana traspassa les fronteres del seu marxisme declarat i de la seva definició ideològica de “roig i nacionalista”

En aquesta darrera obra argumenta que “la revolució de 1917 va marcar profundament la història del segle, alimentant les esperances dels de baix i convertida, com a mínim en els seus temors, en l’amenaça més gran per als de dalt”. Però era plenament conscient —i així ho exposa a l’assaig frontissa del tríptic— que “cal revisar la nostra visió de la història com un relat de progrés continuat per adonar-nos que estem en un període de regressió”; que “cap avenç social s’aconsegueix sense lluita”, i que “l’esquerra no disposa del bagatge de mitjans de comunicació que puguin alimentar una manera crítica de pensar”. Caldrà pensar-hi, treballar-hi i aprofitar, si més no, el bagatge de Fontana, ple de sentit crític des del coneixement, el rigor, el compromís social i una gran capacitat d’interpretació i d’anàlisi. I, fins i tot, des d’un gramscià pessimisme de la raó, amb dots de predicció tot i que ell sempre rebutjava la futurologia que sovint s’exigeix als historiadors. En tot cas, l’obra de Fontana traspassa les fronteres del seu marxisme declarat i de la seva definició ideològica com a “roig i nacionalista” i cal situar-la en el marc honest d’un ofici d’historiador que exercia a la manera de Marc Bloch, de Jaume Vicens Vives i de Pierre Vilar.

Foto: JORDI BORRÀS

“Vilar ens va ensenyar, a mi i a tots, que la tasca de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en el qual viu, i que la finalitat del seu treball és la de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones, d’ahir i d’avui, i ajudar amb això a resoldre’ls”. Ho diu a ‘L’ofici d’historiador’, que apunta que “sovint és un ofici de risc” (esmentant un col·lega desaparegut i “dos amics colombians que han rebut amenaces serioses de mort”). Concretant una mica més per a què serveix un historiador, Fontana respon sense embuts: “Per comprendre el que va passar i evitar que es repeteixi”. Això implica “combatre els errors col·lectius”, fer de la memòria “una eina de coneixement i no una arma partidista” i, sense renunciar a “noves formes de manejar el temps” ni a la reflexió, deixar-se de postmodernitats i tornar a la història social. La història dels homes i dones que, per davant del relat, posa sempre les dades, els fets, els documents i, en definitiva, el que ell qualifica de veritat “subversiva”.

En certa manera subversives, o com a mínim controvertides pel debat generat i l’èxit de públic aconseguit, són el llibre ‘La formació d’una identitat. Una història de Catalunya‘ (Eumo, 2014) i les seves entrevistes i posicionaments polítics dels últims anys, en plena eclosió del procés sobiranista (tres d’aquestes entrevistes, curiosament, a CRÍTIC, el 2014 —el vaig entrevistar jo mateix—, el 2016 —ho van fer Blanca Blay i Caralp Mariné— i el 2017 —ho va fer Javier Borràs Arumí, amb motiu del centenari de la Revolució Russa—). Des de sempre en l’òrbita del PSUC o d’Iniciativa, molt crític amb els partits però sempre fidel al sindicalisme de classe i als moviments socials com el veïnal o l’antimilitarista, Fontana va mostrar simpaties per la CUP i un tímid suport a Junts pel Sí en les eleccions autonòmiques del 2015. Però sempre compromès amb l’esquerra, va tancar aquell any la llista electoral d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona i va saludar més tard el naixement de Catalunya en Comú, proper al seu líder i també historiador Xavier Domènech. Sobre el procés, no va deixar de ser-ne molt crític i d’alertar amb lucidesa que les opcions d’independència són remotes, però que calia persistir. Amb tot, i com explica bé la historiadora Paola Lo Cascio, “simplificacions que molta premsa i molts actors polítics i institucionals van fer sense contemplacions” de la seva inquietud per mesurar-se com a historiador sobre la qüestió nacional a ‘La formació d’una identitat’ (un exercici d’historiar en defensa de la terra, com se sintetitza en aquestes claus publicades al ‘Quadern’ d”El País’) van fer néixer la idea d’una conversió de Fontana als objectius del procés. Idea reforçada per la seva participació, el 2013, en el polèmic simposi “Espanya contra Catalunya”.

Sobre el procés, va alertar amb lucidesa que les opcions d’independència són remotes, però que calia persistir

Res més lluny de la realitat si ens atenim a la conferència sobre el centenari de la Revolució Russa que va llegir (sempre llegia, perquè sempre s’ho preparava tot per escrit) el vespre del 2 de novembre del 2017 al Born, al mateix temps que milers de manifestants clamaven davant del Parlament per la vaga general i contra l’empresonament, aquell mateix dia, de bona part del Govern de la Generalitat. “El que estem vivint a Catalunya, sobretot a partir de l’1 d’octubre, pot ser considerat una revolució?”, li va preguntar a darrera hora una noia. Fontana va dir que això requeria una conferència específica, que ha quedat pendent. Però no va eludir una resposta d’urgència, amb un missatge ben clar i català: “Si pretenia ser una revolució, de moment és una revolució frustrada. Ho contemplo com una catàstrofe i des del més absolut desacord. Som en un moment per aprendre a resistir, a no resignar-nos, a tirar endavant i tractar de recuperar el que puguem dels nostres drets i llibertats, prou amenaçats”. Ell tampoc no es resignava i, quan ja no quedaven al Born més que els organitzadors d’aquell acte del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB, amb qui xerrava tot esperant dempeus el taxi que aquella nit l’havia de dur a casa, va donar una lliçó de dignitat no escrita perquè no amagava els dolors del càncer que patia i contra el qual lluitava amb ajuda de la ciència mèdica però, sobretot, de les ciències socials.

“Cap mestre no escriu més que una petita part del que porta dintre, i una bona proporció del seu ensenyament s’exerceix a la classe o a la conversa, on es donen moltes coses que mai no seran lletra impresa”, ha recordat l’historiador Jaume Claret en conèixer la seva mort. Aquest és el tresor de molts deixebles de Fontana, a la manera del que ell evocava dels seus tres mestres, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, i d’amics amb una gran influència intel·lectual com Manuel Moreno Fraginals i Edward P. Thompson. Per als seus molts deixebles i per a la resta, per a qui no el va tractar però es troba dins d’aquest públic més ampli i encara per ampliar, no deixa de ser igualment un tresor valuós la seva obra escrita. Prolífic en textos (inclosos en revistes com ‘Nous Horitzons’, que va impulsar en la clandestinitat, o ‘L’Avenç’, de la qual va suggerir el nom de la capçalera), Fontana no era tan prolífic en dedicatòries. Sobri com era, no perdia sempre el temps en aquestes floritures. No obstant això, sí que va dedicar al seu pare el llibre derivat de la seva tesi, ‘La quiebra de la monarquía absoluta (1814-1820)‘; a l’amic i editor Pontón, algun altre títol; a la memòria d’Antonio Puente, ‘La història dels homes’, i a Francisco Tramonte, ‘El siglo de la revolución’, perquè sense la seva ajuda “no hauria pogut concloure aquest llibre”. Fins i tot en això cal llegir Fontana. Escrivia per a tothom. I llegir-lo és la millor manera de mantenir-lo viu.

Marc Andreu és periodista i historiador.
Un comentari
  • Vann Fjernthav 29 d'agost de 2018 - 20:13

    Ara que s´acosten dies particularment perillosos pel que fa a l´amenaça de patir violència o de ser-ne acusats en fals (diades, manifestacions, etc.), val la pena tenir en compte les opinions del senyor Fontana quant a les possibilitats d´una declaració
    unilateral d´independència, que demostren una gran dosi d´intel.ligència i de seny, que, malauradament, ara manquen a una gran part de la població, d´una i altra ideologia. Del senyor Fontana cal mantenir amb vida no només el saber erudit, sinó també, el que és molt més important, el seny que ara tant necessitem.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog