Cinc moments clau del nou curs polític que has de marcar en vermell al calendari

Il·lustració: Jordi Borràs

Comença nou curs polític a Catalunya. Tothom parla de la “tardor calenta”: es compleix un any del referèndum de l’1 d’octubre i de la declaració d’independència del 27-0, i s’apropa el judici als organitzadors del referèndum de l’1-0. Ciutadans intenta tensar els carrers amb la polèmica pels llaços grocs. Però realment són aquests els temes més importants del moment? En aquest article conjunt apuntem i analitzem el que creiem que seran les qüestions centrals del curs 2018/2019.

Desbancar Colau, l’objectiu número 1 de la dreta ‘indepe’ i de Ciutadans

El tema clau del nou curs serà si Ada Colau i Barcelona en Comú aconsegueixen revalidar l’alcaldia de Barcelona. De fet, una gran part de la política catalana orbita des de fa mesos sobre aquesta qüestió, per molt que sovint això es disfressi d’altres maneres. Desbancar Colau és l’objectiu número 1 de la dreta, la ‘indepe’ i l’espanyolista.

Hi ha moltes preguntes encara sense resposta. Les dues més importants: saber si l’independentisme s’unirà o no en una candidatura unitària a Barcelona i determinar si Ciutadans presentarà una llista encapçalada per l’exprimer ministre francès Manuel Valls. Aquests dos factors poden ser desequilibrants.

Cristal·litzarà la nova força política del sobiranisme liberal, sigui la Crida de Puigdemont o la proposta del filòsof mediàtic Jordi Graupera? Per encapçalar aquesta hipotètica llista, han sonat noms tan diversos com Pilar Rahola o Ferran Mascarell. Però què passarà si al final els partits independentistes no conflueixen? Decidirà Graupera presentar-s’hi en solitari? Podria acabar havent-hi, paradoxalment, quatre llistes ‘indepes’ a Barcelona? Podrien la Crida/JxCat, ERC, la CUP i Graupera presentar-s’hi separadament?

Tots els escenaris són oberts, hi ha tensió i la campanya serà dura i bruta. També hi haurà pressió mediàtica, titulars d’escàndol i notícies falses. Les darreres enquestes apunten que BComú guanyaria les eleccions per un marge mínim, i que tant Ciutadans i l’ERC d’Alfred Bosch van a l’alça. Si Barcelona en Comú perd l’Ajuntament, el projecte dels Comuns i la carrera política de la mateixa Colau quedaran molt tocats.

Les municipals no seran les úniques eleccions del curs. També hi haurà comicis al Parlament Europeu, en un context de creixement de l’extrema dreta al continent. I també plana la possibilitat que hi hagi eleccions anticipades a Catalunya o a Espanya. Les desavinences entre ERC i Junts per Catalunya poden tensar la situació i propiciar un escenari de trencadissa. A més, el Govern no té garantit el suport de la CUP per aprovar pressupostos. A Espanya, Pedro Sánchez té previst esgotar la legislatura, però podria veure’s obligat a avançar eleccions si no consolida els suports de Podem i dels partits sobiranistes. Les pressions del PP i de Ciutadans seran brutals.

Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entrant a l’Audiència Nacional a l’octubre passat. Foto: ACN

El judici de l’1 d’octubre: sentència, condemnes i… petició d’indult?

El judici de l’1 d’octubre se celebrarà, previsiblement, durant la pròxima tardor. La vista pot convertir-se en un gran espectacle mediàtic i esdevenir una palanca de mobilització sobiranista. Quina actitud tindran els presos durant el judici? Assumiran el caràcter polític del procés o intentaran una defensa de tipus més tècnic? Però més important serà la sentència, que arribarà segurament ja durant la primera meitat del 2019. Què passarà si hi ha condemnes de 10, 15 o 20 anys de presó a les persones que van impulsar el referèndum? Pot ser que entri més gent a la presó, a causa de la instrucció del Jutjat núm. 13?

En tot aquest procés serà fonamental el paper de la Fiscalia General de l’Estat. La Fiscalia és un ens formalment independent, però la fiscal general la nomena el Govern. Hi ha tres escenaris sobre la taula: el primer, que segueixi alineada amb les tesis més dures de Llarena; el segon, que rebaixi la petició de penes, en el que podria ser interpretat com un “gest” del Govern del PSOE que el PP i Ciutadans presentarien com un pacte polític de Sánchez amb l’independentisme; el tercer, que hi hagi un acord entre els acusats i la Fiscalia per pactar penes menors. Una possibilitat que va apuntar l’advocat Gonzalo Boye en una entrevista a ‘Vilaweb’ i que els advocats de les defenses van desmentir, però que caldrà veure com evoluciona.

En el moment en què hi hagi una condemna en ferm, també hi haurà l’opció de demanar l’indult. L’indult és una mesura que s’ha de sol·licitar i que concedeix el rei a petició del Govern. Quines implicacions polítiques tindria per als presos independentistes demanar-lo? Els sectors més durs de l’independentisme ho acceptarien? El Govern del PSOE podria plantejar-se concedir-lo?

El judici també pot explicitar les diferències estratègiques en el si de l’independentisme, entre els qui aposten per tesis més de rupturistes o de desobediència immediata, i entre els qui creuen que cal modular els tempos i apostar per ampliar la massa social ‘indepe’ abans de plantejar nous “embats” a l’Estat. La retòrica del president Torra té elements rupturistes, però… es duran a la pràctica? De quina manera? Els avalarà ERC, que ha modulat significativament el seu discurs des de la tardor passada? Podria l’Estat aplicar de nou l’article 155? Quina seria l’actitud dels partits ‘indepes’ si això passés?

Una imatge de la manifestació massiva del 8 de Març a Barcelona. Foto: ACN

Una nova gran mobilització feminista al març del 2019

L’agenda mediàtica catalana del darrer curs ha estat focalitzada en el procés, però el 2018 també ha estat l’any de l’esclat del feminisme. Les mobilitzacions de la vaga de dones del 8 de Març –tan massives com imprevistes per a molts– i contra la sentència de La Manada han sacsejat la societat. Per a molta gent han suposat una alenada d’aire fresc en un context polític molt centrat en la qüestió nacional –tant a Catalunya com a Espanya.

La configuració per part del PSOE d’un Executiu espanyol on les dones són majoria pot interpretar-se com la primera traducció política d’aquestes mobilitzacions. Però el malestar és profund i la igualtat entre homes i dones és lluny de ser efectiva en cap àmbit de la societat. Quin serà el següent pas del moviment? Com ho farà per intentar marcar una agenda política i mediàtica dominada bàsicament per homes? Com tots els moviments socials, el feminisme inclou múltiples punts de vista. Com gestionarà aquesta diversitat? Com afrontarà els grans debats que ja estan apareixent –com, per exemple, la regulació dels anomenats ‘ventres de lloguer’?

La influència política del feminisme es notarà especialment en el context de les municipals. Alguns dels lideratges emergents més importants de l’esquerra arreu de l’Estat durant els últims anys han estat dones: Ada Colau, Dolors Sabaté, Núria Parlon, Manuela Carmena, Mònica Oltra… El pròxim 8 de Març, el feminisme no perdrà l’oportunitat de recuperar l’embranzida de la vaga de dones del 2018. Faltaran només dos mesos per a les eleccions.

Manifestació contra la crisi l’any 2014. Foto: Jordi Borràs

Deu anys de l’esclat de la crisi: algú se’n recorda?

El proper 15 de setembre es compleixen 10 anys de l’esclat de la gran crisi econòmica del 2008, arran de la fallida del gegant financer Lehman Brothers. Algú se’n recorda de tot això, en un context polític on la qüestió nacional marca l’agenda? Doncs sí! Per commemorar l’efemèride, alguns moviments socials s’estan organitzant a escala europea per realitzar una jornada de lluita el pròxim 15 de setembre, que a Catalunya està impulsant la gent d’ATTAC sota el lema “Posem les finances al servei de les persones i del planeta”. Hi haurà una assemblea de moviments socials i una manifestació coordinada en l’àmbit continental.

Cal no perdre de vista durant el curs 18/19 que el malestar social segueix latent. La majoria de mitjans i analistes parlen ara de recuperació i de creixement de l’economia. Però aquesta suposada “recuperació” no està arribant a tota la societat de la mateixa manera. Tres dades: el poder adquisitiu dels catalans no tan sols no remunta, sinó que es continua escurçant, concretament a un ritme d’uns 400 euros anuals, segons dades d’un informe d’aquest agost. La taxa de pobresa a Catalunya segueix estancada en el 20%. La taxa d’atur a Catalunya va ser el 2017 del 13,4%. El 2007 era del 6,6% (en el pitjor moment de la crisi va arribar al 23%).

I si la crisi ha acabat… els governs espanyol i català estan fent alguna cosa per revertir l’efecte de les retallades que van aplicar en el seu moment? A la Catalunya postautonòmica i prerepublicana… farem algun balanç crític de les polítiques del Govern d’Artur Mas, començant per la desastrosa venda de patrimoni públic o per la factura de la privatització d’ATLL, ara anul·lada pels jutjats? Què passa amb les ajudes a les famílies que van ser eliminades el 2011? Es corregiran les mesures d’ajust que es van aplicar en educació (des de la reducció d’aules d’acollida fins a l’increment de taxes, especialment a la universitat catalana)? Podem parlar de la supressió dels ajuts per a les escoles bressol?

I pel que fa al Govern espanyol… complirà el PSOE les seves promeses? La revista ‘Alternativas Económicas’, en el seu número de juliol-agost, esmentava uns quants dels compromisos pendents de Sánchez: canviar els articles més durs de la reforma laboral, crear nous impostos per als més rics, per als bancs i per a les grans empreses, posar fi al copagament farmacèutic, igualar els permisos de paternitat…

Assemblea del Sindicat de Llogaters. Foto: SdL

La ‘tardor calenta’ del dret a l’habitatge: què passa amb els lloguers?

Segons publicava ‘El Periódico’, el preu del lloguer s’ha disparat el 49% a Catalunya en quatre anys, i a Madrid, el 27%. El municipi que més ha incrementat el preu entre el 2013 i el 2017 és Gavà, amb una pujada del 67%. El segueixen Barcelona (48%), Castelldefels (45%), Sant Cugat del Vallès (42%) o l’Hospitalet de Llobregat (38%). El primer semestre del 2018 es va situar en una renda mitjana de 982 euros el mes, cosa que va suposar un increment del 24,3% en relació amb el mateix període del 2017.

Arran de l’escalada, el 2016 va néixer el Sindicat de Llogaters, un moviment que ha anat guanyant presència i pes durant els darrers temps. Al mes de juny passat, l’Ajuntament de Barcelona va acordar implementar una de les mesures impulsades pel Sindicat: que el 30% dels habitatges que construeixen o rehabiliten les promotores immobiliàries de la ciutat es converteixin en lloguers assequibles, una mesura que París, Londres o Nova York ja apliquen i que el ple de l’Ajuntament ha de ratificar aquest setembre. Serà una ‘tardor calenta’ també en la lluita pel dret a l’habitatge. Tiraran endavant aquestes mesures? Tindran algun tipus d’impacte, o seran com una gota en un oceà? Explotarà per alguna banda tot aquest malestar social?

3 comentaris
  • Vann Fjernthav 5 de setembre de 2018 - 18:56

    Hi ha molts temes socials, econòmics i polítics en què pensar, i que podrien constituir, com demostra l´article, una “tardor calenta” per sí sols. Però hi ha qui està interessat en que pensem més en sentiments identitaris, símbols, etc., per a distreure l´opinió pública del que és més important.

  • Maria L. Sciascia 9 de setembre de 2018 - 22:44

    Només hi ha una cosa en la que discrepo : que no passarà res. Si que passarà. La degradació està passant i va a més. Veure el president, avui , al Objetivo és la imatge més trista del futur : ens nega com a país, a tots.

    • Maria L. Sciascia 10 de setembre de 2018 - 8:32

      Per motius que desconec, aquest comentari sobre el text d’ en Guillem Martinez ha anat a parar aquí. Disculpeu..

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog