La revolta de la gent normal

Jenn Díaz / PAU CORTINA – ACN

“Tria batalles prou grans perquè siguin importants,
però que siguin prou petites perquè puguis guanyar-les.”
JONATHAN KOZOL

Fa algunes setmanes vaig veure el Raül Romeva a la presó de Lledoners. Darrere el vidre hi vam trobar un home que encara no ha perdut el sentit de l’humor, un home que ha utilitzat el temps mort del seu empresonament per pensar, reflexionar, llegir i escriure. Un home lúcid. Quan vaig veure l’Oriol Junqueras a Estremera i la Carme Forcadell a Mas d’Enric, també vaig tenir la mateixa sensació: és cert que l’acció política no pot dependre dels presos, de les preses i dels exiliats i exiliades, perquè d’alguna manera tenen molt a perdre —encara més—, però també és cert que la seva condició de presos i exiliats polítics els dota d’una perspectiva i d’una lucidesa que potser aquí fora —resolent el dia a dia, la quotidianitat i l’actualitat— hem perdut amb tant d’enrenou.

Aquests dies de commemoracions, diades i mobilitzacions, llegeixo el llibre que l’estimat Raül ens va recomanar des de la seva cabina: ‘Cómo hacer la revolución. Instrucciones para cambiar el mundo‘, de Srdja Popović. L’autor hi explica que mai hauria pensat que s’acabaria mobilitzant per una acció de protesta. Més aviat s’havia imaginat el seu activisme en un concert de ‘punk’. Comença així, parlant de com la mobilització de la gent normal ha de ser atractiva, ha de parlar el seu codi, ha de poder interpel·lar aquells nuclis no mobilitzats, més apàtics que no pas conscienciats. Penso, doncs, perquè a mesura que avança el llibre no puc evitar fer les comparacions pertinents amb la tardor i el republicanisme catalans, que la tasca d’Òmnium Cultural ens és imprescindible. La cultura —que jo fins ara m’he negat a considerar una arma sempre política, però començo a canviar la meva opinió— en totes les seves formes és una amenaça per als estats dictatorials o repressius, i d’aquí vénen les censures històriques que hem patit, patim i, malauradament, patirem. Mobilitzar i que ningú no pugui tornar a l’apatia és una de les peces clau de la victòria: de la nostra, i de qualsevol.

Si comences una lluita sent una minoria i no tries bé les lluites, no te’n sortiràs

L’experiència de Popović, que ens sacseja dins i fora de la presó, és la d’un membre del moviment Otpor!, que va lluitar contra el dictador Slobodan Milošević. La primera màxima, que acompanya tot el llibre, és la de saber triar bé les lluites que vols començar. Si davant tens un Estat repressor, com el nostre, amb l’exèrcit, la policia, els mitjans i la justícia d’una banda, sembla absurd començar aquesta lluita equiparant forces i emprendre una batalla estèril en desigualtat. La intel·ligència col·lectiva, a la qual apel·lem cada cert temps, és l’única via. No solament des d’un punt de vista d’energies i correlació de forces, sinó també —i aquí hi trobo moltes similituds— perquè la nostra causa —però no només, sigui quina sigui la causa— necessita molts seguidors. Si comences una lluita sent una minoria i no tries bé les lluites, per més legítimes i honorables que puguin ser, no te’n sortiràs. Sempre, en tots els casos, exemple rere exemple, és així: la causa central de la campanya, per dir-ho d’alguna manera, és etèria i justa, però no s’hi suma la gent necessària fins que troben la lluita —compartida, sí, estimat Jordi Cuixart— que aplega un nombre més ampli de persones. Gandhi i la sal o Harvey Milk i els excrements de gos en són dues mostres. Per més justa que sigui la teva causa, si no trobes la gent que t’hi acompanyi, no servirà de res; tindràs un recorregut limitat: just, valent i digne… però limitat. Per trobar, estratègicament, aquesta lluita compartida hauràs de rebaixar, potser, el teu discurs. Avui, a Catalunya, amb una cultura de la traïció tan practicada, és ben complicat. Trobar una lluita més àmplia que la inicial suposa —potser també en altres indrets— un desgast important. Requereix la generositat dels que ja estan convençuts, tota la generositat per poder traçar la línia de futur fins a arribar a tota aquella gent que, tot i que ara no troben que valgui la pena, tard o d’hora lluitaran de costat amb tu. Ens cal, doncs, la generositat dels convençuts, i la valentia dels que en tenen dubtes. Triar les victòries més àmplies o més petites, segons ho miris, a molts els semblarà una ximpleria.

Alguns pensàvem que entrar en batalletes fàcils equivalia a trair els nostres principis per un grapat de victòries barates i fàcils. A l’altre extrem, alguns presumien de poder guanyar qualsevol batalla, per difícil que fos. Cap d’aquestes dues postures és la correcta.”

[‘Cómo cambiar el mundo’]

L’1-O, aquells que no s’havien mobilitzat per gaires causes, amb l’amenaça de l’Estat, ens vam revoltar

Popović fa una mena de llista de coses que la lluita no violenta i organitzada ha de tenir: en faig el repàs i, certament, ens en queden poques per arrodonir el moviment independentista. L’humor, que trobo imprescindible, ens va ajudar les setmanes abans de l’1-O. Des del primer moment, el vaixell del ‘Piolín’, que en un primer moment potser ens va esgarrifar, va ser motiu de befa. L’humor, el riure, espanta la por, i un estat que pretén desmobilitzar i atemorir una societat queda en ridícul davant d’una població que no se’l pren seriosament. Per això, a mesura que s’acostava el referèndum, el Govern central i tots els seus poders van anar enfurismant-se i pujant de to. Però teníem les eines: estàvem decidits, i ens havíem alliberat fent broma dels ‘piolins’ i de l’Estat buscant les urnes i les paperetes. Per arrodonir-ho, vam tancar-nos a les escoles famílies senceres. I vet aquí un altre dels requisits imprescindibles, el millor que li podia passar al republicanisme: la gent normal, a la qual feia referència línies amunt. L’1-O va servir per a moltes coses, algunes d’inimaginables en un altre moment de la història catalana: aquells que fins aleshores no s’havien mobilitzat per gaires causes, amb l’amenaça de l’Estat de no deixar-nos votar, ens vam revoltar. Ja la tenim, la causa major que sobreviu a les ànsies d’una part de la societat catalana a ser independent. La democràcia, la campanya de l’1-O, és possiblement la més fàcil de fer de les últimes dècades: defensàvem una cosa tan senzilla com poder votar, i això, pensis el que pensis, t’ha de sonar just, trobes simpaties enllà dels sospitosos habituals. És evident que hi havia una contracampanya, però es desacreditava a si mateixa a mesura que avançava. Teníem la sal, doncs, i un consens majoritari en tot el territori. Teníem programes d’humor desactivant, dia rere dia, les nostres pors i reticències. I teníem un Estat fent-nos la feina bruta: ells sols quedaven en evidència.

Fins aquí, molt bé: la lluita no violenta per enderrocar un Estat demofòbic ha estat superada. Ara, però, ja hem esgotat aquesta carta, i ens queden encara passes per assolir el nostre objectiu. Després de l’empresonament dels Jordis, vam reaccionar un altre cop segons l’experiència de Popović: necessitàvem una marca. Fins llavors, la marca que representava tot el moviment era, segurament, l’estelada. Amb la variació de la bandera catalana se sintetitzava l’anhel d’esdevenir un país. Després del primer empresonament dels líders d’Òmnium i de l’ANC, en vam buscar un altre que, a més, arreplegava més gent que l’estelada: el color groc. De qualsevol forma, però els primers dies sobretot amb els llaços. Otpor! va utilitzar un puny molt senzill que va començar a envair els carrers per començar a avisar que l’oposició a la dictadura existia i creixia.

El groc ha substituït l’estelada. Volen dir coses diferents, però representen més o menys la mateixa gent

Nosaltres, amb el color groc, no ens n’hem sortit. En primer lloc, perquè no tots aquells que volen l’alliberament dels presos el porten. L’última Diada, Ada Colau en duia un, però normalment no el porta. Per tant, el groc ha substituït (no en objectiu polític, però sí en quotidianitat i representativitat: alguns que mai no hem portat una bandera, sí que mostrem el groc a la solapa) l’estelada durant els darrers mesos. Volen dir coses diferents, però representen més o menys la mateixa gent. En primer lloc, perquè l’entorn dels Comuns i els entorns indefinits —o fins i tot de formacions unionistes— no han volgut tenir aquella valentia que va acompanyada de la generositat dels convençuts. En segon lloc, perquè la campanya de baix nivell ètic i moral de Ciutadans entorn dels llaços ha acabat fent enrere aquells que el podrien dur. Si el color groc hagués estat el que podria haver estat, tindríem un color de consens social que faria callar els incendiaris de Ciutadans, però per desgràcia el color groc finalment ens ha portat a una lluita absurda de símbols, quan no pretenia ser-ho.

Fa uns quants dies vaig fer la meva primera Diada reivindicativa. No, no havia estat en cap altra manifestació de l’11-S. Jo, com molts altres nous republicans, som el viu exemple del resultat de la lluita no violenta i organitzada. De vegades menystenim els discursos de ser-ne més, però bé ens sentim orgullosos d’aquells que se’ns van sumar després de l’1-O. Perquè l’1-O es van conjurar tots els ingredients que Popović intenta explicar en el seu llibre: l’Estat, per una banda, mostra les seves vergonyes; el moviment pacífic, per l’altra, segueix impertorbable pel seu camí de la no-violència, tot i tenir motius per fer més agre el seu moviment. La combinació va ser perfecta.

Tenim l’oportunitat de crear un nou 3-O, però que el motiu sigui democràtic i polític i no una protesta contra la violència policial

Encara ens en queden, per sumar: aquells que triaran sumar-se al republicanisme com a única opció vàlida contra l’Estat espanyol —no pas contra Espanya i els espanyols—; en un primer moment potser no ens semblen prou purs, perquè el moviment va néixer sense condicions, però els necessitem a tots. Perquè això passi, hem de seguir sent generosos: per trobar les lluites que ens uneixen, per seguir desmuntant aquest Estat repressor que no fa cap favor als seus pobles limitant els drets i llibertats dels catalans. I, sobretot, per diferenciar-nos de l’Estat i fer-ho evident. L’any que ve potser serà la primera Diada d’algú que aquest 11-S no s’ho planteja. Abans, però, hem de ser ambiciosos, i per ser ambiciosos hem de ser menys previsibles. De vegades, cal aturar-se un moment i trobar aquella estratègia que pot semblar petita, insignificant, però que tard o d’hora donarà els seus fruits. No ens plantegem la lluita armada, i hem d’assumir les regles i els temps, doncs, de la lluita no violenta.

Com a activista, té dues opcions. La primera és fer el que Harvey Milk va fer al començament i reunir tots els que estan més o menys convençuts de les seves idees. Sens dubte, és un mètode infal·lible per acabar desè en qualsevol iniciativa. Aquest tipus d’activista tindrà assegurada una base petita però entusiasta de seguidors, incloent-hi amics, veïns i la seva estimada àvia, que li donaran suport passi el que passi. És un mètode extraordinari, a més, si el que pretén és convènce’s un mateix de tenir raó i d’estar al costat de la justícia, la puresa i el bé. L’única pega que té és que no serveix per guanyar.”

[‘Cómo cambiar el mundo’]

Ara que ve la tardor, tenim una altra oportunitat. Potser no ens sembla prou important com la de l’1-O, però pot tenir els mateixos efectes. Els judicis i les sentències, ja ho sabem, seran polítiques i injustes. Tenim l’ocasió de tornar a apel·lar tots aquells que podrien dur el color groc amb orgull però no volen ser assenyalats. Podem reformular els consensos i deixar aïllats els discursos tramposos i demagogs de Ciutadans. Deixem-los dient que el Parlament és tancat i traient llaços del seu estimat espai públic neutral. Nosaltres tenim una eina política: aquell moment en què, de nou, l’Estat espanyol tornarà a posar-se en evidència amb la resolució d’un conflicte que és, essencialment, polític i social. Com sempre, els estats repressors intentaran menystenir el moviment. No som els únics: l’Estat Espanyol no és més original que d’altres; però, sempre, en tots els casos, la lluita no violenta acaba incomodant i trobant les seves respostes. Hem d’obligar l’Estat a fer aquest pas, que és evident que no farà sense la nostra pressió. A les nostres mans, una eina política que podem transformar aquesta tardor. Un nou 3-O, però que el motiu sigui democràtic i polític i no una protesta contra la violència policial. La violència pot tenir multitud de formes, i depèn de nosaltres saber-ho explicar. Si ho podem fer amb els personatges del ‘Polònia’ i l’Angelines de ‘La competència’, jo crec que ens en sortirem.

Jenn Díaz és escriptora i diputada d’ERC al Parlament.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog