Els Mau Mau

A Vilafranca del Penedès hi havia un grup de culte pel món independentista (minoritari aleshores i molt combatiu) vinculat al ‘gen comunista’ de l’esquerra revolucionària i molt emmirallat en el País Basc. Era d’una potència sonora i energia captivadores. Fa anys es van acomiadar amb un concert apoteòsic, davant milers de persones. Inadaptats, un grup d’estètica trencadora, hardcore, de culte, insòlit aleshores a l’escena musical catalana. Tenien una cançó molt celebrada dedicada als Mau Mau, el moviment kenyata, format sobretot per membres de l’ètnia kikuiu, que va protagonitzar una revolta en ple colonialisme britànic.

La lletra ho explica gairebé tot sobre l’actitud que verbalitza avui un sector molt radicalitzat de l’independentisme (populista, de divers signe i pelatge) que adreça el seu enuig (picant-se el pit) no pas contra l’estat sinó contra el conjunt del moviment independentista, que és contra qui descarrega –cada vegada amb més virulència– la seva frustració. Feia així:

Leí una vez un cuento en el que alguien
preguntaba a un grupo de personas
cuántas de ellas querían la libertad.

Todas levantaron las manos, creo que había
alrededor de 300. Entonces la persona dijo:
Bien, ¿cuántas de ustedes estan dispuestas a
matar a todo aquel que se interponga en
vuestro camino hacia la libertad?
Unas 50 levantaron sus manos y él les dijo a
esas 50 personas:
Ustedes quisieron la libertad y dijieron que
matarían a todo el que se interpusiera en
vuestro camino.
¿Ven ésos 250? Primero los liquidan a ellos,
temen hacer lo que sea necesario para
alcanzar la libertad y les impedirán a ustedes
que lo hagan, desháganse de ellos y la libertad
vendrá naturalmente.

Estoy con éso, éso es lo que los Mau-Mau
aprendieron. Los Mau-Mau se dieron cuenta
que lo único que se interponía en el camino de
la independencia del africano en Kenya, era
otro Africano.

Éso es lo mismo que ocurrirá aquí. Tenemos
demasiadas de nuestras propias gentes que
se interponen en el camino. Son demasiado
escrupulosas. No quieren que los clasifiquen
como extremistas, o violentos, o irresponsa-
bles, ¡sólo buscan su buena imagen!
Y nadie que busque una buena imagen será
libre jamás.

Ustedes tienen que tener una cosa en vuestras
manos y decir: miren, ustedes o yo. Y les
garantizo que entonces les dará la libertad.
Dirá:”Esta gente está dispuesta a ello”.
Les repito: una cosa en vuestras manos. No
definiré que quiero decir con una cosa en
vuestras manos: y no quiero decir un plátano.

El cert és que finalment la revolta camperola dels Mau Mau (això sí, hi van anar amb tot) va fracassar després d’una cruenta rebel·lió que es va allargar anys i que va fer córrer la sang. Les matances dels Mau Mau contra la mateixa població kikuiu els va acabar passant factura. Anys després, no obstant això, Kenya s’independitzaria de la Gran Bretanya. Els Mau Mau van perdre, Kenya va guanyar.

El principal problema de l’independentisme irat i iracund és que esdevé exclusiu i excloent. La seva actitud nihilista, la crispació que projecta, la falta de rumb o estratègia plausible el fan antipàtic ja no a ulls de la població catalana que se sent espanyola sinó a ulls de bona part del cos central de l’independentisme que acaba per ser l’adversari a batre.

“El camí més ràpid per tornar a l’autonomisme de facto és ser una minoria sorollosa i excloent”

El camí més ràpid per tornar a l’autonomisme de facto és precisament aquest, ser una minoria sorollosa i excloent. L’estratègia sonora del pit i collons (per la boca s’escalfa el forn) és l’expressió que més i millor es retroalimenta amb la política de blocs estantissos de l’espanyolisme ranci i militant. L’independentisme només podrà fer República en la mesura que sigui hegemònic, que compti amb una potència imparable, que defineixi una estratègia raonable i àmpliament compartida i que representi, per tant, una sòlida majoria capaç de vèncer la formidable aliança conservadora que s’hi oposarà fins al darrer dia perquè aquesta s’hi juga la seva mateixa existència.

Quan l’independentisme mira portes endins i no al conjunt del país, quan creu que tot es pot resoldre fent prevaler els postulats més irredempts i màgics, quan tot es redueix a brandar l’estelada amb energia (contra el gruix de l’independentisme), quan tàcticament no hi ha cap més estratègia que el soroll i l’astracanada permanent, quan es renuncia a enarborar la bandera de la democràcia i els drets civils (la de l’1 i el 3 d’Octubre) i ens fem petits rere la pancarta, quan la ‘societat civil’ vol fer de partit i renuncia a la transversalitat, quan la carta de presentació als nostres conciutadans és la crispació… Quan anem per aquests derroters no és que fem el joc a Ciutadans (que també), és que senzillament juguem a perdre, amb honor i glòria (com Espanya a la Guerra del Pacífic) o com aquell western de culte, ‘Murieron con la botas puestas’, reconfortats en l’èpica de la derrota.

Sergi Sol és periodista i assessor d’ERC. Ha estat cap del gabinet de Comunicació d’Oriol Junqueras.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog