El salt cap a l’economia social i solidària

FOTO: ANNA ADELIÑO

“No hi ha debat real sobre la ciutat que volem sense encarar les relacions entre economia i política”. D’aquesta tesi partia la reflexió “Entre estat i mercat. Ciutat política i ciutat econòmica” que s’emmarcava dins el programa de la Biennal de Pensament, i que vaig poder compartir amb Jean-Louis Laville i Ivan Miró el passat 17 d’octubre.

Tal com narra el text de presentació del llibret de la Biennal, la ciutat esdevé l’escenari de dos grans paradigmes que es contraposen: d’una banda, la ciutat com a “espai on es concentren persones, entitats, col·lectius i actors que busquen maneres de relacionar-se i de conviure segons uns mecanismes socials més o menys institucionalitzats”. De l’altra, “la ciutat ‘mercantil’, on qualsevol relació humana es basa en l’interès, en el benefici individual, dificultant formes de convivència més harmòniques i comunitàries”.

Els meus pensaments em van dur en dues direccions. En primer lloc, a percebre la ciutat com a territori físic i simbòlic de lluita entre estat i mercat per l’hegemonia de les nostres vides. També a intuir que les decisions personals del nostre dia a dia a la ciutat, són les què ens poden permetre prendre consciència d’aquest conflicte i del nostre paper econòmic i polític en el mateix.

La ciutat: un espai de lluita

Barcelona és un espai de lluita per l’hegemonia entre el mercat i l’estat. Els bars i restaurants volen respondre al plaer de prendre alguna cosa a l’aire lliure i de pas, fer calaix, mentre que l’estat intenta posar ordre, tipificar els abusos i, de pas, fer calaix.

Per la seva banda, els inversors del sector hoteler volen aprofitar el desig de conèixer un dels destins del món més ben valorats i, sens dubte, fer calaix, mentre que l’estat promociona el turisme, cobreix els serveis complementaris que aquest exigeix (places netes, museus i espais monumentals ordenats, transport públic puntual i recurrent, zones de passeig pulcres i sense entrebancs…) i, si pot ser, fer una mica de calaix.

Paral·lelament, els especuladors immobiliaris volen aprofitar la disponibilitat d’habitatge buit a la ciutat per poder oferir allotjament d’alt nivell a persones estrangeres amb poders adquisitius astronòmics, mentre que l’estat es recupera encara de les ferides d’haver intentat fer calaix amb la construcció i posa l’estora vermella a l’entrada de capital estranger.

I per últim, les aplicacions mòbils de serveis a domicili responen al nostre desig d’immediatesa. No estic segura si fan molt calaix avui dia, però sí que aspiren a explotar les dades associades a aquest consum en un futur. Mentrestant, l’estat intenta situar-se i entendre l’impacte d’aquestes plataformes sobre les nostres normes laborals, tot perdent pistonada en la gestió de la informació i les dades, i en les possibilitats d’aplicar impostos i sumar al calaix col·lectiu.

En el marc de les ciutats, hem confós les necessitats amb els desitjos i l’equitat amb l’accés immediat i il·limitat

Així podríem continuar; observant com, en el marc de les ciutats, hem confós les necessitats amb els desitjos i l’equitat amb l’accés immediat i il·limitat. Sovint però, les persones que sostenim la base sobre la qual s’estructuren l’estat i el mercat, resolem les nostres necessitats i el nostre dret a l’equitat, prescindint d’ambdós o aprofitant les seves escletxes. Enmig de l’estat i el mercat, la ciutadania genera formes col·lectives i comunitàries, no mercantilistes ni institucionals, per donar resposta a les seves necessitats.

La Rosa i el Lluís es van quedar sense feina tan aviat com va començar la crisi. Passar de l’arquitectura al no-res sempre és difícil, sobretot quan el no-res s’allarga i s’allarga. Així és com moltes de nosaltres vam repassar les despeses de casa i vam començar a passar la tisora: “molt bé, doncs les criatures no es podran quedar a dinar a l’escola”. L’alimentació a les escoles, sobretot a les públiques, està sovint externalitzada, mercantilitzada, i segueix uns patrons establerts que no deixen espai per a opcions agroecològiques o vegetarianes. Primer van ser les criatures de la Rosa i el Lluís després algunes altres de la classe i finalment un grup prou nombrós van plantejar-se cobrir aquesta necessitat col·lectiva. Així, ja fa un temps va néixer Ca La Rosa, una cooperativa de treball, d’iniciativa social i sense afany de lucre de la qual en formen part famílies que comparteixen menjador pels seus infants. El servei s’ofereix a un local de Sant Andreu i dona feina estable als dos membres de la parella, que ens són sòcies treballadores.

En Ricard estava acostumat a compartir una furgoneta amb les usuàries de Can Fulló. Estava preocupat per la substitució d’espais de vida a les ciutats per espais de pas de vehicles, i li interessava buscar maneres d’estendre l’ús compartit del cotxe. Prenent com a exemple Somenergia, amb l’Arnau i un bon grapat de persones consumidores van crear Sommobilitat, una cooperativa de consumidores i usuàries sense ànim de lucre que comparteixen vehicles elèctrics a través d’una aplicació, i que en financen la seva compra. Això ha generat un dels primers exemples a Catalunya de cooperativisme de plataforma.

Aquestes maneres de resoldre les nostres necessitats no es troben als marges; es troben al mig, al cor de la fera, fetes de la suma de col·lectivitats que apel·len a una desmercantilització i desinstitucionalització de la nostra vida, i alhora, que generen un mercat social i unes dinàmiques de relació amb l’estat diferents de la mera recepció de serveis públics.

Allò personal és polític

Servint-me de la màxima feminista per excel·lència que m’acompanya des de ja fa molts anys, pensar en l’antítesi mercat-estat em porta a intuir que les decisions individuals (que no individualistes) són les què ens poden permetre prendre consciència d’aquesta contraposició, i del nostre paper econòmic i polític. La Marina Garcés deia al Festival Esperanzah d’enguany que “la quotidianitat és l’espai real de llibertat, perquè ens permet decidir quin món volem a cada acció que fem”.

Fa deu anys jo tenia una vida força normalitzada, plena de coses materials, una vida cosificada: una casa (de propietat, és clar), un cotxe, una assegurança de salut… una vida no insensible a les injustícies socials, però poc compromesa i gens activa socialment o política. Una vida certament tranquil·la i de molt poca lluita. De joveneta m’havien dit que els joves “ja no us mobilitzeu per res” i la meva resposta era reblar que “la responsabilitat és vostra, que ens ho heu donat tot fet”. Segurament, si no m’hagués tocat viure els darrers deu anys, que m’han servit per “descosificar” la meva vida i “descobrir” l’economia social i solidària, hauria continuat amb una quotidianitat suficientment anestesiada pel mercat i per l’estat.

Els darrers deu anys m’han servit per “descosificar” la meva vida i “descobrir” l’economia social i solidària

Durant aquest temps, el primer a sucumbir va ser el cotxe, que al principi va ser substituït per Avancar i, després, pel transport públic i la bicicleta – tot i que he d’agrair a la meva mare que, de tant en tant, em deixi el seu cotxe quan no vaig sola o quan vaig lluny -. Més tard vindria l’habitatge, que m’ha fet patir molt i suposo que serà difícil que torni a intentar ser propietària o hipotecar-me. Del paradigma de “tenir una propietat és la millor inversió que es pot fer i llogar és d’estúpides”, he evolucionat cap a l’aspiració de ser llogatera durant molt temps, a falta d’un context econòmic i polític on el dret a un habitatge digne estigui garantit a tothom.

He viscut la crisi en carn pròpia, però per ser justes, abans que arribés aquest període que sembla que no s’acaba mai, ja s’havien produït canvis subtils que han esdevingut grans transformacions. D’una banda, a casa. Estàvem preocupades per la nostra alimentació i ens vèiem limitades pel cost econòmic dels productes agroecològics, així que vam fer-nos sòcies de la Xarxa de Consum Solidari a través del grup de consum del barri. D’altra banda, anar a comprar roba – tot i que per mi sempre ha estat un suplici -, va deixar de ser quelcom habitual i avui, que vesteixo de segona mà en un 90%, no puc comprar ni uns mitjons sense mirar l’origen de fabricació. A més, vam decidir no ‘afartar’ sistemàticament les criatures petites amb medicaments, i complementar la salut pública amb consultes a metgesses no al·lopàtiques. Amb el temps, hem acabat sent sòcies de COS cooperativa, on professionals i famílies ens unim per atendre les nostres necessitats de salut de forma conscient i col·lectiva.

Pel que fa a la banca, Triodos Bank havia aterrat a l’estat espanyol el 2004 i ben aviat vam decidir tenir-hi la nostra activitat professional. Després, vaig començar a usar-lo com a banc per a les despeses familiars, perquè la capacitat d’estalvi havia passat a millor vida. També vaig conèixer Coop57 i me’n vaig fer sòcia. Avui, tota la meva economia personal passa per Triodos i per Fiare.

Al mateix temps, i sota la intuïció que els oligopolis energètics i tecnològics ens condicionen democràticament, avui a casa contractem la llum a Somenergia, la telefonia a SomConnexió, i l’assegurança de la llar a Arç Cooperativa. De fet jo treballo en una cooperativa (LabCoop), de la qual en sóc sòcia de treball, i ara em costaria molt tornar a estar en una organització on no pogués compartir anhels i decisions.

Un dels darrers territoris vitals que estic explorant actualment és el de la tecnologia. Les grans empreses transnacionals concentren cada cop més allò que passa a Internet i als nostres mòbils, i per aquestes empreses nosaltres som només dades que recullen, empaqueten, analitzen i venen. El més inquietant és que també modifiquen i recondueixen el gust, ja no del consumidor, sinó del mateix productor.

Tot és possible i tot s’està fent

La ciutat és el resultat d’allò que volem que sigui: si volem habitatges encarits, terrasses ocupant passejos sencers i bicicletes en aparcaments públics, deixem que el mercat copsi tots els nostres espais vitals i que l’estat continuï posant les condicions perquè això passi, i que es dediqui a reparar els danys en les nostres vides. Si, per contra, volem banca ètica, energia verda i mobilitat sostenible, l’estat ha de tenir un paper proactiu, el mercat ha de ser social i les persones hem de prendre protagonisme com a individus i com a col·lectiu.

Quan prens consciència que hi ha un munt de gent i entitats treballant dia a dia per construir alternatives, t’adones que tot és possible i tot s’està fent. Prova d’això és la Fira d’Economia Solidària de Catalunya, que esdevé una mostra anual “d’iniciatives de construcció de mercat social, [que] ens aproxima a la reapropiació popular dels circuits econòmics: autogestió del treball, comercialització justa, finances ètiques i consum responsable en una dinàmica d’intercooperació i enxarxament territorial.”

Seguir obrint escletxes en el ciment del capitalisme és una responsabilitat col·lectiva

Un altre dels meus aprenentatges profunds és que aquelles que hem anat transformant el nostre paper polític-econòmic, no ens podem permetre aïllar-nos del món. Seguir obrint escletxes en el ciment del capitalisme és una responsabilitat col·lectiva, perquè hem de seguir atentes a un sistema i unes institucions que ràpidament assimilen paraules i conceptes i les perverteixen.

En darrer terme, jo sóc addicta al cafè – un dels grans productes de comerç injust al món -, i em cal recordar constantment que en la quotidianitat està la lluita, però també la contradicció. Només sent conscients de l’una i de l’altra podem fer passes endavant.

Guernica Facundo és coordinadora de LabCoop, cooperativa dedicada a l’acompanyament de nous projectes d’emprenedoria social.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog