Els significats perduts de l’esquerra: ordre i llibertat

Per damunt de tot, o més ben dit, per sota de tot, la política és una lluita per definir el sentit de les coses que afecten i concerneix una comunitat. Perquè els grans temes que ocupen “allò polític” no han variat massa des de la Grècia clàssica: llibertat, igualtat, justícia, ordre, revolució eren els debats centrals dels quals s’ocupava la política, com ho són avui en dia. El pas del temps i la dicotomització entre dreta i esquerra, produïda per la ubicació dels seients a l’Assemblea Nacional Francesa l’agost del 1789, van anar generant que un bloc controlés el sentit d’unes paraules i l’altre bloc fes el corresponent amb unes altres. Simplificant-ho, i amb el pas del temps, l’esquerra sorgida de l’ortodòxia marxista va fer de la igualtat el seu objectiu polític i de la revolució la força del seu esperit. La dreta va fer de la llibertat el seu desig, i de l’ordre, la seva recepta. Intentem veure quin paper juguen avui aquests significats perduts de l’esquerra, alhora que explorem alguns exemples de polítiques que ajuden a repensar-los.

De la “revolució” ningú ja en parla. Sigui perquè no es concep com una forma de sortir del sistema capitalista global o perquè s’ha acceptat que, com deia Jacques Lacan, l’aspiració revolucionaria acaba desembocant sempre en el discurs d’un nou ‘Amo’. La realitat és que ja no és un significant que mobilitzi com ho feia abans. Per altra banda, el “canvi” (un succedani descafeïnat) s’utilitza de forma indistinta tant a la dreta com a l’esquerra de l’arc parlamentari. Però el problema del “canvi” és que serveix per arribar al poder, però amb el temps es converteix, gairebé per sistema, en una promesa incomplerta. La “igualtat”, més necessària que mai en aquest món progressivament més desigual que vivim, encara arrossega la llosa històrica del comunisme soviètic que va fer d’una paraula que carregava una voluntat de justícia un concepte que erosionava la subjectivitat de les persones.

És vital que les forces d’esquerra pensin en i des de concepcions d’ordre i formulin noves propostes

Què ha passat amb l'”ordre“? L’actual context polític global està deixant societats cada vegada més desestructurades: és precisament en aquests moments on una classe de discursos d’ordre emergeixen perillosament de la mà de la porra i de la creació d’un enemic extern. Sigui VOX a Espanya, Front Nacional a França o Lliga Nord a Itàlia, totes tenen en una determinada concepció d’ordre el pal de paller dels seus discursos. L’ordre com homogeneïtzació del nacional i exclusió del forà. Un debat que l’esquerra, històricament, s’ha negat a tenir. En aquest sentit, la proposta de Julio Anguita i Manolo Monereo s’ha d’analitzar com un intent d’afrontar aquest tabú des de posicions que provenen de tradicions polítiques radicalment diferents. Una intenció lloable; però si s’assumeix el mateix marc interpretatiu, la resposta portarà a llocs similars. I Salvini no és la solució d’ordre desitjable.

Com es pot pensar l’ordre des de l’esquerra, llavors? Una possibilitat podria ser deslligar-ho del vincle amb l’autoritat clàssica: una societat ordenada no té per què ser una societat altament repressiva, sinó una societat més propera. Igual que conèixer el teu veí fa de l’escala un lloc més segur, que la policia conegui els establiments i associacions de la zona pot tenir un efecte similar. En aquest sentit s’ha de valorar positivament l’èmfasi que el govern municipal de Barcelona posa en la prevenció i la convivència com a vectors d’ordre a la ciutat. Partint de la premissa que els problemes d’ordre no es tallen de soca arrel amb mesures punitives, la intenció del Consistori dependria de fer de la proximitat una eina de prevenció, alhora que empoderaria els veïns i veïnes en l’elaboració de polítiques de convivència al barri. La creació d’una policia de barri, per exemple, apunta a reorientar les polítiques d’ordre des d’aquesta perspectiva. L’èxit o fracàs d’aquestes polítiques públiques s’hauran d’analitzar a posteriori, però és vital que les forces d’esquerra pensin en i des de concepcions d’ordre i formulin noves propostes, encara que siguin errònies. El que no es pot seguir fent és seguir ignorant un debat central en les nostres vides.

La crisi de la socialdemocràcia no s’entén sense el gir neoliberal de la socialdemocràcia

Però, i la llibertat? No hi ha paraula que capturi amb més força el desig de l’ésser humà. La llibertat apel·la sempre a la pròpia subjectivitat de qui la interpreta: la d’un adolescent estarà possiblement vinculada a les restriccions escolars i familiars, la d’un pres al mur físic de la cel·la, i el d’un independentista en la consecució d’un estat independent. La llibertat, com l’ordre, significa alguna cosa per a tothom. Per això sobta que, encara avui en dia, no hi hagi un discurs de posicions no relacionades amb el liberalisme econòmic que les tracti. En un gest similar al d’Anguita i Monereo, la socialdemocràcia que naixia de la tercera via de Tonya Blair va intentar adoptar la llibertat en la identitat d’una nova esquerra. Però per tal de rebatre-li a la dreta liberal el concepte mateix de llibertat en va adoptar també part de les seves premisses i receptes econòmiques. I d’aquella pols vénen aquests fangs: la crisi de la socialdemocràcia no s’entén sense el gir neoliberal de la socialdemocràcia. Però això ja és un altre tema.

Perquè no vincular la llibertat amb la igualtat? Serem més lliures en la mesura que puguem decidir sobre el nostre propi temps, i això implica tenir la seguretat que no et quedaràs sense llar ni migrar a Londres per a llaurar-te un futur. I si parlem de llibertat d’oportunitats com a posició de justícia on el codi postal no hagi de determinar l’esperança de vida? Els debats sobre la renda bàsica, per exemple, vinculen la necessitat de garantir la subsistència material bàsica amb la llibertat individual. Ho explica bé en aquesta entrevista Julen Bollain: “Desde esta perspectiva filosófica, la renta básica se entiende como un camino hacia la libertad, un camino que hace posible vivir una vida propia sin depender de los demás. La renta básica te proporciona un suelo sobre el que poder edificar tu propia vida y elegir lo que realmente quieres hacer.” Volem societats més lliures i més ordenades. Comencem per definir-les.

Guillem Pujol és politòleg i filòsof.
Un comentari
  • reinald 30 de novembre de 2018 - 9:33

    No ens oblidem de la fraternitat. Acompanya a la igualtat i a la llibertat. És fraternitat la que el salva els nàufrags

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog