Menestral, catalanista, d’esquerres busca…

El consens apòcrif de la transició pel qual uns catalans renunciaven a l’estat propi i els altres catalans renunciaven a l’hegemonia cultural de ‘lo espanyol’ en una regió d’Espanya s’ha esberlat. Quan més a prop s’ha tingut la independència, més a prop s’ha estat d’etnicitzar el catalanista metropolità, estigmatitzat a dreta i esquerra, pràcticament condemnat a l’independentisme, per por que contamini de sobiranisme espais (ideològics i físics) on s’ha empoderat el discurs contra-hegemònic i desafiant amb el predomini cultural del catalanisme. En aquest context, el menestral catalanista d’esquerres busca nous companys de pis amb qui establir una aliança plebea. Pot haver-hi una nova entesa menestral-obrera? Pot ser que l’homo-tripartitus encara pervisqui?

La ignorància menestral i la menestralia ignorada

El protagonista d’aquest article no deixa de ser un subjecte, un més,  de l’escena cívica, política i social de Catalunya: el menestral catalanista d’esquerres. Un subjecte que al descriure’l  presenta la seva complexitat al trencar les dicotomies en les que ens recolzem quan definim a certs col·lectius socials. D’entrada, un menestral no té perquè tenir consciència de què ho és. D’una banda perquè la paraula i el concepte són extemporanis, remeten a un món d’oficis, gremis i comerciants, de tallers i manufactures, de minifundis i de poderosos de fora vila i d’autoritats del centre-ville. De l’altra, perquè el menestral ignora allò que més bé transmet: identitat pròpia. I no precisament de classe social sinó d’índole cultural. Allò popular s’ho sent propi perquè el menestral s’identifica amb aquest braç i ben poc amb el militar i el religiós, a diferència de la hidalguía castellana, que s’entronca amb la noblesa. El menestral d’avui (un autònom? Un co-worker? Un assalariat del tercer sector?) pot graduar el seu catalanisme i elegir la seva esquerranitat, per això se sent còmode quan la ideologia preval a l’origen, quan allò escollit preval a l’allò heretat. I viu malament quan sense ser mentida el titllen de privilegiat, d’arrelat, d’autocton. Per això busca refugi en el concepte de classes populars i hi integra a l’obrer i n’exclou al poderós.

Tanmateix, confondre els menestrals amb la burgesia és fàcil i recorrent. I en part, té raó de ser. Petitburgès, treballador de coll-blanc (white collar), menxevic. Termes que depenent dels contextos socials s’ha considerat oportú matisar aquell estrat de la població que no és ni classe treballadora ni burgesa. Amb la fi de la IIGM i l’inici del consens liberal de tall socialdemòcrata del 1945, el concepte classe mitjana galopa, s’estén arreu d’occident i assimila a tota la menestralia i a no pocs obrers. Un magma sobre el que s’havien teixit no poques aliances (algunes socioeconòmiques, d’altres culturals) però que amb la fi del treball i la crisi financera del 2008 tot es dramatitza. L’empobriment real dels més pobres i la percepció de pèrdua d’estatus social de part de qui no veu possibilitat de progrés, han transformat certs discursos i constructes socials al respecte del significat del prekariat, del significat de ser d’esquerres, de ser de classe obrera i de si procurar pel benestar dels més necessitats implica empoderar-los.

Georges Dumézil sentenciava que la modernitat i la guillotina van acabar amb el que ell va anomenar la trifuncionalitat de les societats indoeuropees, en les que sota un model ternari s’organitzava la relació entre les diverses categories del sistema social. De les tres castes principals de la Índia, als tres braços de les Corts catalanes (eclesiàstic, militar i popular) passant per a molts altres exemples extensament documentats per l’antropòleg francès, precursor de l’estructuralisme. Et voilà! Malgrat els mecanismes trinitaris pervisquessin (Liberté, egalité, fraternité sense anar més lluny) el parlamentarisme modern no es va basar en la trifuncionalitat sinó en la bipartició. Els uns davant dels altres del Parlament britànic. El dualisme muntanya/plana de l’assemblea nacional francesa i els eixos esquerra/dreta que han caracteritzat tants hemicicles d’arreu del món, del 1789 ençà. També en categories socioeconòmiques dicotòmiques com classe alta i classe baixa, rics i pobres. En categories polítiques tenim el bipartidisme i la confrontació d’antagonistes que han esdevingut norma (Marx, Laclau, Schmidt), deixant els trios com a pràctiques alternatives sinó directament perverses, depenent la moral de cada època.

El tema és ampli, dóna per molt i jo em planto aquí per dir que el menestral catalanista d’esquerres ha patit d’una doble ignorància. D’una banda, la que l’ha menystingut com un actor amb identitat pròpia dins les classes populars, sobretot arran de l’estigma que l’ha emparentat amb una burgesia catalana més connectada amb els cercles de poder de Madrid que amb l’autoctonia empobrida i sempre pendent de refinar. I de l’altra banda, la profunda ignorància del menestral sobre l’efecte que causa ser un emissor d’identitat. Amb el procés independentista ha quedat ben palès la poca percepció sobre el fet que l’hegemonia cultural del catalanisme estigués en joc, com si l’aventura independentista fos això, una exploració de límits sense tallar matolls i obrir-se pas a cop de matxet. Per aquest motiu, i especialment on la menestralia catalana no ha esdevingut el target electoral principal (àrea metropolitana per entendre’ns) la percepció del risc de l’aventura era major, perquè si bé no sempre codifiquem bé a l’altre, sabíem prou bé qui era minoria.

‘A working class hero’ is something to be?

Si hi ha un article precís, premonitori i de lectura obligada és aquest de Jaime Palomera: ‘Ciudadanos y la venganza del cinturón choni’, que recomano llegir (o rellegir) juntament amb ‘El fantasma de Trump i de Le Pen: la nova dreta antiestablishment i antiimmigrant’ a les perifèries urbanes de Catalunya, del mateix autor. I si de fons escolteu la multiversionada cançó ‘A working class hero’, de John Lennon, en bucle, molt millor (de Green Day a Marianne Faithful passant per Cindy Lauper, potser la versió més enèrgica).  I és que ser (pertànyer, considerar-se, provenir) de classe obrera et permet codificar la realitat d’una altra manera diferent a la del menestral. La perspectiva és la de la despossessió permanent, la d’implorar ascendir, la d’abraçar la condició de classe per existir, per resistir.  De la mateixa manera que la perspectiva també canvia si es fa des del barri perifèric o des del centre-ville, encara que no passis dels 900 euros mensuals en ambdós casos i que el centre-ville de segons quines ciutats metropolitanes tingui tan glamur com qualsevol altre barri.

La reivindicació d’orgull de classe, en temps d’afirmació identitaria com els actuals, comporta en part dignificar més les condicions de vida que les laborals, ja sigui reivindicant la pertinença al barri, la llengua i la cultura de cadascú, més que moure’s per consignes ideològiques. És en aquest punt on l’aliança plebea és més difícil ara que fa cent anys enrere, perquè la ideologia, la utopia d’allò comú es dilueix al mateix temps que la necessitat d’afirmació identitaria creix. Cal mirar als barris. Cal escoltar les veus que s’hi expressen, agradin o no. I cal potenciar la relació igualitària entre lideratges cultivats en habitus diferents. Per tant, no cal usurpar la condició de fill de classe obrera al qui sí que ho és. No cal fer d’intèrprets d’una realitat que no és la pròpia. Prou de voler fer coincidir itineraris vitals que poc tenen a veure i més convergir en ideologies que generin militàncies compartides. Si jo no em reafirmo com a menestral d’esquerres no estic deixant espai a que els milers de Palomera’s facin lo propi. Quan uns han après que no havien d’atrinxerar-se en l’imaginari de la vila enyorada dels avis per posar-se a fer ciutat, altres han après a fer d’amos del barri després d’anys fent d’obrers de tot (de la fàbrica, de la ciutat, del partit) com bé narrava Pérez-Andujar en el fabulós ‘Paseos con mi madre’. En aquí tenim un nus, que alguns voldran estrènyer i d’altres destensar. M’incloc entre els segons.

L’aliança plebea del segle XXI

Si a la transició un dels reptes dels partits a Catalunya era com haver-se-les amb la catalanitat, el repte d’ara serà el d’haver-se-les, també, amb l’espanyolitat. Si durant aquests anys l’electorat a seduir era el que et dotava de pedigrí catalanista ara s’acumula l’oferta dirigida als barris perifèrics. Un canvi de perspectiva no menor i complicat que ens planteja reptes interessants. D’entrada, clama noves aliances generacionals. Aquells qui han viscut sempre en democràcia i no han protagonitzat cap ‘momento naciente’ i per tant no poden ser traïdors ‘al seu propi model de societat o de partit’que comparteixen cua al CAP, que són alumnes de l’escola o l’insti o bé de l’AFA (antigues AMPA escolars),que fan feines similars i comparteixen ideals polítics haurien de poder-se entendre prou bé com per trencar les fronteres interiors tan limitadores.

Amb aquesta tessitura resulta del tot intolerable culpar als partits -especialment els d’esquerra- que sabedors de la diversitat social existent han predicat el seny, diàleg i entesa. Més faltaria. Però sí que en quaranta anys de democràcia -i n’hem parlat massa poc- que el vot es vinculés més a l’estructura social i no a la ideologia, entenent la ideologia com un espai de trobada entre diferents que comparteixen ideals comuns, en part ens ha portat aquí. Hi ha hagut vot captiu. I no només el pujolisme va vampiritzar la menestralia catalana fins a xuclar-li la seva potencial transversalitat social, sinó que un relat metropolità hegemònic als barris perifèrics també incidia en invisibilitzar una realitat menestral no tan llunyana ni antagònica, alimentant una dialèctica de partits que renunciaven al centre i de partits que renunciaven als barris. “Estos Barrios eran nuestros. Esta es nuestra gente pero que ahora vota PxC o Cs” són expressions fàcilment identificables amb regidors i militància de PSC del Baix Llobregat, i que mai han generat massa rubor per òbvies, sobretot resultats electorals en mà. “Els d’aquí tenim clar que volem la independència per això demanem una cosa tan simple com poder votar” seria un comentari equivalent i exemple d’hegemonia de la catalanitat massissa.

Allà on la demografia no surt prou barrejada es creen borses d’unicitat cultural. Sortosament sempre hi ha excepcions. Valgui d’exemple el d’aquests municipis del Baix Llobregat: Sant Boi i Sant Just amb el PSC; Sant Feliu i El Prat amb PSUC/ICV i Sant Vicenç amb ERC (sota el paraigües de Junts per Sant Vicenç i segurament gràcies a una campanya electoral d’aquest estil i mixtura Oriol Junqueras va poder ser escollit alcalde) han donat exemple d’una aliança plebea possible i fins i tot reeixida.

Epíleg: Qui estima a l’homo tripartitus?

Si aquesta aliança és possible segurament l’assignatura pendent de la regeneració del catalanisme pugui assolir-se des de postulats metropolitans. Certament, una fita. I és que l’Homo Tripartitus existeix malgrat maldi políticament dividit, repudiat pels propis promotors i vexat pels seus acèrrims enemics: la dreta nacionalista catalano/indepe i la dreta nacionalista hispano/tabernesa. La menestralia catalana encara perplexa pel miratge independentista (no hi havia terra promesa enmig del desert) contempla el menyspreu descarnat d’una burgesia farta de vel·leïtats mundanes i utopies fracassades; i d’una classe obrera postindustrial que reivindica l’orgull de classe a partir de la vindicació dels orígens, del barri, de l’habitus més que dels destins. El sandvitx ja està servit i Manuel Valls pot ser qui el queixali primer, ja que pot unir aristocràcia i obrerisme desclassat, catalanisme light amb 0% de matèria indepe i status quo constitucionalista, burgesia de pedigrí i upgraders desitjosos de treure’s de sobre, els de sobre, tot i que sempre els han vist com els de sempre. Que no és el mateix però ho sembla.

La polarització identitaria del moment polític actual, certament, perjudica l’estabilitat emocional de l’Homo-tripartitus però és el rebuig estratègic dels “seus” el que el deprimeix profundament. Una cosa era que fos el votant qui dubtés sovint de la veracitat de la “e” d’ERC, de la “c” del PSC i de la “v” d’ICV. I l’altra és que ara siguin els partits -per cert, sense haver resolt cap d’aquests tres dubtes raonables- els qui dubtin en si val la pena seduir a un plebeu desproveït de tota gràcia (ni peles, ni hegemonia cultural, ni centralitat política, ni submissió a l’acriticisme indepe) com sembla ser el menestral catalanista d’esquerres.

Després del miratge de la independència no hi ha un sol projecte polític no independentista que aglutini aquest elector potencial per la qual cosa els esmentats partits el passat 21D estratègicament van preferir a) PSC: aliar-se amb la dreta catòlica catalanista, SCC i el 155; b) ERC: flirtejar amb la simbiosi indepe amb el món convergent en pro d’una hegemonia que mai arriba per després donar un cop de volant i esmenar el processisme sense abandonar l’independentisme al crit ‘d’eixemplar la base’; i c) ICV: mudar de pell i sigles per estar a on estaven, això sí amb més predisposició retòrica per recuperar la incidència a barris i món laboral a tota costa, amb més pedigrí obrerista i menys gasosa petitburgesa i catalanitat manifesta.

El resultat? Negatiu del tot. Ciutadans, catapultat com a principal partit d’assalt; i la post-convergència revestida de defensora del castell en ple setge, mentre que l’extrema dreta prem l’accelerador en els barris populars i de classe obrera.

Motius per arremangar-se per teixir noves complicitats entre plebeus no en falten. Dificultats, tampoc.

Jordi Ferrer Fontanet. Historiador, cooperativista i editor del Fetasantfeliucat.