Crític Cerca
Opinió

L’independentisme hauria de desistir per no despertar més el feixisme?

13/12/2018 | 18:00

Torna la tesi de Pablo Iglesias que l’independentisme ha despertat el feixisme. I és clar que Vox ha utilitzat la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya i l’anticatalanisme com a esquers emocionals per captar vots, però això no faria l’independentisme culpable, sinó més aviat l’evidenciaria com a blanc dels feixistes i, per tant, mereixedor de protecció democràtica per part de totes. Culpabilitzar la víctima mai no hauria de ser el discurs d’un demòcrata, i menys d’una persona d’esquerres.

A més, el sol plantejament en la línia de cohibir-nos de plantejar propostes, que creiem que aportarien més justícia, per tal de no molestar els intolerants i impositius, per por que ho usessin apel·lant a l’odi com a motor del seu populisme, ja suposaria deixar-nos condicionar i fer xantatge en el nostre intent col·lectiu d’organitzar-nos democràticament.

Si es vol parlar de responsabilitats, són tres els aspectes que han fet útil l’antiindependentisme per a l’extrema dreta:

1) El substrat franquista que no s’ha superat

No som un país qualsevol: aquí va haver-hi un genocidi franquista.

De fet, ja s’observaven plantejaments d’extrema dreta de la mà del PP i de C’s, partits amb pretensions demòcrates però que, per exemple, no condemnen mai el franquisme. Un fet que a Alemanya comprendrien de seguida, perquè allí qualsevol partit que no vulgui condemnar el nazisme s’entén que és feixista.

A Espanya no s’ha pogut superar el feixisme, com s’ha fet en altres països construint un relat compartit que s’ha treballat socialment i, per tant, persisteix massa franquisme instal·lat dins de les estructures de l’Estat (amb molta força dins de la magistratura, l’Exèrcit i la policia) i en l’entramat del gran empresariat (també en el mediàtic, que ha tingut un paper determinant per crear el clima actual).

De fet, ara irromp per primera vegada un partit que reclama el pedigrí ‘ultra’, però els seus votants ja eren d’extrema dreta i votaven el PP. Per això no existia explícitament un partit ‘ultra’. Ara amb la descomposició del PP i altres factors, ha emergit un partit amb pedigrí ‘ultra’ que sí que té coincidències i connexions amb l’extrema dreta de Le Pen i de Bannon, però que és bàsicament un fenomen neofranquista molt de tall espanyol.

2) La reacció intolerant contra el procés ha normalitzat el discurs de l’odi

El que possibilita l’auge de l’extrema dreta no és l’independentisme, sinó com els partits polítics espanyols han reaccionat contra aquest projecte polític.

El nacionalisme espanyol és una quasireligió en la qual la Unitat d’Espanya és sagrada. En lloc de permetre un debat democràtic i respectuós, intentant convèncer-nos, s’ha triat imposar-nos la permanència a Espanya. Permetre un referèndum, encara que el guanyessin, seria inacceptable per al nacionalisme espanyol perquè ja haurien reconegut implícitament Catalunya com a subjecte polític.

Espanya no ha sigut demòcrata abordant el repte des de la política, sinó només negant, ridiculitzant, provocant ostracisme, humiliació, marginació, i, quan tot això els ha fallat, han usat la llei i la força bruta, no per garantir drets, sinó per impedir qualsevol aspiració de canvi.

I els mitjans de comunicació han distorsionat la realitat, intoxicant amb mentides, tergiversacions i una manca d’informació contrastada i plural, eclipsada per una allau de judicis de valors tendenciosos i malintencionats per satanitzar els sobiranistes com a enemic número u del país. Els espanyols han pogut veure milers de notícies sobre Catalunya, i manifesten estar-ne completament farts, però al mateix temps s’observa que no comprenen bé el que passa perquè ningú no els ho ha explicat enmig de tants milers de notícies.

Pregunteu, per exemple, a un ciutadà normal: si creu que hi va haver un cop d’Estat [clarament no ho va ser]; si els CDR són violents [no ho són]; si l’article del Quim Torra deia que els espanyols eren bèsties [no deia això]; si volem aconseguir la independència democràticament o imposant-la [democràticament si es guanya el referèndum]… Els ho posen molt difícil als espanyols per poder-se defensar de la mentida, tenir bona informació i formar-se una opinió ajustada a la realitat.

I tant han deshumanitzat el discurs que molts espanyols no senten gens de compassió pels independentistes que són a la presó esperant un judici que tothom sap quin resultat tindrà, i més aviat insisteixen que “s’han de podrir a la presó”.

Fins ara s’ha deixat fer a Vox perquè el seu discurs incendiari i les seves acusacions judicials no molestaven ningú, fins que ha entrat al Parlament andalús i ara tothom se’n sorprèn. Però sembla que l’únic problema sigui haver blanquejat el partit ‘ultra’ i no es fa cap mena d’autocrítica del clima d’odi contra l’independentisme que li ha adobat el terreny.

3)  L’error històric del partit que ho hauria pogut evitar

El PSOE ho hauria pogut evitar si no hagués fet seguidisme de l’estratègia del PP i de C’s contra els independentistes (negació del problema, negació de la nació catalana, rebuig a ultrança del referèndum, imposició de la permanència, 155, condemnes de rebel·lió i de sedició…).

Aquests acords d’Estat de tots els grans partits, tret d’un tímid però valent Podemos i una IU menys clara, van transmetre, a tota la ciutadania espanyola, un missatge quasi hegemònic i transversal que el nacionalisme espanyol impositiu i antidemocràtic era normal i acceptable (per això la seva perplexitat davant les sentències europees que disten tant de les espanyoles). I, amb aquest marc ideològic en l’ambient, l’extrema dreta més ‘ultra’ és la que ofereix les millors solucions als ciutadans enrabiats, amb les seves tesis de mà dura i mesures contundents fora de to.

Si el PSOE s’hagués desmarcat i hagués apostat per una solució democràtica en forma de referèndum (sembla inimaginable, però per què no?), aquest segurament no s’hauria pogut dur a terme per l’oposició frontal del PP i de C’s, però tot hauria anat diferent, perquè l’extrema dreta només hauria pogut pescar vots en l’extrem de la dreta. En canvi, havent normalitzat els valors autoritaris per a tota la població espanyola, el calador de vots dels ‘ultres’ és immens i han pescat suficient per entrar. D’aquí ja només els resta créixer aprofitant la presència mediàtica i seguint amb el discurs ferotge antiindependentista. O sigui, que els d’esquerres podran seguir culpant els independentistes del que és culpa seva.

Faltaria veure si el PSOE pot i vol fer autocrítica i permetre abordar el camí de la regeneració democràtica per a Espanya, un camí que no seria fàcil, perquè a curt termini serien linxats mediàticament com a antipatriotes i castigats electoralment, però que, a llarg termini, permetria començar a enterrar el franquisme. El repte català brinda una oportunitat immillorable per prendre consciència d’aquesta realitat i poder fer passos per abandonar el nacionalisme impositiu.

Però tot sembla indicar que aquest nacionalisme no és patrimoni del PP i de C’s, sinó que és constitutiu de la identitat fundacional d’Espanya, i que el PSOE hi està totalment identificat. Per tant, ni s’atreviria, ni tampoc tindrà cap voluntat d’impulsar l’autocrítica i una refundació d’Espanya en uns termes més respectuosos i democràtics. Per això, és qüestió de temps i que els esdeveniments facin aflorar aquesta realitat, que la gran majoria de la societat catalana, plural i diversa, s’adoni que, per pura supervivència, no pot viure dins d’aquest Estat on no hi ha lloc per a la societat catalana si no és sotmesa i submisa.

Jordi Oriola Folch és realitzador audiovisual a <www.transformafilms.org>.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies