Seguim amb la no-violència (però deixem-nos de lliris)

Foto: JORDI BORRÀS

Demà, les forces de l’Estat espanyol s’emportaran els nou presos polítics per assistir a un judici a 600 km de casa seva. Estan acusats de crims violents —la rebel·lió i la sedició— malgrat ser líders d’un moviment que sempre ha rebutjat la violència, que sempre s’ha manifestat amb somriures i bon rotllo. Un moviment que cada dia rep el menyspreu de molts politòlegs de butxaca (i d’unionistes, mira per on) que insisteixen que, sense violència, no es pot guanyar la república. Tot plegat fa pensar molt en la naturalesa de la violència mateixa i en com hem arribat a un moment on la gent pot passar més temps a la presó sense judici per haver-se manifestat de forma no-violenta que no pas per haver fet matar gent i enterrar-la amb calç viva.

Davant el relat que han fet de què és i què no és violència, quin camí ha d’emprendre l’independentisme català aquests propers mesos? Jo he fet algunes reflexions al respecte que us vull compartir.

La via de la no-violència

L’actitud implacable de l’Estat espanyol contra ETA i la promesa que “sense violència es pot parlar de tot” van marcar el moviment independentista català. Els bascos no només no havien guanyat la independència, sinó que se’ls havien tancat els diaris, il·legalitzat partits i empresonat gent que està escampada arreu de l’Estat. El govern espanyol no havia tingut cap remordiment en utilitzar la violència més física, cruel i il·legal contra els independentistes bascos. Era evident que aquell camí no només tenia problemes morals, sinó que no havia estat efectiu.

Durant trenta anys, els catalans van provar una altra estratègia: portar-se com a bons minyons a Madrid i com a catalanistes empedreïts a casa. Així, van guanyar alguna engruna, però no pas la clau de la caixa, ni garanties sobre la llengua, ni diners per la cultura i ni tan sols competències per l’aeroport. El fracàs d’aquesta altra via també es va fer palesa ja des de les negociacions de l’Estatut del 2006.

Per això, en els documents fundacionals de l’Assemblea Nacional Catalana es volia anar més enllà i es parlava de la “conscienciació i la mobilització de la majoria de la població de Catalunya per tal que es puguin aconseguir, de forma pacífica i democràtica, aquests objectius nacionals [la independència de Catalunya]”. En tot moment, se suposava que en una democràcia, lluitar pel canvi polític era legal, sempre que fos no violent. La idea, per una societat profundament democràtica, era anar de la llei a la llei, sempre legitimant-se a les urnes.

El discurs legalista va convèncer els revolucionaris de l’esquerra i els més conservadors i porucs de la dreta

El discurs legalista i de les urnes va convèncer no només els revolucionaris de l’esquerra sinó els més conservadors i porucs de la dreta. Vam eixamplar la base i molt. Si creiem que Espanya era una democràcia, havíem de seguir els exemples de la no-violència mundial —de Gandhi a Martin Luther King— per guanyar la llibertat. Creiem que la clau, tant per guanyar l’Estat com per atraure adeptes, era la insistència en la no-violència, en el dret de decidir, en la realitat i l’efectivitat de la democràcia. Era bonic ser part d’una força nova, democràtica i popular que agafava l’embranzida sense esperar el permís i tirava pel dret per crear un nou país il·lusionador, més just i més igualitari. Sociòlegs com l’Erica Chenoweth també confirmen que els moviments no violents no només tenen millors possibilitats d’èxit, sinó que més sovint assoleixen canvis de règim més democràtics i justos.

Però què és la violència exactament?

En parlem molt últimament. A vegades sembla que tot és violència. Una manifestació sense violència física, sense danys de propietat, sense pràcticament crits, per molt que pressioni el govern, per molt que vulgui canviar-lo, per molt que vulgui trencar l’ordre constitucional, pot considerar-se violència? Voler trencar Espanya a les urnes és violència? Ni la llei de partits ni el codi penal recullen expressament l’independentisme com a motiu susceptible de provocar la il·legalització d’una formació política. Si el Codi Penal diu que no és il·legal ser independentista, com pot ser violent fer una manifestació a favor de la independència? No ho pot ser.

No hi ha possibilitat d’exonerar els presos perquè Espanya considera que trencar l’Estat és violència per definició

Però el jutge Llarena hi vol veure violència, a vegades de la manera més surrealista. Encara que saben que Junqueras i companyia no són violents. Ho diuen explícitament en un dels escrits que Junqueras (i se suposa que per extensió els altres) no ha comès violència ni ha incitat als altres a cometre’n. Però consideren que els independentistes sabíem que l’Estat es defensaria amb violència i, si així i tot encara volem la independència, la violència de l’Estat és culpa i responsabilitat nostra. Per tant, no hi haurà possibilitat d’exonerar els presos perquè Espanya sí que considera que trencar l’Estat és violència per definició, encara que ho intentis fer sense violència de cap classe, encara que ho facis de manera democràtica.

I ara, què hem de fer?

Aquesta és la qüestió més important. Ara toca emprar la violència com diuen aquells savis anònims a Twitter? No ho crec pas. Els mateixos arguments apresos amb la reacció de l’Estat contra ETA ja desmunta qualsevol defensa d’aquesta estratègia. El fet que els unionistes mateixos pensin que l’única manera de guanyar la independència de Catalunya és via l’ús de la violència física, la rebel·lió armada o una guerra amb morts no vol dir que sigui veritat. Que aquests no respectin les decisions preses democràticament respecte a la independència de Catalunya a les urnes és un indici més de la seva falta de tradició i tarannà democràtics.

Llavors, què hem de fer? Dues coses. Primer, hem de rebutjar la idea de l’Estat que manifestar-se de manera no-violenta pot considerar-se violència només perquè està en joc la seva unitat. Manifestar-se és un dret i sempre es fa per raons polítiques i per canviar les lleis. Utilitzar la pressió de la gent no és violent només perquè volen que ho sigui. Manifestar-nos és un dret al qual no podem renunciar.

Hem d’insistir en la força de la no-violència, que no és ni ingenuïtat ni anar amb el lliri a la mà

Segon, hem d’insistir en la força de la no-violència. La no-violència no és ingenuïtat ni anar amb el lliri a la mà. Si fos tan inútil com diuen alguns, per què reacciona l’Estat de manera tan exagerada posant en risc la seva reputació internacional i empresona diputats i líders polítics davant la mirada astorada de molts polítics mundials? Si no té força, com és que l’Estat va parar d’atonyinar la gent l’1 d’octubre? Per què no van tancar tots els col·legis? Per què no ens van arrestar a tots? Perquè la no-violència els va convertir en impotents. És això el que els va fer més ràbia i això que ens va fer més forts.

Deixem-nos de lliris: fermesa política

Ha estat la no-violència que ens ha portat a una majoria parlamentària a favor de la independència, i a la celebració d’un referèndum vinculant sobre l’autodeterminació. I ha estat anar amb el lliri a la ma que ha acabat en l’empresonament i exili de la nostra gent. Anar amb el lliri amb la mà era acceptar negociacions sense garanties ni ofertes per escrit ni mediadors reconeguts pel mig. Anar amb el lliri a la mà és creure que aprovar els pressupostos farà que ens tractin millor. Que si ens portem simpàtics un dia finançaran el corredor mediterrani o promocionaran la llengua catalana a Madrid. Que tractaran els catalans com cosins i no com a súbdits. Que un dia l’Estat negociarà un referèndum d’independència amb Catalunya. No, no ho farà mai. Mai.

La no-violència ens ha portat a un Parlament amb majoria independentista. Anar amb el lliri a la mà, a l’empresonament i exili de la nostra gent

L’estratègia no-violenta ha d’anar acompanyada de fermesa política, no de lliris. Quan hem creat ‘les condicions polítiques i socials’ per assolir la independència, llavors és el moment en què els polítics han d’exercir el lideratge necessari que els hem atorgat a les urnes per tirar endavant amb el mandat just, progressista i igualitari del poble.

Per sort, encara ens queden moltes eines potents de l’estratègia no-violenta per fer servir. Encara no hem flexionat els nostres músculs econòmics. No hem parat de treballar. No hem parat de pagar els impostos, ni els hem retardat ni un sol dia (que potser seria una aposta interessant a tenir en compte). No hem omplert els calendaris de l’administració espanyola, cortesament demanant 2 milions de cites el mateix dia. No hem deixat de votar. No hem deixat d’utilitzar les seves empreses. No hem construït els nostres panells solars en tots els nostres edificis públics per subministrar la nostra pròpia energia. En resum, no hem deixat d’agafar els tramvies de la nostra època.

En poc temps veurem que, per la ‘justícia’ espanyola, manifestar-se a favor de la independència de Catalunya és violència per definició, per molt no-violent que sigui. Podem acceptar-ho, i per tant, acceptar l’empresonament dels polítics que van ser al Govern mentre ho fèiem i la desaparició de Catalunya. O podem insistir a viure en una democràcia, amb el dret de decidir el nostre futur.

Liz Castro és militant de l’Assemblea Nacional Catalana i autora del llibre ‘Molts granets de sorra’.
4 comentaris
  • Josep Maria Camps Collet 31 de gener de 2019 - 21:34

    La Liz Castro cita l’Erica Chenoweth, suposo que com a autora, juntament amb Maria Stephan, de l’assaig. “Why Civil Resistance Works: The Strategic Logic of Nonviolent Conflict”.
    Aquesta obra és fruit d’una enorme recerca sobre els moviments civils amb objectius polítics al món des del 1900 fins el 2006 que s’han enfrontat a l’estat, tant els que han utilitzat la violència com els que han optat per la no violència.
    Les autores hi arriben a la conclusió que la no violència és més eficaç per aconseguir els objectius fixats. Però amb una excepció: la secessió.
    És a dir, en el cas que el moviment en qüestió tingui per objectiu separar una part d’un estat per fundar-ne un de nou, la no violència no és més eficaç.
    Això no vol dir que l’independentisme català hagi d’optar per la violència perquè, com molt bé diu la Liz Castro, el cas de l’independentisme basc ja ha deixat clar que té molt mal pronòstic.
    Però sí que hauria de servir perquè l’independentisme s’adoni que el seu objectiu va molt més enllà d’un projecte polític convencional, perquè pretén crear un marc metapolític nou a costa d’un d’existent.
    Jo ho anomeno precisament així: la independència de Catalunya és un projecte metapolític, i per això els defensors d’Espanya amb Catalunya a dins no se senten antidemòcrates quan fan tot el possible -remarco aquest “tot el possible”- per combatre’l.
    He desenvolupat aquesta reflexió en el següent article, que parteix de la convicció que els líders independentistes s’han equivocat en l’elecció dels instruments per aconseguir els seus objectius:
    LES INSTITUCIONS AUTONÒMIQUES NO SÓN UN PRE-ESTAT CATALÀ https://bit.ly/2BZlqHS
    En definitiva, crec que l’argumentació de la Liz Castro l’encerta de ple, i que a l’independentisme, si no vol tornar a la irrellevància, li cal obrir la ment i buscar estratègies noves, que si són imaginatives i agosarades millor.
    I segurament, li caldran també lideratges polítics nous, que no necessàriament seran els que han sorgit els últims mesos.

  • Arnau M.V 1 de febrer de 2019 - 14:17

    Exacte, les sobiranies i la desobediència es troben en un mateix punt, que és la de les accions tangibles no-violentes a gran escala destinades a modificar la correlació de forces en dos sentits simultanis: el del propi conflicte que generen i el d’eixamplar la sobirania real, de menys a més, de forma específica i quotidiana. La sobirania no és que el arriba després de guanyar, sinó el camí que hi porta.

    Es parla molt de si “eixamplar la base” implica guanyar-se electors de dreta, esquerra o centre. Però aquest tipus d’aproximació instrumental oblida que ja ha passat el temps de la independència com a gran “significat buit” agregador de tota mena de frustracions i il·lusions. Ara es tracta de generar les condicions reals d’independència, i encara que no agradi o faci por a bona part de l’independentisme, aquestes estan vinculades a pràctiques d’esquerres: suma progressiva de sobiranies socio-econòmiques, desobediència constituent, transició ecològica real (que vol dir caminar cap al postcapitalisme i redefinir la riquesa), aprofundiment dels drets i de la redistribució, serveis públics potents, internacionalisme i confederalisme.

  • Arnau M.V 1 de febrer de 2019 - 14:22

    Poden existir les condicions per superar l’independentisme màgic, per “ser més” i sobretot “prou forts”, sense aquests elements? L’altre camí és guanyar-se el suport d’Alemania, Israel o EEUU… a canvi de què?

  • lluisciprespaltre 2 de febrer de 2019 - 10:42

    Anar amb el lliri a la mà va ser participar a les eleccions convocades per Mariano Rajoy per part dels independentistes i dels sobiranistes.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog