El problema no són les portades amb publicitat del Banc Santander

“Gràcies a Déu, al nostre país tenim tres coses precioses: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament i la prudència de no practicar-ne mai cap de les dues”
Mark Twain

Les portades dels diaris generalistes, a excepció d'El Punt Avui i de l'Ara, amb una publicitat a tota pàgina del Banc Santander / BRUNO SOKOLOWICZ

Les portades dels diaris generalistes, a excepció d”El Punt Avui’ i de l”Ara’, amb una publicitat a tota pàgina del Banc Santander / BRUNO SOKOLOWICZ

Dimecres la (falsa) portada de la majoria de diaris espanyols i catalans l’ocupava un anunci a tota pàgina del Banc Santander. Automàticament es van accidentar les crítiques, sobretot a les xarxes socials, contra una estratègia publicitària agressiva del Banc Santander i en contra del fet que la majoria de diaris acceptessin vendre la seva portada a un anunci.

El cap de l’edició digital d’El Periódico de CatalunyaSaül Gordillo, va reaccionar amb una crida a la reflexió: “Rendibilitat o influència. Dependència o precarietat. Credibilitat o irrellevància. Fem un debat seriós o piulades d’autoconsum?”, preguntava. Accepto (humilment) el repte. Intentem fer un debat seriós.

Anem, doncs, més enllà d’allò superficial. Anem a l’arrel del problema. El problema de les portades amb l’anunci del Banc Santander a la premsa no és només la publicitat. No veieu que és un problema de credibilitat de la premsa?

El problema, doncs, no és que totes les portades duguin el mateix anunci del Banc Santander. Algú creu que la premsa era independent fins dimecres i aleshores ho va deixar de ser per tenir un anunci? No. Si la publicitat aconsegueix influir i això fa que la majoria de diaris, el dia que ha mort Emilio Botín, publiquin panegírics, significaria que tenim un problema

Però el problema, per mi, és quan totes les portades duen el mateix titular. Normalment acostuma a passar quan hi ha amenaces reals contra l’statu quo.

Només dos exemples:

Captura de pantalla 2015-01-29 a la(s) 14.25.36

El dia que l’exprimer ministre grec Papandreu va proposar un referèndum sobre el rescat financer i les borses europees van caure en senyal de protesta / SPG

El dia que milers d’indignats van bloquejar les portes del Parlament contra l’aprovació dels primers pressupostos de les retallades entre CiU i PP / SPG

El dia que milers d’’indignats’ van bloquejar les portes del Parlament contra l’aprovació dels primers pressupostos de les retallades entre CiU i el PP / SPG

És la credibilitat, estúpid!

Portada de la revista Time, al maig de 2014, amb un anunci a la part de baix i a l'esquerra / ARXIU

Portada de la revista ‘Time’, al maig de 2014, amb un anunci a la part de baix i a l’esquerra / ARXIU

Aquest debat no és català ni espanyol, sinó mundial. El 2014, la revista Time va posar en portada un petit anunci a baix i a l’esquerra. Això va aixecar polseguera entre els lectors als Estats Units. Però va anar molt més enllà dels activistes contra les grans corporacions. Els mateixos editors de diaris i periodistes eren els que estaven preocupats. Per què? Perquè tenien por que aquells anuncis poguessin afectar la seva independència. Un article publicat a Advertising Age, un espai de referència per a empresaris, editors i publicistes dels Estats Units, afirmava que “els actors més grans de la indústria s’havien resistit fins aleshores a vendre les seves portades a la publicitat tot i la forta necessitat d’ingressos dels últims anys”. Això, segons aquest text que em va fer arribar la periodista Merche Negro, és degut al fet que “la publicitat en portada viola les directrius de la Societat Americana d’Editors de Revistes”, però sobretot perquè molts editors “creuen que cal emfasitzar i protegir la independència editorial respecte als mercats”. Nota mental: això no ho diu cap comunista; ho diuen els editors de revistes dels Estats Units, país referent en això del periodisme independent.

Crec que vivim el millor moment per fer periodisme (gràcies a les noves tecnologies i Internet i el despertar crític de la ciutadania) dels últims 30 anys, però lamentablement els grans mitjans de comunicació viuen el seu pitjor moment (econòmic, crisi del paper, acomiadaments, falta de rumb) dels últims 30 anys.

Les professions de jutge i periodista són les pitjors valorades pels espanyols, segons un baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques del 2013. Al capdavant, i com a professió més ben valorada, es col·locava la de metge i la de professor. Alguna cosa devem estar fent malament els periodistes perquè la nostra professió es trobi entre les pitjors valorades.

Un estudi fet per la Nieman Foundation, dedicada a estudiar els fenòmens periodístics actuals, citava una sèrie d’enquestes sobre l’opinió dels nord-americans respecte als mass media. L’enquesta General Social Survey, dirigida pel National Opinion Research Center de la Universitat de Chicago, porta mesurant la confiança de la ciutadania en les institucions més de 30 anys. Des del 1970 fins a la meitat dels anys vuitanta, la confiança en la premsa se situava a la part alta amb una qualificació similar a institucions com l’Exèrcit, el Congrés, la religió o el sistema educatiu, entre d’altres. Però a partir de finals dels vuitanta les puntuacions per a la premsa van anar baixant. El 1990, el 74% dels nord-americans deia que tenia una alta confiança en la premsa. Una dècada després, la xifra baixava al 58%. Durant el mateix període, la confiança en altres institucions va romandre estable. Busquem una segona opinió. Segons les enquestes del Pew Research Center, el 1985 només el 16% de la ciutadania donava “poca credibilitat” al seu diari de lectura habitual; l’any passat, aquesta xifra es va triplicar fins a arribar al 45%.

El primer pas per solucionar un problema seria reconèixer que tenim un problema. Com a Alcohòlics Anònims. Mentre no reconeixem el problema, serà impossible solucionar-lo. Catalunya necessita grans mitjans de comunicació de referència i, òbviament, necessita que facin periodisme. Sense periodisme no hi ha democràcia. Expliquen que un dia algú va preguntar al professor i anarquista Noam Chomsky: “Per vostè, quin és el millor diari del món?” I ell va respondre: The Wall Street Journal. Perquè els seus lectors, grans empresaris i inversors financers, no es poden permetre el luxe que el seu mitjà els menteixi sobre cap qüestió o sobre un país. Es juguen els seus calés i volen saber la veritat”.

Per què la gent no confia en els mitjans?

La meva hipòtesi és que la gent hi ha perdut la confiança perquè creu que l’enganyen, que no li diuen tota la veritat, que estan massa influenciats pels interessos d’un partit polític o perquè no acostumen a tenir un punt de vista crític amb el poder econòmic. La gent ha igualat polítics i periodistes. Hi veu una connivència. Però… si la premsa és lliure, per què no exerceix de quart poder? A Catalunya, no existeix la censura tal com l’enteníem sota un règim dictatorial. Però existeixen dues coses pitjors: la censura soft censura tova i, quan falla, l’autocensura. Alguns periodistes que avui treballen als mitjans de comunicació, que anomenem “periodistes esquerda”, s’enfronten a la censura moderna cada dia. A vegades guanyen, a vegades perden.

Chomsky i Herman ja van estudiar just fa 25 anys què ha de passar perquè un fet es converteixi en NOTÍCIA en una societat lliure, democràtica i capitalista com la dels Estats Units on la censura, oficialment, no existeix. El model de propaganda descriu els mecanismes moderns de biaix informatiu dels mitjans. Els autors explicaven, però, com la censura moderna, i l’autocensura, s’escolaven pel millor dels periodismes possibles a través d’una sèrie de sibil·lins canals. No es veuen, viatgen en forma d’implícits, xiuxiueigs, de forma quotidiana però irregular a vegades sí, a vegades no i sense inquisidors. Invisibles però poderosos mecanismes de silenci. En plena democràcia. Un fet per convertir-se en notícia, segons ens tradueix el professor de periodisme a la UAB Xavier Giró, ha de superar cinc filtres.

1. Interessos del propietari

Rarament una empresa periodística publicarà informació que perjudiqui els seus interessos o els dels seus accionistes.

Mireu l’evolució de l’accionariat d’El País i entendreu algunes coses més.

Prisa Propiedad

Infogràfic d”El Confidencial’

La banca ha guanyat durant el període de crisi poder accionarial de forma directa als grans mitjans de comunicació. Abans El País era de Polanco. No era independent, depenia de Polanco. Però és que ara El País ja no és de Polanco, sinó d’un fons d’inversió, del Santander, de La Caixa o de Telefónica. La seva missió principal és guanyar diners perquè ha de donar dividends als accionistes. Segons l’analista de mitjans Pascual Serrano, avui dia “no hi ha un gran diari que no degui grans quantitats de diners als bancs, no hi ha cap empresa de periodisme que no tingui llaços perversos amb poders polítics, amb poders financers. Recomanació: llegiu Papel mojado, editat per Pere Rusiñol.

2. Dependència de la publicitat

La publicitat és una font d’ingressos essencial. Els mitjans han d’elaborar un producte atraient per als anunciants. Evidentment criticar les empreses o organitzacions anunciants no és la millor manera de mantenir-les en cartera.

Aquest és el rànquing d’InfoAdex, referent del control de l’activitat publicitària, amb els 20 majors anunciants a la premsa espanyola.

Anunciantes2013

3. Predominança de les fonts oficials

Periodisme manifestacions

La majoria de fonts d’informació són personatges amb poder polític o econòmic. Això té una influència sobre què és i què no és notícia. Per exemple, quan els periodistes cobreixen manifestacions amb algun incident violent, acostumen a donar-hi més importància. Si no ho han vist amb els seus propis ulls, tendiran a creure la policia abans que uns simples manifestants.

4. El triomf de la superficialitat

— El més ràpid a donar la notícia
— L’última hora, “en temps real”, el tuit
 No hi ha temps: la censura del minut televisiu
 Les picabaralles del periodisme de declaracions
 Allò més sensacionalista: sexe, drogues i violència
 El succés: l’accident, la tragèdia, el drama

5. La ideologia dels periodistes

Xavier Giró sempre diu que “els periodistes en general pertanyen al gremi de les persones normals, amb ideologies dins de l’espectre majoritari” i, per tant, la majoria són gent que vota CiU, el PSC i el PP. “Cal esperar que no qüestionin l’ordre de poder existent”, suposa Giró.

Si tot això falla, hi ha l’autocensura

L’actual directora d’El matí de Catalunya Ràdio i exdirectora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, em va dir en una entrevista que li vaig fer l’any 2008: “El problema més greu dels periodistes és que ens autocensurem. L’autocensura s’acaba imposant per raons econòmiques, de comoditat o de falta d’esperit”.

Al final sempre ens queixem del mateix: els silencis mediàtics. Allò que no surt als mitjans no existeix. El problema és que hi ha protestes, col·lectius socials i discursos que no hi apareixen o hi apareixen sempre de forma marginal.

A principis del segle XX, el magnat de la premsa britànica Alfred Harmsworth, Lord Northcliffe, deia: “Periodisme és difondre allò que algú NO vol que se sàpiga; la resta és propaganda. La seva funció és posar a la vista el que està ocult, donar-ne testimoni i, per tant, molestar”.

Cent anys després, a principis del segle XXI, el fundador de Wikileaks, Julian Assange, tornava a dir més o menys el mateix:Aquella informació que governs i empreses estan invertint un esforç econòmic a amagar és bona informació. Quan aquesta informació surt, hi ha esperança que alguna cosa bona passarà. Això és la història del periodisme“.

El periodisme, o te’l fas o te’l fan. O paguem entre totes, o pagarà el Banc Santander. Ho expressa millor la Marta Sibina, de Cafè amb Llet.

La veritable independència de la premsa, de tota la premsa, passa per tenir un milió de lectors.

5 comentaris
  • Josep Sala i Cullell 30 de gener de 2015 - 10:45

    Un dels problemes més greus de la premsa de casa nostra és que, quan va començar la crisi dels mitjans, va decidir enfonsar la qualitat per reduir costos. Ara compres un diari i només hi trobes notícies d’agència i els opinadors de sempre, i els articles de nivell són escassos. Com volen atreure lectors, si la qualitat del producte és ínfima?

    • Sergi Picazo 30 de gener de 2015 - 10:49

      I Josep, per què van reduir costos? Només per qüestions econòmiques?

      • Josep Sala i Cullell 30 de gener de 2015 - 16:35

        Bé, el periodista ets tu, segur que ho pots explicar millor. Jo és el que he vist, i que no s’ha donat en mitjans de fora.

  • David Torelló Alsina 30 de gener de 2015 - 11:38

    Enhorabona per l’article. L’exercici d’autocrítica des del sector és obligatori. Un altre tema que trobo important a l’hora de cercar les causes de l’aborriment dels mitjans per part del públic, és la recurrència de continguts o rutina informativa: el tractament de determinats temes, any rere any, sempre en determinades èpoques, responent segurament, al que ja mencioneu de les fonts oficials.

    Salutacions.

  • Jordi Ortiz Gil 30 de gener de 2015 - 13:42

    Sens dubte, el debat que planteges i els teus arguments i dades tenen molt de pes. Penso que és important en aquest sentit el nou periodisme que està sorgint, que sí intenta assolir la viabilitat econòmica sense sacrificar la independència. També afegeix, si més no, en part, un funcionament democràtic i transparent.
    Aquest nou periodisme tenim el gran repte de trascendir cercles minoritaris. Com ho fem fer?
    Aquesta és la pregunta del milió (de lectors/es).

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Sergi Picazo Espai dedicat a la reflexió sobre política, moviments socials i el periodisme en una època convulsa. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

Cerca al blog

Correu: sergipicazo@elcritic.cat Twitter: @sergipicazo Facebook.com/SergiPicazo Youtube.com/SergiPicazo