La tirania del sensacionalisme televisiu de cada accident d’avió

Portada de l'ABC d'avui. L'original no està pixelada / DANIEL CONDEMINAS

Portada de l’ABC d’avui. L’original no està pixelada / DANIEL CONDEMINAS

Paradoxes. Quan hi ha una gran inundació el primer que troben a faltar els supervivent és l’aigua potable. Això sol passar amb el periodisme. Quan hi ha una gran catàstrofe amb milers de periodistes seguint-la en directe i a l’instant el primer que troba a faltar el ciutadà és la informació fiable, rigorosa i de qualitat. Què estem fent els periodistes? En què ens hem -o ens han- convertit els propietaris dels mitjans? Això era el que volíem fer quan anàvem a la facultat?

Aquest article no donarà cap informació rellevant sobre l’accident d’avió de German Wings. La bona informació la trobareu als mitjans de comunicació que estan seguint aquesta qüestió en profunditat, amb rigor i amb context. Però, com sempre, el bon periodisme cal saber trobar-lo. Estic en contra del discurs antimitjans i antiperiodístic que s’ha instal·lat sobre que els periodistes sempre fem malament les coses. Aquest només és un article contra la tirania del sensacionalisme i la dictadura de l’audiència per l’audiència.

Un tuit del periodista de Catalunya Plural, Arturo Puente, posava en alerta del que vindria després.

El professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona, Josep Àngel Guimerà, afegia això:

Un altre periodista, Nacho Creus, corresponsal a la Xina, alertava al Facebook:

“La CNN connectant des de “Llinars del Vallès, Spain” per informar sobre l’accident de l’avió. És aquest moment en què els periodistes deixem de ser-ho per convertir-nos en una mena d’híbrid entre portera d’escala i voltor carronyer. Tan important és informar a temps com saber quan retirar-se, crec jo”

El presentador televisiu, Josep Cuní, a la cadena privada 8TV, buscava anit l’audiència a tota velocitat donant dades personals i publicant fotografies de Facebook d’algunes víctimes quan encara no s’havia donat cap informació oficial de les víctimes. Què aportava informativament? Res. Simplement, morbo, drama, emoció, llàgrimes… I, molt probablement, audiència. “Informar sense respectar les víctimes és tot menys periodisme”, conclou l’assessor en comunicació David Espinós. “En què s’ha convertit el periodisme català? Càmeres enfocant familiars de víctimes i joves entrant en un institut? No era això, companys!”, es queixava el periodista Lluc Salellas.

Ismael Peña-López, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya, feia un tuit definitiu:

Això sí, però, el periodisme ha d’explicar històries humanes. És bo. Serveix per entendre fenòmens complexos. Serveix per apropar-se a la realitat que estan patint famílies destrossades. El problema no és el què, el problema és com s’expliquen aquestes històries. Ho reivindicava el mestre de periodistes Manuel Cuyàs.

Un periodista de Catalunya Ràdio, en una connexió telèfonica des del centre d’atenció als familiars de les víctimes als Alps francesos, afirmava: “Han traslladat les famílies en part per la situació incòmoda que ha generat la premsa”. Deia “ha generat”, en tercera persona. Alguns periodistes expliquen escenes dantesques de càmeres perseguint familiars pels aeroports i barricades de periodistes que dificultaven l’arribada amb intimitat dels familiars als centres d’atenció tant a Barcelona com a França.

No és, però, la primera vegada que ens passa. És la tirania del sensacionalisme de cada catàstrofe. És la dictadura de l’audiència per l’audiència. Des de l’atac a les Torres Bessones de Nova York fins a l’accident d’avió de German Wings als Alps.

Pregunta de l'últim Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió / CRÍTIC

Pregunta de l’últim Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió / CRÍTIC

El que explica la televisió és fonamental per construir una societat ben informada, democràtica i amb capacitat de reflexió crítica. La majoria de catalans, segons les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió, s’informen a través de la televisió. És allò que Toni Soler ha anomenat ‘la platocràcia’: el poder dels platòs televisius com a noves àgores de debat.

L’expert en comunicació Manuel Castells asegura que els mitjans de comunicació s’han convertit definitivament en l’eix fonamental de la construcció de la nova cultura. El consum de televisió és l’activitat a la que més hores es dediquen en l’àmbit domèstic. “Els mitjans de comunicació no són el Quart Poder. Són molt més importants: són l’espai on es crea el poder”, assegura a la seva última obra ‘Comunicación y poder’. La lluita postmoderna per l’hegemonia cultural i política en l’actualitat no pot oblidar que les societats capitalistes occidentals estan immerses en el que  Castells va anomenar un “canvi de civilització”:  el capitalisme informacional.

Ramonet: “Imatges espectulars, anècdotes i informació en directe”

Ignacio Ramonet va escriure l’any 1998 un llibre fonamental per explicar el que està passant avui amb la cobertura de l’accident d’avió per part de la majoria de televisions, ràdios i alguns digitals. Es va titular ‘La tiranía de la comunicación’. Ramonet explicava que la informació a la televisió, sobretot als Estats Units, s’ha convertit en un espectacle que es nodreix “fonamentalment d’accidents, de violència i de mort”. A Catalunya no hem arribat a superar aquests límits. Però, sovint, déu n’hi do. Els informatius de les cadenes privades Tele 5, Antena 3 o, fins i tot, a vegades La Sexta i Cuatro són un contínuum de successos, accidents, drames humans i històries violentes. Quan passen accidents d’avió o de tren el sensacionalisme ja es dispara sense límits.

Ramonet denuncia que les empreses d’entreteniment veuen la informació com una mercaderia. Això, segons ell, “danya la seva funció democràtica”. Ell posava com a exemple la mort de Lady Di, la cobertura de la primera Guerra del Golf -amb les imatges de llum i de color de la CNN amb projectils caient sobre Bagdad- o les manipulacions televisives per falta de rigor i excés de pressa.

Aquesta és la tesi de Ramonet: el telenotícies dóna prioritat a les imatges espectaculars -incendis, disturbis, violència als carrers, catàstrofes, guerres- i, condicionat per aquesta selecció realitzada en nom de la qualitat visual, es veu condemnat a afavorir l’anecdòtic i el superflu. La informació es converteix a més en un mer espectacle, on el que importa és buscar l’emoció de l’audiència (el que anomena com a “hiper-emoció”). Ramonet, en conclusió, explicava que el telenotícies té la mateixa estructura que els films de Hollywood als anys 30: la fi és provocar emocions mitjançant un impacte dramàtic cada 10 minuts i acabar sempre amb un final divertit, relaxant i tranquil·litzador.

A més, l’exdirector de Le Monde Diplomatique denunciava aquella falsa sensació de creure que estàs informat només perquè has vist un esdeveniment “en viu” o “en directe”. Si ho estàs veient, és que està passant. Lamentablement, la realitat és molt més complexa. “La informació es basa ara en la ideologia del directe i en la importància de les imatges, tant que alguna cosa existeix si es tenen imatges sobre això, i no existeix si no podem mostrar d’aquesta manera. La informació perd per tant en descripció, contextualització i explicació”, diu. La fascinació pel directe, continua Ramonet, ha creat un model de telenotícies on l’important és com explica el presentador la informació. Les imatges prevalen sobre les paraules. Ai… Aquella gran mentida de que “una imatge val més que mil paraules”.

I, finalment, no hi ha temps. És, com deia Noam Chomsky, “la censura del minut”. En un minut és impossible explicar un fet amb tots els punts de vista, matisos i context. Mai no hi ha temps per explicar coses en profunditat. I, en canvi, sí que hi ha temps -hores i hores de programació- per cobrir tragèdies humanes com l’accident aeri o un atemptat terrorista malgrat que no hi hagi cap informació rellevant a oferir al ciutadà.

Hi ha un vídeo de 30 segons que resumeix què és i què hauria de ser el periodisme. És un anunci que va fer el diari anglès The Guardian fa molts anys.

El més trist és que la primera edició d’aquest llibre de Ramonet és de 1998. Què poc hem canviat els mitjans de comunicació!

*** Si us plau, no es tracta de donar lliçons sobre bon i mal periodisme. Es tracta de reflexionar sobre com ho fem i com podem millorar. El meu company professor a la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i cronista del diari Ara, Toni Vall, alertava de nou caure en això: “Avui les lliçons de bon i mal periodisme són gratis”. Informar sobre un fet com l’accident d’avió és molt complicat. Sé que els meus companys periodistes que es veuen obligats a informar al minut ho fan el millor que poden i amb la millor intenció. No tots, però sí la immensa majoria. Fins i tot sé que entre ells parlen sobre si cal o no cal plantar les càmeres per gravar els familiars de les víctimes, si cal o no posar imatges de cadàvers o si cal o no buscar la llagrimeta fàcil amb un testimoni. Ho he viscut algun cop en primera persona. A mi també m’ha tocat fer-ho. Els periodistes no som ximples! La majoria estan fent una bona feina aquests dies! Però ens hem de rebel·lar contra la tirania del sensacionalisme i la dictadura de l’audiència.

 

7 comentaris
  • Joaquin Pérez Gómez 25 de març de 2015 - 16:53

    Hola Sergi, gràcies pel teu article. Estic indignat amb la llauna informativa sobre l’accident d’avió i la descripció de l'”espectacle”. Descrius molt bé el sensacionalisme periodístic visual de sang i fetge.

    Trobo a faltar un anàlisi dels penós paper dels polítics. M’indigna com els i les campiones de les retallades, els i les que més han fet patir la gent, provocar suïcidis, etc. (Merkel, Rajoi, Mas…) es donen cops de colze per sortir amb cara de pena davant de les càmeres.

    El marc sembla un relat programat per fer-nos veure que no som tan desgraciats i de com els nostres governants estan amb el poble davant les desgràcies. Si us plau, si estic equivocat digueu-me. Tot plegat em sembla lamentable. Quim

  • Jordi Olivé Vernet 26 de març de 2015 - 5:00

    Bon article i molt necessari. Malauradament, la voluntat de prevaldre l’espectacle denigrant en benefici d’una major audiència, o sigui pasta, no és un fet novedós. Però aquests energúmens que menyspreen la funció social i democràtica del bon periodisme han de saber que se’ls hi veu el llautó a molta distància.

  • Guillem Galera i Léger 27 de març de 2015 - 12:36

    Amic Picazo, aplaudeixo la valentia de l’article, cosa que em reafirma que la subscripció al Crític és una decisió encertada.
    Dit això, discrepo amb una de les teves frases.: “A Catalunya no hem arribat a superar aquests límits”. Si bé és cert que la tele pública catalana no arriba a la grolleria de Mediasets i Planetas, he de confessar que al cap de 4 o 5 hores de l’accident jo n’estava ben bé tip.
    Un exemple. Acostumo a escoltar l’Oracle a Catalunya Ràdio. Aquell dia, la convidada era la diputada Isabel Vallet. Emissió suspesa en benefici de la dictadura de la informació immediata que Ramonet desenvolupa en el llibre que cites. En comptes d’això doncs una tirallonga d’aportacions sobre fuselatges, trajectes aeris i blablabla (parlar de debat seria fals) amb gent del nivell de Rafael Grasa. Tristíssim sentir com aquest admetia que tot el que anaven dient era obsolet. Ara bé, van aturar l’especulació contínua? No.
    Respecte a la tele privada en català, la del señor Conde, totalment d’acord amb el judici que feu del programa vergonyós de Josep Cuní, icona de l’star-system nostrat que sempre s’ha situat “au-dessus de la mêlée” (i nosaltres, acríticament, ho hem acceptat), però que no dubta en rebregar-se en la info porqueria, això sí, perfumant-ho amb una retòrica egòlatra dificilment suportable.

    • Sergi Picazo 27 de març de 2015 - 13:11

      Gràcies, Guillem.

      Potser tens raó amb això dels mitjans catalans, però jo sí noto una gran diferència almenys entre TVC i el que fan, sobretot alguns magazins de matí i tarda a cadenes privades de televisió. No?

      Vas veure el programa .Cat de l’Ariadna Oltra reflexionant sobre mitjans i tractament de la informació en casos de catàstrofes? Ara mateix no me l’imagino en cap altra televisió.

      salut i gràcies pel teu sentit crític! 😉
      abraçades,
      sergi

  • puricaro 27 de març de 2015 - 18:11

    Excel.lent article. Els periodistes no podem sobrepassar els límits morals de la professió justificant-nos en què ens ho han manat. Tenim una responsabilitat sobre el terreny i no ens hauria de fer por dir que no farem allò que ens fastigueja.

  • Guillem Galera i Léger 27 de març de 2015 - 18:48

    Hola Sergi,
    Cert que els mitjans públics catalans no són el mateix que el que es projecte a les TVs de gran abast espanyol (de l’escòria de les tvs minoritàries ultradretanes, per grolleres, no n’opino). Bona prova d’això és que en alguna ocasió, al magazin de tarda de TV3, he vist com tu hi participaves i opinaves amb tota normalitat (escandalitzant en Sanchis, de passada, cosa que, si em permets, aplaudeixo amb les orelles). I no sé recordar si hi he vist també en Roger alguna vegada.
    Tanmateix, convé ser severs amb els nostres mitjans públics, no cal que esdevinguin una projecció contínua de La Tuerka (per embafador i dogmàtic) però cal mantenir, com bé feu al Crític, una exigència de rigor i de reflexió.
    Una abraçada i continueu el combat per una bona informació!

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Sergi Picazo Espai dedicat a la reflexió sobre política, moviments socials i el periodisme en una època convulsa. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

Cerca al blog

Correu: [email protected] Twitter: @sergipicazo Facebook.com/SergiPicazo Youtube.com/SergiPicazo