15/06/2015 | 21:09
El que anava a ser regidor de Cultura de l’Ajuntament de Madrid, Guillermo Zapata, ha hagut de dimitir 48 hores després per uns tuits de contingut vexatori cap als jueus realitzats fa quatre anys. Hi ha qui diu que la nova política exigeix una puresa major que la dels partits tradicionals, hi ha qui diu que els seus acudits sobre jueus són simplement intolerables i hi ha qui diu que dirigents polítics del PP i el PSOE han fet coses pitjors sense haver de dimitir. Aquest article no vol entrar en cap judici sobre si la decisió de dimitir és correcta o no. El que està clar és que la pressió mediàtica sobre el regidor d’Ahora Madrid ha resultat demolidora. I, com a conseqüència, ha hagut de dimitir. Sense els mitjans, ell no hagués dimitit.
Tot sembla indicar que la campanya mediàtica contra els governs d’Ahora Madrid, Barcelona en Comú o de Compromís pel País Valencià serà extraordinària. A cada errada -o el que sigui explicat mediàticament com a errada- la pressió serà màxima. Les campanyes contra el govern tripartit de la Generalitat o contra el mateix president Artur Mas després del seu gir sobiranista són un bon exemple del que vindrà. Sabent que es cometran errades o, que se subratllaran les seves errades, l’única solució que tenen aquest nou i emergent poder polític és: crear i construir una hegemonia cultural pròpia.
Per molt bon lideratge que tinguis, cal guanyar l’hegemonia. Per molt bones idees que tinguis, cal guanyar l’hegemonia. Per molts vots que puguis arribar a tenir, cal guanyar l’hegemonia. Això serveix per a tots els partits d’esquerres, des dels més moderats fins als més radicals, i per al moviment independentista. En una crisi econòmica, política o nacional com la que viu Catalunya, el que organitza el pensament i la pràctica política de la majoria de la gent és la resposta emocional personal i no un càlcul raonat sobre com respondre millor a la crisi. A ‘What’s the Matter with Kansas? How Conservatives Won the Heart of America’, l’historiador i periodista Thomas Frank analitza el mecanisme que porta a la disjunció entre els interessos materials dels ciutadans i el seu comportament polític i electoral. “Els valors modelen les decisions dels ciutadans amb més freqüència que els seus interessos”, conclou. Les dades de la ciència política, segons Drew Westen, autor de ‘The Political Brain. The Role of emotion in Deciding the Fate of the Nation‘, indiquen que “la gent vota el candidat que li provoca els sentiments adequats, no el que presenta els millors arguments”. La investigació de Westen, professor de psicologia i psiquiatria a la Universitat d’Emory (Estats Units), mostrava com els polítics poden caputrar el cor i la ment de l’electorat.
Tothom és conscient que el que expliquen els mitjans és una construcció de la realitat que acaba influint sobre la ment i el cor de la ciutadania. La majoria de catalans, segons les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió, s’informen dels temes polítics a través de la televisió. Un atac constant, certer i amb raó de ser d’un conjunt de mitjans contra un govern pot acabar destrossant-lo en les enquestes electorals. Manuel Castells, en un llibre espectacular com ‘Comunicación y Poder’, assegura que els mitjans de comunicació i, en l’actual context tecnològic, les xarxes socials d’internet “construeixen relacions de poder”. Atenció perquè, segons ell, “els mitjans de comunicació no són el Quart Poder. Són molt més importants: són l’espai on es crea el poder”.
Un periodista veterà, amb molts contactes en el món convergent, em defensava fa uns dies que CiU havia de deixar governar Ada Colau i, si d’aquí un o dos anys la ciutat és un caos, “ja li faran una moció de censura”. A la Catalunya moderna no es faran cops d’estat com a Salvador Allende a Xile i com a Hugo Chávez a Veneçuela. No caldrà fer servir la força ni la violència. O es domestiquen o seran derrotats. La fi d’aquest “canvi radical” -en paraules de La Vanguardia- haurà de ser per consens, com fruita madura i amb un somriure. L’ideal per a l’establishment polític i econòmic seria repetir l’operació mediàtica contra el govern tripartit i la seva estrepitosa caiguda amb tot tipus d’autogols, però en un temps menor. Recordeu els atacs de la premsa després de la reunió de Carod-Rovira amb ETA a Perpinyà? Això mateix és el que, agradi més o menys, està intentant fer l’establishment mediàtic espanyolista amb Artur Mas i CiU. Recordeu les acusacions de tenir diners a Suïssa mai demostrades d’El Mundo en plena campanya?
El 2006, un cop analitzats els errors del primer govern tripartit, el PSC i José Montilla van aprendre la lliçó. Alguns alts càrrecs i consellers del govern tripartit amb qui he parlat estan convençuts que l’estratègia de comunicació de Montilla va passar per arribar a una mena de pacte tàcit amb el Grup Godó per “salvar la figura del president”, que a partir d’aleshores apareixeria com “un gestor, avorrit, però eficaç i seriós”, i deixar via lliure a l’atac contra ICV-EUiA i ERC. Mai no es podrà comprovar que allò fos veritat. La campanya mediàtica contra el segon tripartit de La Vanguardia va ser constant, precisa i, a vegades, amb raó de ser. L’any 2008, un alt dirigent d’ERC em va explicar off the record com aturarien els atacs de Godó: “Aquests només responen quan hi ha diners en joc. Ells aniran a per nosaltres. Però nosaltres tenim la Generalitat [volia dir, subvencions i publicitat]”, em va afirmar molt segur de si mateix. No sé quina devia ser l’estratègia exacta però està clar que no va funcionar a la perfecció.
Tinc la sensació, no demostrable, que una campanya mediàtica similar tornarà a sorgir en els propers mesos contra Barcelona en Comú, Ahora Madrid i Compromís del País Valencià. Al principi, fa gràcia que Ada Colau aturi un desnonament, que Joan Ribó vagi en bici a l’alcaldia i que la jutgessa Manuela Carmena destitueixi un regidor a la primera de canvi per uns tuits irresponsables. Però, si a algun d’aquests governs se li acut tocar interessos fonamentals del poder polític, empresarial i cultural, del poder de veritat, del que està amagat i no es presenta a eleccions, ja veurem quina gràcia els farà a alguns mitjans i a alguns partits polítics. Ja hem tingut un tast del que vindrà en només quinze dies:
El que dèiem de les emocions: Kansas aplicat a la nova Barcelona roja. Aquests exemples de Mas i Vila, amb la difusió de determinats mitjans, intentaven vincular la victòria de Colau amb emocions com la por, la preocupació, el futur incert, el penjar d’un fil…
Un dels molts problemes del govern tripartit d’esquerres a la Generalitat va ser trobar-se sol, allunyat del carrer, amb pocs mitjans de comunicació afins i sense suport d’una comunitat darrere. Tenien el poder, però no l’hegemonia ideològica. El cas del president Artur Mas és diferent: ha estat atacat duríssimament per mitjans de comunicació i, fins i tot, per l’aparell judicial espanyol, però ha demostrat tenir més força, una comunitat que li dóna suport i mitjans que l’han defensat. Als que avui ja governen Barcelona no cal que ningú els expliqui la importància de tenir l’hegemonia perquè s’ho saben perfectament. El discurs de Gerardo Pisarello, número 2 de BCN En Comú, ja ho anunciava dissabte passat: “Només si aconseguim acabar amb certs privilegis inacceptables, i sobretot, si emprenem des del primer moment un canvi cultural, de mentalitat, podem avançar”. La clau per aconseguir que un discurs crític i subaltern esdevingui hegemònic passa primer per comprendre com funciona el procés de construcció de l’hegemonia. Però, què carai és això de l’hegemonia?
Perdoneu, però me n’haig d’anar un pèl lluny.
El 1845, Karl Marx i Friedrich Engels plantegen dues idees fonamentals per entendre l’hegemonia ideològica del que avui anomenen “l’1%” sobre la resta de la societat:
“La classe dominant es veu obligada, per poder tirar endavant els fins que persegueix, a presentar el seu propi interès com l’interès comú de tots els membres de la societat, és a dir, a imprimir a les seves idees la forma de la universalitat, a presentar aquestes idees com les úniques racionals i dotades de vigència absoluta”.
Però qui millor ho va expressar va ser el filòsof comunista italià Antonio Gramsci. Ell explica que el poder de les classes dominants sobre la societat “no està donat simplement pel control dels aparells repressius de l’Estat, ja que si fos així seria relativament fàcil enderrocar-lo imposant una força armada superior”. El poder s’aconsegueix realment gràcies al que Gramsci anomena “hegemonia cultural” que, en paraules seves, “les classes dominants aconsegueixen exercir sobre les classes sotmeses a través del control del sistema educatiu, de les institucions religioses i dels mitjans de comunicació”. D’aquesta manera, “les classes dominants eduquen als dominats” perquè visquin l’ordre social i econòmic imperant com “una cosa natural i convenient”, “inhibint la seva potencialitat revolucionària”. En conseqüència, la societat conformaria un “bloc hegemònic que amalgama totes les classes socials al voltant d’un projecte burgès”. Disculpeu el lèxic del segle XX, però és que Gramsci escrivia així.
L’Estat ostenta el poder per la força però sobretot el consentiment. L’hegemonia té la seva base en un consens, construït culturalment i políticament sobre una base d’interessos materials. La seva força es basa en una mena de pacte social de vegades conscient i de vegades inconscient. S’aconsegueix no només per un mer exercici de la coacció, sinó gràcies al convenciment i a la seducció. Les institucions de la societat civil gramsciana com l’escola, l’església o els mitjans estenen una visió del món i fortifiquen un ordre polític, social, ètic i econòmic determinat.
La batalla pel “sentit comú d’època”, segons explica recentment el doctor en ciència política i avui estrateg de Podem, Iñigo Errejón, “serà una batalla política, cultural i intel·lectual cabdal per realitzar un canvi polític a qualsevol societat”. Guanyar l’hegemonia, segons ell, és la clau per a un futur canvi. “L’hegemonia tracta de la construcció de legitimitat per afavorir un ordre econòmic i polític determinat”. Sense això, és impossible un canvi.
L’historiador Xavier Domènech, en el seu llibre ‘Hegemonies’, va més enllà per defensar que “l’hegemonia és una mica més complexa que el domini sobre les idees”. Tota hegemonia es basa, segons ell, en una aliança de classes, on una d’elles posseeix la supremacia fins a tal punt que aconsegueix convertir el seu projecte en un projecte que és percebut ja no com de classe sinó com el projecte comú. “L’hegemonia és tant consens com conflicte, però aquest conflicte es dóna dins de la mateixa. L’hegemonia és el tot majoritari i dominant”, escriu.
Tot aquest rotllo era per arribar a una conclusió òbvia: si Barcelona En Comú decidís posar milions al Grup Godó per convèncer-los que a els donessin suport no serviria de res per als interressos de la plataforma; si Barcelona en Comú decidís municipalitzar tota la premsa privada, tampoc aconseguiria res. Necessiten canviar el sentit comú. Fins i tot, canviar el sentit comú del que ells anomenen “les classes populars”. No es tracta de fer millors anuncis als carrers, de subvencionar mitjans afins que els donin suport ni ser a els més guais de les xarxes socials. Necessiten canviar l’hegemonia cultural. Si no difícilment podran fer canvis profunds.
Ada Colau té uns mesos per convèncer que la seva idea de societat és atractiva per a una majoria de gent de difernts classes socials de la ciutat. Un marxista clàssic diria que si no canvien primer les relacions de poder i la propietat de les grans empreses no podran fer cap canvi. Un gramscià diria que si no canvien primer l’hegemonia cultural no podran fer cap canvi profund. No es tracta de canviar les idees per apropar-se al ‘centre’. Si no de moure el ‘centre’ cap a les seves idees. Necessiten canviar el frame mental. No pensar en un elefant encara que et diguin que no pensis en un elefant. No és fàcil. Els Estats Units, per imposar la seva hegemonia al món, no només fan servir la bomba atòmica i els missils Tomahawk, sinó entre d’altres el cinema de Hollywood, les sèries de televisió, la publicitat, la moda, la literatura, el bàsquet de l’NBA, la potència acadèmica de les seves universitats i centenars de think tanks…
Però l’hegemonia té esquerdes. Sempre.
