Cinc coses més que cal saber després de veure el documental ‘Astral’ de Salvados

585846El documental ‘Astral’ de Salvados és un treball excepcional, vibrant i interessantíssim per mostrar la duresa de les migracions al Mediterrani. El film dirigit per Jordi Évole es converteix en un clam contra els murs i les fronteres. En ‘prime time’ i amb audiències de rècord. Aquest any, segons xifres oficials, han mort com a mínim 3.500 persones al Mediterrani per culpa de la política d’immigració i de refugiats de la Unió Europea. No són morts en un naufragi o per una catàstrofe natural. Són la cara B del sistema capitalista en què vivim.

Els càmeres de ‘Salvados’ es van jugar el tipus per mostrar-nos el rostre d’aquells dos germanets negres desorientats i amb la por al cos, d’aquell jove que creu que està tocant les costes de Grècia i se n’adona que pràcticament no ha sortit de Líbia o d’aquella dona africana que afirma, amb tota seguretat, que “tot això valdrà la pena perquè la meva filla tindrà un futur millor a Europa”. Testimoni brutal d’una realitat que no volem mirar. Testimoni brutal d’una realitat que passa a pocs quilòmetres del nostre sofà. Dóna nom i rostre a les xifres fredes. Però, què passa darrere de les càmeres?

El drama de la immigració al món, i al Mediterrani en concret, va començar abans i seguirà després de l’expedició de l’ONG ProActiva OpenArms. Què els ha passat abans i què els passarà després als migrants/refugiats després de ser rescatats per l’Astral en plena mar? CRÍTIC aposta per donar context al viatge de l’Astral: causes i conseqüències. Ja ho deia el mateix capità de l’Astral, Andreu Rul·lan, en una entrevista recollida per Jordi Évole a la seva columna a El Periódico: “Només una opinió pública informada pot empènyer els polítics a legislar contra la desigualtat, que està en l’origen de la seva fugida de la misèria i la guerra”. Cinc preguntes per trencar tòpics sobre el fenomen de la immigració.

Quants migrants moren al Mediterrani?

Les morts de migrants al Mediterrani  no són un problema de l’últim any, ni dels últims cinc anys. Ve de lluny! Els naufragis al Mediterrani omplen minuts de televisió i portades de diari, però de vegades les imatges d’impacte no ens deixen ser prou conscients del volum de la tragèdia. Les dades recollides pel projecte Missing Migrants, impulsat per la International Organization for Migration (IOM), ha documentat 10.613 morts al Mediterrani des de gener de 2014 fins el 12 d’octubre de 2016. Enguany, 3.632 persones han mort al Mediterrani intentant arribar a Europa. Però des de l’any 2000, més de 30.000 persones han mort en l’intent d’arribar a Europa, segons el projecte periodístic The Migrants’ Files. El projecte inclou una completíssima base de dades sobre les víctimes de la tragèdia del Mediterrani.

Infografia interactiva amb les morts de migrants en el viatge cap a Europa

Infografia interactiva amb les morts de migrants en el viatge cap a Europa / MIGRANT FILES

Per què i de què estan fugint?

Segons dades recopilades per l’ACNUR, el nombre actual de desplaçats al món és el més elevat des de la II Guerra Mundial. Des que el 2011 ACNUR va anunciar la xifra rècord de 42,5 milions de persones desplaçades per la força arreu del món, aquests números no han fet més que créixer cada any. En darrer informe de 2015, amb dades de 2014, parla de 59,5 milions de desplaçats, el que suposa un increment de més del 50% en cinc anys. La població global de persones desplaçades forçosament és avui en dia més gran que tota la població del Regne Unit. Si fos un país, seria, el 21è més gran del món.

Els conflictes a Síria i Iraq han contribuït de forma significativa a l’increment del nombre global de desplaçats al món. Al finalitzar 2015 hi havia gairebé cinc milions de refugiats sirians:  un increment de gairebé un milió d’homes, dones i nens en tan sols un any. Fins al 7 de setembre de 2015, el nombre de refugiats i migrants que han creuat el Mediterrani, segons l’ACNUR, és de 951.412 i d’acord amb les xifres de la OIM, són 999.343 persones, en la seva majoria provinents de Síria, Afganistan, Eritrea, Nigèria, Albània, Pakistan, Somàlia, l’Iraq, Sudan, Gàmbia, Egipte, el Marroc, Índia, Nepal, Butan, Sri Lanka i Bangladesh. Gairebé tots ells són països en conflicte, sota dictadures o en una situació de pobresa insuportable.

L’arribada de refugiats és conseqüència d’un món en guerra i conflicte. Un simple llistat dels conflictes més rellevants oberts des de l’inici del segle XXI: la guerra d’Afganistan; la insurgència al Magreb i la insurgència islamista de Nigèria des de 2002; la invasió d’Iraq el 2003 i la posterior guerra fins a 2011, a la qual ha seguit la insurgència iraquiana posterior a la retirada de les tropes dels EUA; l’aparició d’Al Qaeda a Iemen des del 2003; la guerra del nord-oest de Pakistan des de 2004; la guerra civil de Somàlia i altres conflictes al corn d’Àfrica; la guerra civil sudanesa i el conflicte al Sudan del Sud; les primaveres àrabs entre 2010 i 2013; la intervenció militar a Líbia i la guerra civil de Síria des de 2011; i, com no, la brutal aparició de l’Estat Islàmic (que, sobretot, ha assassinat població musulmana).

Però una bona part dels migrants són ‘refugiats’ econòmics i, cada cop més, climàtics. La causa directa i concreta no és un altra que la crisi econòmica, la fam, unes relacions comercials injustes entre el nord i el sud, un deute extern que asfixia les economies del Sud i un món marcat per la desigualtat econòmica. En el fons, el gran problema continua sent un sistema capitalista profundament injust.

Quins són els països que acullen més refugiats?

Segons dades d’Amnistia Internacional de principis de 2016, hi havia més de 4,5 milions de refugiats sirians en només cinc països: Turquia, el Líban, Jordània, Iraq i Egipte. Turquia n’acull 2,5 milions, més que cap altre país del món. El Líban n’acull 1,1 milions, i això equival a una de cada cinc persones de la població d’aquest petit país. Jordània n’acull 635.000, la qual cosa suposa el 10% de la població. Iraq, on ja hi ha 3,9 milions de persones internament desplaçades, acull 245.000 refugiats sirians. Egipte n’acull 117.658.

Refugiats sirians a l'Orient Pròxim, a inicis de 2016 / ACNUR

Refugiats sirians a l’Orient Pròxim, a inicis de 2016 / ACNUR

Tot i això, aquestes xifres estan canviant els últims mesos, sobretot per l’arribada de refugiats a Alemanya. Al voltant d’un milió de refugiats van entrar en 2015 en el que ja era el país més poblat de la UE, i es calcula que uns altres 300.000 ho hauran fet en acabar 2016. Els primers mesos de 2016, el 84% de les peticions d’asil es concentrava en cinc països: Alemanya (61% del total), Itàlia (8%), França (6%), Àustria (5%) i el Regne Unit (4%). Espanya va rebre un 1% del total de peticions d’asil.

L’Estat espanyol continua a la cua d’Europa en matèria d’acollida de refugiats. El passat gener es feia públic que només n’havia acollit 18 en sis mesos. El govern espanyol s’ha compromès a acollir-ne 16.000 abans que arribi 2017. A mitjans de juny, Interior va anunciar que esperava dur a Espanya un total de 586 refugiats. Les darreres informacions parlen de 481. Cal tenir en compte que el govern de Mariano Rajoy ha de rebre una aportació de 330 milions d’euros de la UE entre els anys 2014-2020 per gestionar els fluxos migratoris.

Quins països reben més immigrants?

Una enquesta de Metrocosm mostrava unes dades excepcionals. Generalment, tenim la percepció que al nostre país hi ha més immigrants dels que realment n’hi ha.

inmigrantes en tu pais

De fet, segons dades d’un informe del Banc Mundial, els migrants internacionals han superat els 250 milions, un nivell sense precedents. Tanmateix, l’informe revela que la migració sud-sud és molt més gran que la migració sud-nord. El 2013, més del 38% dels migrants internacionals va traslladar-se entre països empobrits, en comparació amb el 34% que va desplaçar-se de sud a nord.

mapa rutas migratorias

Principals rutes de les migracions al món, en l’actualitat / BBC

Amb 13 milions de migrants l’any 2013, el corredor de migració més important del món és el de Mèxic-Estats Units. Rússia-Ucraïna se situen en segon lloc, seguits per Bangladesh-Índia i pel flux africà cap als països del Golf com l’Aràbia Saudita i els emirats àrabs, com Qatar o Doha. Els principals països de destí dels migrants van ser els Estats Units, l’Aràbia Saudita, Alemanya, Rússia, els Emirats Àrabs Units o el Regne Unit.

De fet, hauríem de ser conscients que l’Estat espanyol ha estat històricament un país d’emigració. Milers i milers d’espanyols van migrar o van haver d’exiliar-se després de la guerra civil cap a l’Amèrica Llatina o altres països europeus com França. Actualment, de fet, hi ha milions d’europeus vivint fora dels seus països natals.

eu-diaspora-map

Nombre de ciutadans europeus vivint fora del seu país natal / ONU

Quants diners gastem en aixecar murs?

Les tanques de Ceuta i de Melilla constitueixen el màxim paradigma espanyol en l’objectiu de barrar el pas a persones del sud i només entre el 2005 i el 2013 hi ha destinat gairebé 72 milions d’euros —47,3 a Melilla i 24,6 a Ceuta—, segons va reconèixer el govern de Rajoy recentment en resposta a una pregunta parlamentària d’Amaiur. Detenir a Espanya i deportar als seus països migrants i refugiats ens costa 49 milions anuals. La llista de costos per allunyar migrants i refugiats de les fronteres d’Europa acumula milers de milions d’euros. I tot i això, els intents d’arribar a les fronteres de la UE continua incrementant-se.

The Migrants’ Files ha rastrejat els diners dels fons europeus destinats a contenir la immigració, revelant que  durant els últims quinze anys traficar amb migrants i refugiats ha generat un benefici de com a mínim 15.700 milions d’euros a les màfies. Segons el mateix treball periodístic, les polítiques d’expulsions i repatriacions han costat com a mínim 11.300 milions d’euros des de l’any 2000. Els grups que han participat en la creació de les polítiques europees de defensa fronterera –Finmeccanica, Airbus, Thales o l’espanyola Indra– han estat els grans beneficiaris dels projectes d’I+D dedicats a evitar l’arribada de migrants.

I, finalment, què passa després de ser rescatats a alta mar per ONG’s o pels equips de salvament marítim d’Itàlia, Grècia o Espanya? Doncs, quan aconsegueixen arribar, després d’un llarg, costós i duríssim viatge, els expulsem de tornada. L’Estat espanyol, de fet, expulsa més immigrants que cap altre país de la Unió Europea. Des de 2010 a 2014, el govern espanyol va fletar amb l’agència europea de control de fronteres 31 vols ‘macro’ amb un cost superior als vuit milions d’euros. En total, en aquests quatre anys, l’Estat espanyol va expulsar gairebé 26.291 immigrants en més de 250 vols, la gran majoria amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat i 31 finançats per la UE.

Una part dels migrants sense papers rescatats al Mediterrani per ONG com Metges sense Fronteres o ProActiva acaben en un gris centre d’internament d’estrangers. Això també té un cost. La despesa associada als centres d’internament d’estrangers a l’Estat espanyol s’apropa, segons ha pogut esbrinar CRÍTIC amb l’ajuda de SOS Racisme, a un mínim de 34 milions d’euros anuals. Deu milions en despeses de funcionament, alimentació i atenció sanitària; deu milions en salaris de la policia; 400.000 euros per a Creu Roja, i dotze milions en vols d’expulsió d’immigrants. Empreses privades com Air Europa, Swift Air, Clínica Madrid o l’ACS de Florentino Pérez han fet negoci amb la política migratòria.

4 comentaris
  • Guillem Galera i Léger 17 d'octubre de 2016 - 10:02

    Benvolgut amic Picazo,
    Article apreciable. Article que reforça la necessitat de més “Astrals”. Article que posa el focus sobre una tragèdia estructural, sistèmica i sistemàtica, amb complicitats vergonyoses i vergonyants. Article farcit de xifres i dades que enriqueixen el contingut.
    I precisament aquí és on volia incidir. En exposar cada una de les 5 coses que cal saber després d’Astral, distingeixes amb precisió què són els desplaçats, els refugiats i els migrants, per bé que aquest darrer terme, que s’ha universalitzat, tendeix a eliminar qualsevol connotació política al drama de l’ésser humà que es veu comminat a fugir de casa seva per causes extremes. Neollengua orwelliana imposada al llenguatge corrent.
    Avui, l’endemà d’Astral, i d’un magnífic “30 minuts” sobre la ciutat siriana d’Alep, ja estem al dia D+1. Els medias de masses reaccionen commocionats (ehem). L’ecosistema contertulià del país en va ple. Tothom té opinió, designa culpable(s) i, sobretot, aporta solució(ns). Tot i així, i recuperant el que deia sobre la precisió terminològica, cal dir que la ignorància, un cop més campa a cor què vols. Només un exemple. El conductor del programa radiofònic més escoltat del país, d’una emissora de capital aristòcrata, ha parlat en diversos moments dels “refugiats que intenten arribar a Europa”. Bé, doncs no, amic conductor de la ràdio líder. No. Mentre les autoritats autoritàries europees els refusen els drets humans i elementals d’acollida, els neguem la condició de refugiats, deshumanitzant-los completament, i convertint-los en migrants.
    Deia que avui era el dia D+1. Tanmateix, hi ha espai per l’onanisme i el cofoisme. No cal flagel·lar-nos. Avui fa 30 anys que un falangista antic (sí, falangista antic i no antic falangista. Quan ets falangista, no ho deixes de ser) va anunciar que Barcelona seria seu olímpica. Celebrem-ho. I com cal. Per això, als mitjans del Señor Conde, ja fa dies que esmenen les (moderadíssimes) accions empreses per l’ajuntament de Barcelona recordant el passat de braç alçat de l’esmentat feixista. I can “ràdio líder” ho aprofiten per convidar un dels individus més sinistres del sistema postfranquista espanyol, un antic ministre i vice-president, cohabitant dels governs del PSOE en ple GAL, un acumulador de càrrecs en consells d’administrador amb sous opípars, que fou qualificat tímidament per l’ex-diputat David Fernàndez de lladre, cleptòman i especulador. Bravo. Ja estem contents.
    Dia D+1. Goso vaticinar que ja no hi haurà dia D+3. El sistema cleptòcrata espanyol, la mediocritat inherent al partit majoritari a Espanya, la pobresa argumental del socialisme espanyol, o les pilotes que xutarà Messi, ràpidament esdevindran el(s) tema(es) realment important. I la nostra classe tertuliana, un cop més, opinarà i aportarà solucions.

  • Guillem Galera i Léger 17 d'octubre de 2016 - 12:34

    Dispensa, amic Picazo, he oblidat afegir una darrera qüestió, en referència al cinquè punt del teu article. Si totes les infraestructures físiques destinades a aturar les masses bàrbares que tenen com a objectiu invadir-nos, sempre queda una benemèrit cos de funcionaris que ens protegeixen, mamífers que tenen com a màxim responsable un integrista catòlic i que no destaca precisament per ser gaire escrupolós a l’hora de parlar dels individus de la seva mateixa espècie. La bona gent de Metromuster ens ho detalla ací: https://www.youtube.com/watch?v=vTTNDqrgiLc. No cal dir que, en termes econòmics, les accions d’aquesta gent uniformada deu tenir un cost…

  • MACIÀ PELEGRÍ SARLÉ 17 d'octubre de 2016 - 19:30

    Les polítiques de la por han fet molt bé la seva feina. El xup-xup de les granotes està a punt d’arribar al punt d’ebullició
    Bona feina.

  • Que soy compañero, coño 24 d'octubre de 2016 - 2:15

    Gràcies per ampliar de continguts el que massa sovint es queda en sensibleria caritativa oenegista.
    Han estat vàries les crítiques al reportatge de l’Èvole (reconec per avançat que no l’he vist), com aquesta: https://tenacarlos.wordpress.com/2016/10/18/fray-jordi-evole-y-la-caridad-mal-entendida/
    Sense que s’entengués sols com a crítica directa (és una tendència molt extesa el que exposaré), afegeixo alguns comentaris i matisacions. Semblen sols detalls, però la meua intenció és fer veure que en aquestos s’hi amaga un joc mediàtic confós, i que això sí està en les nostres mans el poder canviar-ho (com a resposta al “i què podem fer nosaltres per arreglar-ho?”; primer de tot, entendre-ho).
    1. Després d’uns cinc anys, encara no hem estat capaços de fer una lectura realment crítica d’allò que genèricament se’n segueix dient les “primaveres àrabs” (bé, ampliant-ho tampoc ho hem fet del 15M, o de la ”revolució islandesa”, altres mitomanies paral·leles; o potser haurem d’esperar 30 anys per a que es posin de moda les re-lectures polèmiques, com li ha passat a la transició?). Una lectura que no caigui en tòpics, ni en prejudicis, i que ens ajudi a entendre les diferències de cada situació i cada zona, i els interessos geoestratègics, per exemple.
    2. (Lligant amb aquesta idea de la neollengua d’un dels comentaris anteriors) No tenim cap dubte en calificar d'”invasió” i “posterior guerra” la d’Iraq del 2003, però simplement califiquem com a “intervenció militar” la de Líbia del 2011. Potser miro massa prim, però em sembla veure-hi connotacions i posicionaments diferents. M’explico a lo llarg:
    Per a mi, crec que tots dos representen dos grans derrotes per a la ideologia d’esquerres (anti-imperialista, pròpiament; de guerres d’expoli capitalista). La d’Iraq, que tot i les grans movilitzacions (i que cal reconèixer com a gran èxit de convocatòria i transversalitat; i tant ciutadanes com mediàtiques, pel fort posicionament del sector de la cultura, per exemple; però també massa innocents), no s’aconsegueix aturar la invasió. Lo greu d’aquesta derrota és la manca de lectures crítiques, en el sentit de voler entendre el per què, o què cal fer. Quines són les condicions polítiques i els nous mecanismes del poder que permeten que tot i la opinió pública que hi havia en contra no s’aturi la guerra (i que sembla que sí hagués pogut succeïr 20 anys abans)?
    I la de Líbia, aquesta ja sí gran derrota. La imatge que s’aconsegueix mediatitzar de Gaddaffi no té res a veure amb la de Hussein (tot i que la demonització d’aquest ja s’havia intentat, com amb el famós fake dels bebés d’hospital abandonats a terra per deixar-los morir). S’incrementa exageradament l’us de la propaganda (i aquesta neollengua). L’opinió pública queda atrapada en aquesta versió, confosa també cal dir-ho per les mitomanies de les primaveres. I no podem deixar d’acusar el cínic paper de certa intelectualitat de l’esquerra (sistèmica, nini o otanista), exemplificat pel nefast Alba Rico.
    3. He volgut posar apart la guerra contra Síria: “guerra civil”. Perquè aquí, el que va passar gairebé sense adonar-nos amb Gaddaffi, ha estat i és continu amb Assat, durant aquests 5 anys. S’ha desmentit l’acusació dels atacs amb armes químiques, quedant evident que van ser els propis “rebels” (per què no se’ls anomena terroristes?). S’han fet acusacions directes del finançament per part d’Aràbia Saudita, Qatar (el del Barça) i Turquia. I la indirecta d’EEUU, Israel i França (entrenament, logística, etc.). Està clara l’entrada del terrorisme estranger, mercenaris que tant actuen als Balcans durant els 90’s, com a Iraq o Afganistan els 00’s. I que l’anomenada “oposició moderada” desapareix als pocs mesos de començar la guerra, absorbida pels grups terroristes (Daesh, EI, etc.) o a favor del govern sirià en adonar-se del percal. I encara seguim anomanant-ho guerra civil?
    4. Ja per acabar, només he tractat el tema de les guerres i el paper propagandístic que hi juguen els mass media. I cal veure-hi un altra gran derrota de l’esquerra, en no ser capaç d’articular algun gran mitjà de comunicació que vehicules aquestes lectures crítiques. I apunto sols que, potser dins d’aquesta idea dels mass media, també hauríem de ser capaços d’explicar, sense que soni arcaic, passat de moda, ni complex, que és això del capitalisme (com ens afecta en el dia a dia, què hi podem fer, quines són les alternatives). Per no veure’l com un monstre sense cap, similar a la crisi, o els mercats, dels que sembla que no es pot fugir ni hi ha alternatives (T.I.N.A.). I per no caure en la complaença de dir que és per culpa del capitalisme que el tercer món passa gana (accepteu-me l’exageració), o que per què m’he de preocupar pels de fora si els d’aquí també passem gana.

    Gràcies, això sí, per seguir tractant temes d’actualitat internacional (no vull restar importància a l’independentisme o als governs del canvi, però a vegades sembla que als catalans ens costa massa mirar més enllà del nostre melic).

    Oriol

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Sergi Picazo Espai dedicat a la reflexió sobre política, moviments socials i el periodisme en una època convulsa. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

Cerca al blog

Correu: sergipicazo@elcritic.cat Twitter: @sergipicazo Facebook.com/SergiPicazo Youtube.com/SergiPicazo