Els morts de la Transició: quaranta anys d’un oblit imperdonable

“Se van llevando la memoria,
queda en la historia una mancha, un borrón.

Mientras el resto sufre amnesia,
un viejo recuerda una canción,
de aquella lejana batalla
donde pudo morir,
en una guerra no ganada,
a veces me pregunta por ti”.

Ismael Serrano, ‘Al bando vencido’

(Des)memòria fa sovint cantonada amb (in)justícia. Quaranta anys després, l’amnèsia col·lectiva sobre els assassinats per la policia i parapolicia d’extrema dreta durant la Transició fa créixer la sensació d’impunitat del franquisme i dels primers governs d’Adolfo Suàrez. Ni un moment, ni un record oficial, ni unes paraules demanant perdó per als activistes que van morir després de la mort de Franco. El 2018 es compleixen 40 anys de l’assassinat de dos activistes d’extrema esquerra morts a mans de la policia, Agustín Rueda (aquest 14 de març) i Gustau Muñoz (el proper 11 de setembre). Ni la Generalitat ni l’Estat farà cap homenatge oficial. De fet, segurament pocs catalans recorden el seu cas. El problema, crec, és que, a ulls d’avui, algunes d’aquestes víctimes no serien víctimes modèl·liques, pacifistes i de consens… Són, potser, víctimes incòmodes de reivindicar? Recordar-les ens obliga a un exercici complex de memòria. Res no és fàcil. Però callar no és millor. Quaranta anys després, encara no toca afrontar aquest dilema. Per què ens genera tanta incomoditat?

Des de la mort de Franco el novembre de 1975 fins a les eleccions del 1979, a l’Estat espanyol van morir almenys 60 persones a causa de la violència política. Als Països Catalans, entre 1975 i 1982 –data de la primera victòria electoral del PSOE– hi ha comptabilitzades una vintena de morts violentes. Eren temps durs. El ‘búnker’ franquista no volia cedir terreny. L’extrema dreta, fins i tot amb grups armats, va sortir al carrer. Tot aquell ambient acabaria esclatant en el cop d’estat del 23-F de 1981. Oficialment, però, la llei de Memòria Històrica només reconeix el dret a rebre una indemnització als morts entre l’1 de gener de 1968 i -exactament- el 6 d’octubre del 1977. Per tant, un mort a mans de la policia al mes de novembre del 77 ja no seria considerat víctima del franquisme. Tot el que va passar després ja no són morts de la dictadura. No n’hi ha hagut gairebé cap cas de morts fora d’aquest període que hagi rebut l’homenatge i la petició de disculpes del govern espanyol ni del català. Ja érem un país democràtic, per tant, ja ‘no’ hi havia morts polítiques, ja ‘no’ hi havia presos polítics, ja ‘no’ hi havia policies franquistes.

La llei de Memòria Històrica només considera víctimes del franquisme els morts entre 1936 i 1977

Parafrasejant Lluc Salellas, el franquisme no va marxar tan ràpid. La major part de les forces policials i militars i, fins i tot, una part dels jutges i de les autoritats polítiques dels primers anys de la democràcia procedien directament de la dictadura feixista de Franco. De fet, bona parts dels mètodes policials -des dels trets amb bales de veritat per reprimir manifestacions fins a les tortures com a mecanisme habitual a comissaria- no van desparèixer d’un dia per l’altre per la posada en marxa d’un sistema electoral democràtic.

Aquest 2018 fa 40 anys de dues de les morts més conegudes i que no han estat mai ni reparades, ni indemnitzades, ni homenatjades per l’Estat ni per la Generalitat: víctimes com ara l’anarquista Agustín Rueda –mort arran d’una pallissa dels funcionaris a la presó de Carabanchel, just aquesta setmana però de fa 40 anys– i el militant comunista independentista Gustau Muñoz –assassinat per un tret durant la manifestació de l’Onze de Setembre–. Una de les poques excepcions va ser el documental encarregat pel Memorial Democràtic sota el títol ‘69-78 Prescriten el qual es recorda, entre altres, el cas de Rueda. El perfil ideològic i social d’aquestes víctimes de la Transició és molt divers: comunistes, independentistes, anarquistes, moviment obrer… La majoria de morts causats per agents policials militaven en moviments aleshores no legalitzats. Però, sobretot els que van rebre més dur, van ser activistes d’extrema esquerra radical, i en alguns casos, militants que no descartaven la violència contra el règim que estava agonitzant.

1978: anys de plom i violència en ‘democràcia’

El 1978 es va produir una tercera mort d’un activista de l’extrema esquerra: és el cas de Jordi Martínez de Foix, activista del PCE(i), que mor als 21 anys quan estava manipulant un petit explosiu, segons va dir la policia un còctel molotov. Clar, vist amb els ulls d’avui dia, aquest tipus de víctimes dels anys de plom de la Transició no són tan fàcils de revindicar per part de l’esquerra i, molt menys, per part de la dreta catalana. L’esquerra pacifista, i sobretot la tradició catalana, no ha estat en les últimes dècades gens partidàries de la lluita violenta ni armada, ni tan sols contra règims opressors. Podem recordar morts del franquisme que van apostar per la lluita armada o violenta contra la dictadura? Només podem recordar les víctimes que van actuar sempre de forma pacífica? Podem reivindicar en pel·lícules Salvador Puig Antich -acusat (però mai demostrat) de matar un policia- i no podem reivindicar Agustín Rueda o Jordi Martinez de Foix? El primer pas és entendre el context violent d’aquella època.

Des de la mort de Franco fins gairebé la victòria electoral del PSOE i els primers canvis en la cúpul·la militar i policial, Catalunya i molts territoris de l’Estat van viure en un clima de violència política als carrers molt intens. Només cal rememorar la situació a Euskadi i, per exemple, els Fets de Vitòria del 3 de març de 1976. Només cal rememorar ‘La batalla de València‘ amb la ultradreta i el blaverisme al País Valencià. Només cal rememorar la tensió del Madrid postFranco, amb la coneguda massacre dels advocats d’Atocha del gener del 77. De fet, el tristament conegut cas de l’assassinat de la militant trotskista del PST, Yolanda González, a mans de l’extrema dreta a Madrid va ser ja al febrer de 1980. Les pallisses a la presó, les venjances parapolicials, la violència de l’extrema dreta o la repressió de manifestacions reivindicatives eren habituals. Tot plegat va generar un clima de por i inseguretat que va acabar condicionant sobremanera el procés de construcció de la nova cultura democràtica. A l’Estat espanyol no hi va haver una ruptura, sinó una reforma matisada. La versió oficial que el pas de la dictadura franquista al règim de llibertats democràtiques va ser “modèlic i pacífic” necessitaria una revisió que ja estan fent molts historiadors de la Transició i els primers anys de la democràcia espanyola.

Joan Tardà va intentar que la Llei de la Memòria inclogués les víctimes de l’any 78, però el PSOE i el PP ho van vetar

Els anarquistes i l’esquerra independentista són, segurament, qui més clarament han reivindicat ja en democràcia aquestes morts de la Transició. De fet, ERC va arribar a portar al Congrés l’any 2009 l’espinosa qüestió de les víctimes oblidades del 1978. Una iniciativa del diputat republicà Joan Tardà va demanar que la llei de la memòria històrica recordi les víctimes fins l’entrada en vigor de la Constitució, el gener del 1979, que l’Estat fes un informe sobre les víctimes del 78 i, si s’escau, els reconeguin reparacions i indemnitzacions com a últimes víctimes de la dictadura. Tardà denunciava aleshores que les morts d’aquests activistes polítics són “preconstitucionals” i haurien de ser “perseguides i reparades com les de la dictadura”. El PSOE i el PP, amb majoria al Congrés, van rebutjar una ampliació del termini de la llei de la memòria.

Un èxit modest però simbòlic va ser la moció aprovada per unanimitat en el ple municipal de Sallent –el poble de naixement d’Agustín Rueda– a favor de la iniciativa d’ERC i a favor de canviar el nom del pabelló municipal d’esports del poble pel d’Agustin Rueda.

Agustín Rueda, mort per una pallissa a la presó de Carabanchel

“Va ser una pallissa intensa, prolongada i tècnica”. Així descrivia ja l’any 1982 el fiscal del cas d’Agustín Rueda les circumstàncies de la seva mort. El cos, tal com es va veure en les fotografies que va fer un funcionari de presons, va quedar destrossat, amb desenes d’hematomes i sang pertot arreu. El color negre de la pell de Rueda que jo mateix he pogut veure en les fotografies que conserva encara avui la família és horrible. Deu funcionaris van ser condemnats per les tortures patides durant tres hores pel jove anarquista. Els policies volien saber qui havia excavat un túnel d’uns 40 metres per fugir de la presó de Carabanchel. L’interrogatori, a l’estil de la policia franquista, va ser un malson. Va morir després d’hores patint forts dolors a la seva cel·la el 14 de març de 1978.

Rueda, anarquista, de 24 anys, fill d’immigrants i nascut a les colònies mineres de Sallent, va acaba morint, segons va confirmar el judici que es va fer durant els anys 80, a causa d’aquella brutal pallissa.  El jove va acabar a la presó després de ser capturat a la frontera amb França amb una motxilla plena d’explosius. Després d’una joventut lligada a les vagues mineres del Bages i d’anys de feina per millorar les condicions del seu barri, la colònia de la Butjosa, l’any 76 es va exiliar a França. Tot i que no va arribar a enquadrar-se en cap organització, sempre va ser molt proper als grups anarquistes.

Una dotzena de funcionaris de presó -des dels torturadors fins als metges i al mateix director de Carabanchel- van ser condemnats a penes màximes de 10 anys per l’assassinat. Set dels deu condemnats van ingressar a presó l’any 1991 -tretze anys després dels fets- mentre demanaven l’indult. Només hi van passar uns pocs mesos, tot i que la condemna va considerar provats els fets.

Gustau Muñoz, assassinat als 16 anys en una manifestació de la Diada

Un tret, disparat a pocs metres de distància, li va entrar pel pit i li va destrossar el cor. Les urgències mèdiques del dispensari Pere Camps, al centre de Barcelona, no van poder fer res per aturar l’hemorràgia. Gustau Muñoz, un noi de només 16 anys i militant del PCE (i), moria així assassinat en una manifestació considerada il·legal de l’Onze de Setembre del 1978. El jove corria pel carrer Ferran fugint de les càrregues policials després d’una tarda de disturbis i conflictes amb la policia, però just a l’altura de l’antic Sindicat de Banquers va caure abatut per una bala. Encara es desconeix qui va ser l’assassí. “Si s’hagués quedat a casa, no li hauria passat res”, diuen els familiars que va cridar un dels antiavalots que encerclaven els activistes. La manifestació convocada pel PCE (i), que s’havia desmarcat de la marxa unitària, havia estat il·legalitzada per la Delegació de Govern.

Un dels germans del Gustau, Marc Muñoz, va estar al seu costat durant tota la manifestació però en les últimes corredisses el va perdre de vista. Minuts després se’l va trobar inconscient a terra. Ja no hi havia res a fer. La denúncia que van posar va acabar en no-res. “Només volem que es reconegui que el Gustau va ser víctima de les forces policials de l’Estat” i que, amb el reconeixement, aquestes víctimes tinguin un espai “en els llibres d’història”, explicaven les famílies en un reportatge que vaig fer pel diari El Punt fa anys. Gustau Muñoz no va tenir gaire temps per a l’activisme polític, però havia participat en desenes de manifestacions. Aficionat a l’escalada, va ajudar a penjar una pancarta a Montserrat en protesta pel consell de guerra a Els Joglars.

La família de Gustau Muñoz ha trobat fa poc una escletxa per intentar reobrir la causa judicial del seu fill que mai va acabar amb condemnes: sumar-se a la querella argentina contra els crims del franquisme que s’està duent a terme a l’Argentina.

Jordi Martínez de Foix, mort quan manipulava un còctel molotov en un pis

Va morir quan estava manipulant un explosiu –segons la mateixa policia, es tractaria d’un còctel molotov– en un pis franc a Barcelona. Tenia 21 anys. Jordi Martinez de Foix militava a l’extrema esquerra dels comunistes, a l’il·legal aleshores PCE (i), i l’esquerra independentista catalana el reivindica des de fa anys com a referent. De fet, segons expliquen familiars i companys, al seu funeral l’octubre del 78 havia de pronunciar unes paraules Lluís Maria Xirinacs. Centenars de persones s’hi van apropar. Tot i això, no es va poder celebrar el funeral perquè la policia va envoltar la Parròquia de Sant Andreu de Palomar, a la plaça Orfila, i la família va optar per desconvocar-lo per evitar mals majors.

La vida de Martinez de Foix va ser intensa. Amb 15 anys ja havia començat a militar al PCE(i). El 2 de desembre de 1977 és ferit de bala, pressumptament disparada per un policia de paisà, en una de les moltes manifestacions a les quals acostumava a anar en aquella època. Expliquen que la policia el va arribar a assetjar fins i tot a l’hospital mentre es recuperava de les ferides. El final d’any 78 va ser extremadament colpidor per l’entorn de l’antic PCE(i). Al setembre, el jove Gustau Muñoz va ser assassinat a la mani de la Diada. I, pocs dies després, moria Martinez de Foix. La versió oficial és que estava preparant uns artefactes explosius -es deconeix si eren més o menys greus, la policia parla sobretot de còctels molotov- per fer servir el 15 d’octubre després de l’acte en memòria del president Lluís Companys, afusellat pels franquistes a Montjuic l’any 1941. Mentre els estaria preparant en un pis de Nou Barris, li van explotar a les mans. Mai se sabrà si aquells explosius, tal com es va insinuar aleshores des d’alguns sectors, havien estat contaminats per algun infiltrat policial.

ANNEX: VÍCTIMES DE LA TRANSICIÓ

Llista elaborada per Roger Palà

No existeix cap cens oficial, perquè l’Estat espanyol no l’ha elaborat ni sembla tenir intenció ara sota el govern del PP. De fet, hi ha víctimes d’aquells anys 77, 78, 79 o 80 que no han tingut cap tipus de reconeixement públic, més enllà d’una notícia breu a la premsa de l’època perquè, o tenien cercles de suport petits o no militaven en cap organització política concreta.

(S’han recopilat casos apareguts a la premsa, denunciats per organitzacions d’esquerres i/o en llibres com ‘Memòria de la Transició a Espanya i Catalunya‘ (volum VI-VII) d’Antoni Segura, Andreu Mayayo i Rafael Aracil, i ‘Los años oscuros de la Transición española‘ d’Eduardo Pons Prades)

Teófilo del Valle (24 de febrer de 1976)

Obrer d’Elda. Metrallat per la policia en sortir d’una assemblea de treballadors en una església de la localitat.

El cas de Knajo /TELE/EXPRESS

Juan Gabriel Rodrigo Knafo (5 de març de 1976)

Jove de Tarragona. Cau d’un terrat i mor mentre fugia de les càrregues dels grisos contra una manifestació en solidaritat amb els fets del 3 de març a Vitòria.

Oriol Solé Sugranyes (6 d’abril de 1976)

Militant del MIL, natural de Barcelona. Assassinat per la Guàrdia Civil a Burguete durant l’anomenada “Fuga de Segovia”.

José Vicente Cabestany/Casabany (7 de gener de 1977)

Obrer de Xirivella, mor d’una aturada cardíaca durant la repressió policial d’unes mobilitzacions obreres.

Roc Peralta (12 de juliol de 1977)

Veí de Manresa. Assassinat a Súria en el transcurs d’una festa major per un Guàrdia Civil, durant o després d’una mobilització veïnal que demanava un ball popular.

Ángel Valentín Pérez (20 de març de 1977)

Obrer de Barcelona de 24 anys. Mor apunyalat per elements d’ultradreta durant una manifestació.

El cas de Frecher / TELE/EXPRES

Carlos Gustavo Frecher (11 de stembre de 1977)

Mor durant les manifestacions de l’Onze de Setembre a Barcelona amb el cap destrossat per una bala de goma de la policia.

Juan Peñalver Sandoval (20 de setembre de 1977)

Conserge de la revista ‘El Papus’ de Barcelona. Mor com a conseqüència d’un atemptat amb bomba atribuït a la Triple A. 17 persones més resulten ferides.

Miquel Grau (16 d’octubre de 1977)

Jove d’Alacant. Mor com a conseqüència de l’impacte d’un maó llençat per activistes d’ultradreta mentre enganxava cartells de la Diada del País Valencià.

Agustín Rueda (14 de març de 1978)

Militant anarquista de Sallent. Mort a la presó de Carabanchel de Madrid després d’haver estat torturat.

Gustau Muñoz (11 de setembre de 1978)

Militant del PCE(i) natural de Barcelona. Assassinat d’un tret de bala per la policia al carrer Ferran durant les manifestacions de la Diada.

Jordi Martínez de Foix (14 d’octubre de 1978)

Militant del PCE(i) natural de Barcelona. Mort en estranyes circunstàncies en esclatar-li un artefacte explosiu que estaria preparant.

Martí Marcó (26 de gener de 1979)

Independentista. Militant de les JERC i de Socors Català. Membre d’un escamot de l’embrionària Terra Lliure. Metrallat per la policia a Barcelona.

Fèlix Goñi (2 de juny de 1979)

Militant de Terra Lliure. Mor en esclatar-li l’artefacte que preparava.

Valentín González Ramírez (20 de juny de 1979)

Militant de la CNT de València de 20 anys. Mor com a conseqüència de l’impacte d’una pilota de goma disparada al pit.

Juana Caso i José Muñoz (la nit entre el 19 i el 20 de novembre de 1980)

Veïns de Mataró, assassinats per militants d’ultradreta, suposadament de Fuerza Nueva, en ser confosos per militants de l’Ateneu Llibertari de la localitat en un camí rural prop d’Argentona.

Francisco José Rodríguez López (31 de desembre de 1980)

Jove de València assassinat a trets per un ultra mentre passava el permís del servei militar.

Juan Martín Luna (5 de novembre de 1982)

Militant del PCE(r). Assassinat per la policia. Natural d’Andalusia, havia viscut des de 1973 a Catalunya i participat de lluites sindicals del moviment obrer.

***

(Casos dubtosos que no hem pogut acabar de confirmar al 100% com a assassinats per policia o extrema dreta franquista)

Juan Poziello

El febrer de 1976, en el marc d’una manifestació d’obrers de la construcció a Barcelona, els diaris donen notícia d’un ferit greu que ingressa a l’Hospital de Bellvitge i posteriorment mor. Si bé inicialment s’atribueix a la policia els fets, posteriorment aquesta ho desmenteix dient que la causa de la mort del treballador ha estat un accident laboral.

Abankar Sillah

El 26 de juliol de 1977, un ciutadà africà de 36 anys, Abankar Sillah, originari de Zàmbia, mor per un tret de la guàrdia civil en un camí veïnal de Tarragona. Podria haver-hi una causa racista. Sembla ser que havia estat denunciat per l’amo d’un càmping com a causant d’un “alboroto”.

6 comentaris

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Sergi Picazo Espai dedicat a la reflexió sobre política, moviments socials i el periodisme en una època convulsa. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

Cerca al blog

Correu: [email protected] Twitter: @sergipicazo Facebook.com/SergiPicazo Youtube.com/SergiPicazo