La gran batalla de Barcelona: l’independentisme contra Ada Colau?

Jaume Collboni (PSC), l’alcaldessa Ada Colau i Alfred Bosch (ERC), poc després de les municipals de 2015 / ACN

La gran batalla de Barcelona ha començat. L’objectiu número 1 dels grans poders polítics, econòmics i mediàtics és desallotjar Ada Colau de l’Ajuntament i, alhora, impedir que els independentistes tinguin el control de la capital de Catalunya. Queda un any i escaig per a les eleccions municipals més importants dels últims 30 anys. Tot s’està movent. Tothom vol situar-se bé a la graella de sortida. S’estan produint ja, com diu l’assessor en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí, unes “primàries invisibles” per a l’alcaldia. D’una banda, l’independentisme vol conquerir per primer cop la capital de Catalunya, i ERC veu que pot tenir una oportunitat històrica de guanyar. A l’altra banda, l’espanyolisme vol mostrar al món les seves forces a la suposada capital de Tabàrnia amb una pujada de Ciutadans. El PSC, atenció, s’ho mira de reüll. El que és clar és que tots aniran en contra de Barcelona en Comú: són una pedra a la sabata per al poder econòmic i, a més, distorsionen el relat de la política de blocs entre independentistes i espanyolistes. Tanmateix, això no són unes eleccions catalanes. Una ciutat com Barcelona, com em deia fa poc un assessor d’Alfred Bosch, no es guanya només en l’eix nacional: es guanya imposant-se en el debat sobre els carrils bici, les escoles bressol, els lloguers o els excessos del turisme.

L”establishment’ sembla que no es quedarà de braços plegats aquest cop: tenen “por” que la cosa acabi afectant de debò els seus interessos. Diuen que hi ha reunions. Diuen que hi haurà moviments de fitxes interessants. Hi ha diners en joc. El tret de sortida de la batalla de Barcelona el va donar ‘La Vanguardia’ fa 15 dies amb un dossier especial sobre la ciutat titulat ‘Més Barcelona. Idees per rellançar la ciutat’. El director del diari, Màrius Carol, escrivia: “Barcelona debería ser el castillo para defender esa capital moderna, vanguardista y cosmopolita del exceso de emociones, bandazos y aventuras que de tanto en cuanto alteran el equilibrio del país”. De fet, el suplement llançava una crítica soterrada als independentistes, d’una banda, i als Comuns, de l’altra, pel fet de posar en risc el model ‘business friendly’ i les inversions estrangeres que hauria de tenir, segons ells, la ciutat. El que és clar és que ‘La Vanguardia’ no té encara candidat a l’alcaldia de Barcelona. El mitjà més poderós de la ciutat sembla desorientat.

Fa uns quants dies van coincidir dues xerrades de dos filòsofs que representaven dues imatges antagòniques de la Barcelona del segle XXI: l’una, del jove liberal i mediàtic Jordi Graupera, i l’altra, d’un intel·lectual de l’esquerra alternativa, Santiago López Petit. Mateixa hora, mateix dia, mateixa ciutat. Casualitats, sí, però amb molt de significat sociopolític.

Graupera feia la posada de llarg d’una mena de candidatura unitària independentista que anés des de la vella Convergència fins a ERC passant pels excompanys de Duran i Lleida. Van reunir 2.400 persones al Teatre Victòria, i perquè no hi cabia més gent. Graupera és una figura emergent de la política catalana, i per això va aconseguir colar-se sobretot al món del Twitter més que a les portades de premsa. Algú va confiar fa alguns anys en ell per donar-li una tribuna a ‘La Vanguardia’ i a Rac 1, però alguna cosa que no sabem va passar, i va emancipar-se. Ara, des de Nova York, vol ser alcalde d’una Barcelona, segons el seu lema, “capital”. Capital per capital d’una Catalunya independent. Capital… també per capitalisme?

A la mateixa hora, el filòsof López Petit presentava un llibre sobre l’activista social barceloní Pablo Molano, que es va suïcidar fa dos anys: a l’acte reflexionaven sobre com “polititzar el malestar”. La presentació, com moltes presentacions de llibres que es fan a les noves i creatives llibreries barcelonines, va reunir una seixantena de persones a La Central del Raval. Gent de la cultura i dels ateneus socials d’una Barcelona que no surt a les postals turístiques. Molts d’ells ja havien sortit al carrer per defensar l”okupat’ Cinema Princesa el 1996, van ocupar les places el 15-M de 2001 i encara avui fan “resistència en els marges” del cooperativisme, de les ONG i de mil i una campanyes socials. Una Barcelona que sempre s’ha mogut bé contra el PP i contra CiU, i que ara pot viure una nova reviscolada.

Exterior de l’exposició “Franco, Victòria, República”. / BORN CC

El ‘frame indepe’ en les municipals

Quin ‘frame’ s’imposarà en les eleccions municipals del 2019: la idea d’una Barcelona independentista? O el de la “Barcelona social” de l’esquerra? O totes dues alhora? Tot és més complex del que sembla, i els ‘frames’ s’entrecreuen. La capacitat d’imposar un marc mental com a hegemònic serà un element transcendental per guanyar.

En les properes municipals es parlarà del tramvia i de com fer front als problemes del dia a dia… i alhora es parlarà de presos polítics, de l’1-O i, potser, d’un procés constituent? Segurament no pots ser alcalde de Barcelona si no saps on cau i per què és important el carrer Dante (si ho estàs buscant a Google Maps ara, no pots ser alcalde de Barcelona), què diuen els veïns sobre l’oratori musulmà de Nou Barris, com millorar els carrils bici de l’Eixample i quin ha de ser el projecte de ciutat per als pròxims 10 anys. S’albira un retorn del malestar amb protestes i ‘manis’ feministes, per les pensions, contra el turisme massiu, del Sindicat de Llogaters i de la PAH, de la marea groga per l’educació pública o de la marea blanca per defensar el CAP del barri. Però alhora la política catalana es colarà en unes municipals que coincidiran amb les europees del 2019 i que es faran, previsiblement, poc després de la sentència del macrojudici al Tribunal Suprem contra els líders polítics independentistes. És obvi que els independentistes i, segurament, Ciutadans treballaran per situar el ‘frame’ de la batalla nacional en el marc mental de la campanya electoral perquè això els afavoreix en vots.

Durant els últims tres anys, els partits independentistes s’han llançat —o almenys han col·laborat indirectament— a una estratègia per guanyar Barcelona. Es va crear el caldo de cultiu d’un anticolauisme furibund i desacomplexat en una part de l’independentisme —no tot l’independentisme, és clar; de fet, hi ha un gruix d’independentistes barcelonins que van votar i continuaran votant els Comuns— que abans no s’havia vist mai ni contra el PSC de Maragall, Clos o Hereu ni contra el pacte de la CiU de Xavier Trias amb el Partit Popular. Alguns episodis han deixat entreveure una estratègia de desgast contra els Comuns que semblava molt ben preparada: des de les polèmiques del Born fins a la celebració del referèndum de l’1-O passant per la multitud de notícies falses sobre Colau a les xarxes socials. Una investigació del periodista Oriol Güell a ‘El País’ va demostrar com “una campanya a Twitter orquestrada per persones del sector més radical de la dreta independentista, vinculades al PDECat (l’antiga Convergència), va aconseguir en cinc hores que l’Ajuntament de Barcelona retirés una exposició artística del Fossar de les Moreres”.

A partir de les eleccions del 21-D, van créixer les crides a fer “un govern de Barcelona netament independentista” com una mena de segona volta de les eleccions catalanes. Aquest és un objectiu important per als independentistes després que Junts per Catalunya, ERC i la CUP sumessin majoria en les eleccions catalanes, i que els tribunals espanyols hagin impedit fins ara que Carles Puigdemont o Jordi Sànchez siguin escollits presidents de la Generalitat. Governar Barcelona, als ulls del món, és clau per al Procés. Qualsevol independentista hi hauria d’estar, en principi, d’acord. És lògic que el sobiranisme governi la capital del país si vol un Estat independent.

Qui i com pot guanyar les municipals?

Les enquestes mostren que Barcelona en Comú podria perdre l’Ajuntament en un frec a frec amb ERC i, atenció, amb Ciutadans. Però, en unes municipals, tot és molt més enrevessat electoralment.

Ho expliquem.

El sistema electoral per escollir el govern municipal obliga a aconseguir la victòria electoral o a tenir majoria absoluta de regidors amb el suport d’altres partits (s’han de sumar 21 regidors) si es vol governar la ciutat. Habitualment, en les municipals, governa qui guanya els comicis, encara que només sigui per un vot, tot i que no sempre és així si un pacte entre partits de l’oposició aconsegueix arribar a la majoria absoluta. Com, per exemple, va passar a Badalona per frenar un segon govern de Xavier García Albiol. Per aquest motiu, la proposta d’una candidatura electoral independentista entre la vella Convergència, ERC i el grup de Jordi Graupera podria ser una manera d’assegurar una victòria a Barcelona el 2019. La hipòtesi d’un Junts per Barcelona ve a dir que separadament cap partit independentista no aconseguiria guanyar Barcelona en Comú —ni ERC, ni el PDECat, ni la CUP—; però, unint-los tots —o tots menys la CUP, és clar— en una sola llista, sí que hauria de ser possible guanyar els Comuns. De fet, si no guanyessin, seria un fracàs estrepitós. Per tant, segons aquesta teoria, l’única alternativa de govern que quedaria seria la llista unitària ‘indepe’.

La cosa està així al plenari municipal actual, sorgit de les sorprenents eleccions municipals del 2015.

I una de les últimes enquestes, el Baròmetre Municipal de Barcelona del gener del 2018, amb 800 enquestes, deia això:

Primer, tenint en compte que la majoria absoluta d’un sol partit serà impossible aquest 2019 amb un panorama tan fragmentat, analitzem quins pactes podrien sumar 21 regidors per poder sumar una majoria absoluta. La primera opció seria una reedició d’un pacte entre els Comuns i el PSC, però difícilment ells dos sols sumarien 21 regidors per fer majoria. La segona opció seria que ERC pugui sumar 21 regidors amb el PDECat, però ara mateix encara són lluny d’aquestes xifres. No sembla que ni els Comuns ni ERC puguin acceptar cap ajuda ni de Ciutadans ni del PP. I de la CUP? Ara mateix és difícil saber quina posició tindrà la CUP a Barcelona sobre pactes polítics de futur. I la tercera opció és que Ciutadans guanyi —ja va guanyar a Barcelona el 21-D—, però difícilment aconseguiria el suport de 21 regidors perquè només el PP i, com a màxim, el PSC podrien sumar-s’hi.

Tanmateix, l’opció més clara i fàcil per sumar una majoria de 21 regidors, segons les enquestes, seria un acord entre els Comuns i ERC per governar la ciutat amb un programa sobiranista i de perfil social. Ara mateix, però, la mala maror —gairebé ja en el terreny personal— entre els dirigents de l’esquerra barcelonina fa difícil —mai no és impossible— una coalició de govern Comuns-ERC.

Per tant, quina és la solució que podria imposar-se? Que qui guanyi les eleccions, encara que sigui per un simple vot de diferència, governi.

Aquí hi ha una batalla: l’ERC d’Alfred Bosch podria guanyar, però per poc; i els Comuns d’Ada Colau podrien guanyar també, però per poc. La Convergència de Trias encara no ha aixecat cap després d’una sorprenent derrota el 2015 i no té ni tan sols un candidat clar.

La ‘via Graupera’ desactiva de nou el potencial d’ERC abans d’unes eleccions i dificulta pactes de govern d’esquerra sobiranista a l’àrea de Barcelona

La ‘hipòtesi d’un Junts per Barcelona’, que ve de lluny i que ja havien proposat tant Alfred Bosch com el PDECat, és que l’única manera d’assegurar la victòria a Barcelona contra la força social d’Ada Colau seria unir en una sola llista liderada amb ERC, el PDECat, el nucli de Puigdemont i els Demòcrates de Catalunya. L’objectiu indissimulat fa temps és una candidatura unitària, una mena de Junts per Barcelona. Una coalició així, tal com estan les enquestes ara, difícilment aconseguiria arribar fins als 21 regidors ni tindria el suport de cap altre partit; però, com que segurament no hi hauria cap pacte alternatiu possible —s’haurien d’unir els Comuns al bloc de C’s i del PSC, cosa que sí que és impossible—, aquesta candidatura conjunta independentista podria governar en minoria. “Graupera i el seu entorn busquen la connexió amb Puigdemont per poder articular la candidatura, que ell vol encapçalar, i es faran sentir”, avisa el periodista Ferran Casas en l’article “La via Graupera”. “D’Esquerra (i de les concrecions en el projecte) dependrà que l’oferta del filòsof liberal refundi amb vigor l’espai de la vella CiU a la ciutat en la línia de Puigdemont”, assegura el director de ‘Nació Digital’.

La hipòtesi de la llista unitària independentista, però, no ha explicat com fer front a quatre entrebancs: 1) No té en compte el creixement que pot tenir Ciutadans. Recordem que Inés Arrimadas va guanyar les eleccions catalanes del 21-D amb un gran resultat a Barcelona. 2) No té en compte que l”establishment’ econòmic i mediàtic barceloní encara ha de jugar la seva carta. 3) No té en compte que l’eix esquerra-dreta, encara que molesti alguns, encara té molt de pes, sobretot en unes municipals. En unes municipals, una llista unitària independentista podria no funcionar igual que ha funcionat en unes eleccions catalanes on el debat nacional era gairebé l’únic debat. I 4) No té en compte que ERC pot i vol guanyar les eleccions per si sola (quin incentiu té ara ERC per tornar a cedir tot el seu potencial en favor d’una llista liderada pels sectors més liberals, de dretes i partidaris de la ruptura de l’independentisme com ja va fer amb Artur Mas? Sona ‘déjà-vu’).

Això deia a Twitter el director acadèmic de la Fundació Irla, vinculada a ERC, Lluís Pérez Lozano.

Aquest moviment tindria conseqüències importants: la dreta independentista vol fer impossible ‘de facto’ que ERC pugui arribar a pactes d’esquerres entre independentistes d’esquerres —ERC i la CUP— i el món de Comuns tant a Barcelona com, de retruc, en altres municipis propers on hi ha pactes d’aquest estil com ara Sabadell i Badalona o on podrien reproduir-se com a Terrassa, Cornellà, Mataró o Sant Feliu de Llobregat. De fet, un sector important de la CUP, impulsat pel regidor badaloní José Téllez i la regidora de la CUP a Ripollet Pilar Castillejo, ja ha llançat en un article a CRÍTIC una crida a construir candidatures conjuntes entre la CUP, els Comuns i ERC en algunes ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Les campanyes electorals de les municipals són més dures del que semblen. La gran Batalla de Barcelona —i de retruc de l’àrea metropolitana de Barcelona— ja ha començat.

3 comentaris
  • Arnau M.V 5 d'abril de 2018 - 16:43

    Una de les claus serà saber quants independentistes votaran a BeC (igual que molts no-independentistes o no-prioritariament-independentistes han votat a les CUP o ERC en algún moment). Raons per diferenciar el vot n’hi ha de sobres. Raons per unificar el vot i fer pinya independentista anti-repressiva també n’hi ha de potents. No obstant, no només l’independentisme està sota l’espasa i necessita fer pinya, també ho està el municipalisme, en la seva diversitat. Reforçar el municipalisme realment existent (també com a protesta contra tanta oposició partidista) sembla l’aposta més transformadora. Però també seria molt productiu arribar a algún tipus d’aliança entre Comuns i ERC/CUP. Al cap i a la fi, és aquí on rau la potència transformadora. Olvidar aquesta aliança és tornar a posar l’independència per sobre de qualsevol altre objectiu emancipador, massa per sobre.

  • Maria Garcia Soler 7 de maig de 2018 - 20:03

    Jo votaria per aquesta aliança que proposa Arnau M.V amb els Comuns, ERC/CUP. per l,Ajuntament de Barcelona. Desitjo que els Comuns segueixin amb la tasca iniciada que ha tingut poc temps per desenvolupar-se. Un estil diferent amb capacitat d’escolta, de potenciar el treball en xarxa, de prioritzar mesures socials amb un bon coneixement de la ciutat. Han tingut molta oposició i molts entrebancs. No són perfectes però s’ha iniciat un treball de base que sumat en positiu amb els valors socials i independentistes d’ERC i la CUP seria una aposta valenta per aparcar diferències, i lluitar junts contra els poders fàctics. M’agradaria que donessin una lliçó de projecte en comú per a la ciutat sumant i pactant. (Els votaria alternativament la resta de la meva vida….)

  • Glòria Forasté Giravent 15 de juliol de 2018 - 18:06

    D’acord amb l’opinió de Maria Garcia Soler. Jo també els votaria. Per mi aquesta és la única alternativa d’esquerres per sortir de l’atzucac en que estem ficats. però no sembla que prosperarà, massa interès partidista.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Sergi Picazo Espai dedicat a la reflexió sobre política, moviments socials i el periodisme en una època convulsa. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

Cerca al blog

Correu: [email protected] Twitter: @sergipicazo Facebook.com/SergiPicazo Youtube.com/SergiPicazo