Desmuntant Manuel Valls: cinc coses que no s’han dit prou sobre el candidat de Ciutadans

Manuel Valls, a la capçalera de la manifestació “Ara més que mai, seny”, convocada a Barcelona per SCC / ACN

Manuel Valls, exprimer ministre francès i actual diputat a l’Assemblea Nacional francesa, es presenta a les eleccions municipals de la ciutat de Barcelona del 2019. És una (esperada) notícia bomba. Valls, que va néixer a Barcelona però que no hi ha viscut, va estar a punt de ser candidat a la presidència de França pel Partit Socialista, però ara, un cop defenestrat de la primera línia política francesa, busca una segona vida política com a alcaldable. L’aposta de Valls no és menor: és un candidat molt potent, mediàtic, conegut a tot Europa, un orador brillant i, a més a més, està ben connectat a les altes esferes barcelonines. L”establishment’ econòmic, mediàtic i social de la ciutat de Barcelona ja té candidat a les eleccions barcelonines per plantar cara alhora al fenomen social d’Ada Colau i a la força independentista dels candidats d’ERC, del PDeCAT i de la CUP.

No és el prototip de candidat que alguns esperaven de Ciutadans: no és un espanyolista ‘cavernari’, no insulta, no s’assembla ni a Jordi Cañas ni a Carina Mejías, i es presenta com un polític modern, cosmopolita i viatjat que, malgrat viure tota la seva vida a França, parla un català perfecte (amb accent francès). Pot presumir d’espanyolista a les trobades de Societat Civil Catalana i fer actes amb Mario Vargas Llosa; però, alhora, l’arbre genealògic l’ajuda a marcar un perfil pseudocatalanista molt necessari si vol guanyar la ‘maragalliana’ alcaldia d’una ciutat com Barcelona. El seu avi Magí Valls, banquer i fill de banquers, va ser escriptor amb el pseudònim de Josep Maria del Bosch Gelabert i, com recorda l’articulista Joan Safont, va ser “un intel·lectual i escriptor noucentista, catalanista, catòlic i fundador, l’any 1929, del diari El Matí”. El seu pare, Xavier Valls, va ser un pintor conegut, que va marxar a París l’any 1949. Un cosí del seu pare, Manuel Valls Gorina, va ser l’autor de l’himne del Barça, i una cosina seva és la il·lustradora Roser Capdevila Valls, creadora de ‘Les tres bessones’.

Dit això… cal que li passis aquest article al teu veí o al teu ‘tiet’ que està dubtant si votar o no Manuel Valls com a alcalde de Barcelona. Ha de llegir també el costat fosc d’allò que no s’està explicant gaire sobre ell.

1) Professional de la política des dels 24 anys

Manuel Valls, encara diputat a l’Assemblea Nacional francesa, es dedica a la política des dels 24 anys. Renovació? No seria el cas. Una cara nova enfront la vella política? Tampoc. Un jove Valls ja va formar part, el 1988, del gabinet del primer ministre Michel Rocard durant l’època de Mitterrand. L’any 1988 encara no havia caigut el Mur de Berlín, Van Basten feia gols amb Holanda i a Barcelona no s’havien celebrat els Jocs Olímpics.

Després ha passat per tot tipus de càrrecs polítics sense treballar gairebé mai a l’empresa privada, tot i la seva defensa a ultrança del món empresarial i del sector privat. Sorprèn, doncs, aquella frase que va pronunciar l’any 2014: “Moi, j’aime l’entreprise” (“Jo estimo l’empresa”). De la seva trajectòria laboral com a polític professional, destaca que va arribar a ser cap de premsa i comunicació del primer ministre socialista Lionel Jospin el 1997 —és un autèntic expert en política espectacle i dels mitjans de comunicació. Ah, i Barcelona no seria la seva primera alcaldia: va ser alcalde d’Évry, una ciutat de 50.000 habitants al sud de París, entre el 2001 i el 2012, és a dir, fins fa només sis anys.

2) Crític contra els gitanos de l’Est

Una de les seves obsessions, i la que va acabar fent-lo caure en desgràcia, és la seva croada contra la comunitat de gitanos de l’Est resident a França. Valls, quan era ministre de l’Interior a França, va arribar a dir al setembre del 2013: “Han de tornar a Romania o a Bulgària” perquè “tenen maneres de viure extremament diferents de les nostres” i “no volen integrar-se en el nostre país per raons culturals”. Ho va dir sis mesos abans de les eleccions municipals i europees del 2014. Aquestes posicions li van suposar un seguit de crítiques de les associacions gitanes arreu d’Europa.

Setmanes després, va protagonitzar una segona gran polèmica quan el Ministeri de l’Interior francès va expulsar del país una menor d’edat d’origen gitano aprofitant que estava d’excursió amb l’escola. L’adolescent Leonarda Dibrani, de 15 anys, va ser deportada a Kosovo, quan estava de visita a una ciutat propera a la frontera suïssa. Allò va provocar una onada de protestes d’estudiants i de pares d’alumnes, i fins i tot la primera dama francesa, Valérie Trierweiler, dona de François Hollande, va arribar a criticar-ne l’expulsió.

3) Sarkozy va oferir a Valls entrar al seu Govern

El polèmic Nicolas Sarkozy, símbol de la mà dura contra la immigració i els musulmans, va oferir a Valls quan era alcalde d’Évry entrar al seu Govern després d’haver guanyat les eleccions franceses amb una duríssima campanya contra el que l’aleshores president anomenava la “xusma” (‘racaille’) dels barris de les perifèries franceses.  El 2005, durant els grans disturbis de les ‘banlieues’, Valls va ser un dels pocs alcaldes socialistes que van mostrar comprensió per la mà dura de Sarkozy, aleshores ministre de l’Interior, tot i que alhora també va criticar la posició del ‘Govern antiimmigració’ de Chirac. Valls va acabar rebutjant l’oferta de Sarkozy.

La posició de Valls en immigració i en la qüestió musulmana ha anat variant. Crític amb els que “neguen que hi ha un problema” amb la immigració, però alhora també crític “amb els problemes del model d’integració de la República”. Va anant i venint amb aquest tema… tot i que algun cop se li escapa algun comentari racista. Potser a Sarkozy li va agradar aquesta escena. L’any 2009, quan era alcalde d’Évry, ciutat de ‘banlieue’ francesa, Valls va ser captat per una càmera de televisió de Direct 8 dient: “Bonica imatge de la ciutat d’Évry…”, i després li comenta a l’home que l’acompanya: “Tu em poses alguns blancs, alguns ‘white’, alguns ‘blancos”. Aquesta frase va perseguir durant anys i anys Manuel Valls…

4) “No podem acollir més refugiats”

“No podem acollir més refugiats, França està compromesa a acollir 30.000 refugiats, i dins d’aquests 30.000 estem disposats a rebre refugiats, però cap més.” Això va dir el primer ministre Valls l’any 2016 en plena crisi dels refugiats sirians i iraquians ofegant-se a les costes de Grècia. Valls, en una conversa amb periodistes celebrada a Munic durant una conferència de seguretat europea, hi va afegir que “Europa no pot acollir ara tots els immigrants que vinguin de Síria, de l’Iraq o de l’Àfrica” negant així tots els tractats internacionals sobre el dret a asil de les persones que fugen d’una guerra o que pateixen persecució.

Pocs mesos després, la ciutat de Barcelona de la qual Valls vol ser alcalde va protagonitzar una de les manifestacions més massives d’Europa en defensa de l’acollida de refugiats de les guerres de Síria o de l’Iraq. Entre 160.000 i 300.000 persones van protestar en una marxa convocada per la campanya “Casa nostra, casa vostra”.

Precisament, Valls, que és fill d’un immigrant català a França, serà professor a l’escola de negocis Esade durant el curs 2018/2019 per impartir l’assignatura “Processos migratoris i geografia urbana” al quart curs del grau de dret després de signar un acord de col·laboració amb l’escola de negocis barcelonina.

5) Un dels diputats francesos que menys treballen

Després de perdre les primàries al Partit Socialista, va repudiar tant el candidat del partit, Benoît Hamon, com el partit que li havia donat tota la carrera, per acabar abraçant-se a l’emergent Emmanuel Macron en l’últim moment. L’actual president francès li va permetre ser reelegit, ‘in extremis’, com a diputat i mantenir viva així la seva llarga vida política. Se’n parla poc que la seva elecció va ser posada en qüestió per la candidata de La France Insoumise, la coalició d’esquerres francesa, ja que es van constatar “irregularitats” en diversos col·legis electorals.

Tot i ser encara diputat francès a l’Assemblea Nacional, la seva presència a Barcelona és cada cop més habitual, sobretot en els últims mesos. A banda de mítings públics amb Ciutadans i trobades amb el PP i el PSC, la premsa catalana ha informat que s’ha anat reunint amb membres de la burgesia, amb alts càrrecs de l’època de Pasqual Maragall i amb entitats de la societat barcelonina. Valls només s’ha presentat al Parlament francès quatre cops des del mes de maig, i això ha fet que diversos diputats d’esquerres hagin demanat la seva dimissió. De fet, com que també és conseller municipal a Évry, els seus conciutadans han iniciat una campanya de firmes a Change.org per demanar la seva dimissió pel fet d’absentar-se d’aquestes tasques i fer “campanya” a Barcelona.

Aquí podeu veure una comparativa de l’Observatori Ciutadà de l’Activitat Parlamentària francesa entre l’activitat, el nombre de preguntes al Govern, les propostes legislatives o la presència física al Parlament entre Manuel Valls i una diputada de La France Insoumise, el partit d’esquerres.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Sergi Picazo Espai dedicat a la reflexió sobre política, moviments socials i el periodisme en una època convulsa. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

Cerca al blog

Correu: [email protected] Twitter: @sergipicazo Facebook.com/SergiPicazo Youtube.com/SergiPicazo