25/01/2018 | 07:00
La política fiscal, principal instrument dels estats per redistribuir la riquesa entre la ciutadania, sobrecarrega les dones i contribueix a mantenir-les en una posició de desavantatge econòmic i social respecte als homes. Així s’extreu de l’informe ‘La fiscalidad en España desde una perspectiva de género‘, que analitza l’impacte diferent del sistema fiscal espanyol en dones i homes. CRÍTIC ha tingut accés en primícia a les dades de l’estudi, elaborat per l’Observatori IQ i la cooperativa Ekona, que s’ha fet a petició d’Ernest Urtasun, eurodiputat del grup Verds – Aliança Lliure Europea. Els resultats es presenten aquest dijous, 25 de gener, a l’Aula Europa, seu de les institucions europees a Barcelona.
L’anàlisi d’IQ i d’Ekona detecta que el disseny i l’aplicació de l’IVA i de l’IRPF −les dues peces bàsiques del sistema de recaptació estatal− tendeixen a reforçar normes socials de gènere, el model de família patriarcal i la feminització de la pobresa. Situar la persona, en lloc de la família, com a unitat contribuent; prioritzar la provisió de serveis públics com a via de redistribució de la riquesa, alhora que reformar les deduccions i bonificacions per no tendir a beneficiar les persones amb més capacitat econòmica, són algunes de les accions per tal que el sistema impositiu deixi de reforçar la desigualtat entre dones i homes.
Revisem en 7 punts per què l’impacte de l’IVA i de l’IRPF no és neutre al gènere.
1. L’IVA grava indiscriminadament la (poca) riquesa
L’IVA és un impost europeu, però les taxes varien segons els països. Aquest impost, que grava el consum sense tenir en compte la renda disponible de les persones, suposa una càrrega major per a les dones en relació amb els homes perquè les rendes més baixes estan feminitzades. Més de la meitat de dones se situen en els dos trams inferiors de la distribució de la renda (de rendes que no arriben al salari mínim interprofessional [SMI] a rendes que, com a màxim, el dupliquen).
Poc més d’un 30% d’homes que treballen en el mercat laboral se situen en les franges cueres. La majoria apareixen en les mitjanes i altes. La posició desigual d’homes i dones en el treball (el remunerat, principal mecanisme d’obtenció de rendes, i el reproductiu) explica, en bona mesura, la desigualtat en la renda disponible. Treballar a temps parcial i no participar en el mercat de treball són realitats feminitzades, igual que ho és, a l’altra cara de la moneda, el treball domèstic i de cures. A la Unió Europea, un 25% de dones afirma que haver de tenir cura de familiars és la raó per no formar part de la població laboralment activa. Entre els homes, només un 3% esgrimeix el mateix motiu, segons dades d’Eurostat.
Entre les causes d’estar més concentrades a la cua de la distribució de la renda, trobem també que les dones s’acumulen en els sectors pitjor retribuïts (segregació horitzontal), que són minoria en les posicions de major responsabilitat (segregació vertical) i que cobren menys que els homes pel mateix treball. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2014, el salari anual brut mitjà de les dones era un 24% menor que el dels homes (més de 6.000 euros anuals menys). En els trams de renda inferiors, els salaris dels homes arriben a ser un 50% més elevats que els de les dones.
2. La reforma de l’IRPF no ha beneficiat a qui menys ingressa
Invertir la tendència general que privilegia els impostos indirectes com l’IVA per sobre dels directes −els que graven la riquesa en si− és una recomanació de l’informe d’IQ i d’Ekona per tal de corregir la sobrecàrrega fiscal a l’economia de les dones. Tanmateix, en analitzar l’impacte de l’IRPF, l’informe observa, també, un biaix de gènere i assenyala que, com l’IVA, sobrecarrega fiscalment les dones, pel fet que predominen en les rendes més baixes. Són les que més suport públic requereixen i, alhora, les que no van beneficiar-se de la reforma de l’IRPF del 2014.
En reduir els trams de tributació (de 7 a 5), la reforma del 2014 beneficia més (més estalvi guanyen) les rendes mitjanes, que estan masculinitzades. Excepte en els tres trams cuers de la distribució de la renda, són els homes els que més estalvien, perquè tenen, en tots els nivells, rendes més altes en comparació de les dones. Alhora, la reducció de trams disminueix la capacitat recaptatòria de l’Estat (fins a 18.227 milions d’euros, xifra l’informe, a partir de dades d’Eurostat i de l’INE) i, en conseqüència, fa caure la capacitat d’inversió pública. La reducció o manca de desenvolupament de serveis d’atenció a persones dependents provoca que el treball que es deixa de cobrir públicament recaigui, principalment, a l’esquena de les considerades principals responsables del treball de cures en les famílies.
3. Ni les cures ni la higiene durant la regla no són considerades necessitats bàsiques
L’informe d’IQ i d’Ekona detecta que, a les llars en què la renda principal l’aporta una dona, la càrrega impositiva és superior. Actuar com a principals responsables del treball de sosteniment de la vida marca un patró de consum diferenciat i fa que tendeixin a consumir més productes relacionats amb el manteniment de la llar, l’habitatge, la salut i les cures. En molts casos, tot i respondre a necessitats bàsiques, són productes que no estan protegits amb taxes impositives reduïdes o exempcions d’IVA. Consumir-ne més, alhora que tenir rendes més baixes, tendeix a perjudicar l’economia de les dones en relació amb els homes. És el cas de productes com gases, benes i guants i de productes d’higiene personal, entre els quals, els necessaris per als dies de la menstruació, així com de serveis d’assistència social i sanitària.
L’informe ho assenyala com a conseqüència d’un disseny de l’IVA androcèntric, “poc sensible a les cures” com a necessitat bàsica de totes les persones. Per corregir la sobrecàrrega fiscal que suposen les anomenades ‘taxa a la cura’ i ‘taxa al tampó’ (coneguda a escala europea per ‘tampon tax’), IQ i Ekona recomanen revisar els productes als quals s’aplica els tipus reduït i superreduït i les exempcions, i incloure entre els de primera necessitat els de la cura personal i la cura de persones dependents.
4. Els productes ‘en rosa’ s’encareixen
Atribuir característiques o funcionalitats als productes o serveis a partir d’estereotips de gènere és una operació que sol implicar un encariment i, conseqüentment, un augment de la quantia de l’IVA. La sobrecàrrega tributària que comporta la ‘generització’ dels productes, tot i que no en exclusiva, sol recaure en les dones. La coneguda per ‘taxa rosa’ afecta, sobretot, productes per a la cura personal que feminitzen el disseny a través del color, l’etiquetatge o la publicitat.
Promoure un consum lliure d’estereotips de gènere, sobretot, el que afecta menors, i garantir que no s’estableix una doble fixació de preus de productes iguals que resulti discriminatòria per raó de gènere, són recomanacions per evitar la càrrega fiscal més gran que pot implicar per a les dones i, alhora, per afavorir opcions de vida no limitades pels patrons tradicionals de feminitat i masculinitat.
5. El model tradicional de família és el que surt més a compte
Conviure amb un/a cònjuge dependent econòmicament desgrava. I, de fet, a l’Estat espanyol, ho fa més del que pot desgravar una persona (majoritàriament, dona) per ser cap de família monoparental/monomarental. En un 90% de les declaracions conjuntes, són dones les que no tenen ingressos o bé les segones perceptores del matrimoni, seguint dades de l’Agència Tributària.
IQ i Ekona assenyalen que la tributació conjunta és, per a les dones en situació de dependència econòmica, un desincentiu per incorporar-se al mercat de treball i que reforça la divisió sexual del treball. En els casos en què hi ha un segon perceptor, el sistema fiscal el penalitza amb un tipus impositiu més alt del que li correspondria si no acumulés la renda pròpia a la renda del principal perceptor (el marit, sovint). Com més gran és la distància entre els ingressos, més gran és la penalització (per a la dona, amb freqüència).
Per corregir el desequilibri, l’informe d’IQ i d’Ekona apunta que cal “diluir el pes de la família” en la configuració del tribut, transitar cap a un model que trenqui el vincle entre la persona contribuent i el seu estat civil i situació familiar i, així, individualitzar l’impost.
6. Les deduccions i bonificacions exclouen qui no cotitza
Les bonificacions i deduccions exclouen les persones que no cotitzen i els segments de renda que més afavoreixen estan masculinitzats. Així, trobem que les deduccions vinculades a la responsabilitat de cura de persones dependents (per tenir fills i filles menors de tres anys, famílies amb tres fills i filles o més i tenir a càrrec persones amb discapacitat) no arriben a les persones absents del mercat de treball formal, majoritàriament, dones. Mentrestant, deduccions com les atorgades per aportar diners en sistemes de pensions complementaris i a les pensions d’aliments beneficien més homes que no pas dones.
L’informe també destaca que la reforma tributària del 2014, a més de mantenir el privilegi de la tributació conjunta en els matrimonis −i, així, de les famílies biparentals per sobre de les monoparentals/monomarentals−, va introduir una deducció per a famílies nombroses. Les llars amb tres infants o més, tanmateix, no són les que se solen situar en els trams inferiors de la distribució de la renda. En canvi, destaca l’informe d’IQ i d’Ekona, la llei manté el desavantatge tributari de les famílies monoparentals/monomarentals, concentrades en els trams de renda inferiors.
Per no restar progressivitat a l’IRPF i afavorir un sistema tributari equitatiu des de la perspectiva de gènere, l’informe adverteix que deduccions i bonificacions, en tot cas, haurien de respondre a situacions socials específiques i deslligar-les de la declaració de la renda. IQ i Ekona proposen reduir aquests instruments tant com sigui possible, minimitzar l’impacte que tenen en la capacitat recaptatòria de l’Estat i situar la inversió pública en serveis com la via principal de redistribució de la riquesa per al conjunt de la població, al marge de la relació de les persones amb el mercat de treball.
7. L’evasió i l’elusió fiscal afebleixen els serveis públics
Tot i reconèixer la falta de dades per analitzar-los, l’informe d’IQ i d’Ekona apunta que l’elusió i l’evasió fiscal són fenòmens masculinitzats, pel fet que, també, ho és la riquesa. Són homes els que predominen en els segments amb major nivell de renda. Un 82% de les persones que cobren més de 10 vegades el salari mínim interprofessional són homes i, fins i tot dins d’aquest segment privilegiat, el sou mitjà de les dones és un 12% més baix, segons dades de l’Agència Tributària.
Les grans empreses, les que tenen possibilitats de fer evasió fiscal i beneficiàries de l’elusió, són les que tenen les cúpules més masculinitzades. La sobrerepresentació d’homes es dispara a l’Ibex 35, en relació amb el conjunt de persones ocupadores i, encara més, respecte a les persones que treballen per compte propi i no tenen personal.
Els milions d’euros eludits i evadits redueixen la capacitat pública d’invertir en polítiques correctores de la desigualtat de gènere i en serveis públics de cures, educació i sanitat que, si bé repercuteixen en el benestar del conjunt de la societat, impacten en la càrrega de treball de cures que assumeixen principalment les dones. En absència de provisió pública, majoritàriament es manté en les seves jornades diàries.
S’estima que les grans empreses i fortunes són responsables de prop de tres quartes parts de l’evasió total, però només s’hi dedica un 20% dels recursos del fisc, segons xifra el Sindicat d’Inspectors d’Hisenda (Gestha). Una baixa fiscalitat de l’impost de societats per a les empreses més grans, la figura de les SICAV (un tipus de societat anònima que permet que els beneficis tributin a un 1%), així com no gravar les transaccions financeres, són tres peces més a corregir per afavorir l’equitat.
