Cinc anàlisis del 27-S que han passat una mica desapercebudes

S’han publicat tones de gràfics sobre els resultats electorals del 27-S. Tot i això, hi ha aspectes que han passat una mica desapercebuts. Hem demanat als companys del Cercle Gerrymandering que ens n’assenyalin cinc. Aquesta és l’anàlisi sobre els resultats de les eleccions del 27-S a Catalunya elaborada per a CRÍTIC pels politòlegs Sílvia Claveria i Ton Vilalta.

La gran victòria del nacionalisme

Indiscutiblement, un dels grans guanyadors del 27-S, potser l’únic, ha estat Ciutadans, que gràcies als seus 25 diputats (16 més que el 2012) es converteix en la principal força d’oposició.

Més enllà dels encerts de la campanya o de l’eficàcia en els debats televisius d’Inés Arrimadas, l’èxit de Ciutadans neix sobretot d’un fonamental avantatge estratègic. En unes eleccions com les del 27-S, jugades de manera gairebé exclusiva a l’eix nacional, Ciutadans juga a casa. Evitem disquisicions sobre un concepte ambigu com el d’eleccions plebiscitàries: el fet és que el debat sobre la independència ha monopolitzat la campanya. En aquest context, el partit de Rivera ha pogut hegemonitzar el bàndol del no –és a dir, si fa no fa, el 50% de l’electorat– gràcies a una posició contrària clara, consolidada i reconeguda, mentre que un Partit Popular en hores baixes (desgastat pels anys de govern, pels escàndols de corrupció i, probablement, per l’emergència d’una clivella nova política / vella política on, un cop més, Ciutadans tenia les de guanyar) no ha estat en condicions de disputar aquest espai.

Però l’avantatge estratègic per a Ciutadans no ha consistit només a haver pogut construir la campanya sobre el ‘seu’ tema. També li ha evitat haver de parlar de temes, com la política econòmica o l’Estat del benestar, on la seva posició és molt menys clara i, sobretot, on el seu electorat està potencialment dividit. Així doncs, en un context on els transvasaments han estat fonamentalment intrablocs, Ciutadans ha pogut pescar amb eficàcia similar a dreta i esquerra del bloc del no.

Ciutadans ha obtingut el 72% dels seus vots al Barcelonès i a les quatre comarques veïnes (el Baix Llobregat, els Vallesos i el Maresme), on es concentra el 63% de la població catalana. Si observem els resultats en aquestes cinc comarques, veiem que la pujada de Ciutadans s’alimenta sobretot de les pèrdues, d’una banda, dels dos partits d’esquerres no independentistes (el PSC i ICV) i, de l’altra, del PP. Al Barcelonès, per exemple, el PP i els partits de l’esquerra tradicional perden en total 9 punts, mentre que Ciutadans puja 9,8 punts. Al Baix Llobregat, on el PSC + ICV perden 7 punts i el PP 5,5, Ciutadans puja 12 punts. Un fenomen que difícilment s’hauria produït si el 27-S haguessin estat unes eleccions menys plebiscitàries.

Els altres catalans (que no són els que et penses)

L’altre dia, la Marta Rojals titulava així un article en què defensava que hi ha una part de la “Catalunya treballadora” que es troba invisibilitzada. No es referia als ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona, sinó a aquells treballadors de comarques (o com diu ella: “la Catalunya profunda”) que, tot i no ser immigrants d’altres parts del territori, són treballadors, de vegades precaris, i que també s’haurien de considerar classe treballadora.

Amb la preeminència de l’eix nacional a la política catalana, alguns han intentat determinar quina de les esquerres (independentista / no independentista) era la més autèntica en funció de si rebia o no els vots d’una mitificada “classe treballadora”. I la majoria d’anàlisis del 27-S han tornat a fer-ho destacant només alguns territoris. No va trigar a córrer per la xarxa la mateixa nit electoral una taula on es posava en evidència que en els 10 municipis amb menys renda familiar disponible de Catalunya (Badia del Vallès, Santa Coloma o Sant Adrià de Besòs) tenia molta preeminència Ciutadans i que, en paral·lel, CSQEP multiplicava la CUP. Aquesta informació ha estat utilitzada per alguns sectors per mostrar que la “classe treballadora” no combregava amb la independència.

Però, si ens fixem en les dades actualitzades (usant una metodologia diferent) de la renda familiar disponible per municipis (2011-2012), els 10 que són a la cua es troben fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. Tal com es veu al gràfic, en aquests municipis són les candidatures independentistes les que obtenen majoria, introduint dubtes raonables respecte a la relació directa entre classe i identitat que alguns han volgut esgrimir.

Al marge de si el procés ha dividit el vot entre classe i identitat, o si els partits d’esquerres no han sabut captar el vot de la classe treballadora (un debat que queda al marge d’aquesta nota breu), el que s’evidencia de manera inequívoca és que una part gens menyspreable d’aquest grup social ha quedat fora de qualsevol anàlisi d’aquest 27-S.

Nota: S’han de tenir en compte que aquestes dades són agregades i no individuals; per tant, s’ha de tenir present que la seva interpretació pot estar afectada per la fal·làcia ecològica.

El Vallès Oriental és el nostre Ohio

Com molts possiblement sabeu (o potser no), Ohio, un estat de l’Oest Mitjà americà, és políticament rellevant perquè des del 1960 el resultat de les eleccions presidencials entre els seus electors acaba convertint-se en la referència del que passarà a la resta del país. Doncs bé, a Catalunya també tenim el nostre propi Ohio. Els resultats de les eleccions autonòmiques al Vallès Oriental pràcticament són una rèplica del resultat global a tot el territori.

El comportament electoral dels votants d’aquesta comarca, tot just el 5,6% del total en les eleccions de diumenge passat, és sorprenentment semblant al del conjunt dels catalans. Tal com s’aprecia al gràfic, només els vots cap al PP i CiU s’allunyen una mica de la mitjana. I, en el cas de CiU, aquesta desviació es va produir el 2006 i el 2010, però no el 2012, ni el 2015 formant part de Junts pel Sí. En tot cas, estem parlant de diferències que ni tan sols arriben al 2%. On tampoc no hi ha una diferència significativa és a l’índex de participació. De mitjana, els vallesans voten un 1,5% més que la resta de Catalunya.

Nota. Recentment, els autors del bloc ‘Piedras de Papel’ han esmentat el fenomen d’Ohio traslladant-lo al context espanyol. De fet, n’han fet referència directament al títol del seu nou llibre: ‘Aragón es nuestro Ohio’. Seva és, doncs, bona part de la inspiració d’aquest titular i del gràfic que l’acompanya.

Independència per a l’Aran!

Si el Vallès Oriental és el nostre Ohio, l’Aran és la nostra Gàl·lia. El petit enclavament muntanyenc resisteix l’avanç del sobiranisme, igual que alguns districtes i municipis metropolitans però, segurament, per motius absolutament oposats. Són menys de 5.000 vots, amb un efecte molt reduït sobre el resultat final, però molt simbòlics, per la seva particularitat identitària i, probablement, sociològica.

Si mireu un mapa, potser no us n’adonareu, perquè surt pintada de verd com gairebé tot el país. Però que el bosc no us impedeixi veure els arbres: el comportament electoral dels aranesos és tan peculiar que, qui sap, potser els acaba donant peu a fer la seva pròpia declaració unilateral d’independència. Tot i que la participació a l’Aran ha pujat set punts respecte al 2012, es queda en el 70,71%, a 7 punts de la participació global, i 3 dels 9 municipis aranesos són entre els deu on menys s’ha participat. Només la victòria a la capital, Vielha, explica que JxSí s’imposi a escala comarcal, ja que en 7 dels 9 municipis s’imposen partits del no: 4 per a C’s i 3 per al PSC. Poden semblar pocs, però per al PSC són el 50% de municipis on guanyen, i per a C’s, 1 de cada 8.

Mentre que el 39,54% de JxSí al conjunt de Catalunya creix fins al 55,16% a la província de Lleida, el suport a aquesta candidatura sobiranista a l’Aran queda molt lluny d’aquestes xifres: només el 24,72%. Sumats al 6,33% de la CUP, poc menys del 31% favorable a la independència a la comarca menys metropolitana de tot el país. El 2012, la suma de CiU, d’ERC i de la CUP s’havia enfilat fins al 38%, per sota del resultat dels sobiranistes arreu del país però molt per sobre dels resultats actuals. D’aquests set punts de diferència entre el 2012 i el 2015, és probable que se n’hagi beneficiat Unió, que a la comarca pirinenca obté un fabulós (i inútil) 5,10%, per sobre de la mitjana a Lleida, l’única demarcació on va superar el 3%.

Just a la inversa de JxSí, C’s supera l’11,61% de Lleida i també el 17,93% del conjunt de Catalunya: obté el 24,21%, que els deixa a menys de 100 vots i mig punt percentual de JxSí. El 2012, C’s aconseguia només el 5,64% dels vots de l’Aran, és a dir, que ha multiplicat per quatre el seu suport, per sobre de la mitjana de Catalunya. Un creixement aconseguit molt probablement a costa del PP, que cau del 21% fins al 12,76% (una xifra, malgrat tot, quatre punts millor que la del conjunt del país). Però, en canvi, no d’un PSC que aguanta incòlume amb el 19% dels vots, una estabilitat que comparteix amb la de CSQEP respecte al seu antecessor, ICV, que capturen només el 5% i escaig dels vots tant el 2012 com enguany. Un procés de substitució progressiva (en les municipals del maig, per exemple, C’s ja va expulsar el PP del consistori de Vielha) que fa rellevant preguntar-se quin ha estat l’eix prioritari en aquesta elecció en aquesta comarca tan peculiar.

Cada escó tenia un preu

Si en unes eleccions normals ja n’hi ha que es queixen que un vot a Lleida valgui més que un vot a Barcelona (‘sic’), què no havia de passar en unes eleccions pretesament plebiscitàries que havien de substituir un referèndum en què, allà sí, tots els vots valen el mateix? La suma de diversos elements de la Llei electoral (la maltractada fórmula d’Hondt, la barrera electoral i, sobretot, la magnitud del districte), juntament amb la població de cada província, acaben condicionant quant val cada vot i, en conseqüència, quant costa cada escó.

En termes globals, és cert, l’escó més car és el de la província de Barcelona, i el més barat, el de Lleida. Però tampoc aquí els partits no paguen el mateix preu: la CUP a Barcelona ha hagut d’invertir 36.320 vots per obtenir els seus 7 diputats, mentre que l’últim diputat obtingut per JxSí a Lleida li ha sortit per una tercera part, 12.606 (4.000 vots menys que el que li ha costat al PP el seu únic diputat a Ponent). Com es veu en la taula següent, hi ha partits que han patit forts sobrepreus en alguns casos (els escons de la CUP i del PSC a Girona o els del PP a Tarragona els costen gairebé tant com la mitjana de Barcelona), ja que, en repartir-s’hi pocs escons, molts dels seus vots han estat inversions poc eficients.

En definitiva, no tots els partits paguen el mateix preu per obtenir un escó, així que el valor d’un vot varia en funció dels resultats de la papereta que s’esculli. Mentre que per cada 26.145 vots JxSí ha obtingut un escó, la CUP n’ha necessitat 33.628 vots (però això seria així si, i només si, Catalunya fos una única circumscripció, un escenari en què les forces del sí haguessin assolit igualment la majoria, amb 68 escons). La cotització depèn també, com avançàvem, de la barrera electoral, el 3% dels vots totals a la província. Per això UDC no ha pogut rendibilitzar cap dels seus 102.870 vots, 75.405 dels quals a Barcelona, que doblen el preu mitjà final de l’escó a la província. Si la barrera s’hagués reduït, per exemple, al 2%, UDC hauria entrat a Barcelona amb dos diputats en detriment de JxSí i del PP.

Per tant, valen tots els vots el mateix? No. I costen igual tots els escons? Doncs tampoc. Però dir que un vot a Lleida val més del doble que un a Barcelona, a banda de barroer, és només, sent generós, mitja veritat.