Antonio Baños: “El procés s’acaba aquest any; és ‘impepinable’”

  • Text: Toni Vall / Fotos: Jordi Borràs
  • dimarts, 10 gener 2017
FOTO: Jordi Borràs

Avui fa un any i set dies que Antonio Baños Boncompain (Barcelona, 1967) va dimitir com a cap del grup parlamentari de la CUP. És un bon moment per fer memòria i balanç del seu curt –i trasbalsat– trajecte polític i del seu retorn al periodisme. Però també per recalcar que no ha dimitit de l’activisme ni de la consciència política. Es mostra caut i prudent a l’hora de parlar de la CUP, de les seves contradiccions i també de les grandeses que li reconeix. Parlem també del moment present del procés, de la crisi de les esquerres, dels matisos de la identitat, de l’ominosa plaga de la correcció política i també de com va néixer en ell la pulsió independentista.

"El problema de la CUP és que va créixer massa ràpidament. Però això no és culpa seva"

Torna ‘Ajoblanco’: en deus estar content!

Sí! I tant! Hi vaig estar molt vinculat i és una molt bona notícia que torni per tercera o quarta vegada!

I el teu retorn al periodisme com va?

Vaig fent. El David Simon, guionista de ‘The Wire’, quan li fan aquesta pregunta, sempre diu el mateix: “No hi ha un periodisme al qual retornar”. És cert. A vegades dic que, més que fer de periodista, faig de col·laboracionista. Sóc autònom i m’ho munto com puc.

També sóc autònom…

Ho sé i molts estan igual. La frase de Simon m’agrada: un torna al periodisme, però aquest ja no hi és.

I què hi ha?

Una indústria de la informació/entreteniment. Força precària.

I continues en política.

Sí, estic al secretariat nacional de l’ANC, a Súmate, a Esquerres per la Independència… I molt al cas del que passa amb el procés. Em moc! Més o menys com abans del meu pas per la política institucional. Un altre retorn.

Quan vas deixar de ser diputat, de quants llocs diferents et van trucar?

Periodístics?

Sí.

D’uns quants, però sobretot dels llocs on ja col·laborava, BTV, el Basté… Amb molt de ‘carinyo’ em van tornar a acollir. I editorials també: “Podries fer un llibre sobre…”.

I faràs un llibre sobre…?

Quan toqui, potser sí. Quan tot això hagi passat.

Ara ets tertulià, tota una espècie.

De l’Il·lustre Col·legi de Tertulians de Catalunya. És una feina curiosa. Té una arrel periodística innegable, però el seu format també té una vessant que té més a veure amb l’espectacle. Fa poc, a ‘Els matins’ de TV3 vaig gaudir moltíssim perquè vam estar pràcticament una hora parlant sobre Síria amb en Culla i el Joan Roura. Va ser una tertúlia densa però molt útil.

No passa sempre això, suposo…

No, en dies com aquest la tertúlia pot ser molt agraïda i alhora enriquidora per a qui la veu. Però en altres ocasions vas passant d’un tema a un altre amb una certa banalitat.

Ser periodista et va ajudar a ser millor polític?

Ser periodista ajuda a ser millor persona, això sempre. És aquella famosa regla de Kapuscinski: “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“La gent que porta vint anys en política no se sorprèn de res”

Llavors què va ser el que et va resultar més útil?

Per ser polític? Sens dubte, el que em va ajudar més va ser no haver-ho estat mai abans. La innocència era una virtut. La gent que porta vint anys en política no se sorprèn de res. És com el que és periodista des de fa vint anys.

Tu ho ets des de fa més.

Vint-i-quatre! A la política hi vaig aterrar “como toro en cacharrería”, sense conèixer les regles de l’ofici. La innocència, ho repeteixo, sempre és bona.

Atribueixes a alguna cosa en concret el fet de decidir-te a entrar en política?

A la meva consciència.

Ho vas tenir clar de seguida?

No, al principi hi vaig dir que no. Pensava que eren bojos per fer-me aquesta proposta. Em van donar un Nadal per pensar-ho millor i llavors vaig entrar a valorar-ne els pros i els contres. El que va fer decantar la balança a favor del sí va ser la responsabilitat. Si persones que admiro, com el David Fernàndez, estaven deixant-s’hi la pell, el que no podia fer jo era tancar-me a casa i mirar-m’ho des de la barrera. Em semblava de covard. Era una qüestió de “vergüenza torera”.

No parties de zero, estaves ja molt mobilitzat…

Sí, portava moltíssimes hores de viatges i de xerrades amb l’ANC i amb Súmate. I recordo que hi va haver un esdeveniment que em va fer decidir del tot: el míting de Pablo Iglesias a Vall d’Hebron.

Per què?

Era la primera vegada que venia a Barcelona i va arrencar fotent una gran ‘rajada’ contra el David —“Los que se abrazan con la burguesía”— i parlant dels avis i dels immigrants d’una manera bastant vergonyosa. Vaig veure clar que calia un contradiscurs d’esquerres que contraataqués això, un discurs etnicista d’una persona que, em sembla, ho deia més per ignorància que per mala fe. Ja estava quasi decidit a acceptar i això em va donar l’empenta final.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“Em van proposar ser candidat de la CUP en un sopar. Volíem estendre els tentacles cap a les àrees metropolitanes”

Qui t’ho va proposar?

La CUP.

Sí, ja…

Em van portar a sopar i el pla que em van proposar em va agradar. Es tractava d’aprofitar el creixement mediàtic de la CUP per estendre els tentacles cap a les àrees metropolitanes, que és on jo podia ajudar més.

Vas patir fent de polític?

No més que amb altres feines.

Feia la sensació que sí.

Home, era un patiment conjectural. No patia com a polític, sinó per les circumstàncies, que eren tenses. No estàvem gestionant una llei de costes en una autonomia com La Rioja!

Seria notable gestionar una llei de costes a La Rioja, en efecte.

Potser la tenen! A Espanya hi ha coses més sorprenents encara! El que vull dir és que em vaig aïllar molt perquè era molt necessari per poder fer la feina amb un mínim de garanties. Si ets polític, és complicat agafar el metro. La gent et reclama l’atenció, fa peticions i tu hi has de donar resposta de la millor manera que saps.

Salut?

‘Dinero y amor’.

(Bona) salut?

Tan dolenta com sempre.

I llavors també?

Sí, no vaig tenir cap úlcera, ni cap cosa similar.

“No mirava les xarxes socials, no llegia entrevistes i ni tan sols mirava el ‘Polònia’!”

Però que et diguin traïdor deu afectar una mica, no?

Qui m’ho va dir?

Bastanta gent.

Vaig tancar Twitter i no m’assabentava de gran cosa. Mira el meu ‘timeline’ i hi veuràs que l’última entrada és del 27 de setembre. No mirava les xarxes socials, no llegia entrevistes ni veia notícies on sortís jo i ni tan sols mirava el ‘Polònia’!

I pel carrer?

Fantàstic! Quan estàvem negociant la investidura, molta gent se m’apropava i em deien “Molt bé, la CUP, molt bé!”. “Però molt bé sí o molt bé no?”, els responia. La resposta era sempre “Molt bé!”. Ningú em va dir traïdor a la cara. Pobres d’ells! De la resta, no en sé gran cosa, ho repeteixo. Cada cop tinc més clar que Twitter i WhatsApp maten la política.

No estaves d’acord amb la no-investidura d’Artur Mas?

No, jo volia la investidura d’Artur Mas.

Quan vas veure clar que havies de plegar?

Quan aquesta opció va perdre, democràticament, al consell polític de la CUP. Si el cap de files d’un partit defensa A i surt B, el més normal és plegar i tan amics.

I t’hi portes bé, amb la CUP?

Sí, molt bé, jo sí. Encara participo en actes on ells també hi tenen presència i no hi ha cap problema. No sóc membre orgànic del partit i tampoc militant; per tant, la vinculació és personal, afectiva i ideològica.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“Si Convergència i el PSC han petat… com no ha de tenir tensions un partit tan nou com la CUP?”

Quina crítica els faries?

Home, crec que el problema de la CUP és que va créixer massa ràpidament. Va passar de ser un partit no exactament antiparlamentari, però sí resistencialista a la institució, a ser decisiu per investir president i Govern. Però això no és culpa seva.

Aquesta és l’única crítica que els fas?

Home, en aquesta entrevista sí. [Riu.] Les disfuncionalitats i preses de decisió no gaire clares deriven del que ja t’he dit, del creixement desproporcionat.

I l’excés d’organitzacions i tendències internes?

Les tensions internes deriven de l’absoluta innovació política que suposa la CUP. Si han petat partits que porten governant des del 1980 (Convergència) o partits que són l’aparell de l’aparell de l’aparell (el PSC), com no ha de tenir tensions un partit tan nou, que ve del municipalisme i del carrer?

Pot ser que en general no se us conegués gaire? Que fes molta gràcia un partit amb tres diputats i que després la gràcia esclatés a la cara de segons qui?

La CUP és un partit radical. Durant la campanya electoral no ens vam amagar ni vam dir cap mentida. Dèiem “Fora de l’euro!” i “Fora d’Europa!” i ens deien que érem bojos. I mira ara! La Gran Bretanya, fora de la Unió Europea. I això no ho han fet “els bojos de la CUP” que jo sàpiga.

Com va amb Súmate?

Molt bé, a finals de mes caldrà triar nou president i continuar endavant.

Això s’ho va inventar ERC, oi?

[Riu.] Hi ha el mite que ho va muntar ERC, sí; però, quan hi vaig entrar jo, ja estava organitzat. L’Eduardo Reyes va ser una figura decisiva i s’hi aglutinen persones d’ERC i del PSC.

Tu penses en castellà, ets castellanoparlant; cap conflicte oi?

Amb la meva mare parlo en català! Amb les dones de la casa, en català, i amb els homes, en castellà. No em preguntis per què, però així és. Amb els meus amics, també en català, i la llengua literària meva més habitual és la castellana. Tot és un enriquiment, cap conflicte!

No existeix conflicte com a tal.

Absolutament. Si de cas, el conflicte el pot tenir la persona que parla en català i ha de canviar d’idioma perquè el cambrer no entén què li demana “Un cafè amb llet” i no pas “Un cafè amb gel”. A Barcelona, si algú pot tenir algun problema d’índole lingüística, són els catalanoparlants, no pas els castellanoparlants. Dissortadament, ara tinc un conflicte amb l’Institut d’Estudis Catalans i la seva reforma dels accents diacrítics.

Ah, sí?

Home! Als que no llegim en català de manera diguem-ne natural, els diacrítics ens ajuden bastant!

Jo no els penso deixar d’utilitzar!

Ni jo! Desobediència total!

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“Em vaig fer independentista quan cobria per a ‘El Periódico’ la campanya electoral d’Aznar l’any 2000”

Recordes quan et vas fer independentista?

Va ser més o menys quan vaig cobrir per a ‘El Periódico’ la campanya electoral d’Aznar l’any 2000. Hi havia pasta i el PP va organitzar un avió per als periodistes. Vam estar 15 dies voltant per Espanya, va guanyar amb majoria absoluta i tot el que deia va ser molt revelador per fer-me decantar.

Què vas detectar?

El retorn a una Espanya essencial en què tot allò del federalisme era ja quasi impossible. Els poders de l’Estat espanyol ja no escoltaven i no han tornat a escoltar mai més. Qualsevol intent ja és inútil.

Per què s’insisteix tant a dir que som tan diferents d’Espanya?

Aquí hi ha una confusió. Som diferents en termes de cultura política, no pas en la manera de viure. Mengem tapes, ens agrada el carrer i la festa. El que ens fa diferents és ser conscients de tenir un Estat que ha sigut arrabassat. Som una societat, un poble, que té molts poders importants —cultural, econòmic, simbòlic— excepte el polític, que el tenim desplaçat. Això determina, és evident, una cultura política diferent de l’andalusa, la valenciana o la gallega. Una cultura que no té res a veure amb l’etnicisme, ni amb la llengua ni amb cap genoma.

Té a veure també amb la demografia?

Sens dubte, amb l’estructura social. Entre els anys 2000 i 2010, a Catalunya van venir un milió tres-cents mil immigrants de tot el món. En el mateix període, a Astúries en van arribar mil o dos mil, aproximadament. Només aquest factor per si sol ja capgira dinàmiques. En conclusió, aquí hi ha una cultura política diferent de la d’altres regions d’Espanya i completament oposada a la de l’Estat espanyol.

“Hi ha gent que potser se sent més d’Apple que de Catalunya: fan una cua de set hores per comprar l’últim iPhone”

I la identitat?

Aquest és el gran tema del segle XXI i no ha de ser tractat com si fos del segle XIX. Avui, a Catalunya, el Saló del Manga acull cada any tres-cents mil catalans a qui agradaria ser japonesos, encara que fos només durant una setmana. Alguns d’ells estudien japonès per poder llegir els còmics. Quina és la identitat d’aquestes persones? Administrativament, són catalans, també lingüísticament, però potser una porció de la seva identitat pertany a Osaka.

Més exemples?

Hi ha gent que potser se sent més d’Apple que de Catalunya: fan una cua de set hores per comprar l’últim iPhone i estan feliços de fer-ho. Les identitats són múltiples. Una altra cosa és el compromís que cadascú té amb la seva comunitat política, cosa molt més concreta.

El Lluís Cabrera sempre diu que la nostra identitat és impura.

I tant! “Catalunya serà impura o no serà”. Al segle XXI, serà molt important la identitat com a rebuig de la globalització. En llocs com França, Hongria o Polònia creuen que la identitat és el mateix que era al segle XIX, amb la pàtria, la bandera… Nosaltres tenim l’oportunitat de generar una identitat diferent, que sigui impura culturalment i republicana políticament.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“Una Catalunya independent serà millor. Per què? D’entrada, perquè l’Estat borbònic és una merda”

Separar-nos d’Espanya ens portarà a un lloc millor?

Sens dubte! Crear un Estat republicà propi és molt millor. No només per a nosaltres, també per a La Rioja, per exemple. Serà millor perquè, d’entrada, l’Estat borbònic és una merda, no cal donar-hi més voltes. El problema ja no és que governi el PP o el PSOE, sinó que governen junts! Tenim el búnquer, el rei i els negocis. És clar que qualsevol cosa que no sigui això sempre serà millor. Un Estat construït amb paràmetres de laïcisme, d’igualtat social i de republicanisme per força serà millor que el que tenim ara.

Aquí els negocis també els tenim…

Sí, és clar. Però fixa’t que l’Ibex 35 existeix i, en canvi, l’Ibex 35 català, encara no, o sigui, que arribat el cas es podria regular. Es podria fer una llei de mercat de valors i financers que impedís els oligopolis. Pensar això ens permet pensar en la possibilitat fantàstica de poder aprendre dels errors.

Coneixes algú que fos independentista i hagi abandonat el vaixell?

No. Conec gent que dubta entre independència, federalisme i tercera via. Però ningú que, sent independentista convençut, opini que Felip VI és un gran home i que l’encantin les forces armades espanyoles.

I per cansament?

Em semblaria estrany. Si algú té el cap ben organitzat amb el seu pensament polític sòlid, no veig motius per enviar-ho tot a fer punyetes amb aquella alegria.

“Si depèn dels ‘comuns’, el processisme pot durar una generació i mitja més. No tenen gens de pressa…”

Tenim procés per a estona?

El procés s’acaba aquest any; és ‘impepinable’! A menys que s’avancin les eleccions, tal com demana En Comú Podem, i acabi governant el Xavier Domènech. Llavors tenim procés per a anys, fins que ell es jubili, aproximadament. Si depèn d’ells, el processisme pot durar una generació i mitja més. No tenen gens de pressa…

Això vol dir que, ni que sigui per contraposició, t’agrada com ho està fent Junts pel Sí?

Són dins del ‘timing’ i fan el que poden. El mandat de les urnes no pot ser més explícit i no tinc cap motiu per pensar que no hi posen la major de les determinacions.

Així, no ets crític amb ells?

Home, és que estan governant una Administració regional intervinguda. No tenen possibilitats reals de fer política. A Catalunya, les lleis estan sotmeses a una peregrinació judicial insòlita. En aquest context és ridícul utilitzar paràmetres de judici de bon o mal Govern. La situació que vivim és tan excepcional que no resulta avaluable a la pràctica. I que consti que, dient això, no els estic exculpant de res ni tampoc vull fer victimisme. Per resumir-ho: tot tremola, però alhora tot continua dempeus.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“No trauria l’estàtua de Colom de Barcelona. Cal una revisió històrica del colonialisme, però sense caure en l’esquematisme”

Tu trauries l’estàtua de Colom?

No. Només per la cançó ‘Súbete a Colón’, de Jaume Sisa, ja em sembla un motiu de pes mantenir-la allà on és.

Un motiu de pes!

Estic d’acord que cal plantejar una revisió de la història que matisi els estralls de l’eurocentrisme, del colonialisme i de l’esclavisme, però sense caure en la ‘damnatio personae’, ni en l’esquematisme. O sigui, sense anul·lar símbols que poden resultar emblemàtics i sí, en canvi, contextualitzar-los bé. Si comencéssim a treure estàtues i monuments polèmics, caldria començar amb el Partenó.

Faríem una neteja dels carrers un pèl desproporcionada, no?

També és veritat que no seria el mateix treure l’estàtua de Colom, que va viure al segle XV i té altres implicacions més positives, que treure l’estàtua d’Antonio López –al final de la Via Laietana–, que va ser un esclavista del segle XIX. Potser aquesta faria més falta.

Et sembla bé parlar en femení?

Al Parlament ho feia, em sentia còmode fent-ho i em semblava útil. Però no es pot caure en la criminalització de qui no ho fa. Imposar ‘manu militari’ un contrarelat d’aquestes característiques seria completament contraproduent.

Per què et sembla útil?

És obvi que no es tracta d’una decisió gratuïta i que té implicacions socials rellevants. Desvelar l’altra cara del llenguatge és un exercici interessant i enriquidor; però, ho repeteixo, no per fer-ne una norma rígida. Ha de ser una eina, una arma, no pas un dogma.

Té a veure amb la ultrasensibilitat a la qual estem sotmesos?

És culpa de la debilitat. Quan ets fort, no t’emprenya res. Si estàs segur de tu mateix, ja poden dir el que vulguin; en canvi, quan et sents insegur i ple de debilitats, el problema més petit et fa saltar de seguida. L’esquerra se sent dèbil i salta de seguida.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“No hi ha res menys d’esquerres i menys revolucionari que la por”

D’on ve la debilitat?

Aquest és un tema que em sap un greu especial perquè les esquerres, ho sap tothom, viuen ara mateix una crisi galopant. Tot ve de la derrota que van patir a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta. Davant de la impossibilitat d’implementar canvis polítics substancials, se’n van anar a les paraules, al llenguatge, pretenent que allà hi havia la substància.

Una mala estratègia?

Pèssima! No es pot tenir por de les paraules. M’hi guanyo les garrofes, amb les paraules, i tinc clar que la correcció política és més una nosa que un servei. En general, no hi ha res menys d’esquerres i menys revolucionari que la por.

Ara sembla que tot siguin provocacions…

Sí, atacs i provocacions. Si mires els referents de les esquerres de finals del XIX i principis del XX, hi sobresurt l’orgull i la consciència de ser forts: l’obrer que surt de la fàbrica i se’n va a l’Ateneu a cultivar-se i alhora està compromès amb la seva causa política. Orgull pur sotmès, a més a més, a possibilitat de presó, exili i mort. Però no importava perquè existia la creença que tot era a fi de bé per arribar al canvi social anhelat. O sigui, que encara té més mèrit.

“El debat sobre com han de ser les esquerres al segle XIX és apassionant i el que està passant a Podem és molt il·lustratiu”

Hi creiem avui?

Hem perdut l’orgull de saber que podem transformar les coses i, per contra, tot ens fa por. Que quedi clar que no me n’excloc, eh? El debat sobre com han de ser les esquerres al segle XIX és apassionant i el que està passant a Podem, per exemple, és molt il·lustratiu. Més enllà de la lluita de poder entre Iglesias i Errejón, són interessants les idees que hi ha al darrere. El leninisme del segle XIX d’Iglesias, les pulsions gramscianes d’Errejón i també l’anticapitalisme que hi ha per allà al mig. Els uns pretenen la victòria i els altres la resistència. És una lluita bonica i un ‘temazo’ a tenir molt en compte.

Els Carradine –el teu grup de música– com estan?

Cadascú a casa seva… Tinc ganes de fer música, però no sé com fer-ho ara mateix. El problema és que hauria d’haver triomfat als vint anys; ara als cinquanta és força més complicat. No hi ha res de millor que el ‘rock and roll’!

Millor que la política?

Molt més divertit!

Més divertit que el procés?

Home, m’ho poses difícil. Arreglem-ho dient que el procés és pur ‘rock and roll’. Te’n riuràs, però pensa que Puigdemont tenia un grup ‘heavy’, David Fernández toca i jo també. I el Quim Arrufat tocava el violí i era ‘punky’.

Caram, doncs Puigdemont ha acabat tocant ‘Let it be’…

És una cançó que no s’ha de tocar mai! La pots escoltar en cas d’extrema necessitat, però tocar-la és un risc que és millor no córrer.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
4 comentaris
  • Subscriptor Pere 11 de gener de 2017 - 13:36

    Si jutgem intencions, no veig per què no aplica a JxSí el mateix dubte o la mateixa desconfiança que als Comuns

  • Subscriptor Jordi Ortiz i Lombardía 11 de gener de 2017 - 14:47

    Dir que Baños és Baños sona a banalitat tipus “fútbol és fútbol” però com a fill de la Meridiana, tot i la distáncia tàctica em sento còmode i confortat de sentir-lo parlar d’identitat i de tants llocs comuns… Salut i República !!*!!

  • Subscriptor obarba 15 de gener de 2017 - 21:48

    Interessant a estones l’Antonio Baños. Em costa d’entendre la seva vehemència contra els comuns i la connivència amb JxS, fora de l’estratègia partidista. Convergència representa l’establishment liberal de l’IBEX35 català i són els inventors del processime. Amb la seu suport a Mas, la seva imminent desaparició seria molt més lluny ara mateix.

  • perico239 22 de gener de 2017 - 20:09

    amb la nova normativa del IEC, soc no porta accent. Perdó

Deixa el teu comentari