Antonio Maestre: “M’espanta tremendament l’ascens del nacionalisme espanyol als barris populars”

  • Text: Homera Rosetti / Fotos: Ivan Giménez
  • dimarts, 19 juny 2018

S'ha colat un obrer a La Sexta. Antonio Maestre (Getafe, 1979) va créixer en un barri popular de Fuenlabrada i avui compagina el periodisme reflexiu i d'investigació a 'La Marea' amb aparicions en tertúlies televisives. Tot i el contrast, diu que són feines "complementàries". L'una li permet escriure anàlisis amb profunditat; l'altra li proporciona impacte mediàtic i li paga les factures. Els seus orígens de classe li han marcat la forma de veure i explicar la realitat. Parla de la classe obrera des de la classe obrera, cosa poc habitual als mitjans. Es queixa que l'esquerra espanyola no comprèn Catalunya, i que aquí tampoc no s'entén què passa als barris obrers com el seu.

"Alguns periodistes tenim compromís amb la classe treballadora, i uns altres amb les elits, però no ho diuen"

[Si quieres leer esta entrevista en castellano, entra aquí]

Tu coordines un blog a ‘La Marea’, ‘Apuntes de clase‘, que diu estar dirigit “a la classe obrera”. En quina mesura té sentit avui parlar-li a la classe obrera en un moment en què es nega la seva existència?

Al principi, el blog ‘Apuntes de clase’ va sorgir precisament per donar resposta a un discurs majoritari que intentava negar l’existència de la classe treballadora o la classe obrera. Hi ha un discurs de la meritocràcia i la cultura de l’esforç que tendeix a menysprear el lloc on neixes i d’on véns: el teu origen. El discurs majoritari tendeix a dir que només importa el mèrit i l’esforç, quan és mentida, ja que influeix de manera vital l’origen, el barri d’on véns i on t’eduques. El que et passa la majoria de vegades no és per culpa teva. Hi influeix molt més la classe a la qual pertanys.

És un repte escriure sobre un tema tan minoritari al periodisme com la classe treballadora, però sobretot és un gran repte que et llegeixin.

‘La Marea’ no som un mitjà majoritari, i, quan treus un suplement tan específic com aquest, que va dirigit a la gent que té consciència de classe, sabem que el públic tampoc serà majoritari. Nosaltres pretenem crear un lloc de trobada perquè la gent sàpiga que té un lloc de referència on trobar eines per poder defensar-se en el seu entorn, a la feina, amb la família, davant del discurs majoritari de la meritocràcia i la cultura de l’esforç. És un petit gra de sorra que intenta ajudar a qui ho necessiti.

I tu això ho deus haver viscut en primera persona, perquè vas créixer en un barri popular. Com influeixen els teus orígens de classe en la teva pràctica periodística?

Influeixen en tot. A tots l’entorn ens determina: el gènere, la raça i també la classe. Si jo vinc d’un barri humil, això em determina, i veig el món d’una manera determinada. Igual que tu, que ets dona, i veus el món d’una altra manera determinada que jo no puc veure. Tenim un munt de factors que determinen la nostra manera de veure la vida, d’afrontar la nostra feina i, en el periodisme, encara més. Jo he arribat al periodisme tard. He arribat a la consciència de classe molt tard. He arribat a la política tard. He arribat molt tard a gairebé tot. Jo era un xaval de barri a qui l’únic que li interessava era el futbol, ​​beure i les noies. Era mal estudiant i només volia divertir-me. Potser això també m’ha ajudat a veure com em determinaven els meus orígens. El que em passava no era perquè era ximple; tenia unes traves pel lloc on havia nascut. I això m’ha determinat tota la meva vida.

En quin moment te n’adones?

Va ser després de llegir certs autors, primer des d’un punt de vista molt superficial, i ara més profundament. I tot em va resultar familiar. Ara he llegit Pierre Bourdieu i ho he entès. Però jo no vaig arribar a comprendre el capital social o el capital cultural primer llegint Bourdieu i després analitzant la vida. A mi ja em passava allò que deia Bourdieu. Quan parlo sobre el feminisme amb companyes, m’adono que és el mateix. Quan llegeixen sobre feminisme, veuen que tot el que els passa és per un sistema que les oprimeix. A mi, igual. Tot el que m’havia passat era part d’un sistema que m’havia determinat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Quan no et posiciones, quan no et mulles o jugues a no molestar, en el fons, t’estàs posicionant”

I, un cop despertada la consciència, quines contradiccions ens podem trobar en intentar compaginar un periodisme rigorós amb el compromís amb unes idees?

Primer cal reconèixer que el periodisme objectiu no existeix. Després, reconèixer que els que fem periodisme tenim un compromís concret, el que sigui. Uns el tenim amb la classe treballadora, amb l’esquerra, i altres el tenen amb les elits; el que passa és que no ho diuen. Quan no et posiciones, quan no et mulles o jugues a no molestar, en el fons, t’estàs posicionant. Jo em vaig acostar al periodisme per intentar donar veu a persones que no en tenien. Jo era documentalista en mitjans de comunicació, i veia com funcionava tot. I des d’allà vaig decidir estudiar periodisme i fer-me periodista. El periodisme és subjectiu des del moment en què decideixes què explicar o què no, a qui donar veu o a qui no donar-ne. Una vegada assumit això, després queda ser honest i rigorós amb els fets, i fer una feina com qualsevol altre. A mi pot no agradar-me una realitat des de la meva manera de pensar, però no pots deixar d’explicar o ocultar uns fets per no afectar el teu punt de vista. Donat el lloc que tenim en els mitjans de comunicació gent com nosaltres, que en general estem una mica més apartats per aquest compromís, l’única manera que tenim de fer-nos un forat és mantenir aquest compromís però sempre sent honestos. Jo crec que és compatible.

Com a documentalista, quins elements clau hi ha per determinar que una informació és de fiar?

El procés d’investigació, que és el pas previ de qualsevol treball periodístic, serveix perquè el lector no s’hagi de fiar del que tu li estàs explicant només perquè li ho estàs explicant tu. Si el lector dubta de la meva opinió o de la meva anàlisi, amb les referències que hi faig podrà contrastar la informació. Però també és molt important tenir temps per fer-ho. Fa poc li vaig demanar al meu coordinadora a ‘La Marea’ que em deixés dos dies per fer la meva crònica de la moció de censura. Perquè en aquest temps podria reflexionar, documentar-me i fer un treball diferent amb una mica més d’anàlisi i de profunditat, i això em permetria agafar una mica més de distància respecte als fets. Baixar una mica l’escuma t’ajuda també a plantejar-te uns punts de vista una mica més rigorosos. Tot hi influeix. El que passa és que no sempre tens el temps i la capacitat per fer tot això. Jo tinc la sort que em deixen.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Si puc col·locar el missatge de la classe treballadora i denunciar la mentida de la cultura de l’esforç en ‘prime time’, ho aprofito”

D’una banda, fas periodisme d’investigació a ‘La Marea’ i, de l’altra, participes en tertúlies de La Sexta. Com vius aquest contrast tan gran? Perquè els 10 minuts que apareixes a la televisió tenen molt més impacte que un treball de mesos d’investigació.

És difícil de compaginar, perquè has de saber molt bé quins són els fòrums, els públics, els discursos per a cada circumstància. A mi tota la feina a ‘La Marea’ em serveix molt per, després, anar a la televisió coneixent tots els temes amb més profunditat. Però el que jo puc dir a la televisió no té res a veure amb el que jo puc escriure amb tranquil·litat. He d’assumir que són públics i mitjans diferents i que la manera de comunicar també és completament diferent, però que és molt, molt necessària i és molt vàlida, i, a més, també em dóna menjar. Lamentablement, la televisió paga molt millor que qualsevol altre mitjà. Sense la televisió, jo no podria escriure dos articles setmanals a ‘La Marea’, tal com està la professió, sent autònom i cobrant a peça. A més, arribo a un altre públic al qual no arribaria d’una altra manera. A mi, com a periodista de ‘La Marea’, em coneixien sobretot a les xarxes socials i la gent jove. Ara que surto a la televisió, em para gent gran al carrer, jubilats, que m’agraeixen el que dic. És una altra manera de fer la teva feina i defensar un discurs en un altre mitjà que arriba a moltíssimes més persones. Un article al blog ‘Apuntes de clase’ te’l llegiran com a molt dues mil o tres mil persones, però amb un minut a la televisió arribes a dos milions de persones. Si jo puc ficar el missatge de la classe treballadora i denunciar la mentida de la cultura de l’esforç en ‘prime time’, doncs ho aprofito.

A La Sexta t’han censurat alguna vegada?

Censura, no. Tots podem intuir que, si dius determinades coses, ja no hi tornes. Hi ha coses que en una ràdio comunitària pots dir però que a la televisió has de modular i dir-ho d’una altra manera. Això és adequar el missatge, i l’adequació és part de la comunicació. De totes maneres, jo he arribat a defensar el dret al tiranicidi a la televisió. Però has de tenir molta cura amb el que dius i estructurar bé el missatge per no acabar a l’Audiència Nacional. La televisió és molt traïdora.

Pablo Iglesias també va aprofitar molt bé les seves aparicions en tertúlies a la televisió. La irrupció de Podem és una bona o una mala notícia per a la classe treballadora?

No t’ho sabria dir. En el seu moment, va ser una necessitat, o almenys van trobar l’espectre per sorgir. Però no et sabria afirmar amb rotunditat si va ser una bona o una mala notícia. Al final s’ha acabat adaptant a un discurs socialdemòcrata, encara que en el moment que va sorgir va aconseguir aturar una deriva que portava IU. Ara, en la conjuntura actual, no han estat molt bona notícia. Però no sé si és responsabilitat seva. També hi ha hagut altres moviments tectònics en la política nacional i europea que han fet que tot salti pels aires perjudicant la classe treballadora de manera rotunda. Podem en el seu moment va ser necessari, ha fet bé les coses durant algun temps, però ha comès errors terribles i no sé si és bo o és dolent, només sé que de moment no ha estat favorable per a la classe treballadora perquè no ha aconseguit millorar les seves condicions materials de vida. I això és indubtable.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El que té Ciutadans és sociopatia liberal, darwinisme social, campi qui pugui; això és nociu i tòxic”

I Pedro Sánchez? El seu Govern és una bona notícia per als drets de les treballadores i dels treballadors?

De Pedro Sánchez ningú n’espera que millori de forma substancial res. No creu en el proteccionisme de la classe treballadora. És un socioliberal que considera que l’economia de mercat és un bé suprem que no cal tocar. Que el liberalisme afavoreix l’economia i que no cal millorar la protecció dels treballadors. Jo sóc molt nihilista en aquest sentit i no crec que millorin de forma substancial les condicions de la classe treballadora. Jo crec que els drets perduts de la classe treballadora des de l’any 2007 no es recuperaran. Crec que podrem aconseguir alguna millora, però que mai arribarà als nivells anteriors a la crisi. Almenys a curt o mitjà termini. La classe treballadora ha perdut la força dels sindicats, que és l’única que tenia. Els sindicats segueixen perduts en els centres de treball tradicionals, no tenen cap capacitat per donar una sortida a aquest nou proletariat del sector de serveis, a la majoria de la classe treballadora. Jo sóc molt, molt pessimista i ara mateix em conformaria que no empitjoressin les coses.

Aleshores, l’única bona notícia després de la moció de censura és el previsible fre a l’avanç electoral de Ciutadans?

Sí, per ara s’ha aturat el cop que s’acostava. El que ha passat després de la moció de censura és molt perjudicial per a Ciutadans i per a Albert Rivera, i d’això se n’haurien de congratular totes les persones que es consideren defensores de la classe treballadora, o directament d’esquerres. Perquè el que venia era molt fotut. Dins el PP encara queden reminiscències de democràcia cristiana, que, encara que sigui per caritat, conserva certs indicis de protecció. El que té Ciutadans és sociopatia liberal, és darwinisme social, és campi qui pugui, i això és nociu i tòxic. El pitjor. De vegades puc semblar alarmista, però és que seria demolidor que arribessin al Govern. L’esquerra ha d’assumir que està en una situació de minoria, feble, que el seu discurs no és majoritari. No té preeminència ni tan sols en els sectors de classe treballadora a qui intenta defensar, i als quals els pot semblar més desitjable un discurs com el de Ciutadans. Cal atrinxerar fins que això passi.

A qui et refereixes quan parles de l’esquerra?

A tot el que està a l’esquerra del partit socialista, però no només en l’àmbit parlamentari. Moviments socials, periodistes també, associacions veïnals, els sindicats. La massa social que de veritat defensa els drets dels treballadors per sobre de qualsevol discrepància nacional, com pot passar entre l’esquerra ‘mesetària’ i la catalana.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Al meu barri, a Fuenlabrada, hi ha moltes banderes espanyoles, i no són feixistes”

Com es veuen des de l’altiplà les diferències entre l’esquerra espanyola i la catalana? Ciutadans és l’enemic comú?

Hi ha moltes discrepàncies, però en el que és substancial defensen els mateixos o, almenys, això és el que hauria de ser. Perquè, quan es planteja l’eix nacional, de vegades no ens adonem que la victòria de Ciutadans a escala estatal també afectaria molt Catalunya. Seria demolidor per a tothom. Caldria veure quines són les dialèctiques polítiques que afavoreixen un fenomen com el de Ciutadans, i intentar d’alguna manera minimitzar-lo. Quan jo parlo d’això a Catalunya, no s’entén. És fotut, però és així. L’eix nacional enriqueix d’una manera brutal Ciutadans a Espanya. Al meu barri, a Fuenlabrada, hi ha moltes banderes espanyoles i no són feixistes. Fuenlabrada és una ciutat dormitori, obrera, d’immigrants extremenys i andalusos sobretot, a 20 quilòmetres de Madrid, on sempre ha governat el PSOE. I això passa, encara que a mi no m’agradi veure-ho. Com més s’alimenta la dialèctica d’enfrontament entre Espanya i Catalunya, més creix això. Jo ho veig cada dia, i en barris com el que jo visc no es comprèn el que passa a Catalunya. Igual que se li atribueix a l’esquerra espanyola que no es comprèn el que passa a Catalunya, tampoc es comprèn a Catalunya el que passa als barris obrers com el meu. Als barris obrers d’Espanya es posen les banderes espanyoles i no s’accepta la independència de Catalunya. I, fins que no canviï això, continuar apel·lant a l’eix nacional és alimentar d’una forma exacerbada el nacionalisme espanyol. I això afavoreix Ciutadans. I a mi això no m’agrada.

Has passat temps aquests últims mesos a Catalunya i has informat de la repressió de l’1 d’octubre. També trobaries incomprensió del que havies vist aquí a la teva tornada a Fuenlabrada…

Quan jo vaig arribar aquí l’1 d’octubre, vaig veure les càrregues policials i vaig explicar el que vaig veure. També vaig veure que la Diada no era una manifestació burgesa, sinó totalment transversal. Però hi ha un rebuig frontal des de la gent de barri perquè el que passa a Catalunya es considera majoritàriament una revolta de rics. Es considera que és fruit de la insolidaritat i que l’únic que els catalans volen són més diners. Combatre això, amb els mitjans majoritaris que hi ha a Madrid, on no hi ha gaire espai per a la pluralitat i el discurs és fonamentalment “frontista”, és molt difícil. Explicar que l’únic que volia la gent aquí l’1 d’octubre era votar pacíficament i que no hi havia cap cop d’Estat no s’entén. Ràpidament et col·loquen en el lloc d’un dels dos bàndols. Jo tinc la sort de veure com a Catalunya se’m considera un nacionalista espanyol i com a Madrid se’m considera el ximple útil de l’independentisme. És molt difícil matisar quan es polaritza tant la situació. Tu pots intentar analitzar la situació des d’un punt de vista periodístic i de classe, i acceptant un dret bàsic com el d’autodeterminació. Però simplement mostrar aquí el que passa en els barris de Madrid, o explicar allà el que passa a Catalunya, t’allunya de qualsevol possibilitat de matís. No se’t permet. Els que ho vam intentar allà hem quedat totalment exclosos del debat de Catalunya, també a la televisió. I el mateix passa aquí. M’exclouen en ambdós llocs. A més, la majoria de la gent que treballa a la televisió no viu als barris populars, i jo sí. M’espanta tremendament com els barris populars a Espanya es fan nacionalistes espanyols. I, alerta, que et pots trobar una persona nacionalista espanyola i que després vota Podem. Deixeu-me que digui que això és demolidor per als barris d’Espanya. I això, si afecta Espanya, acabarà afectant també Catalunya. Amb la confrontació, l’única cosa que s’alimenta són els grans monstres, com Ciutadans. I fan por.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A Catalunya em consideren un nacionalista espanyol, i a Madrid, el ximple útil de l’independentisme”

Si tens una visió tan pessimista de la realitat, per què escrius?

La meva companya em diu: “Per a què insisteixes a fer caure la paret si penses que no cedirà?”. I és cert que jo no crec que canviïn de manera substancial les condicions de vida de la gent, però potser sí que es poden millorar una miqueta. La classe treballadora és pragmàtica, i aquest pragmatisme l’ha de tenir en compte l’esquerra. Tu pots il·lusionar la classe treballadora, però sense millores concretes que ajudin les persones a impulsar el seu projecte de vida l’esquerra no hi té res a fer. El meu compromís és intentar que vegin que hi ha opcions i que es poden millorar una mica les condicions de vida des d’una perspectiva de la justícia social, i que no vagin cap al monstre.

Parles molt del “monstre”…

De petit, la meva obsessió era llegir sobre el feixisme. El meu primer llibre va ser ‘Holocaust’, de Gerald Green, que vaig comprar al carrer dels llibreters. S’hi explicava que hi havia uns periodistes del ‘National Post’. Sempre es diu que no es va veure venir l’ascens del feixisme. Doncs aquests periodistes, que eren uns cinc, des dels anys vint van començar a alertar sobre el feixisme, i van rebre amenaces i atemptats. Hitler els anomenava “la cuina verinosa”. Hi havia un d’ells que deia que preferia pecar per excés que per decés. Reconeixien que potser podien semblar exagerats; però, davant la possibilitat que passés el pitjor, van continuar escrivint i denunciant. Tots cinc van morir en un camp de concentració. Ho havien encertat. Jo espero no encertar-ho mai. Però les circumstàncies que he vist els últims mesos m’han fet alertar del que succeeix. Potser sóc massa alarmista, però prefereixo pecar d’alarmista. He vist senyals d’alerta.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
9 comentaris
  • Subscriptor Auri 20 de juny de 2018 - 14:53

    Ostres, molt encertat una entrevista a Maestre, tot I q se’m ha fet curta. “Igual que se li atribueix a l’esquerra espanyola que no es comprèn el que passa a Catalunya, tampoc es comprèn a Catalunya el que passa als barris obrers com el meu. Als barris obrers d’Espanya es posen les banderes espanyoles i no s’accepta la independència de Catalunya. I, fins que no canviï això, continuar apel·lant a l’eix nacional és alimentar d’una forma exacerbada el nacionalisme espanyol. I això afavoreix Ciutadans. I a mi això no m’agrada.”. Mmm…sembla que digui que com que no ens entenen hem de parar? Entenc el seu punt, però crec que és de calaix que no es poden parar les reivindicacions per això, no? En tot cas explicar-ho millor o deu mil altres coses. La gent com ell són els que ens haurien d’ajudar a Espanya, però en comptes d’això la seva solució és que callem?

    • Desde el cinturon con amor 22 de juny de 2018 - 15:49

      No, no lo entiendes, ni lo entenderéis nunca: A todo movimiento de exaltación nacionalista le corresponde otro igual en sentido contrario. Así funciona. El nacionalismo se define por contraposición. Y no lo entiendes porque crees que la reivindicación nacionalista es democrática…. tan democrática como la reivindicación del patriarcado. Si puedo ejercer el control a partir de una diferencia biológica, ¿por qué no a partir de una diferencia cultural?. Y eso os lleva a reclamar un territorio (un cortijo) por tener un acento determinado o un puñetero plato típico, ¿de qué?, ¿con qué derecho te crees que tu acento es mejor que el mío y te permite proclamarte dueño y señor de un territorio?. Arrogante.
      Nadie te ha dicho que pares, si va de maravilla, por fin tenemos un fascista de presidente de la Generalitat!!!, como lo tiene Hungría, Austria y Polonia. ¡Ya somos Europa!

      • Subscriptor Auri 22 de juny de 2018 - 19:10

        Hola! Gracias por tu comentario. A ver, intentaré contestarte:

        Respecto al nacionalismo, para mi y muchísima gente la reivindicación independentista no tiene nada que ver con el nacionalismo como tú lo defines. Tiene que ver con la lucha contra un estado que, en primer lugar, aún tiene vestigios franquistas y, en segundo lugar, le cuesta demasiado entender que es plurinacional. Te puedo asegurar (y nunca encontré un independentista que no estuviera de acuerdo con esto) que si España tratara su riqueza cultural y lingüística como algo positivo y no algo que eliminar, la situación actual no se habría producido nunca. Pensar que todo se reduce a que los catalanes se creen mejor que el resto de España es simplemente erróneo; pero si aquí en Cataluña todos tenemos amigos, compañeros, novios o familiares del resto de España y es una barbaridad pensar que nos creemos mejores. No me entra en la cabeza.

        Algunos ven en la lucha independentista la oportunidad de crear un estado más democrático que el español. Supongo que esto no te lo creerás, pero es así. Creen que en una Cataluña independiente sería más fácil aprobar leyes sociales como la sanidad universal o la ley de la pobreza energética, o tener más independencia judicial o que el aborto no fuera ni siquiera discutido. Creen también que el franquismo podría ser condenado de una vez como lo que fue, sin tener que aguantar las famosas medallas a torturadores o su blanqueamiento cansino.

        Podría añadir mucho más, pero creo que ya se entiende la idea.

        Respecto a Torra, decirte que evidentemente no me gusta lo que salió de él y para nada estoy de acuerdo con sus burradas. También creo que se ha demonizado bastante su figura y la izquierda española compró muy rápido el discurso sin cuestionar nada. Este artículo, precisamente en respuesta a uno de Maestre, me gustó bastante https://www.lamarea.com/2018/05/17/las-cup-torra-y-los-carnes-de-izquierdista/

        En fin, esto es todo. ¡Un abrazo!

  • Subscriptor Pere 20 de juny de 2018 - 18:00

    Si pengen banderes espanyoles és perquè són nacionalistes o independentistes espanyols. Obrers o no.
    Encara tindrà raó en Rivera: “Yo solo veo españoles”!

  • Desde el cinturon con amor 23 de juny de 2018 - 1:49

    Hola Auri,

    No veo que pueda contestar directamente a tu comentario, no hay la casilla de “Respon” debajo de tu artículo así que me veo obligado a hacerlo desde aquí.

    El nacionalismo no es como yo lo defino, no es subjetivo, es una ideología. No es un sentimiento, aunque utilice el componente emocional a la hora de propagarse, es una batalla por la hegemonía mediante la cual una parte reivindica hablar por el conjunto. Y esa parte es siempre la del grupo dominante de manera que los valores y la cultura de la clase dominante acaba determinando la identidad del conjunto (nación). El triunfo de una nacionalismo concreto raramente se consigue sin la destrucción del resto. Todo nacionalismo es excluyente y puede ser más o menos xenófobo según la relación de fuerzas que se den dentro de los grupos que aspiren a ser hegemónicos.
    Sigo sorprendiéndome ante la ignorancia que se exhibe ante esta ideología, resulta hasta cómico escuchar a los indepes negar su condición de nacionalistas.
    Que la clase hegemónica central no respete la diferencia cultural dentro del estado es lo que le permite seguir siendo hegemónica…. exactamente igual que la clase hegemónica catalana no respeta la diferencia cultural que hay dentro de Catalunya. Ni más ni menos. La supervivencia de los dos grupos va ligada a la construcción ideológica del nacionalismo y obviamente a la acumulación de capital que se deriva de la gestión de un determinado territorio.
    Todo nacionalismo es supremacista, tenga o no tenga estado. Es irrelevante la figura político que adopte, sea ésta un estado, una autonomía o una villa. Como también es irrelevante si se adoptan estas posiciones desde la derecha o desde la izquierda (ya no cuela la excusa del “tacticismo”) porque el resultado es y será siempre el mismo.
    No necesitas un nuevo Estado para aplicar medidas que favorezcan la redistribución de la riqueza, de hecho no hay nada que te asegure que esto vaya a suceder. La idea de que un territorio “menor” se puede gestionar “mejor” es bastante naïf, por no decir una solemne chorrada, pero vamos, otra más de las que se han vomitado durante estos años que ha durado el Procés. Dime: ¿se puede gestionar “mejor” un territorio por parte de un president que rinde homenaje a sicarios de la patronal? ¿por un declarado clasista? ¿por un Govern que no duda en firmar la Ley del desahucio expres en el Congreso?. Dime: ¿cómo va la Renda Garantida de Ciutadania aprobada por el Parlament?. Curiosa forma de vender una República. Mejor es que sigáis vendiendo emociones, porque del resto andáis un poco cortos.
    Y no se trata de “creer” o no, tampoco se trata de “comprar” o no, sencillamente se trata de demostrar qué clase ha mantenido intactos sus privilegios durante toda esta estafa piramidal llamada Procés y qué clase ha pagado los platos rotos. Sigue la pista del dinero.
    Un saludo!

    • Hans Castorp 24 de juny de 2018 - 0:50

      Si bien estoy de acuerdo en que el nacionalismo es una ideología no creo que todos los nacionalismos sean iguales, varían mucho en función de muchas variables (culturales, de religión, económicas..) de la comunidad humana que los sostenga o si quieres de la cultura de la clase dominante que los sostenga. No es lo mismo un nacionalista kurdo que un nacionalista turco, ni un nacionalista colombiano que uno de estados unidos. Para poner otro ejemplo, de ideologia que se deja influir por la cultura, religion de base , etc.. que tenga la comunidad humana que la aplica, tenemos el comunismo. No es lo mismo el comunismo soviético, que el de Mao, que el de Pol pott o que el cubano.
      Me da que tu discurso antinacionalista está sesgado por tu nacionalismo español del cual no debes ser muy consciente, como les pasa a los indepes que describes con el nacionalismo catalán.
      El nacionalismo catalán se sostiene en un miedo real o no a desaparecer o a folklorizarse, mientras que el español se sustenta en una idea imperilaista del siglo XIX de inspiración francesa en la cual lo normal es ser español y hablar español mientras que todo lo otro es visto como una anomalía.

      • Desde el cinturon con amor 25 de juny de 2018 - 18:17

        Hola Hans,
        Varios comentarios, el primero y es quizás el más importante: No es lo mismo el nacionalismo que el nacionalista. El primero se origina, manifiesta y reproduce de una manera similar en cualquier parte, lo suficientemente parecida como para establecer unas características comunes:
        Todos hacen referencia a una comunidad imaginada, subjetiva, idílica, que comparte ciertos rasgos de una manera homogénea. Aluden a un pasado glorioso, mitificado, con sus respectivos agravios históricos. Requieren de un recuerdo constante para no ser engullido por la cotidianidad a través de distintas liturgias anuales. Tienen una concepción positiva de sí mismos y tienden a compararse positivamente con grupos ajenos diferenciados (aunque estas diferencias sean mínimas). Son interclasistas, es decir, mantienen la distribución social por clases y por lo tanto los privilegios de la clase dirigente (incluso dentro de modelos económicos socialistas). Dicho de otro modo, se minimizan las diferencias entre individuos de la misma categorización nacional y se exageran las diferencias entre las categorizaciones nacionales. Utilizan el estereotipo metonímico para que lo particular represente a la totalidad y utilizan esa representación como una forma de exclusión. Como ves estas características (a voz de pronto), se dan tanto en el nacionalismo turco como en el kurdo, en el colombiano como en el americano.
        Ahora bien, ¿cuál es la diferencia?. La correlación de fuerzas. Cuál se encuentra en condición de aplicarlo y cuál sólo puede aspirar a hacerlo. Si quieres ver nacer un imperio dale un mapa y un rotulador a un miembro del PKK y pídele que te dibuje el Kurdistán. ¿Qué te crees que son els Paisos Catalans sino una pretensión imperialista?. No hay un nacionalismo “bueno” y un nacionalismo “malo”… siguiendo el discurso simplón del Procés que establece el falso dilema como argumento político. Hay nacionalismo como base teórica para un proyecto social o no lo hay y se trasciende este marco conceptual por su inutilidad a la hora de mejorar las condiciones de vida de los individuos que forman el conjunto. Y no hace falta irse al Kurdistán para comprobarlo, puedes bajar a la calle.
        Cierto que no es lo mismo el nacionalista kurdo que el nacionalista turco, aunque compartan la misma ideología, como no es lo mismo el nacionalista español dueño de una empresa de mensajería rápida y el nacionalista español que reparte los pedidos en bici. Por el sencillo motivo que esa categorización es absurda dentro de un sistema basado en la explotación y el beneficio privado. Sólo beneficia a los grupos hegemónicos que mantienen el control dentro de un territorio a través de la representación del conjunto.
        Por otro lado tampoco me ha sorprendido que me hayas categorizado tan rápidamente como “nacionalista español ¿inconsciente?”. Tiene su gracia, no lo vamos a negar. Vienes a evidenciar todo lo que estoy argumentando: la necesidad de categorizar a los individuos en grupos culturales homogéneos y opuestos para seguir manteniendo el control sobre la acumulación de capital dentro de un territorio.
        Y en cuanto a tu comparativa con el comunismo, decirte, brevemente que es marciana, pero recurrente para los nacionalistas. El comunismo intenta trascender la problemática que lo originó: la sociedad dividida en clases sociales. El nacionalismo perpetúa las diferencias culturales como forma de organización social con el objetivo de controlar el beneficio que supone la administración de un territorio (los estados-nación). De hecho el internacionalismo comunista, no el burgués, supone la superación de estas barreras impuestas. No olvides que el nacionalismo es una categorización impuesta, no se escoge libremente ni democráticamente. Y es impuesta por gente como tú.

  • Hans Castorp 25 de juny de 2018 - 23:19

    Hola “Desde el Cinturon con Amor.”
    Encuentro muy interesante tu respuesta. Mi falta de formación humanística me impide argumentar con un conocimiento más claro de los conceptos. Veo que al menos me has aceptado que no son igual un nacionalista kurdo que uno turco si bien se basan en la misma base ideológica. Aceptando ésto, como defines a a la gente de una cultura minoritaria sin estado propio que teme por la supervivencia de su cultura a medio-corto plazo (sé que en el caso catalán esto es discutible, pero, por ejemplo, en el kurdo o en algunas culturas minoritarias en america no) y que emprende acciones para mirar de evitar que ésto pase? entiendo que ésto no tiene porque entrar dentro de la definición de nacionalismo, no?
    Y me sabe mal insistir pero, desde mi poco conocimiento, sigo creyendo que aunque la base de una ideología sea la misma a la hora de aplicarla influyen muchisimos otros factores culturales y humanos (entre ellos seguro que la correlación de fuerzas) , antes he puesto de ejemplo el comunismo porque quizá es la que más conozco, pero puedo poner de ejemplo otras como por ejemplo el fascismo, no fue lo mismo la aplicación del fascismo a España que en Alemania o que en Italia… Hasta con el neoliberalismo pasa un poco lo mismo, aunque la base ideólogica es la misma, la interacción que hace con la base cultural de los païses es distinta.
    Volviendo a casa, en Cataluña conviven y se entremezclan 2 comunidades lingüísticas, 1 tiene siendo optimistas 5-6 millones de parlantes en todo el mundo, mientras que la otra tiene 500millones. Es cierto que en el territorio están más o menos equiparadas, pero mientras una tiene el soporte de unos 20 estados, el otro tiene la toleráncia intermitente de uno de ellos. Los que tenemos el catalán cómo lengua materna queremos que perviva en las futuras generaciones. Para hacerlo hay dos opciones o adoptar políticas activas para mantenerla viva cómo es la immersión lingüística, las campañas publictárias para su uso, las exigencias al funcionariado.. o bién crear comunidades cerradas de catalanoparlantes, idea que al menos a mi me genera un rechazo importante . Si se deja evolucionar de forma natural se impondrá de forma aplastante el castellano y en unos 100 años, el catalán, gozará de la misma salud que goza hoy el occitano. No se, igual ésta idea viene de un nacionalismo del que no soy consciente, pero yo no creo que mi cultura sea superior a otras, ni que los almogaveres fueran superheroes medievales, ni que colon fuera catalán.. y me gusta también que el castellano forme parte de mi cultura, y relacionarme con gente de otras culturas, pero no me gusta nada la idea de que mi lengua materna, la lengua en la que pienso y con la que he crecido vaya retrocediendo socialmente hasta desaparecer. De aquí que en el último año no pueda evitar considerar que mi estado, el español, es hostil a mi lengua y cultura, se que lo es por intereses de clase y que la única intención es mantener a la misma oligarquía al poder pero no por ésto duele menos el despliegue de odio mediático, judicial y policial que han hecho. Es cierto que el indepndentismo catalán, capitaneado por un nacionalismo de comarca ha emprendido muchas acciones erroneas usando muchas veces un lenguaje cargante y excluyente, pero la división ha llegado cuando se ha incorporado la violencia, y ésto lo ha hecho el estado, el que se supone que debe protegernos.
    A mi me da la sensación que ahora el problema es que el que tiene la ventaja en la correlación de fuerzas, el estado, está usando el nacionalismo cómo coartada para hacer una transición hacia el fascismo. Espero que las izquierdas sean catalanas andaluzas italianas o hungaresas se den cuenta de ésto más pronto que tarde porque sino éstos debates lo tendremos en celas.

  • Desde el cinturon con amor 27 de juny de 2018 - 19:29

    Hola,
    Sí, si la reivindicación se mueve entorno a criterios de identidad cultural, es nacionalismo. Da igual la correlación de fuerzas porque ésta es circunstancial y pasar de estar en un lado a estar en el otro es cuestión de fuerza, o más concretamente, de capital. Y situarte en cualquiera de los dos no supone una mejora en tus condiciones de vida (¿crees que vive mejor el trabajador turco que el kurdo?) sino la sumisión a la clase dirigente local, tan recurrente en conflictos identitarios. Ésa es la razón de ser del nacionalismo. La necesidad de encuadrar al mayor número posible de individuos entorno a la clase dirigente para que cumplan la función que el estado-nación les ha asignado: la de carne de cañón. El 1 de octubre es un ejemplo de ello. Sí, ya sé que se está vendiendo de otra manera, como una fecha histórica (otra, ¿cuántas van?) donde el “glorioso pueblo catalán” desafió al estado español defendiendo las urnas con su cuerpos y dispuestos a “derramar hasta la última gota de su sangre si fuera menester”, bla, bla, bla…. ¿Te lo crees?, vale, pues Puigdemont no!!. ¿Por qué sino cambió de colegio electoral, fue a votar a otro en coche oficial y se protegió con cuatro guardaespaldas?. El nacionalismo es para las clases populares. Por cierto, yo hice el primo y fui a mi colegio electoral, no voté pero defendí que otros lo hicieran. Con la distancia te das cuenta del papel que realmente te dejaron jugar. Y en ningún momento fue el de protagonista. Si formas partes de la clase hegemónica local y te encuentras en conflicto abierto con otra pero no tienes el capital necesario para cambiar la relación de fuerzas, ni posees un ejército que dirigir…. ¿qué otra baza puedes utilizar que no sea el (auto)sacrificio de la población civil?. Y encima ésta te sale gratis!!! Genial, ¿no?.
    Me parece increíble que por fin un nacionalista haya establecido un paralelismo entre el nacionalismo y el fascismo. Menos mal! Por fin! No está todo perdido. Alguien ha llegado a la conclusión de las similitudes entre ambas. El fascismo no comparte características con el nacionalismo porque es su producto, es la evolución lógica del estado-nación una vez retirada la pátina de igualdad-fraternidad-libertad, que puede ilusionar al principio, no lo pongo en duda (hay que venderlo bien) pero que es prescindible cuando las cosas se pongan feas. Nacionalismo es fascismo en potencia, es la aplicación estricta de sus principios ocupando ahora todo el espacio: desde el estado hasta la estética. Si bien este es un término del s.XX y alude a unos acontecimientos históricos concretos, en el XXI se opta por hablar de etnocentrismo, supremacismo, xenofobia,….para hablar de formas parecidas en las que se puede presentar parcialmente el fascismo, esta vez adaptado al s.XXI.
    Quim Torres no dice burradas, es un fascista. El manifiesto Koiné firmado por ex-conselleres d’Educació o conselleres de Cultura es un panfleto fascista, donde se habla de colonos como Pegida habla de invasores. El miedo a “perder” (en realidad es cambiar) tu identidad cultural, ya sea la lengua, religión o costumbres folklóricas, es terreno abonado para el fascismo. Liga Norte, FPO, Frente Nacional (¿no había alguien que pedía por aquí un FN Catalán?), Ley y Justicia, UKIP, los amigos de Puigdemont en Bélgica,….son expresiones organizadas de ese miedo, porque el miedo es rentable.
    ¿Necesitas un estado para defender tu identidad cultural?. ¡Los italianos, austríacos, franceses, polacos, ingleses, flamencos ya lo tienen!. Y fíjate, todavía “peligra” su identidad.
    ¿Cuándo os daréis cuenta de que la politización de la identidad cultural es rentable para el capital y necesaria para la clase dirigente?

Deixa el teu comentari