Bel Olid: “No parlis en femení! Calla i deixa’m parlar a mi”

  • Text: Antoni Trobat / Fotos: Xavi Herrero
  • dijous, 22 octubre 2015

Bel Olid (Mataró, 1977) és menuda i de verb suau però esgarrapador. Ens rep a l'Ateneu Barcelonès. Tot i la seva joventut, ja porta un grapat d'anys destacant en la traducció i l'escriptura. Els seus llibres 'Una terra solitària' –novel·la– i 'La mala reputació' –contes– han estat un èxit. És professora de traducció a la UAB i presidenta des del març de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Feminista i identificada amb la cultura 'queer'. Fa poc va ser al Parlament de Suècia amb el Diplocat. Pregunto si hi va coincidir amb Bodil Ceballos, eurodiputada verda sueca amb una relació especial amb Catalunya. "Sí, però ja no es diu Ceballos: ara és Bodil Valero. Molt avançats; però, quan canvien de parella masculina, canvien de cognom". Enforquilla una croqueta.

"Catalunya és un país 'queer'. Tenim els genolls pelats d'acollir i barrejar-nos. La identitat catalana és múltiple i canviant"

Ets la primera dona que entrevisto en aquest mitjà… Amb tu començarem parlant de feminisme i de sexualitats… Això és un micromasclisme?

És un macromasclisme! Si tu a ells els has preguntat sobre feminisme, doncs no. Però diria que no ho has fet. Ni hi has pensat. La visió dels homes val per a tothom; la de les dones, només per a les dones. Se’ns pregunta a nosaltres sobre feminisme quan gairebé mai som les causants de les polítiques masclistes; però, en canvi, no es pregunta als homes, que són els qui podrien fer més per canviar-ho!

Jo sóc del 81. Tinc quatre anys menys que tu. Ara hi ha una revifalla del feminisme. Es veu a la cultura, als moviments socials, a l’esquerra política. Però fa 10 o 15 anys l’esquerra, fins i tot la més combativa, no prioritzava el feminisme ni en la teoria ni en la praxi. El món de la cultura no en feia cap bandera. Era una cosa dels anys setanta, com antiga, poc treballada. Ara hi ha una revifada, certament.

Crec que estem bastant pitjor que quan nosaltres érem petits. El feminisme dels setanta va tenir un cert èxit. Jo vaig anar a una escola que feia coeducació, molt inclusiva, en què la coeducació era de veritat. On se’ns educava per desenvolupar al màxim les nostres capacitats en la mesura que la societat ho permetia independentment del nostre gènere. A mi m’educaren com si tingués els mateixos drets que tu. Tot el dret d’estar al món, tot el dret d’ocupar l’espai. És una mica dur sortir al món i veure que no és així. Trigues una mica a adonar-te’n. Hem anat enrere. Sembla que la coeducació és posar nens i nenes plegats a l’aula i prou! A la cultura, a més, hi ha hagut la sensació, durant la dècada dels noranta i al principi del segle actual, que ja no era necessari el feminisme perquè havíem assolit la igualtat. La igualtat legal, sí, però la social no.

“A mi m’han fet fora de la feina per estar embarassada. Hi ha moltes discriminacions encobertes”

Les dones guanyeu menys que els homes.

A mi m’han fet fora de la feina per estar embarassada. En acomiadament improcedent. Hi ha moltes discriminacions encobertes. De cop ens hem fet grans les dones educades per les feministes dels setanta i el fet d’adonar-nos que ens han enganyat –o que les nostres mestres s’enganyaven a elles mateixes, millor dit– ha fet que haguem de tornar a reivindicar qüestions que semblaven guanyades. L’ofensiva legislativa contra els cossos de les dones és molt evident! Que haguem de sortir a cridar “Nosaltres parim, nosaltres decidim!” és surrealista, quan ja ho havien cridat les nostres mares. Ens hem despertat del somni dels vuitanta i dels noranta, on semblava que el feminisme havia assolit els seus objectius, i hem vist que ni parlar-ne!

El feminisme dels setanta, d’aquelles ‘profes’ dels vuitanta i dels noranta, era molt divers; però, pel context on va generar-se i per les cultures polítiques d’on procedia, estava entroncat amb una visió molt determinada, més ortodoxa, potser? Ara sembla molt més pluralista, amb més matisos.

El feminisme sempre ha estat molt plural. Jo em sento còmoda amb un feminisme que entronqui amb el precariat, amb allò que abans se’n deia classe obrera. Una interseccionalitat amb el precariat i també amb el transfeminisme. Des dels entorns ‘trans’ s’articula un discurs de flexibilitat de l’expressió de gènere que jo crec que podria fer-nos avançar. Com més marcats són els rols de gènere, més discriminació hi ha. La interseccionalitat és molt important. Que el feminisme no estigui aïllat de la transformació social i democràtica en altres àmbits.

Foto: XAVI HERRERO

Foto: XAVI HERRERO

La periodista i mediadora intercultural Brigitte Vasallo parlava fa poc del ‘pinkwashing’ i del ‘purplewashing’, la captació o segrest dels drets de la comunitat LGTBI o de les dones per fer “neteges de cara” a polítiques repressives, racistes o retalladores de drets civils per alguns grups de població. L’exemple que sovint hem vist és el de la propaganda de l’Estat d’Israel, que justifica la seva acció envers els palestins dient que són “l’únic estat del Pròxim Orient que respecta els drets dels homosexuals”. Però sembla que als EUA és molt habitual al món de l’empresa.

Quan no hi ha interseccionalitat, hi ha el perill de caure en això! El ‘pinkwashing’ està relacionat amb el món gai blanc i d’un cert nivell econòmic. Mai es posicionaran per un homosexual negre i pobre! I menys per una lesbiana! Moltes de les empreses o institucions que fan pràctiques de ‘pinkwashing’ després tenen actituds racistes o d’explotació laboral. Això es reflecteix en productes culturals i de consum. A la versió cinematogràfica que s’ha realitzat dels fets de Stonewall –la revolta antibatudes policials d’un bar d’ambient al juny de 1969, al Greenwich Village novaiorquès, que va donar lloc a la celebració del Dia de l’Orgull– n’és una bona mostra. Uns fets protagonitzats per una dona transsexual negra i una dona transsexual llatina acaben, al film, protagonitzats per dos homes gais blancs. No va anar així! S’apropien la història! La productora potser va considerar que, si eren dos nois ‘monos’ i blanquets, seria més comercial… més suau per al públic heterosexual majoritari! I no! Eren persones d’un ambient marginal amb molt a perdre que es jugaren la pell!

“El problema de la dona no és tornar al rol tradicional: és no poder elegir”

Hi ha un perfil de dona alternativa dels nostres temps, de la nostra generació, que tendeix a realitzar-se amb el retorn a conceptes que històricament semblaven tradicionals o conservadors: la maternitat, la família com a nucli fort… Veiem dones que renuncien a l’ascens professional per tornar a una mena d'”esperit original”. Als seixanta ja va haver-hi qui va acusar alguns moviments contraculturals d’estil ‘hippy’ de ser retrògrads.

Ens han pres el pèl! Les dones hem conquerit l’àmbit públic i els homes no heu conquerit l’àmbit privat. Llavors ho estem ocupant tot i vosaltres només feis una part. Anem sobrecarregades. Perquè fem la feina de fora i de dins la llar. El problema no és el retorn als rols tradicionals; és no poder elegir. La societat no permet que ens organitzem bé. El model d’organització més habitual és un home i una dona amb fills. Els altres models tenen poca cabuda. Com a dona, tinc dues opcions. O ‘pringo’ o renuncio a un dels dos àmbits. Algunes han renunciat a l’àmbit privat.

Ara penso, sobretot, en les dones del món acadèmic d’una certa edat…

Sí. I d’altres a l’àmbit públic. Em sembla perfecte tot, mentre siguin decisions poc condicionades. Les dones que podem compartir la criança amb parelles home, ni que sigui en una proporció 60/40, som unes privilegiades!

Foto: XAVI HERRERO

Foto: XAVI HERRERO

Tornem a aquest vell feminisme que ens va educar a les cooperatives d’ensenyament i a l’escola pública dels vuitanta i dels noranta. Com veus la seva posició sobre assumptes clàssics com la pornografia o la prostitució?

Respecto la posició d’elles… però jo puc parlar-te de la meva, de posició. Per mi, tant el ‘porno’ com la prostitució depenen de si s’és lliure realment per fer-ho. Jo, com que no m’he prostituït ni he fet ‘porno’, em sento en una posició massa privilegiada per parlar-ne. Hem d’escoltar la veu de les treballadores del sexe. En la mesura que una dona s’apodera i exerceix la prostitució o decideix dedicar-se a la pornografia des d’una posició de poder dient “abans feia 8 o 10 hores en una fàbrica o en un despatx venent-me i ara em venc deixant-me fotografiar o tocar”, em sembla fantàstic. El problema és que la situació de poder és tan desequilibrada que dubto que la majoria de dones puguin fer aquesta elecció voluntàriament. La pornografia ‘mainstream’ és la pitjor educació sexual que pot tenir un adolescent. Els models de contracte sexual són totalment irreals. Hem passat d’una dictadura nacionalcatòlica on el sexe era tabú al fet que ara hi ha sexe pertot arreu, però quina mena de sexe?

La frivolitat, com a concepte, és un problema?

No ho sé.

Els adolescents d’avui tenen una sexualitat molt condicionada per la pornografia… però, d’altra banda, es podria arribar a plantejar que estan més alliberats que els adolescents de fa 20 anys…

Crec que no.

Focalitzem en el col·lectiu LGTBI. ‘Profes’ de secundària m’han explicat que els ‘nanos’ de 15 anys homosexuals surten de l’armari ara. Els meus amics gais ho feren molt més tard!

Les lesbianes, ja et dic que no… Conec persones que treballen en tallers sobre sexualitat i orientació sexual en instituts de secundària del país i el que expliquen no és gens esperançador. L’edat d’inici de relacions heterosexuals ha baixat molt: les noies als 13 i els nois als 16. Cada vegada més joves tenen pràctiques més arriscades. La campanya molt agressiva contra la sida que va haver-hi els noranta, quan nosaltres érem adolescents, ja no es fa. Ja no es regalen condons enlloc. Tu vas a un CAP i, encara que en demanis, no et donaran preservatius. Hi ha una sensació que de sida no et moriràs. Com si no n’hi hagués per a tant! A la sensació d’immunitat, típica dels adolescents, s’hi suma una hipersexualització climàtica molt forta. Hi ha sexe arreu! Les noies es veuen empresonades entre els vells conceptes de “ser una estreta” o “ser una puta”. A cada moment, facin el que facin, perden sempre.

És més difícil ser una noia adolescent ara que el 1997?

Jo crec que sí.

Foto: XAVI HERRERO

Foto: XAVI HERRERO

“Un dels problemes de l’esquerra és que es van creure això de primer la revolució i després la igualtat”

L’esquerra no sempre dóna la talla, en la qüestió del gènere i dels drets de les dones.

Un dels problemes de l’esquerra és que es van creure això de “primer la revolució i després la igualtat”.

Sí, com si fossin coses diferents! Va haver-hi quelcom de naïf de la generació dels nostres pares, allò un poc tòpic del Maig del 68, que no va ser gaire real… No s’alliberen tant com pensaven. L’esquerra d’avui és ben igual. Qualsevol mamarratxo va a una assemblea, parla en femení i no té ni idea dels privilegis que té per ser un mamarratxo…

“Sóc superfan del Baños; però, si fos “la Baños”, estaria més contenta! Per què l’Anna Gabriel era la segona?”

Hi ha organitzacions socials i polítiques que han fet molta bandera del llenguatge en femení genèric.

Quantes candidates a la Generalitat teníem el 27-S? Una, no? I no és d’esquerres, precisament. Està tot dit. El dia que l’esquerra s’ho cregui de veritat, ho farà. Sóc superfan del Baños; però, si fos “la Baños”, estaria més contenta! L’Anna Gabriel, per què era la segona? La CUP no és un partit que hagi de fer això. Van molt de feministes i de parlar en femení, però a l’hora de la veritat fan el mateix que fa Convergència!

Em sembla una aberració fer el desdoblament “tots i totes”. El masculí genèric és una convenció, però, que hauríem de poder canviar. Fa poc, a Suècia, unes noies del col·lectiu transfeminista d’allà em deien que s’han inventat un pronom. No declinen masculí ni femení quan parlen d’ells mateixos. És el mateix dir “estic content” i “estic contenta”. I el que és millor, una fórmula ideada pel col·lectiu que no s’identifica ni com a home ni com a dona ha quallat en la població suecoparlant en general. En l’àmbit anglosaxó hi ha la forma “ze” per referir-se a ell o a ella. No és estrambòtic pensar que les llengües romàniques farem aquest camí. Parlar en femení pot acabar invisibilitzant un problema. Que surti un home parlant en femení em pot semblar insultant en la mesura que està ocupant un espai de poder perquè és un home. Saps què? No parlis en femení! Calla i deixa’m parlar a mi! Els homes que diuen que són feministes, que deixin de dir que són feministes i que deixin parlar les feministes. Que portin el seu feminisme als espais que no ho són. És fàcil fer-ho en una assemblea o en un ateneu, però per què no ho fan al seu lloc de treball o al bar on miren el futbol? Porta-ho al món de veritat! Què volen, lligar més? Vés a cagar! Vés al bar Manolo a parlar en femení i que t”hostiïn’! Em sembla un discurs fals en la mesura que només es fa en l’ambient on es veu bé.

Foto: XAVI HERRERO

Foto: XAVI HERRERO

La cultura catalana, cap on va? Fa anys, crec que era Tresserras, a la UAB, que teoritzava les dues cultures, la cultureta i la ‘culturilla’. L’una, lligada al poder convergent, i l’altra, al món del PSC. Dos universos. Ara, amb tots els matisos dels anys, dels canvis sociològics i del procés sobiranista, tenim quelcom de semblant?

Som en un moment de moltes menys ‘palles mentals’ que la generació anterior. La nostra generació hem pogut fer immersió lingüística i hem llegit amb naturalitat. Ens ha semblat tot molt normal. Això ens ha permès pensar menys la cultura catalana i fer més la cultura que ens donava la gana! Avui dia trobem música en català de la qualitat que vulguis. Hem passat dels cantautors i el mal anomenat ‘rock’ català, a tenir ‘hip-hop’ i ‘electropunk’!

Afinem. Algú em deia que el ‘hipsterisme’ dels últims anys, despolititzat, podria ser la versió 3.0 de la ‘culturilla’ del món barceloní ‘PSCero’ de fa 15 anys, de la mateixa manera que els productes culturals model tipus “un programa de Bibiana Ballbè” hom podria dir que són la versió ‘modernilla’ de la cultureta filoconvergent…

Hi ha una certa banalització de la cultura i del pensament, des de posicions privilegiades, de gent que sent que està per sobre de tot. Com si la postmodernitat comportés el buit, i no una reflexió més aprofundida i menys ingènua. Com si preocupar-se (per la cultura, per la llengua, per la societat) fos naïf, quan el que a mi em sembla més naïf encara és pensar que es pot sobreviure (col·lectivament o individual) sense preocupar-se i reflexionar amb profunditat. En aquest sentit, l’actitud ‘hipster’ típica de ser “ciutadà del món”, de “consumir” cultura sense viure-la, de col·leccionar autors esnobs pel plaer de l’acumulació, i no de la lectura, banalitza tot allò que ens pot fer millors com a persones i com a societat. I escric això i m’imagino el ‘hipster’ de torn amb un mig somriure de suficiència prenent-me per una ingènua, si els ‘hipsters’ de torn llegissin entrevistes com aquesta en diaris com aquest. Allò clau, ara, és la projecció internacional…

Foto: XAVI HERRERO

Foto: XAVI HERRERO

“Ara mateix a molts escriptors i traductors catalans ens preocupa l’impacte del TTIP en la cultura”

Com cal fer la projecció? Has estat fins fa poc presidenta del Consell Europeu d’Associacions de Traductors Literaris.

S’ha de ser als organismes internacionals per estar en igualtat de condicions com a país. Ara mateix a molts escriptors i traductors catalans ens preocupa l’impacte del TTIP en la cultura. Una cosa que els francesos demanaren és l’exempció cultural: que la cultura n’estigui exempta i cada Estat sigui sobirà per defensar el seu sector cultural. Això és trampós.

Per què?

Perquè la literatura no entra dins la cultura. Estrany, no? Ells volen liberalitzar “a sac” el mercat dels drets digitals… que tu et puguis descarregar el que vulguis i quan vulguis pagant! Per això ho han inclòs dins la categoria “indústries del llibre”: impressió, edició… La literatura no és la impressió dels llibres… La literatura és una altra cosa!

La literatura és creativitat.

Si parlem de creativitat, els contactes internacionals són vitals. Trobades com el Seminari de Traducció de Farrera, al Pirineu, fan que la literatura catalana es projecti. Passa també amb els lectorats de català. Se’n van una colla de lectors de català a Zadar, que no és ni la capital de Croàcia, i de cop, com que tenen empenta i suport, es crea una connexió croatocatalana inversemblant. Com pot ser que, amb sis o set milions de lectors, tinguem traduccions al croat? Doncs passa.

Té bona imatge, el català?

Una llengua com una altra. No som més estranys que els danesos o els finesos! Un anglès no coneix més autors hongaresos que catalans, tot i que els magiars siguin molts més!

Foto: XAVI HERRERO

Foto: XAVI HERRERO

“El castellà a Catalunya és un tresor a conservar, però espero que amb la independència puguem viure plenament en català”

Periòdicament es parla del rol futur del castellà a Catalunya. Barcelona és la base editorial més sòlida per al mercat sud-americà.

Em sembla que és un tresor a conservar. La cooficialitat mataria el català, ens diuen els sociolingüistes, però hem de veure com defensem que la gent pugui expressar-se en la llengua que li doni la gana i alhora defensar el català. Serà un equilibri difícil de trobar. Espero que en el cas de la independència puguem viure plenament en català.

Aquest també és un eslògan antic.

Ara no estem en condicions d’igualtat. Fa poc hem renunciat, com a AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), a coordinar el jurat espanyol del premi europeu d’autors emergents. Cada any és igual: fem la feina de coordinar i elaborar dossiers i, quan arriba el moment, el jurat espanyol no vota mai ningú que no escrigui en castellà. No hi haurà mai un autor català que guanyi el premi d’escriptor emergent europeu perquè hi ha un boicot no acceptat, no confessat, del jurat.

Dramàtic. Es va parlar molt dels esforços de la diplomàcia espanyola amb l’Acadèmia Sueca que concedeix el Nobel per curtcircuitar alguna proposta de premiar un català. Amb Baltasar Porcel, com a mínim.

A nosaltres cada any se’ns demanen suggeriments. Ho enviem, el llistat, sabent que no serà. Esperem que poder tenir el nostre propi Estat ens pugui permetre ser normals culturalment. Jo pago un Instituto Cervantes que no em convidarà mai a anar enlloc perquè escric en català. A mi m’agradaria que l’Estat que m’ha de protegir em protegeixi.

“Les millors amigues de la meva filla a l’institut són una noia llatinoamericana i una del Nepal. Tenim els genolls pelats d’acollir i barrejar-nos”

Abans citaves els sociolingüistes. Els ‘popes’ de la sociolingüística catalana plantejaven a finals dels anys noranta un model de normalització bàltic. Això suma?

No conec el model lituà, però no ens és necessari. La immersió lingüística, de la qual jo en sóc un èxit, ens funciona perfectament. A mi em preocupa el model fonètic. És pèssim. La meva parella és francesa i fa algunes setmanes, mirant el debat de candidats de la campanya electoral, no entenia com podien parlar així de malament! A la ràdio qualsevol participa en una tertúlia sense expressar-se mínimament amb correcció. Cobren i no saben parlar! Escandalós!

Ets filla de migrants. Hi ha hagut una certa polèmica, arran d’unes declaracions de Pablo Iglesias, sobre l’etnicitat. A la teva primera novel·la, ‘Una terra solitària’ (Empúries, 2010), parles del món dels nous catalans dels anys cinquanta i seixanta.

Ara mateix som majoria els que tenim el nostre origen fora de Catalunya. Els que tenen un problema són els que, com que no viuen aquí, no entenen que aquí vivim la mescla i el mestissatge amb naturalitat. Les millors amigues de la meva filla a l’institut són una noia llatinoamericana i una del Nepal. Tenim els genolls pelats d’acollir i barrejar-nos. La identitat catalana és múltiple i canviant. Tinc fotos de petita ballant sevillanes i a l’esbart de dansaires d’Iluro. No és contradictori. “Catalonia is a queer country”, Catalunya és un país ‘queer’, com deia una ponència meva a Suècia no fa gaire.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
5 comentaris
  • Subscriptor Jordi 22 d'octubre de 2015 - 11:43

    Renoi! Coneixia l’autora però una altra gran descoberta de la persona , molt d’acord sobretot també amb el tema de l’ús del gènere femení a l’hora de parlar: que gran: “No parlis en femení! Calla i deixa’m parlar a mi”. … tanta comèdia!

  • Subscriptor Xavier Diez Rodríguez 22 d'octubre de 2015 - 12:51

    Una de les entrevistes més interessants que he llegit sobre una escriptora del país… i la meva presidenta a l’AELC!

  • Subscriptor DOLORS BOSCH AGUSTÍ 22 d'octubre de 2015 - 16:51

    Gràcies per descobrir-nos persones de la qualitat de la Bel Olid, i de ben segur que n’hi ha moltes més com ella. Sóc nascuda de la postguerra, i realment hem hagut de lluitar molt per les igualtats de gèneres. Vam patir també la ingenuïtat de pensar-nos que l’esquerra defensora de les injustícies socials , seria la que ens donaria una mà per adquirir veu i vot en qualsevol treball diferenciat . I no fou així, el masclisme tenia el poder prioritari per opinar i decidir sens tenir massa en compte les veus de les dones. I actualment encara ens trobem amb fase reivindicativa . Fins quant? Gràcies Bel!

  • Subscriptor Josep M Armengou i Iglésias 22 d'octubre de 2015 - 18:20

    Excel.lent entrevista, amb una quantitat de matisos i d’informació que no són habituals als nostres mitjans de comunicació, llevat potser de la btv (per cert, un drama que només es vegi a la capital). Gràcies a la parella conversadora.

  • Calvitie 23 d'octubre de 2015 - 17:21

    És un micromasclisme que sigui la primera dona a qui entrevisten, també. No només que li demanin qüestions relacionades amb la igualtat. M’agraden molt les seves respostes. Estic d’acord en què l’ús del genèric femení per part d’homes que no renuncien als seus privilegis i que només parlen de feminisme en assemblees ja sensibilitzades és absurd, perquè no és sincer (tot i que cal reconèixer que, tenint en compte el rebuig que la feminitat suscita, l’insult que suposa per un home identificar-se en femení, tampoc és cap tonteria ser capaç d’anomenar-te en femení) . Però ella no està dient que una dona empoderada, una dona feminista, no ho hagi de fer. Evidentment que la llengua i la cultura han de tirar cap a un gènere neutre, però mentre això no existeixi, o parlem duplicant o parlem en femení. O continuem parlant en masculí, mantenint l’status quo i la preponderància i sobrerepresentació masculina, es clar. Però no crec que sigui la via més adequada per començar a caminar cap el canvi. Molt bona entrevista i molt bones fotografies. Felicitats. No llegia Crític, encara que el coneixia…si continueu entrevistant a persones tan potents i amb un missatge tan positiu respecte els drets de les dones i el col·lectiu LGTBQI, us tindré l’ull posat.

Deixa el teu comentari